ÚLTIMS ESCRITS :

EL CARRET - CONTE


César Aira és un escriptor i traductor argentí. Ha publicat més de seixanta obres, sobretot novel·les curtes per raons, segons diu, de procediment. Des de 1992 ve a publicar anualment de dos a quatre llibres d'unes cent pàgines d'extensió. Com em vaig fer monja (1993) va ser escollida pel diari espanyol El País com un dels deu llibres de ficció de l'any, 2 el que el va projectar en mitjans literaris més amplis.

Aquest prolífic protagonista de les lletres argentines és tant traductor de diverses llengües (del francès -Antoine de Saint Exupéry o Jan Potocki-, de l'anglès: Stephen King, Donna W. Cross), com a novel·lista i narrador breu, dramaturg i assagista.

Aira és un especialista d'Alejandra Pizarnik i de l'escriptor, dramaturg i dibuixant argentí Copi. Amic íntim del mort Osvaldo Lamborghini, és un dels principals reivindicadors de la seva obra, havent editat les seves Novel·les i contes en dos toms amb pròleg seu. També ha dictat cursos sobre Rimbaud, Mallarmé i el constructivisme. La seva relació amb l'assaig, però, no ha estat exempta de dificultats, ja que la necessitat de tenir les coses definides i de trobar la veritat han estat dos paràmetres aliens a la seva manera de treballar.

A l'ABC li han entrevistat, i és una bona entrevista, la podreu trobar aquí ....

i aqui us deixo un conte imprescindible d'ell: el carret





El carret, de César Aira 

Un dels carrets d'un gran supermercat del barri on jo vivia rodava sol, sense que ningú l'empenyés. Era un carret igual que tots els altres: de filferro gruixut, amb quatre rodetes de goma (les de davant una mica més juntes que les de darrere, el que li donava la seva forma característica) i una canella coberta de plàstic vermell brillant des de la qual s'el conduïa. Tan igual era a tots els altres que no es distingia per res. 
Era un supermercat enorme, el més gran del barri, i el més concorregut, així que tenia més de dos-cents carrets. Però el que dic era l'únic que es movia per si mateix. Ho feia amb infinita discreció: en el vertigen que dominava l'establiment des que obria fins que tancava, i no parlem de les hores punta, el seu moviment passava inadvertit. L'usaven com a tots els altres, el carregaven de menjar, begudes i articles de neteja, el descarregaven a les caixes, l'empenyien de pressa de góndola a gòndola, i si en algun moment el deixaven anar i el veien lliscar un mil·límetre o dos, creien que era per la inèrcia.
Només de nit, a la calma tan estranya d'aquest lloc atrafegadíssim, es feia perceptible el prodigi, però no hi havia ningú per admirar-lo. Tot just si de tant en tant algun reposador, dels que començaven el seu treball a l'alba, se sorprenia de trobar-lo perdut allà al fons, al costat de la gelateria dels supercongelats o entre les fosques prestatgeries dels vins. I suposaven, naturalment, que l'havien deixat oblidat allà la nit anterior. El super era tan gran i laberíntic que no tenia res d'estrany, aquest oblit. Si en aquesta ocasió, en trobar-lo, el veien avançar, i si és que notaven aquest avanç, que era tan poc notable com el del minutera d'un rellotge, s'ho explicaven pensant en un desnivell del pis o en un corrent d'aire.
En realitat, el carret s'havia passat la nit donant voltes pels passadissos entre les gòndoles, lent i silenciós com un astre, sense ensopegar mai, i sense aturar-se. Recorria el seu domini, misteriós, inexplicable, la seva essència miraculosa dissimulada en la trivialitat d'un carret de supermercat com tots.
Tant els empleats com els clients estaven massa ocupats per apreciar aquest fenomen secret, que d'altra banda no afectava ningú ni a res. Jo vaig ser l'únic a descobrir-ho, crec. O més aviat, estic segur: l'atenció és un bé escàs entre els humans, i en aquest assumpte s'en necessitava molta. No ho vaig dir a ningú, perquè s'assemblava massa a una d'aquestes fantasies que em solen ocórrer, que m'han fet fama de boig. De tants anys d'anar a fer les compres a aquest lloc, vaig aprendre a reconèixer-ho, al meu carret, per una petita osca que tenia a la barra; llevat que no havia de mirar l'osca, perquè ja de lluny alguna cosa m'indicava que era ell. Una alenada d'alegria i confiança em recorria a identificar-lo.
El considerava una mena d'amic, un objecte amic, potser perquè en la naturalesa inert de la cosa el carret havia incorporat aquest tremolor mínim de vida a partir del qual totes les fantasies es feien possibles. Potser, en un racó del meu subconscient, li estava agraït per la seva diferència amb tots els altres carrets del món civilitzat, i per haver-se'm revelat a mi i a ningú més. M'agradava imaginar en la solitud i el silenci de la mitjanit, rodant lentíssim en la penombra, com un petit vaixell foradat que partia a la recerca d'aventures, de coneixement, d'amor (¿per què no?). Però què anava a trobar, en aquest banal paisatge, que era tot el seu món, de lactis i verdures i fideus i gasoses i llaunes de veces?
I tot i així no perdia l'esperança, i reprenia les seves navegacions, o millor dit no les interrompia mai, com el que sap que tot és en va i així i insisteix. Insisteix perquè confia en la transformació de la vulgaritat quotidiana en son i portent. Crec que m'identificava amb ell, i crec que per aquesta identificació ho havia descobert. És paradoxal, però jo que em sento tan lluny i tan diferent dels meus col·legues escriptors, em sentia prop d'un carret de supermercat. Fins a les nostres respectives tècniques s'assemblaven: l'avanç imperceptible que porta lluny, la restricció a un horitzó limitat, la temàtica urbana. Ell ho feia millor: era més secret, més radical, més desinteressat.
Amb aquests antecedents, podreu imaginar la meva sorpresa quan el vaig sentir parlar, o, per ser més precís, quan vaig sentir el que va dir. Hauria esperat qualsevol cosa abans que la seva declaració. Les seves paraules em van travessar com una llança de gel i em van fer reconsiderar tota la situació, començant per la simpatia que m'unia a la cistella, i fins a la simpatia que m'unia a mi mateix, o més en general la simpatia pel miracle.
El fet que parlés no em va sorprendre en si mateix, perquè ho esperava. Tot d'una vaig sentir que la nostra relació havia madurat fins al nivell del signe lingüístic. Vaig saber que havia arribat el moment de que em digués alguna cosa (per exemple que m'admirava i em volia i que estava de part meva), i em vaig inclinar al seu costat simulant lligar-me els cordons de les sabates, de manera de posar l'orella contra el enreixat de filferro del seu costat, i llavors vaig poder sentir la seva veu, en un xiuxiueig que venia del revers del món i així i sonava perfectament clar i articulat: -Jo Sóc el Mal.


2 comentaris:

  1. ahhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhh
    me gusta.

    ResponElimina
  2. CÉSAR AIRA és més que un escriptor, es tot un personatge i marmessor del llegat d'Oswaldo Lamborghini.

    salut

    ResponElimina