UN POBLE SENSE COTXES

 



Prohibit aparcar a tot el nucli urbà. Aquesta norma, que a molts ciutadans els pot semblar lògica i assumible, no destil·la aquesta mateixa percepció quan s'aplica a un poble. L'exemple és a Àger, un nucli de la Noguera que no arriba als 300 habitants i on des d'aquest estiu està prohibit –la novetat rau que la mesura també val per als veïns– aparcar als carrers de tot el cas urbà.

La decisió de l'Ajuntament, valenta i pionera, ha generat postures encontrades i caldejat l'ambient. Mentre alguns veïns l'aplaudeixen; altres, aquells que es creuen amos del tros de carrer que hi ha davant de casa seva, s'enfilen per les parets. I incompleixen sistemàticament, és clar, la nova norma. L'habitant rural està acostumat a desplaçar-se amb el cotxe a tot arreu. És molt habitual que a la majoria de pobles s'agafi el vehicle per fer desplaçaments (cosa impensable a la ciutat) que no arriben als 300 metres. Es va motoritzat de porta a porta, de casa a l'hort o de l'habitatge a la botiga o al corral. I els cotxes s'aparquen –o aparquen malament, seria més correcte– davant de les cases o el destí visitat. És una norma no escrita molt estesa a l'univers rural i a més a ningú estranya que cada veí assumeixi com a propi aquest tros de via pública proper a la porta de casa seva. Fins al punt d'enfadar-se si un altre conductor, encara que també sigui habitant del poble, ocupa aquest aparcament “privat” en carrers que són de tots.

Amb aquests antecedents no estranya l'enrenou generat a Àger després que l'Ajuntament col·loqués senyals verticals de prohibit aparcar per tot el nucli urbà. Només està permès estacionar en aquests carrers per a càrrega i descàrrega. Hi ha permissivitat, però, amb els veïns amb problemes de mobilitat. Tenen una targeta d'estacionament. La novetat, en aquest cas, és que aquesta nova norma no està pensada només per a turistes i forasters, com ja fan altres pobles. A Àger el senyal de prohibit aparcar deu ser respectat també pels veïns que viuen tot l'any en aquest nucli.

Mireia Burgués és l'alcaldessa d'aquell petit poble enclavat a la comarca de la Noguera amb atractius turístics molt relacionats –cosa que encaixa com a anell al dit amb aquesta mesura– amb el medi ambient i la sostenibilitat. Àger presumeix de tenir un cel, el de la serra del Montsec, lliure de contaminació lumínica. Una singularitat reconeguda amb el certificat Reserva Starlight (Llum de les estrelles) i Destinació Turística Starlight. Aquí s'alça el Parc Astronòmic del Montsec. I té a un pas un tresor natural únic, com és el congost de Montrebei. A més d'haver-se convertit en una destinació reputada per als aficionats als vols en parapent.

L'afluència de turistes ja va obligar temps enrere a construir aparcaments als afores de la població per treure del cas urbà els cotxes dels viatgers. I, per altra banda, també a actuar contra les autocaravanes que aparcaven fora dels estacionaments habilitats. Ara s'ha fet un pas més i per preservar i donar una major qualitat a “aquest segell de sostenibilitat que ens caracteritza s'han tret els vehicles dels veïns del nucli urbà”, afirma Mireia Burgués. L'alcaldessa assegura que "la majoria dels habitants estan contents amb aquesta mesura". I revela que “ara els nens poden jugar a la plaça, abans envaïda pels cotxes”. La mesura no busca la sanció, encara que els Mossos ja han imposat algunes multes als veïns que la incompleixen.

L'Ajuntament ha fet també aquest pas, recalca Burgués, "pels problemes que tenien diàriament els vehicles de repartiment, sense espai per circular pels carrers i el problema que la presència de turismes a tots els racons del cas urbà podia generar en cas una emergència". L'alcaldessa és la primera que es va aplicar la recepta. “Abans anava de casa a l'Ajuntament amb cotxe; ara aquest trajecte el faig caminant”. Per posar les coses més fàcils als veïns que no tenen garatge, s'ha habilitat un aparcament a l'interior del nucli urbà. "El veí que té més lluny casa seva d'aquest estacionament no ha de recórrer ni dos-cents metres caminant", assegura Mireia Burgués.

Els habitants que incompleixen de manera sistemàtica la norma "poden comptar-se amb els dits d'una mà", revela l'alcaldessa. I una última apreciació: “Ara, en anar caminant a tot arreu, ens veiem més que mai”, acaba Burgués. Javier Ricou a la vanguardia.

Ja veieu, si hi ha dificultats per treure els cotxes d'un poble de 300 habitants, imagineu-vos Barcelona, i es important tenir en compte que a Barcelona, almenys el 60% dels vehicles que hi circulen no en tenen necessitat perentoria, servidoret fa molts anys que per baixar a Barcelona ja no agafa el cotxe, clar que els Catalans no són rodalíes. I aqui està la clau de volta de tot, si rodalíes funciones com funciona el metro del Vallès de Sabadell i Terrassa, el trànsit a Barcelona es reduiria almenys en un 30%. El que sen poc seria ja molt.

