Com l'amor, la poesia és la persecució d'un secret impossible. En el més profund de l'ésser, alimentat pel cant de l'univers, la insondable, volcànica plenitud del desig dirigeix ​​a l'ombra el sentit d'un destí. Oprimits per la cultura, les idees rebudes i el seu propi terror, els homes generalment, se les empesquen per ofegar aquest llevat salvatge. Reduït a les cendres de la mala consciència i a la insatisfacció, al fàstic i a la resignació en el si de les famílies, el desig no s'apaga mai, però la seva nafra és inapel·lable. Fins i tot la seva virtut s'estén al mal, al vici, a la mort. Però la seva esplendor rescata en l'home la seva naturalesa abissal. Penso que la poesia és una empresa de revelació i rescat d'aquests poders. Paraula a paraula va donant la forma del desig i, quan rescata una espurna d'aquest sol enterrat sota la raó i la lògica de tota la violència del món, se sent que ha complert el seu designi. La poesia és aquest descens a l'infern, al vici i al terror.


Hotel pájaro, de Enrique Molina
1967 - del blog Descontexto