Hom "per se" no sol donar importància a gairebé res, i la cosa ja ve de vell o millor dit de quan era jove, deu ser una qüestió genètica. Ho dic seriosament, entenc que la temporadeta que passem per ací baix poc hi ha a fer i no cal encaboriar-se gaire. Reconec però que em va costar d'entendre que pensava així, em semblava una postura, com els proverbis orientals, massa cínica per assumir-la com a meva. Més és el que hi ha, i pensar el contrari és entrar en una comtessa de la que no en pots sortir mai guanyador. De fet, naixem i morim cada dia i la resta es pur atzar que no controlem.
De la mateixa manera, em va costa molt d'entendre, d'adonar-me'n que no era rar o diferent. Simplement, em costava acceptar que era un artista amb tot el que comporta a diferents nivells, i té el seu que, perquè realment hom s'adona que és diferent de la majoria, ni millor ni pitjor, simplement diferent. I el fet de ser, de considerar-se, d'exercir d'artista, no és més que una manera de sortir de l'armari gens fàcil. Ser artista no te res a veure en ser un "bon artista", de la mateixa manera que vaig amb bicicleta i no sóc ben bé ciclista en el sentit competitiu de la paraula. però hi vaig, al meu ritme, però hi vaig, i com en l'art, en el fons la filosofia és la mateixa: ser-hi, estar, treballar amb tota l'honestedat que sia possible.
El mateix em va passar amb la poesia, dit curt i ras, aixó de la poesia per a mi fa uns anys, eren "cursilades", fins que vaig llegir Pessoa primer i Vinyoli, Rimbaud i Baudelaire després. Se'm va aparèixer la llum com a Sant Pau i vaig caure del cavall de la ignorància. Qui m'ho havia de dir? És el que hi ha, la vida és aixó, un llarg aprenentatge per arribar al no res o com a molt al gairebé creatiu.
.
"Perquè un home pagui el seu rescat, disposa de dos camps, bona terra que demana ser llaurada i esbancada i fer servir com a arada la raó".
.
Ho deia Baudelaire que no tenia clar si era escriptor o poeta, potser perquè dubtava d'ell mateix i simplement feia el que li demanava la seva pròpia capacitat que no havia escollit, si més no li havia estat atorgada, ves a saber per qui o perquè .

No som el que som, ni el que volem ser, sinó el que ens ha estat programat ser, negar-se a acceptar-ho és un error i, sovint una gran pèrdua de temps a la recerca de la identitat perduda."
.