· BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

LES MANS DELS MASCLES


Fa uns dies, un conegut actor va mantenir en públic que "les mans d'un mascle no estan per estar quietes, precisament", un enunciat prou enigmàtic, per cert, perquè no s'aclaria on o en qué es devien entretenir aquestes inquietes mans virils.
Efectivament, les mans del mascle, com les de la femella, estan fetes per fer coses, i uns i altres s'han passat la vida fent coses. Fabricant instruments per preservar la vida com per provocar la mort; elaborant refugis per combatre les inclemències del temps i productes alimentaris per a garantir l'existència; construint vies de comunicació per conviure amb altres o per aniquilar; les mans dels mascles, com les de les femelles, han estat sempre en moviment.
Les mans dels mascles, com diu l'actor, també podrien ocupar-se en acariciar a les criatures nascudes en coiunda amb les femelles, procurar-los aliment i cures, o bressolar-los a l'hora de dormir, també podrien servir per cuinar, cosir peces noves o sargir les deteriorades; encendre un foc, regar una flor. Se m'ocorren tantes coses en què les mans dels mascles podrien ocupar-per a procurar el bé de la humanitat.
No obstant això, molt em temo que el nostre actor no està pensant en totes les innombrables coses belles i útils que els mascles poden fer amb les seves mans. Més aviat sembla que insinuï -perquè dir-ho obertament no ho diu- que aquestes mans estan autoritzades a furgar impunement a les zones íntimes de les dones, encara que aquestes no ho desitgin; o que justifiqui que fins i tot puguin forçar-les a mantenir relacions sexuals, amb el risc que s'extingeixi l'espècie.
M'agradaria saber si el nostre actor també inclou en aquestes mans inquietes les dels capellans pederastes que sorgeixen en el si de l'església -doncs mascles són, al cap i a la fi- o a altres moltes mans virils que violenten cossos impúbers o adolescents en flor a escoles o gimnasos. En aquests casos ja no sembla que aquestes mans es moguin per evitar la desaparició del gènere humà, sinó per a procurar la satisfacció libidinosa d'aquests mascles de mans nervioses.
A mi se m'ocorren molts llocs on aquests mascles podrien ficar-se les mans inquietes, però com sóc una senyora només en diré un: en el seu puto cul.


OPINION · CUARTO Y MITAD
Las manos de los machos
JUANA GALLEGO

ROSALÍA


Em rendeixo, estimo Rosalía, m'agrada Rosalía. Confeso que no ho entenia, no m'agradaba o no trovaba que el que feia fons tan important, no li donava la importancia que li donava la majoria de la gent, critics musicals inclosos, i tot residia en que nomès l'havia escoltat, no l'havia vist actuar en directe, aspecte que ja havien resaltat uns quants dels seus seguidors incondicionals, i que és el que m'ha fet veure la llum, en caure del cavall con un Sant Pau postmodern.

El video d'ahir als MTV Músic Awards es fantàstic, complex i complert amb una enorme posada en escena d'un gran impacte visual, acompanyat d'un número de ball de gran nivell; a més Rosalía parla amb desimboltura un més que acceptable anglés, com podreu veure en aquest altre video. 
Rosalía es una barreja de Madonna i Beyoncé, veient-la al video d'ahir, veig a Madonna amb 25 anys, però amb més veu. La Catalunya del nye-nye, ja li està censurant que digues que venia de Barcelona i no de Catalunya o de Sant Esteve de Ses Rovires, lo qual es una bestiesa, quan vas pel món no dius que ets de Sabadell o de Sant Feliu de Codines, simplifiques i dius que ets de Barcelona.
Rosalía és una gran artista, m'ha costat reconeixer-ho, però ahir vaig quedar totalment convençut, a Déu el que és de Déu i a Rosalía el que és de Rosalía. Dit queda.
. . .

