¿I si en realitat tornés? Seré capaç de comportar-me com si no sabés com va acabar tot? L'experiència que tinc ara em vindrà a sobre, m'arribarà al coll. Però és curiós que aquesta experiència no inclourà els èxits universals de la ciència ni de la tècnica.
En la meva infància futura, com en la precedent, em limitaré amb la catifa voladora, el submarí Nautilus i una senzilla espasa a la mà de D'Artagnan. Que quedin amb Déu els reactors atòmics i els coets intercontinentals. No són ells els que han enriquit la meva llarga existència ni els que han pesat sobre ella.
¿I què fer amb les il·lusions perdudes? ¿Què fer amb allò en el que jo creia? ¿Què fer amb mi mateix, amb allò que vaig voler dir i fer i no vaig fer ni vaig dir? I no perquè no hagués tingut temps. El vaig tenir. Vaig tenir temps de reflexionar. I vaig arribar a conclusions que em van espantar.
Entre les cartes que he rebut d'aquells noiets i noietes que ja estan jubilats, entre les seves fotografies -la meva memòria es rebel·la contra elles-, van començar a arribar-me amables missatges de la llunyana Samarcanda. 
M'escrivia Zinaída Borisovna Strúieva.

Per més que rebusques en els meus records, em va ser impossible trobar aquest nom. Ella, en canvi, ho sabia absolutament tot sobre la meva infantesa i de la meva joventut. En cadascuna de les seves cartes, Zinaída Borisovna evocava a persones i successos amb tanta exactitud que em deixava perplex. Com podia saber el que havia passat a nostre pati, poblat per persones de la cinquena categoria?
Per a mi mateix eren molt vagues els records de com en un banc del pati li havia tallat els cabells a Monka Javkin; després de fer-me amb la maquineta de la meva pare, vaig convèncer a Monka, el meu gangos veí d'escala, que em donés l'oportunitat d'aprendre l'art de la perruqueria. La maquineta va penetrar en els terrorífics rínxols de Monka i va quedar suspesa d'ells a uns deu centímetres de la part inferior del seu front. Els udols del meu client van atreure al pati a tots els habitants de la nostra casa de tres pisos. El meu pare em va assotar sense pietat. D'això em parlava en la seva carta Zinaída Borisovna.

 Izrail Metter - LA QUINTA ESQUINA

En parlava, ahir Júlia, jo tambè l'havia llegit fa temps i tanmateix l'havia oblidat; mal fet, cal no oblidar tot el mal que varen fer Stalin i les seves purgues, i no tan sols el mal físic, potser fou encara pitjor el psicològic, fins arribar a arruinar, a esborrar la consciència de milers de ciutadans, Metter mateix n'ès un exemple de com intenta desesperadament, desencisadament, amargament, recuperar la memòria de la seva infantesa pasada, que com a molts milers de russos els hi va ser robada.