ABANS ARRIBAVEN CARTES



Fa unes quantes setmanes, la Universitat Autònoma de Barcelona va patir un atac informàtic del qual es va recuperant amb lentitud. Sembla que la normalitat no tornarà a la UAB fins a finals d'any perquè la ferida no cicatritza i perquè el dany ocasionat és de tal magnitud que reclama un període de reconstrucció de l'epidermis tècnica, una revisió detallada de les xarxes internes i una considerable elevació del llindar de protecció de cares al futur. Sembla que, segons he llegit a el periódico, “els estudiants poden optar per prendre apunts a mà”. És fascinant comprovar com allò que fa uns anys era normal, quotidià i inexcusable, ara es planteja com una alternativa gairebé pedestre i insòlita, però útil. Si passeges per qualsevol aula de qualsevol universitat del país veuràs que tots els estudiants (o gairebé tots ara no voldria ferir les sensibilitats dels artesans) prenen les notes de classe amb l'ordinador. És segur que són més llegibles que abans (si no eres expert en escriptura jeroglífica no les podies desxifrar), però també ho és que han perdut el detall del text resseguit i remarcat, l'ànima de la classe accentuada amb el traç de la mà.

Encara queden alguns escriptors que escriuen a mà o amb una vella màquina Olivetti com Espinàs o Paul Auster, i cal no oblidar que les grans obres de la literatura universal han estat escrites a mà. D'acord que ho faig amb l'ordinador pero podria perfectament fer-ho a mà. M'agrada traduir una novel·la del castellà al català o al revés, és una manera d'entrar profundament dins del text, d'identificar-se amb ell. Vaig començar amb Vila Matas, vaig seguir amb Cioran i encara estic amb Bolaño. Com ens podríem preguntar perquè escrivim si no ho fem a mà, com s'ha fet desde fa anys i panys. N'hi ha alguns que encara mantenen relacions epistolars periòdiques. Quanta literatura hi ha en aquestes cartes compartides al llarg del temps. Només cal esperar a que se'n vagi el corrent i l'única alternativa que ens queda és un tros de paper i un llapis per escriure algun aforisme o text curt. I si tenim en compte que un dia d'aquests tot això del núvol d'internet s'anirà al carall, faríem bé d'anar practicant l'art d'escriure a mà o amb una vella màquina Olivetti. Guardada a la seva funda però en perfecte estat de revista tinc una Lexicon 80 que sé que tard o d'hora tornaré a usar. Ah! també tin una vella pluma Watermann, amb cartutxos de recanvi que encara funciona.

Segons un estudi, tant els cervells dels adolescents com els dels adults són molt més actius en escriure a mà que quan ho fan amb el teclat. Segons els experts, “l'ús de llapis i paper dóna al cervell més ganxos per allotjar els seus records, escriure a mà crea molta més activitat a les parts sensomotores del cervell”. Pels investigadors, molts sentits s'activen escrivint, veient els traços de les lletres en una superfície. Aprendre a escriure en un teclat és fàcil, cada lletra necessita el mateix moviment. Escriure a mà és un procés molt més lent, requereix habilitat als dits per aconseguir la forma de les lletres exacta i un major control de la motricitat fina i dels sentits. A més, ajuda a desenvolupar la coordinació ull-mà. Doncs res, vagin practicant per si de cas, de passada recuperaran l'emoció de rebre alguna carta a la bústia on abans arribaven cartes o postals de viatgers i ara només arriben cartes del banc o propaganda gratuïta.

LA VIDA EN COMÚ

Algú que a tota hora es queixa amb amargor d'haver de suportar la seva creu (espòs, esposa, pare, mare, avi, àvia, oncle, tia, germà, germana, fill, filla, padrastre, madrastra, fillastre, fillastra, sogre, sogra, gendre, nora) és alhora la creu de l'altre, que amargament es queixa d'haver de suportar a tota hora la creu (nora, gendre, sogra, sogre, fillastra, fillastre, madrastra, padrastre, filla, fill, germana , germà, tia, oncle, àvia, avi, mare, pare, dona, marit) que li ha tocat carregar en aquesta vida, i així, de cadascú segons la seva capacitat ia cadascú segons les seves necessitats..

La vida en común
[Minicuento.ciudadseva.com.]
Augusto Monterroso.


A voltes amb el conte de Monterroso, a la vida, el secret és que no hi ha secret, nomès cal saber triar la parella i els amics, i aixó que en principi podria semblar relativament facil i assumible per a qualsevol, pocs, molt pocs ho aconsegueixen, sobretot saber triar la parella, tasca gairebè impossible, i no precissament per demerit de l'altre, sinó del propi, sobretot en la part masculina de l'espècie, que de fet té per el millor amic a ell mateix, i realment és a qui mes estima.

D'UN ERROR


Quan et pases el dia a l'Hospital tot i haver-hi wi-fi, mires i remires fins i tot els suplements del diaris de paper, i ahir, quina va ser la meva sorpresa mentre fullejava el suplement especial del Time-out de el Periódico del dia 2 de gener de 2015, en trobar-me amb aquest anunci de Catalunya Radio a tota pàgina:



I clar, aquí algu ha badat, el senyor que surt a la dreta de la foto malauradament no podrà participar en la nova temporada de Catalunya radio, atès es va morir en contra de la seva voluntat el dia 13 de desembre de l'any passat, i el seu programa ha estat cancelat. A algú potser li semblarà que es tracte d'un simple error, d'una fotesa disculpable, però per a mi es tracte d'un error molt més greu, d'una deixadesa pitjor que la dels anuncis a les campanades del 31 de desembre de Canal Sur, perquè allo si que és una fotesa, però que el dia 2 de gener de 2015 s'hagi publicat aquest anunci, no!.

FANÀTICS


El fanàtic si és capaç de matar per una idea, pot igualment fer-se matar per ella; en els dos casos, tirà o màrtir, el fanàtic és un monstre. No hi ha éssers més perillosos que els que han patit per una creença: els grans perseguidors es recluten entre els màrtirs als quals no s'ha tallat el cap. Lluny de disminuir la gana de poder, el sofriment els exaspera; per això l'esperit se sent més a gust a la societat d'un fatxenda que en la d'un màrtir; i res li repugna tant com aquest espectacle on es mor per una idea; i tenim cada vegada més fanàtics en la Torà i en l'Alcorà, encara que no cal culpar les religions per això, que aquestes han estat creades només per fastiguejar l'home i en certa manera sotmetre'l, el fanàtic sobrepassa a la seva creença, aquesta és l'arrel del problema.

RECERCA DE LA IDENTITAT


Hom "per se" no sol donar importància a gairebé res, i la cosa ja ve de vell o millor dit de quan era jove, deu ser una qüestió genètica. Ho dic seriosament, entenc que la temporadeta que passem per ací baix poc hi ha a fer i no cal encaboriar-se gaire. Reconec però que em va costar d'entendre que pensava així, em semblava una postura, com els proverbis orientals, massa cínica per assumir-la com a meva. Més és el que hi ha, i pensar el contrari és entrar en una comtessa de la que no en pots sortir mai guanyador. De fet, naixem i morim cada dia i la resta es pur atzar que no controlem.
De la mateixa manera, em va costa molt d'entendre, d'adonar-me'n que no era rar o diferent. Simplement, em costava acceptar que era un artista amb tot el que comporta a diferents nivells, i té el seu que, perquè realment hom s'adona que és diferent de la majoria, ni millor ni pitjor, simplement diferent. I el fet de ser, de considerar-se, d'exercir d'artista, no és més que una manera de sortir de l'armari gens fàcil. Ser artista no te res a veure en ser un "bon artista", de la mateixa manera que vaig amb bicicleta i no sóc ben bé ciclista en el sentit competitiu de la paraula. però hi vaig, al meu ritme, però hi vaig, i com en l'art, en el fons la filosofia és la mateixa: ser-hi, estar, treballar amb tota l'honestedat que sia possible.
El mateix em va passar amb la poesia, dit curt i ras, aixó de la poesia per a mi fa uns anys, eren "cursilades", fins que vaig llegir Pessoa primer i Vinyoli, Rimbaud i Baudelaire després. Se'm va aparèixer la llum com a Sant Pau i vaig caure del cavall de la ignorància. Qui m'ho havia de dir? És el que hi ha, la vida és aixó, un llarg aprenentatge per arribar al no res o com a molt al gairebé creatiu.
.
"Perquè un home pagui el seu rescat, disposa de dos camps, bona terra que demana ser llaurada i esbancada i fer servir com a arada la raó".
.
Ho deia Baudelaire que no tenia clar si era escriptor o poeta, potser perquè dubtava d'ell mateix i simplement feia el que li demanava la seva pròpia capacitat que no havia escollit, si més no li havia estat atorgada, ves a saber per qui o perquè .

No som el que som, ni el que volem ser, sinó el que ens ha estat programat ser, negar-se a acceptar-ho és un error i, sovint una gran pèrdua de temps a la recerca de la identitat perduda."
.

COM CANVIEM

Les nostres idees canvien perquè nosaltres - i tot - canviem seguit seguit. Canvi pot  voler dir enriquiment, rectificació o fins i tot contradició. En tot cas, els nostres pensaments i les nostres creences d'avui només són provisionals. Demà, l'any que ve, sempre, seran provisionals. Això ens haria d'encomanar una certa discreció a l'hora de contrastar-los amb els dels altres. Qui sap si un dia pensarem com ells, creurem com ells! - JOAN FUSTER.



más...
CRÒNICAS DE GAZA - THE ELECTRONIC INTIFADA


DESTACADAS

B L O C S
COMENTARIS
-