UNA BACTERIA QUE MATA

Afectats protesten en el lloc on es va celebrar la primera sessió del judici per la colza, a Madrid.
El risc de crisis alimentàries cada vegada augmenta per mes cura que tinguin els manipuladors. La nostra alimentació és cada vegada més processada i, per tant, el nostre control sobre allò que ingerim no es por exercir. L'única manera que tenim de defugir aquesta cada vegada més gran complexitat, interdependència i globalització dels nostres aliments és la confiança. Sobrevivim a força de confiança. Aquesta que ens fa pensar que el que arriba a les nostres neveres està perfectament preparat per al consum i que hi ha els suficients controls i les suficients garanties que les persones i els organismes vetllen perquè això sigui així.
Vivim de la confiança del desconeixement, el que és trist és que una i altra vegada, cada vegada que es produeix una crisi d'aquest tipus, descobrim que al lloc de comandament no hi ha tant ordre com pensàvem i que pot succeir que tinguem al seu càrrec personatges que no donen la talla a la hora d'afrontar una situació d'aquest tipus, en què fonamentalment es requereix detectar l'origen, retirar els productes, minimitzar el risc, tractar i tenir cura de les víctimes, mantenir informats als ciutadans i no induir al pànic i, posteriorment, depurar totes les responsabilitats en la cadena que va fer que tals aliments arribessin als consumidors. 
A tall d'inventari, com no recordar a aquell ministre que en la major i més greu crisi succeïda al nostre país mai, la de l'oli de colza, la que més morts i afectats ha causat, en la qual les víctimes supervivents segueixen encara avui oblidades i patint els efectes de la síndrome de la colza sense haver rebut cap indemnització, va comparèixer davant les càmeres per parlar d'una bestiola "tan petita que si cau de la taula es mata". 
També recordarem la ministra de Sanitat, Candy Crash Villalobos, que durant la crisi de les vaques boges va recomanar a les dones d'Espanya que fessin el brou amb ossos de porc en lloc de fer-lo amb ossos de vaca, tot i que en cap moment s'havia ordenat la retirada o prohibició dels ossos en qüestió.
I així, en aquesta cerimonia de la incompetencia, hem arribat al conseller de Salut de la Junta d'Andalusia 'Don Jesús Ramón Aguirre Muñoz', metge ell per més inri, que va començar aquesta història de la listèria tirant-li flors a l'empresa responsable per haver-li donat unes dades -insuficientes i dolentes com s'ha vist després- que tenia obligació de donar-les i lamentant "la seva mala sort" per haver patit aquesta contaminació. La mala sort no és la dels ciutadans que confiaven en les seves autoritats, No inútil!, la mala sort és la de l'emprenedor que emprenia i trencava les empreses i deixava a tots tirats, però que seguia el seu pas ferm d'emprenedor aguerrit usant al seu fill de testaferro i que ara ha posat en risc a milers de persones. Un personatge, el gerent de Magrudis, José Antonio Marin que té la barra de declarar: «Si hay bacterias en un quirófano, cómo no va a haber en mi empresa» José Antonio Marín asegura que su empresa cumple todos las leyes sanitarias y no se explica cómo se ha producido la infección por listeriosis.

Es pot comprendre aquest afany per treure-li la cara als responsables de la crisi? Potser no ha entès que un polític el primer que ha de salvar és la seva gestió i que aquesta va més enllà de felicitar-se del que és "bona gent" que són els integrants d'aquesta conselleria que Jesús Ramón Aguirre va posar en marxa en tres dies "i tot amb amics meus". Visca el compadreo, el fino i la Ina....

Hauriem de preguntar-nos quina mena d'amics té el conseller Aguirre i analitzar per què es van cometre errors que van endarrerir l'alerta sanitària i van provocar una retirada del producte tardana i parcial. Saber per què mostres mal etiquetades van provocar un retard més en les anàlisis i a què es va deure la mala traçabilitat dels productes i la no declaració de l'existència de la marca blanca. No veig molt factible que sigui la Junta d'Andañusia la que ens acabi explicant tot això. És ben probable que sigui la Justícia la que ens acabi explicant com i per què es va contaminar la carn i com i per què es va intentar salvar la cara de l'empresa responsable.
Però amb l'experiencia de la colza, poc cal confiar en la Justicia, mentre, la Junta D'Andalusia s'en sortirà 'de rositas', per què la dreta sempre s'en surt de 'rositas' dels sues afers i les seves malvestats.

