Qui no hagi concebut mai la seva pròpia anul·lació, qui no hagi pressentit el recurs a la corda, a la bala, al verí o al mar, és un reclús envilit o un cuc reptant sobre la carronya còsmica. Aquest món pot treure'ns ho tot, pot prohibir-ho tot, però... no està en el poder de ningú impedir la nostra autoabolició. Tots els estris ens ajuden, tots els nostres abismes ens conviden; però tots els nostres instints s'oposen. Aquesta contradicció desenvolupa en l'esperit un conflicte sense sortida. Quan vam començar a reflexionar sobre la vida, a descobrir-hi un infinit de vacuïtat, els nostres instints s'han erigit ja en guies i fautors dels nostres actes; refrenen el vol de la nostra inspiració i la lleugeresa del nostre despreniment.

Si en el moment del nostre naixement, fóssim tan conscients com ho som en sortir de l'adolescència, és més que probable que als cinc anys el suïcidi fos un fenomen habitual o fins i tot una qüestió d'honorabilitat. Però despertem massa tard: tenim contra nosaltres els anys fecundats únicament per la presència dels instints, que han de quedar estupefactes de les conclusions a les que condueixen les nostres meditacions i decepcions. I reaccionen; però, com hem adquirit la consciència de la nostra llibertat, som amos d'una resolució tant més atractiva, tant que no la posem en pràctica. Ens fa suportar els dies i, més encara, les nits; ja no som pobres, ni oprimits per l'adversitat: disposem de recursos suprems. I encara que no els explotéssim mai, i acabéssim en l'expiració tradicional, hauriem tingut un tresor en els nostres abandonaments: hi ha major riquesa que el suïcidi que cadascú porta en si?

Si les religions ens han prohibit morir per la nostra pròpia mà, és perquè veien en això un exemple d'insubmissió que humiliava als temples i als déus. Cert concili d'Orléans considerava el suïcidi com un pecat més greu que el crim, perquè l'assassí pot sempre penedir, salvar-se, mentre que qui s'ha tret la vida ha franquejat els límits de la salvació. Però l'acte de matar-se ¿no parteix d'una fórmula radical de salvació? I res, no val tant com l'eternitat? Només l'existent no té necessitat de fer la guerra a l'univers; és a si mateix a qui envia l'ultimàtum. No aspira ja a ser per sempre, si en un acte incomparable ha estat absolutament ell mateix. Rebutja el cel i la terra com es rebutja a si mateix. Almenys, hi haurà arribat a una plenitud de llibertat inaccessible a qui la busca indefinidament en el futur ...

Cap església, cap ajuntament ha inventat fins ara un sol argument vàlid contra el suïcidi. A qui no pot suportar la vida, ¿què se li respon? Ningú està a l'altura de prendre sobre si els fardells d'un altre. I de quina força disposa la dialèctica contra l'assalt de les penes irrefutables i de mil evidències desconsolades? El suïcidi és un dels caràcters distintius de l'home, un dels seus descobriments; cap animal és capaç d'ell i els àngels amb prou feines ho han endevinat; sense ell, la realitat humana seria menys curiosa i menys pintoresca: li faltaria un clima estrany i una sèrie de possibilitats funestes, que tenen el seu valor estètic, encara que no sigui més que per introduir en la tragèdia solucions noves i una varietat de desenllaços.

Els savis antics, que donaven la mort com a prova de la seva maduresa, havien creat una disciplina del suïcidi que els moderns han desaprès. Cats a una agonia sense geni, no som ni autors de les nostres acaballes, ni àrbitres dels nostres adéus; el final no és el nostre final: l'excel·lència d'una iniciativa única -per la qual rescataríem una vida insípida i sense talent- ens falta, com ens falta el cinisme sublim, el fast antic de l'art de morir. Rutinaris de la desesperació, cadàvers que s'accepten, tots ens sobrevivim i no morim més que per complir una formalitat inútil. És com si la nostra vida no es dediqués més que a ajornar el moment en què podríem lliurar-nos d'ella.



EM Cioran - breviari de putrefacció