L´OMBRA DE LA FIGUERA


On acaba l'ombra d'aquesta figuera nua hi ha el testimoni de la conversa que he mantingut a primera hora d'aquest matí de diumenge amb ella. Ella no té nom,  que en té i cognoms, però no els hi he preguntat ni importa, la gent anònima, és això anònima i ni tan sols hauria de tenir inicials. La zona, al sud de Can Puig Gener, la trobada casual, jo baixava cap al riu caminant envoltat de la rasca que feia aquest matí i m'he aturat a contemplar un fanal al qual uns brètols havien trencat un dels vidres......

Són unos gamberros, he escoltat... era ella, una senyora nascuda a Sabadell però que em parlava en castellà amb un deliciós deix gàllec, anava acompanyada d'un gos d'aquests escadusers que no pesen ni un quilo, amb quatre escuradents per cames, bellugadís, aixó si.

- Cosas de los crios li he dit...
- Es que no conservan nada, ha afegit.
- Señora, es lo que hay, ya madurarán, y luego vendràn otros detrás suyo que volverán a romper esta u otra farola.

La conversa ha derivat cap a figues de moro que n'hi ha moltes per la zona, i figues que es queixava la senyora que la gent les collia quant encara estaven verdes, com les pinyes dels pins que teníem rere nostre, que també les agafaven abans d'hora.
A tot això com em tenia intrigat l'accent, ha estat quan li he preguntat si era gallega, m'ha dit que no, que havia nascut a Sabadell, però com el seu pare feia la mili a Ourense on hi va anar després de la guerra, la seva mare va anar amb ella de petita cap allí, atès com deia ella, mi padre me hizo, però no me había visto, i amb un anyet sa mare se la va endur a Ourense on s'hi varen estar fins que el seu pare va acabar la mili, que pels vençuts eren quatre anys.
I explico això perquè el pare d'aquesta senyora i el meu, gairebé segur devien coincidir a Ourense els quatre anys de mili (servisio melitar). Li he comentat i ha continuat la conversa per altres viaranys, de quan al seu difunt marit va tenir un accident a Madrid i va estar hospitalitzat a Majadahona bastant de temps i ella com Mapfre li pagaba l'estada, s'allotjaba a la pensión Gallega o li deien que no podia ser que fos catalana que tenia l'accent gallec. No li he fet cap foto a ella, ni al gosset ni a la farola malmesa, el record és meu, viscut al moment i està  que sia així, ja he explicat en alguna ocasió que no m'agrada retratar a la gent. En canvi, m'agraden aquestes converses quotidianes intrascendents on es xerra de coses petites que no comprometen a res, on es divaga de manera displicent i s'acaben quan convé a l'un o l'altre, en aquest cas a un servidor, atès la senyora estaba a punt d'explicarme tota la seva vida habuda i per haber.

1 comentari: