Aquesta història la publicaven ahir a el Periódico, i és fascinant, 20 anys jugant a futbol sense jugar-hi mai o gairebè mai, si algú s'ho inventa li diuen que és exagerat. El que més sorprén és que un jugador de les caracteristiques tan pecualiars com Carlos Henrique Raposo, no recalés al Barça....

«Jo volia ser jugador, però no volia jugar». Així resumeix Carlos Henrique Raposo la seva increïble història. El futbolista fantasma, a qui anomenaven el Kaiser, explica que es va passar 20 anys de club en club muntant-s'ho per viure la vida de futbolista sense haver de jugar. Un ídol absolut per als que van somiar amb ser futbolista malgrat no tenir, com ell, prou talent a les botes.

La fascinant història és tan i tan rocambolesca que, la veritat, costa de creure. El seu relat té aires de pel·lícules com Zelig (el fals documental de Woody Allen sobre un home camaleònic), Atrápame si puedes (on Di Caprio encarnava Frank Abagnale, un xaval de 19 anys que es feia passar per pilot d'avió per pegar-se la gran vidassa) o les aventures del petit Nicolás (detingut per cert ahir per fer un simpa de 500 euros en un restaurant).

Raposo, sempre a mig camí entre la mitja veritat i la mentida, explica que no va voler mai ser jugador però que, com molts joves brasilers d'orígens humils, es va veure empès a seguir el camí més fàcil per sortir de la pobresa. De seguida va veure que la seva bona forma física no anava acompanyada de talent per a aquest esport, però va decidir suplir les seves carències amb una barra infinita.

«El seu únic problema era la pilota», assegurava ahir entre rialles Ricardo Rocha. «Deia que era davanter però era un davanter tan complet que no va marcar mai, no va fer mai cap assistència de gol. Sempre deia que estava lesionat -comenta l'exjugador del Reial Madrid-. Quan la pilota era a l'esquerra, ell se n'anava a la dreta, i a la inversa. No tenia talent per jugar però era molt, molt bona persona. Tothom l'estimava molt». El seu fort, com confirmava Rocha, eren les relacions personals. Contactes que va explotar i va estirar al màxim per jugar -més ben dit, per no jugar- en diferents clubs.

A la llum de les estrelles

En aquells anys 80 sense internet, amb pocs partits televisats i menys vídeos dels jugadors, el boca orella tenia molt més pes. I que estrelles de l'època com Renato Gaúcho t'apadrinessin t'obria moltes portes. Format en les categories inferiors del Botafogo, Raposo assegura que les lloances d'amics futbolistes i periodistes el van ajudar a fitxar, entre altres equips, per Flamengo, Puebla de Mèxic, Ajaccio de França, El Paso dels EUA, Fluminense, Vasco da Gama, Botafogo, América, Palmeiras i Bangú. El Kaiser també afirma que va formar part de la plantilla d'Independiente de Avellaneda el 1984, any en què el Rojo va guanyar la Libertadores i la Copa Intercontinental, però el club argentí, consultat ahir per aquest diari, negava que hagués tingut cap mena de contracte professional.

«Vaig jugar uns 20 partits en 20 anys. Em vaig aprofitar de molts equips igual que molts equips s'aprofiten de molts jugadors». En tots els equips feia la mateixa jugada: firmava un contracte de prova per pocs mesos i en el primer entrenament que podia fingia una lesió. Com que tampoc hi havia ressonàncies gaire acurades, podia estirar la història. Als 80, quan amb prou feines hi havia mòbils, anava amb un de joguina amb el qual fingia parlar amb clubs interessats. «Estic bé aquí, en principi no tinc intenció de marxar», deixava anar. Ronaldo Torres, preparador físic del Botafogo, el va enxampar una vegada. «No parlava amb ningú. Fingia parlar anglès però un dia li vaig preguntar: '¿amb qui parles?'. I es va posar a riure». Torres relata que quan el Kaiser no jugava en un equip, com al Fluminense, regalava samarretes a la noies per buscar rotllo. El que el preocupava més copiar era els moviments dels cracs fora del camp. Renato Gaúcho encara es trenca de riure al recordar que una vegada volia entrar en una discoteca i no l'hi van deixar fer dient-li: «Renato ja és dins». El seu amic Raposo l'havia suplantat

Pegar-se per no debutar

La millor anècdota del seu delirant relat és el dia que, després de mil excuses, Castor de Andrade, totpoderós propietari del Bangú, va exigir que anés convocat. Perdien 2-0 i Castor va donar ordre de posar un davanter. Raposo es va posar a escalfar i, per evitar jugar, es va embolicar en una batussa amb l'afició rival. Al vestidor li va dir al propietari: «Abans que diguis res, Déu em va donar un pare i me'l va prendre. I després me'n va donar un altre. Així que mai admetré que diguin que el meu pare és un lladre». Segons Raposo, la reacció de Castor, capitost de les apostes clandestines al Brasil, va ser renovar-li sis mesos.

El cas Raposo pot semblar increïble, però no és únic. Ali Dia va jugar a la Premier un partit amb el Southampton el 1996 després que el seu representant, fent-se passar per Weah, digués que Dia era el talentós cosí de la Pilota d'Or. «Corria pel terreny de joc com el Bambi sobre gel», va sentenciar Le Tissier. Hi ha qui creu que en l'era internet aquests casos no passarien. Hi ha qui creu que hi ha molts casos que mostren el contrari.

Nota: al Barça hi ha un tal Douglas que podria ser cosí germà de Raposo