Sovint, el Conseller de torn de Sanitat o els mitjans acusen als avis d'acaparar medicaments, de malbaratar-los. Res més lluny de la veritat la divulgació d'aquesta fal·lacia interessada. Els avis no acaparen medicaments, van a la Farmacia a buscar els qui uns suposats metges els hi recepten, sobretot perquè hi ha uns Laboratoris que tenen interés en que es recepti i molt, i de passada es facin provatures de medicaments nous a veure que pasa (aqui ja parlariem de TV de plasma o viatge al Càrib). Quan la salut flaqueja i hi ha ingresos sovintejats a Urgències, en cada ocasió es canvien els medicaments a receptar que poques vegades coincideixen amb els anteriors, aquesta és la acumulació de medicaments de que s'acusa als avis. De insistir fins la sacietat cada més que no receptessin Trombocid a la sogra, que no el necessitava, i la doctora per pura desidia la seguia receptant fins que va morir, perquè en aixó han acabat per transformar-se els CAPS, en un lloc ple de zombis dispensadors de receptes.
.
Un Govern d'indigents mentals només pot prendre decissions absurdes i fàcils, com fer pagar l'euro per recepta, que se l'han hagut d'empassar. Que els metges receptin just el que pertoca, és igual, no interessa. Que els Laboratoris haurien de fer medicaments amb dosificacions mes petites per no malbaratar-ne tants... no!, no vagi a ser que s'enfadin. Aixó en l'àmbit sanitari de la Seguretat Social. 
Cada vegada que vaig a buscar la droga al pare a la Farmacia m'enduc la meitat del que li pertocaria, em sobren medicaments que ja no es pren, o altres que no se per quins setze ous la dosificació no és proporcional. D'Atrovent en tenim tres i l'ùltilm cop ja no el vaig agafar, i així amb altres medicaments.

 Els medicaments maten deia un metge, i es cert o com a molt et condemen a un molt mal envellir sense cap garantia de qualitat de vida, ans al contrari, nomès que els afectats no se n'adonen, i com s'aferren a la vida. De l'ùltima estada a l'HGC el pare em deia, n'he sortit prou bé, i ho deia convençut. Oi tant! hi va entrar pel seu propi peu i en va sortir amb cadira de rodes i panyals de dia i de nit i dues pastilles més cada dia. La medicina no mata ni cura, es limita a allargar l'agonia, la lenta agonia de la vellesa. Altra cosa és la cirurgia, aqui si que hi ha hagut avenços espectaculars i molta efectivitat.
Creiu-me no us poseu malalts, però tampoc visqueu massa anys no sigui que com va fer el Ministre de Sanitat del Japó que renyava als seus jubilats perquè vivien massa anys, instant-los a anar-se'n a l'altre barri més aviat.