Clama alarmada la patriòtica i nacionalista burgesia espanyola davant la possibilitat que el país es divideixi. També s'alarmaria la patriòtica i nacionalista burgesia catalana si, aconseguida l'anhelada independència, una part del seu independitzat país pugnarà al seu torn per la secessió, procés aquest que de repetir-se en totes les autonomies conduiria, escissió després escissió, al punt de partida en el que tot hauria canviat ... i tot seguiria igual. Perquè tant els que clamen per la sacrosanta unitat d'aquesta franquícia anomenada Espanya, com els qui aspiren a establir la seva pròpia, saben o haurien de saber que Espanya sempre ha estat dividida i que Catalunya, independent o no, també ho està; dividida entre potentats i súbdits (per més que l'eufemístic ciutadanisme burgès procuri córrer espessos i democràtics vels); dividida, perquè una minoria posseeix a perpetuïtat la il·legítima titularitat d'un regne ancorat en la dictadura, minoria que acapara les riqueses i els recursos del país (inclosos els mercantilment anomenats recursos humans), en tant que la majoria de la població (prescindible, punible i desterrable quan aquesta minoria ho decreta) és simplement explotada a conveniència per produir i incrementar l'alienat patrimoni patri, suposadament comú segons la decorativa Constitució. En fi, això que anomenem sistema de classes, i que és on realment resideix el quid de la qüestió.

La tan publicitada sobirania popular és una insultant fal·làcia projectada per les mateixes institucions encarregades de impedir-la, institucions a les quals la crèdula feligresia electoral s'encarrega de legitimar ritualment cada quatre anys, en la ferma convicció que mitjançant aquesta farsa és possible alterar el a totes llums injust ordre dels factors. Però tal ritual no és més que un festiu placebo, un escenificada il·lusió, un miratge alimentat pel poderós dispositiu mediàtic. Privatitzat de facto, la funció de l'Estat ha quedat reduïda a "mantenir l'ordre", és a dir, a administrar i dirigir un aparell judicial, unes forces armades i una policia afins al Règim que les promou, institucions la principal missió de les quals consisteix a delimitar i salvaguardar l'autèntica frontera, la que separa independents de dependents, a explotadors d'explotats i a l'opulència d'una minoria de la misèria de la majoria. Frontera que travessa i fractura cada racó del país, i que ni el mateix diner -passaport que al món capitalista possibilita sortejar-les totes- és suficient per franquejar quan es tracta d'accedir als hermètics dominis del Poder, inaccessibles excepte per a aquestes amorals hosts acuradament alliçonades, seleccionades en funció de la seva submisa i servil obediència. Roma sí paga traïdors.

Entre la barraca i la mansió, entre l'escassetat i l'abundància, entre el desposseït i l'usurpador, hi ha una frontera plena d'obstacles i trampes de molt diversa índole, totes elles arterament disposades, totes elles rematades per la bandera, oligàrquic emblema del dictatorial poder de la classe dirigent. Només cal observar atentament el mapa social per comprovar -fins on la mirada abast a i la policia ens ho permeti- quin és, amb quina finalitat s'ha establert i a quins interessos serveix l'autèntica frontera. Comprendrem llavors per què agiten les banderes.

LOAM - ARREZAFE