"El mal lo causa un bichito. Es tan pequeño, que si se cae de la mesa, se mata" - Sancho Rof. Ministro de Sanidad de España.

Li va passar alguna cosa?, se li va exigir alguna responsabilitat al senyor de la Colza?, no! han passat 32 anys del judici de la colza, varen condemanr a uns quants a penes lleus de 6 mesos a 20 anys de presó, que tampoc varen complir integrament, i Jesús Sancho Rof?, bé, va fent la seva, en un país, en un putu país en que els errors es premien amb ascensos o càrrecs superiors com a recompensa pels serveis mal prestats a la patria, que li ho diguin sinó a una tal Lamela.

TRETZE


Avui és dilluns o dillums, i fa tretze anys que vaig encetar aquest bloc. En aquests tretze anys s'han perdut molts blocs en la bugada del temps, i pocs en queden dels que hi havia en aquells inicis; twitter, facebook o instagram han anat creixent a costa dels blocs, però és el que hi ha. I aquí seguim donant la llauna cada dia des de 1996. O com es podria dir en anglès: Since 1996.

MESSI TÉ UN KALÀIXNIKOV OXIDAT


Gloire i Rodrigue vivien a la mateixa aldea, eren amics i van deixar de ser nens alhora: amb nou anys. Va passar en una nit freda, és clar, l'horror té cura sempre amb els detalls. Rodrigue dormia i no va poder reaccionar quan la porta de la seva barraca va esclatar en mil trossos per la puntada d'un guerriller. Només va tenir temps de veure com el seu pare intentava evitar que aquells rebels violessin la seva dona. Com es van entretenir matant-lo, va poder fugir. Rodrigue va agafar al seu germà de tres anys i va córrer al bosc a amagar-se. A l'altra banda del llogaret, el seu amic Gloire també corria. Es va amagar al costat del seu pare en uns arbustos, però quan aquells homes armats del FDLR, un grup rebel integrat per autors del genocidi de Rwanda el 1994, anaven a trobar-los, el seu progenitor es va lliurar per salvar-lo. Des del seu amagatall en un matoll, Gloire va veure com li mataven a cops de matxet.
Quatre anys després d'aquella nit, tots dos arrosseguen unes botes grans per la terra humida de Ngenge, un llogaret engolid per la selva on no arriben carreteres ni vehicles. Gloire porta una samarreta blanca amb coll de bec i uns texans trencats, Rodrigue una gorra vermella calada fins a les celles i una samarreta del Barça amb el número 10 i el nom de Messi a l'esquena. A Rodrigue li encanta el futbol, ​​però fa quatre anys que no el deixen jugar. "Ja no sóc un nen, ara he de ser un bon soldat".
Tot està en calma però cap deixa anar el seu AK47 oxidat. A prop ronden diversos homes armats amb els ulls vidriosos i l'alè macerat en alcohol. Són membres del Moviment d'Acció pel Canvi (MAC), un dels més de 40 grups rebels en actiu a l'est del Congo. Porten armes, però no semblen soldats: vesteixen samarretes trencades i gorres ridícules amb forma de ninots de peluix. El seu líder, el general Etienne Mbura assegura que són un grup d'autodefensa civil i no busquen enriquir-se. També diu que els nens soldat sota el seu comandament es van allistar voluntàriament. Rodrigue i Gloire són la seva guàrdia personal. La seva missió és bàsica: han de donar la seva vida per ell. Tots dos pensen complir.
-Sóc un soldat perquè vull matar l'assassí del meu pare. No temo morir per defensar al general- diu Rodrigue.
Els reclutaments de nens soldat al món han crescut un 159% en cinc anys. Segons les Nacions Unides, l'any 2012, hi va haver 3.159 nens soldat més, mentre que el 2017 la xifra es va incrementar en 8.185 en un total de quinze països. És impossible saber quants nens soldats en total hi ha -durant anys es va usar la xifra de 300.000 sense base robusta-, però sí se sap qui. Segons un informe de l'ONU, 56 grups rebels-set exèrcits regulars fan servir a menors a les seves files. També se sap majoritàriament on són, sobretot pels que escapen: en tres anys, 17.141 nens soldat han estat alliberats al Congo.
Els conflictes de baixa intensitat com el de l'Estat Congolès, que no acaben formalment perquè ni es lluita per la victòria ni es negocia per la pau, són l'ecosistema perfecte per a la proliferació de nens soldat. És senzill convertir-los en assassins: són barats, manipulables i quallen bé amb una guerra patètica, plena d'armes velles i soldats miserables, que maten i es deixen matar per un grapat de francs mentre els seus superiors s'enriqueixen.
A l'est congolès, la guerra és l'excusa d'un saqueig militaritzat. Els grups rebels no lluiten per ideals sinó per controlar mines, rapinyar llogarets rivals o sotmetre territoris per comerciar amb la caça o la tala il·legal. La mirada trencada de Rodrigue condensa un altre motiu: a vegades unir-se a un grup armat és la forma més factible de mantenir-se amb vida.
-Els enemics van matar aquí a molts homes i van fer mal a les dones. M'agradaria tornar a l'escola, però la persona que pagava per mi és morta.
Rodrigue i Gloire participen amb els adults en grotesques formacions militars i entrenaments caòtics. Vesteixen i disparen com els grans. L'única diferència són els crits i les clatellades rebudes. Tot i això, Rodrigue diu que el tracten bé i que el general fins i tot els compra roba. En un recés, li pregunto si li agradaria escapar. Em mira espantat, s'assegura que no hi ha ningú a prop i calcula el risc de dir la veritat.
-Ara el MAC és la meva família i el general Mbura és el meu pare.

