La cadidata del Pp a l'alcaldia de Madrid Esperanza Aguirre i Gil de Biedma, diu que no vol que hi hagi gent que dormi als carrers de Madrid perquè espanten als turistes. Diu també que al centre de Madrid la queixa principal dels veïns és pels que dormen al carrer i assegura que majoritàriament són estrangers, aspecte que seria interessant esbrinar com ho sap.
Assegura Esperanza als que dormen al ras de viure bé i de formar part de màfies, de manera que creu que cal apartar-los de la vista dels seus potencials votants i expulsar-los del centre de la ciutat. A la candidata no li importa, pel que diu, que aquesta gent visqui malament, en la penúria, passant fred i penalitats, ofegats en alcohol molts d'ells per suportar la seva situació, o que no hagi albergs suficients per acollir-los; aquestes persones li molesten i li preocupen únicament perquè poden impedir als turistes viatjar a Madrid i per què aquesta actitud pot donar-li més que no pas restar-li vots.

No hauria de sorprendre l'actitud de Doña Esperanza, què a més, té raó: els pobres, els esparracats, van bruts, fan pudor i fan lleig en una ciutat tan moderna i cosmopolita com Madrid. També haurien expulsar de la villa y corte als que es pentinen amb litres de gomina, als que mengen bocata de calamars, o als que van a l'hivern amb abrics Loden, i als de les camises blanques amb el coll blau cel i corbata a ratlles; per 'supuestíssimo0 a Pepe Oneto i el seu inseparable i horrible serrell, a Eduardo Inda i uns quantas més de la seva ralea, per rancis intransigents i ignorants.

També s'hauria expulsar a l'Ós i l'arboç per ser lleig i petit el monumeny, no confondre amb Bobo i Pequeño que és un establiment de tota la vida.
La llista podria ser més llarga i incluir a tots els que no siguin suficientement guapos i guapes, no sigui que els turistes no vagin a MADRID per la seva culpa, que toes aquestes mesures són preservar aquest turisme que després diuen que no deixa ni cinc i que és de espardenya i càntir.

Tornant al principi, sobre els que dormen al carrer o en els caixers, llàstima que no estigui entre nosaltres Jesú Gil i Gil i tal i tal, aquest senyor, a Marbella quan n'era l'alcalde, ho va solucionar ràpid, va recollir a tots aquests esparracats, els va ficar a la caixa d'un camió de l'ajuntament i els va descarregar en els pobles veïns i encara van haver de donar-li les gràcies, podia haver-los gasejat.

El discurs d'Esperanza Aguirre és el discurs d'Esperanza Aguirre que es pot esperar d'Esperanza Aguirre,  i en això no enganya a ningú.