Forats negres -

L’amic era d’aquells que s’animen en les converses de sobretaula, a l’hora del cafè. Va posar-me suaument la mà damunt el braç i em digué:

—No ens enganyem, tu. Nosaltres som l’esdevenidor del passat i, alhora, el passat del futur...

I, engolant la veu, va afegir:

—Per molt estrany que sembli, l’home no ha tingut mai present.


Espais blancs -

A mi només em falta que em burxin perquè em senti inclinat a jugar a la contra. Vaig apartar la mà del meu amic —també amb suavitat—, tot dient-li:

—Doncs jo no ho veig pas així. Crec que l’home només té present. Des del temps més remot fins al futur insondable, tan sols ha pogut comptar amb cada instant de cada dia. La resta són records o somnis.

—I què? —em preguntà ell.

Es produí un silenci d’aquells que, per contradictori que sembli, donen cos a les paraules. Al final, vaig proposar-li que no ho toquéssim, que ho deixéssim tal com estava.

—Deixem-ho així —convingué l’amic, matant brutalment una prometedora controvèrsia.

Dos contes enllaçats de Pere Calders.