AIXÒ ÉS EL TERRORISME D'ESTAT - BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
.
AIXÒ ÉS  EL TERRORISME D'ESTAT

AIXÒ ÉS EL TERRORISME D'ESTAT

Share This


El director va obrir una porta. Entren en una vasta estada buida, molt brillant i
assolellada, perquè tota la paret orientada cap al Sud era un vidre de banda a banda. Mitja dotzena d'infermeres, amb pantalons i jaqueta d'uniforme, de viscosilla blanca, els cabells asèpticament ocults sota còfies blanques, es trobaven atrafegades disposant gerros amb roses en una llarga filera, a terra. Grans gerros plens de flors. Milers de pètals, suaus i sedosos com les galtes d'innombrables querubins, però de querubins, sota aquella llum brillant, no exclusivament rosats i aris, sinó també lluminosament xinesos i també mexicans i fins apopléticos a força de bufar en celestials trompetes, o pàl·lids com la mort, pàl·lids amb la blancor pòstuma del marbre.
Quan el D.I.C. va entrar, les infermeres es van quadrar rígidament.
Coloqueu els llibres -va ordenar el director.
En silenci, les infermeres van obeir l'ordre. Entre els gerros de roses, els llibres van ser degudament disposats: una filera de llibres infantils es van obrir
invitadoramente mostrant alguna imatge alegrement acolorida d'animals, peixos o ocells.
-I Ara portin als nens.
Les infermeres es van afanyar a sortir de la sala i van tornar al cap d'un o dos
minuts; cadascuna d'elles empenyia una mena de carret de te molt alt, amb quatre prestatges de tela metàl·lica, en cadascun dels quals hi havia un nen de vuit mesos. Tots eren exactament iguals (un grup Bokanowsky, evidentment) i tots vestien de color caqui, perquè pertanyien a la casta Delta.
- Posint-los a terra.
Els carrets van ser descarregats.
-I Ara situint-los de manera que puguin veure les flors i els llibres.

Els nois immediatament van guardar silenci, i van començar a arrossegar-se cap a aquelles masses de colors vius, aquelles formes alegres i brillants que apareixien a les pàgines blanques. Quan ja s'apropaven, el sol empal·lidí un moment, eclipsándose després un núvol. Les roses flamejaren, com a impulsos d'una passió interior; un nou i profund significat semblà brollar de les brillants pàgines dels llibres. De les files de criatures que gateajaven van arribar petits xiscles d'excitació, refilades i roncs de plaer.
El director es va fregar les mans.
-¡Magnífic! -va exclamar-. Ni fet expressament.
Els més ràpids ja havien aconseguit la seva meta. Les seves manetes insegures, palpaven, agafaven, desfullaven les roses transfigurades, s'arrugaven les pàgines il·luminades dels llibres. El director va esperar veure'ls a tots alegrement enfeinats.
Llavors va dir:
-fixin-se bé.
La infermera cap, que estava de peu al costat d'un quadre de comandaments, a l'altre extrem de la sala, va baixar una petita palanca. Es va produir una violenta explosió. Cada vegada més aguda, va començar a sonar una sirena. Timbres d'alarma es van disparar, bojament. Els nois es van sobresaltar i van trencar en xiscles; seus rostres apareixien convulsos de terror.
-I Ara -va cridar el director (perquè l'estrèpit era ensordidor) -, ara passarem a reforçar la lliçó amb un petit xoc elèctric.
Va tornar a fer un senyal amb la mà, i la infermera cap prémer una altra palanca. Els xiscles dels petits van canviar sobtadament de to. Hi havia alguna cosa de desesperació, una cosa gairebé demencial, en els crits aguts, espasmòdics, que brollaven dels seus llavis. Els seus cossets es retorçaven i cobraven rigidesa; els seus membres s'agitaven bruscament, com obeint a les estrebades de filferros invisibles.
-Podem electrificar tota aquesta zona del terra -va dir el director, com explicació-. Però ja n'hi ha prou.
I va fer un altre senyal a la infermera.
Les explosions van cessar, els timbres van emmudir, i el xiscle de la sirena va anar
baixant de to fins a reduir al silenci. Els cossets rígids i retorçats es van relaxar, i el que havia estat el sanglot i l'udol d'uns nens desconcertats va tornar a convertir-se en el plor normal del terror ordinari.
-Tornin a oferir-los les flors i els llibres.
Les infermeres van obeir; però davant la proximitat de les roses, a la sola vista de les alegres i acolorides imatges dels gatets, els galls i les ovelles, els nens es van apartar amb horror, i el volum del seu plor va augmentar sobtadament.
-Observin -va dir el director, en to triunfal-. Observin.
Els llibres i sorolls forts, flors i descàrregues elèctriques; en la ment d'aquells
nens les dues coses es trobaven ja fortament relacionades entre si; i al cap de
dues-centes repeticions de la mateixa o semblant lliçó formarien ja una unió
indissoluble. El que l'home ha unit, la Natura no pot separar-ho...





Això és el terrorisme d'Estat......


Un món feliç - 
capitol II (fragment)  
Aldous Huxley

1 comentari:

.