Ja no escric en els cafès, ara ho faig en el meu despatx, amb la meva ploma. Dec ser l'última generació que escriu a ploma. Però si m'obliguessin a fer-ho en un cafè, seria capaç, puc escriure en qualsevol lloc. Això de la ploma és perquè el fet d'escriure és ja una cosa tan abstracte que tinc la necessitat d'un objecte sòlid que m'ancori a la matèria; si no, tot és molt virtual.

Escric a trossos, de la mateixa manera que treballo la memòria, de forma completament discontínua, sense arquitectura. Al segle XIX, les novel·les es construïen com una catedral. Però això meu són uns trossets. Com en la memòria, les coses vénen a cops, de sobte, desordenadament.

Quan vaig començar a escriure tot era molt difícil, molt penós, treballava frase a frase, era un martiri, no era capaç d'escriure una primera versió ràpidament, com faig ara i després corregir. No trobava moments de repòs, no hi havia descansos, en les pàgines s'amuntegaven les paraules, sense espais en blanc. El text no aconseguia trobar la seva respiració, era asfixiant.

En el cafè de la joventut perduda parlo de les zones neutres de París. Són coses rares, no man's land, llocs impossibles de definir amb precisió, barris en què un no sap si està o no a París, espais que no es corresponen amb el seu entorn, zones fora de lloc, incoherents. Això és una cosa evident a Berlín i en altres ciutats bombardejades. Per exemple, en els 70, l'espai on avui tenim el museu Pompidou era un terreny vague, un gegantesc solar aparegut pels immobles destruïts després de la guerra. Era com un forat boirós, imprecís, enmig d'una gran ciutat.

No em relaciono amb altres escriptors. Algú que escriu està tancat en el seu univers, en una campana de vidre, és terrible. M'han donat sempre pena aquestes trobades entre grans escriptors, per exemple quan Joyce es va veure amb Proust, en un episodi patètic perquè no van arribar gairebé ni a parlar. És una paradoxa però podria fer-li una llarga llista d'escriptors que s'han trobat i ni tan sols s'han comunicat. És molt trist, és com si aixequéssim una muralla, som una mica autistes. Deu haver-hi gent, no necessàriament a França, que treballi en una línia semblant a la meva, però no els conec i si els conegués no sabria què dir-los

PATRICK MODIANO a La Vanguardia, 15 febrer 2009