Per desxifrar la por paralitzant quan els majors s'emborratxen i comprendre el trauma gravat a la pell, cal sortir de la selva. Heritier Jackson ho va aconseguir. Va estar enrolat al MAC dels onze als quinze anys i va lluitar amb el general Mbura i la resta. Fins que va decidir fugir. Una nit va robar deu cartutxos per lliurar-los com a prova que era un nen soldat i es va lliurar en una base de la MONUSCO, la missió de l'ONU al país africà, perquè el protegissin. Avui viu amb la seva tia a la ciutat de Goma. Heritier té les pestanyes llargues, la cara rodona i un nas xato que li donen un aspecte acriaturat. Parla amb un to suau i sembla incapaç de fer mal a ningú. Està espantat. Encara que viu a més de 12 hores del territori controlat pel MAC -una eternitat en Congo- i han passat dos anys des de la seva fugida, encara li fa por que el trobin.
Dels seus dies a la selva, recorda el fred, la fam i les pallisses. Prefereix no recordar molt més.
-Saps? L'alcohol et fa fer coses. La droga et porta a colpejar amb el matxet o disparar al teu amic.

A Heritier se li ha quedat gravada una data: el 25 de desembre del 2011. Va ser el dia que va matar per primera vegada. Només tenia onze anys, però en aquella batalla a la selva el dia de Nadal va acabar la seva infància per sempre.
-Em penedeixo de no haver anat a l'escola. Em penedeixo de la guerra, d'haver estat a punt de morir, d'haver matat. Em penedeixo d'haver fet coses que no sabia que seria capaç de fer. Ara Heritier busca desesperadament una feina per refer la seva vida. Algunes tardes, fart de no trobar feina, baixa al llac Kivu, s'asseu a les pedres de la riba i es passa hores mirant a l'horitzó i el vaivé del corrent. Intentant no pensar.


