A l'antiga Grècia va existir fa molt de temps un poeta anomenat Pigmalió que es dedicava a construir estàtues tan perfectes que només els faltava parlar.
Un cop acabades, ell els ensenyava moltes de les coses que sabia: literatura en general, poesia en particular, una mica de política, una mica de música i, en fi, una mica de fer bromes i acudits i sortir endavant en qualsevol conversa.
Quan el poeta jutjava que ja estaven preparades, les contemplava satisfet durant uns minuts i com qui no vol la cosa, sense ordenar-els-hi ni res, les feia parlar.
Des d'aquest instant les estàtues es vestien i se n'anaven al carrer i al carrer o a la casa parlaven sense parar de quant hi havia.
El poeta es complaïa en la seva obra i les deixava fer, i quan venien visites callava discretament (la qual cosa li servia d'alleujament) mentre la seva estàtua entretenia a tots, de vegades a costa del poeta mateix, amb les anècdotes més gracioses.
El millor era que arribava un moment en què les estàtues, com sol passar, es creien millors que el seu creador, i començaven a maleir d'ell.
Discorrien que si ja sabien parlar, ara només els faltava volar, i començaven a fer assajos amb tota mena d'ales, inclusivament les de cera, desprestigiades feia poc en una aventura infortunada.
En ocasions realitzaven un veritable esforç, es posaven vermelles, i aconseguien elevar-se dos o tres centímetres, altura que, per descomptat, les marejava, ja que no estaven fetes per a ella.
Algunes, penedides, desistien d'això i es tornaven a conformar amb poder parlar i marejar als altres.
Altres, tossudes, persistien en el seu afany, i els grecs que passaven per allà les imaginaven boges al veure-les donar contínuament aquells saltirons que elles consideraven volar.
Altres més concloïen que el poeta era el causant de tots els seus mals, saltessin o simplement parlessin, i tractaven de treure-li els ulls.
De vegades el poeta es cansava, els donava un cop de peu al cul, i elles queien en forma de petits trossos de marbre.
Pigmalió
[Conte. Text complet.]
ciudadseva.com
Augusto Monterroso
Un cop acabades, ell els ensenyava moltes de les coses que sabia: literatura en general, poesia en particular, una mica de política, una mica de música i, en fi, una mica de fer bromes i acudits i sortir endavant en qualsevol conversa.
Quan el poeta jutjava que ja estaven preparades, les contemplava satisfet durant uns minuts i com qui no vol la cosa, sense ordenar-els-hi ni res, les feia parlar.
Des d'aquest instant les estàtues es vestien i se n'anaven al carrer i al carrer o a la casa parlaven sense parar de quant hi havia.
El poeta es complaïa en la seva obra i les deixava fer, i quan venien visites callava discretament (la qual cosa li servia d'alleujament) mentre la seva estàtua entretenia a tots, de vegades a costa del poeta mateix, amb les anècdotes més gracioses.
El millor era que arribava un moment en què les estàtues, com sol passar, es creien millors que el seu creador, i començaven a maleir d'ell.
Discorrien que si ja sabien parlar, ara només els faltava volar, i començaven a fer assajos amb tota mena d'ales, inclusivament les de cera, desprestigiades feia poc en una aventura infortunada.
En ocasions realitzaven un veritable esforç, es posaven vermelles, i aconseguien elevar-se dos o tres centímetres, altura que, per descomptat, les marejava, ja que no estaven fetes per a ella.
Algunes, penedides, desistien d'això i es tornaven a conformar amb poder parlar i marejar als altres.
Altres, tossudes, persistien en el seu afany, i els grecs que passaven per allà les imaginaven boges al veure-les donar contínuament aquells saltirons que elles consideraven volar.
Altres més concloïen que el poeta era el causant de tots els seus mals, saltessin o simplement parlessin, i tractaven de treure-li els ulls.
De vegades el poeta es cansava, els donava un cop de peu al cul, i elles queien en forma de petits trossos de marbre.
FI
Pigmalió
[Conte. Text complet.]
ciudadseva.com
Augusto Monterroso
Tiene su miga.
ResponEliminaSalut