Aquest divendres el Macba va inaugurar una important exposició (més de 500 imatges) d'un artista gràfic pràcticament inèdit i el nom del qual, encara que venerat per un reduït cercle, és gairebé desconegut per al públic. Un artista que va treballar amb tècniques diverses, totes artesanals i domèstiques; de fet, el seu atelier ("el seu talleret", com ell l'anomenava) es reduïa al seu llit: revistes intervingudes amb bolígraf, retallades i enganxades amb cola escolar de colors, amb anotacions en els marges; collages fets amb detritus de material imprès, des d'un catàleg d'aviació a historietes o publicacions barates amb fotos de sexe explícit. Es tracta, doncs, d'un jove talent de les noves generacions europees? Increïblement, no: es tracta, en veritat, d'un escriptor argentí mort d'un infart a Barcelona, el 1985, als 45 anys. Es va dir Osvaldo Lamborghini i, en el moment de la seva mort, havia publicat a Buenos Aires uns pocs relats, introbables (i llegendaris) ja en aquells dies. Deixava escrits uns quants textos, gairebé cap d'ells mecanografiats. Res semblava assenyalar que la posteritat li tenia reservada una segona vida com a escriptor; ara, a més, la sorpresa es reduplica: reneix com a artista.

L'assumpte requereix una explicació. Lamborghini va passar els seus últims anys en reclusió voluntària al seu apartament de Barcelona; la seva companya, Hanna Muck, treballava en una agència literària; els diumenges, a sol·licitud d'Osvaldo, anava al mercat de Sant Antoni, de llibres de segona mà, a comprar les revistetes pornogràfiques que havien assaltat els quioscos espanyols en els anys posfranquistas i reapareixien llavors en els buquinistas dominicals. Amb aquests materials, Osvaldo retallava,  enganxava, escrivia llegendes, barrejava pàgines de llibres (moltes d'elles, en alemany, dels llibres que Hanna portava de l'agència), escrivia ell mateix llegendes que dialogaven (o no) amb les imatges; els textos al·ludien a polítics i esdeveniments de l'època: Pujol, Felipe González, l'OTAN. En alguns casos, amb aquestes pàgines cosia llibretes; en altres, senzillament les guardava en carpetes. Lamborghini li va donar un sentit unitari a una part d'aquesta producció sota el títol de Teatre proletari de cambra; el 2008 es va publicar en una edició per subscripció, de tot just 300 exemplars. Ara s'exhibeixen per primera vegada aquestes làmines, restaurades i en l'ordre que l'autor va pemeditar.

Valentí Roma, comissari de l'exposició, és contundent pel que fa al valor d'aquesta obra: "Admiro l'escriptura de Lamborghini, però en cap cas es tracta, en aquesta exposició, d'exhibir la producció gràfica d'un escriptor, com una activitat secundària i secreta. Des del meu punt de vista, aquesta és una obra que té moltíssim valor en si mateixa, no cartografiada fins ara i que ens obliga a reformular el mapa de l'art espanyol dels vuitanta, alhora que no ha perdut gens de vigència ". En el text que escriu per al catàleg de l'exposició, Roma ho compara amb l'ABC de la guerra, de Bertolt Brecht, i li construeix una genealogia que va de William Hogarth (l'artista del segle XVIII, pare de la caricatura a l'era dels diaris) al cinema de Fassbinder. L'exposició inclourà una bona part de la biblioteca de Lamborghini, inclosos els catàlegs d'exposicions, com la de l'alemany John Heartfield, l'autor de fotomuntatges a partir d'iconografia nazi. Es vol mostrar, amb això, que, malgrat la seva tancament domèstic, estava atent a la literatura ia l'art europeu del seu temps. Beatriz Preciado, en un text inclòs també en el catàleg de l'exposició (reprenent el fil del seu assaig Pornotopía; Anagrama, 2011), construeix per Lamborghini altra genealogia encara més inesperada: la dels homes "enllitats", que va del marquès de Sade a Hugh Hefner, l'editor de Playboy, el de l'etern batí, que va fer del seu llit "un centre de producció i distribució del llenguatge masturbatori que pauta la libido heterosexual "nord-americana.

Però qui és Osvaldo Lamborghini, l'escriptor, aquell a qui César Aira va fer de marmessor, col·locant-lo com a figura tutelar de la nova literatura argentina, en un més enllà de Borges i fins i tot de la divisió entre poesia i prosa? Cal presentar un autor tan venerat com per comptar ja amb una biografia de gairebé mil pàgines, obra de Ricardo Strafacce (2008); un escriptor del qual Alan Pauls (també al catàleg del Macba) diu que va posseir "la radicalitat d'un estil inigualable, potser el més virtuós i cruel que hagi donat la literatura en espanyol en molt temps"?

La flamant i molt acurada reedició del Fiord (Edicions sense Fi, Barcelona) compta amb un extens epíleg en el qual Ignacio Echevarría aporta, al lector espanyol, les claus d'una obra de lectura gairebé intolerable pel grau de explicitud sexual i de violència, que des de la seva hora zero es va col·locar en el centre d'un nus de discursos del qual participaven el peronisme revolucionari i el lacanisme cultural. El Fiord, a la qual Leopoldo Marechal va definir com una "perfecta bola de merda", va ser la primera obra publicada per Lamborghini, el 1969; i obre Novel·les i contes, la recopilació de la seva obra publicada a Barcelona (Edicions del Serbal) en 1988 amb pròleg de Aira: "L'autor", diu, "va conèixer la glòria sense haver tingut el més mínim indici de fama". Aquest volum de tres-centes pàgines va ser l'inici, ja pòstum, de la consagració d'una obra que avui, a l'Argentina, és alhora canònica i maleïda, venerada i inimitable. L'epíleg d'Echevarría a El Fiord marca el principi de la seva llegibilitat a Espanya. I l'exposició del Macba posa en circulació universal l'obra gràfica d'un artista mort fa trenta anys i la contemporaneïtat ens deixa, avui, bocabadats. ELPAIS.ES