EL REGNE DE LA IMPUNITAT - BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
-
.
EL REGNE DE LA IMPUNITAT

EL REGNE DE LA IMPUNITAT

Share This
«Hops!, em vaig equivocar» o El regne de la impunitat -



Nota: Cada vegada que em retreuen que escric «difícil» contesto que, al meu parer, no escric difícil, ni tan sols escric per a gent culta; només escric per a lectors intel·ligents i faig el meu millor esforç per estar a la seva altura. Aquest breu assaig va dirigit només a aquells que són capaços de llegir més enllà de la lletra, és a dir, aquells que són capaços de buscar el «logos» més enllà dels fets i de les aparences. (Si hi ha d'aquests lectors d'aquí a deu anys, els recomano que comencin per llegir la data que consta al peu.) Els altres, poden continuar amb l'esmorzar.

En la meva passada vida d'arquitecte -no m'he jubilat, tinc 34 anys; simplement he canviat de professió-, en moltes obres he hagut de dirigir nombrosos grups d'obrers. Una obra de construcció és, en principi, una dictadura. A vegades és només una dictadura tècnica, altres vegades es converteix en una dictadura social, perquè, primer de tot, és part i reflex de la societat en la qual està inserida. Generalment aquests grups humans solen ser molt heterogenis i, com a tot arreu del món, solen ser homes pobres o amb serioses necessitats econòmiques. (Les necessitats econòmiques dels pobres sempre són necessàries per sostenir les necessitats econòmiques dels rics. Als països pobres i en els països rics.) La construcció és, a més, el sector econòmic de més risc juntament amb l'agricultura. Jo diria que, fins i tot, la indústria de la construcció és tan perillosa com la guerra, si llegim amb cura les estadístiques. Com en la guerra, com sempre, els grups humans que més arrisquen la vida són els pobres, especialment aquells que integren un grup ètnic marginal. Quan un obrer mor aixafat per una biga o per deu tones de terra o per caiguda lliure o per xoc elèctric, ningú li dedica discursos exaltant la seva contribució a la societat a la qual gairebé va pertànyer. Però quan un gran empresari o un polític que mai va arriscar la seva vida o la dels seus fills en el seu treball mor, sembla que la resta de la societat li devem el pa i la vida. Les frases més repetides afirmen la idea que «va servir tota la vida al seu país», quan més raonable seria dir que «el país li va servir tota la vida», raó per la qual els que més parlen de «la pàtria» sempre pertanyen a acomodats grups conservadors.

Ara, vegem una mica com s'administra la responsabilitat en aquesta activitat social. Segons els codis civils de molts països, «l'arquitecte és culpable fins que es demostri el contrari» És a dir, quan ocorre un «accident» en el procés de construcció o dins dels deu anys de construït un edifici, el responsable és el tècnic que va projectar i dirigir la seva construcció. Almenys que demostri que va donar les ordres correctes per evitar l'accident. La qual cosa és lògic: si un obrer, almenys en teoria, no està capacitat per advertir el perill a que s'exposa i, a més, «rep ordres» i ha complir-les, llavors només pot haver un responsable: aquell a qui la Llei li ha confiat la fe del seu coneixement i, a més, se li ha lliurat el poder de fer i desfer.

Moltes vegades en la meva passada vida com a projectista o director d'obres -les quals, he de reconèixer, mai van ser monumentals, però sí molt diverses, en diferents continents- he passat per moments d'alt risc, en els quals molts obrers van poder morir en un sol ensorrament, en la bolcada d'una grua de trenta tones empantanegada en el fang, en l'explosió d'un cub amb centenars de milers de litres d'aigua. En cap moment em va passar pel cap que si algú moria a conseqüència d'una ordre meva jo hagués pogut al·legar «error de càlcul» al meu favor. Tampoc seria un argument exculpatori per un metge o per a qualsevol altra professió. Per contra, un «error de càlcul» seria la prova de la nostra culpabilitat com tècnics responsables.

Raó per la qual si d'alguna cosa hem de mancar, aquells als quals la llei i la societat ens han conferit de cert poder, és de frivolitat a l'hora de prendre decisions en les quals està en risc la vida dels altres, la vida d'aquells que confien en els nostres coneixements i en la nostra serietat ètica, la vida d'aquells que són els únics que s'arrisquen per necessitats econòmiques -i no per aquesta moda frívola que practiquen aquells que van néixer sense problemes, anomenada «esports extrems» - en definitiva, per la vida dels més febles, perquè quan un pobre mor sol morir amb ell el futur dels seus fills també.

Si sortim dels exemples professionals i ens referim a activitats diàries que qualsevol realitza amb riscos i responsabilitats, podem analitzar un moment l'aparentment senzilla activitat de conduir un cotxe. Suposem que anem per una autopista i, per una breu distracció, sortim cinquanta centímetres delnostre carril. Sense advertir-ho, toquem lleument a un motociclista i aquest cau sobre les tanques de contenció o li toca en sort alguna altra desgràcia i es mor.

Què faig en aquest cas? M'aturo, i baixo. Arriba la policia i una dotzena de testimonis. Jo començo a argumentar que el motociclista anava molt ràpid, que es va passar al meu camí i va xocar contra el meu cotxe. No obstant això, la policia o els testimonis em demostren que hi ha unes marques de gomes del meu cotxe dins del carril paral·lel, amb la qual cosa demostren que la culpa va ser meva.

Vaig fins a les marques i, davant semblant evidència, reconec el meu error.

-Hops!, Em vaig equivocar -dic.

-La propera vegada em diu el policia- tracti de posar més atenció.

-Així serà - contesto jo i me'n vaig.

Me'n vaig impunement.

L'escena es resol de forma absurda, em diran. No obstant això, observem-la, així funcionen les coses quan el que condueix és un home al qual la societat o el «sistema social» li ha conferit una gran part o gairebé tot el poder. Per descomptat que cada vegada que aquest home es salti les normes més bàsiques de la responsabilitat, la moral i la justícia dirà -i ens convencerá- que ho ha fet per salvar la responsabilitat, la moral i la justícia. És el que un kierkegaardià de mala fe diria una "suspensió ètica» La vella i criminal fórmula de «els fins justifiquen els mitjans» s'ha transformat en «els fins coneguts sempre són els mitjans d'altres fins per conèixer-los» La diferència d'escala en els efectes humans, transforma l'absurd en obscè, un crim en un genocidi imperdonable. Amb la diferència, és clar, que els crims menors se solen castigar, mentre que els genocides sempre obtenen el «descompte per a majoristes» -quan no s'en surten gratis.

Si tornem als exemples anteriors, on no hi ha fraccions de segon per pensar sinó dies i mesos sencers per calcular i preveure riscos de vides humanes, seria d'igual grau d'impunitat que un arquitecte o un enginyer enviés a la mort a deu obrers a un pou o una bastida mal calculat i, davant el desastre, el calculista reconegués, impunement, «hops!, em vaig equivocar» i tot seguís igual: l'obra en construcció i la vida del tècnic irresponsable com si res hagués passat. Al cap i a la fi els obrers eren uns pobres nois, no tenien grans cognoms -perquè els grans cognoms mai arrisquen la seva vida en una obra o en una guerra- i, sobretot, perquè van morir heroicament per la construcció d'un país. Perquè els discursos ètics que justifiquen la impunitat dels que manen sempre estan a l'ordre del dia. I són tan emocionants que fins i tot donen ganes de morir per la pàtria -no importa si tot és mentida o, simplement, «un error de càlcul»


© Jorge Majfud The University of Georgia, juliol de 2004

1 comentari:

.