PIGMALIÓ


A l'antiga Grècia va existir fa molt de temps un poeta anomenat Pigmalió que es dedicava a construir estàtues tan perfectes que només els faltava parlar.
Un cop acabades, ell els ensenyava moltes de les coses que sabia: literatura en general, poesia en particular, una mica de política, una mica de música i, en fi, una mica de fer bromes i acudits i sortir endavant en qualsevol conversa.

Quan el poeta jutjava que ja estaven preparades, les contemplava satisfet durant uns minuts i com qui no vol la cosa, sense ordenar-els-hi ni res, les feia parlar.

Des d'aquest instant les estàtues es vestien i se n'anaven al carrer i al carrer o a la casa parlaven sense parar de quant hi havia.

El poeta es complaïa en la seva obra i les deixava fer, i quan venien visites callava discretament (la qual cosa li servia d'alleujament) mentre la seva estàtua entretenia a tots, de vegades a costa del poeta mateix, amb les anècdotes més gracioses.

El millor era que arribava un moment en què les estàtues, com sol passar, es creien millors que el seu creador, i començaven a maleir d'ell.

Discorrien que si ja sabien parlar, ara només els faltava volar, i començaven a fer assajos amb tota mena d'ales, inclusivament les de cera, desprestigiades feia poc en una aventura infortunada.

En ocasions realitzaven un veritable esforç, es posaven vermelles, i aconseguien elevar-se dos o tres centímetres, altura que, per descomptat, les marejava, ja que no estaven fetes per a ella.

Algunes, penedides, desistien d'això i es tornaven a conformar amb poder parlar i marejar als altres.

Altres, tossudes, persistien en el seu afany, i els grecs que passaven per allà les imaginaven boges al veure-les donar contínuament aquells saltirons que elles consideraven volar.

Altres més concloïen que el poeta era el causant de tots els seus mals, saltessin o simplement parlessin, i tractaven de treure-li els ulls.

De vegades el poeta es cansava, els donava un cop de peu al cul, i elles queien en forma de petits trossos de marbre.


FI

Pigmalió
[Conte. Text complet.]
ciudadseva.com
Augusto Monterroso

LA VERITAT I LA REALITAT VIRTUAL


Suposem Que jo tingués una màquina que us permetés experimentar el que volguéssiu. Un cop dins, flotant a la cubeta, viureu una realitat virtual dissenyada al vostre gust, plena d'experiències d'amics entranyables, aventures meravelloses, menjar espectacular, sexe del bo i converses profundes. Res d'això seria real, per descomptat, però ho semblaria. Podria fins i tot disposar-se de manera que, un cop dins de la màquina, oblidéssiu completament que esteu dins d'una màquina. L'única pega és que, un cop dins, no en podrieu sortir mai més. Ho farieu? Probablement la majoria de nosaltres diríem que no. (...) Volem la veritat, amb les seves virtuts i els seus defectes.


Què faries en cas que se't donés l'opció d'entrar en una de les màquines que descriu el text?

Què creus que faria la majoria de les persones? En quins casos algú preferiria escollir la màquina?

-  Més a:http://www.acfilosofia.org/

LUIS ENRIQUE, DEMISIÓN JA!


Luis Enrique, ja sé que el teu pare no és Amunike, però a mi, amb els teus invents del cagaelastics com el d'avui al camp d'un equip de segona A com és la Real Sociedad, i més havent perdut el Madrit, em tens negre, a mi i a molts barcelonistes. Luis Enrique demisión ja! i no cal que torni el Pep, que hi fotin al Jaume Creixell, tampoc farem res de bo però almenys ens ho passarem bé en les rodes de premsa. Plega ja, inùtil! i ves-te'n a fer trekking a la Conxinxina, AH! i no cal que tornis.

XIMPLES AMB ESPERANÇA


Una de les coses que aprenem és que la veritat s'assembla menys als diners que l'amor: és objectiva en la seva existència, subjectiva en la seva apreciació i capaç d'existir en més d'una forma. Però també pot ser perillosa i difícil de descobrir, i pot resultar frustrant viure amb ella. La pregunta, què és la veritat? no desapareixerà. Els misteris són així, i això és bo. Les preguntes àrdues ens recorden que no hem de prendre'ns massa seriosament a nosaltres mateixos. 

Som éssers històrics; som productes d'una cultura i, fet i fet, les nostres conclusions no són sinó les nostres conclusions. Propendim a l'estupidesa, a dur-nos a engany a nosaltres mateixos. La clau rau en apreciar aquest fet (que, com he defensat, forma part de l'apreciació de la possibilitat de la veritat objectiva) | sense caure en el cinisme. Si hem de ser ximples, siguem ximples amb esperança.

MICHAEL P. LYNCH
más...
CRÒNICAS DE GAZA - THE ELECTRONIC INTIFADA


DESTACADAS

B L O C S
COMENTARIS
-