INDESTRUCTIBLES - lavanguardia.com
NGENGE RD CONGO, 
ALFONS RODRÍGUEZ (FOTOS)

DESPROPORCIONS PUNITIVES



"fotografia de El Periódico - un noi distreu una turista mentre l'altre intenta prendre-li la bossa.

L'escrit que ve a continuació es del 2010, en ell es parlava ja del tema, del gran tema d'aquest estiu, la inseguretat, els robatoris i petits furts a Barcelona. Ja ho deia Madame Bovary: No hi ha res que no hagi passat abans, llevat del que hem oblidat. Fa 9 anys ja es posaven tirites a les portes de les cases per veure si la gent hi era, i fa 9 anys tambè que, com diu Grande Marlaska, segons per quins llocs es passeja, per precaució, es canvia la cartera de la butxaca del darrere a la del davant dels pantalons.

MESURES DEL GOVERN CONTRA ELS PETITS FURTS - 30.4.10

Fa uns anys, un breu d’aquests que surten els diaris tenia un titular sorprenent ”20 anys de presó per robar una pizza a un nen”. D’entrada un es diu: caram! aquests americans (era a Miami) en fan un gra massa, però després tafanejant per internet, resulta que aquest lladregot portava acumulades moltes petites condemnes per robatoris de l’estil d’aquest o similars i en un moment determinat el jutge decidí sumar-li totes les condemnes i en acumular-les condemnar-lo a aquests vint anys, en el ben entès que l’individu era incorregible i eja que no haver-hi res a fer, el millor era enviar-lo dos decennis a la garjola perquè s’ho repensés ben repensat.
Pot semblar una mica exagerat i de fet ho és, però he llegit casos a Barcelona de lladregots que han estat detinguts fins i tot setanta o vuitanta vegades en un any per furts menors. I aixó no pot ser. Semblaria raonable enviar-los una temporada (no cal vint anys tampoc) a la garjola, i sinó a algú que els ensenyes a robar com Déu mana, que en aixó també s’ha perdut l’ofici. De fet un paio que l’enxampen setanta o vuitanta vegades hauria d’anar a la presó per incompetent.
Ara el Govern ha aprovat una llei que permetrà engarjolar a aquests lladregots si acumulen quatre faltes en poc temps, i ja surten veus parlant de desproporcions punitives, quan era un clam de gent demanant que s'actués d'aquesta manera. davant la quantitat de petits i no tan petits furts que hi ha cada dia, sobretot a Barcelona.
La principal novetat de les mesures que es proposen adoptar és que la perpetració de tres petits furts (de 10 euros cada un, per posar un exemple) impliqui una pena de presó de 4 a 12 dies a complir els caps de setmana. L’altra gran novetat és exigir que per a la comissió reiterada de tres faltes de furt comeses en un any –fins ara en són quatre–, si la xifra del que s’ha apropiat fos superior a 400 euros, la pena sigui la presó de 6 a 18 mesos.
Com sempre demanem que el Govern actui contra problemes com aquests que afecten directament a la ciutadania i quan ho fa, el critiquem. Jo trobo la mesura correcta i una manera de disuadir aquest tipus de delinqüencia menor, menor si no t'afecta personalment, clar, i que a més a més és un tipus de delinqüencia que afecta sobre tot a turistes i que dona una imatge dolenta i insegura de en aquest cas  de 
Barcelona.

CONFON VIDAL FOLCH


Et pots dir Vidal Folch, i fins i tot et poden deixar anar a les tertulies per donar-hi un to folcloric, però de ser així, calla, perqué no has entes res, no se si és per l'actitud de prepotencia o per pura incapacitat. Al sr. Vidal Folch li preocupa la fractura social, que deu ser al seu Barri, car a la resta del país no existeix aquesta fractura, o almenys en el meu entorn que es prou ampli i divers.
Parla tambè de declivi economic, que no existeix o no se on el veu, i es veu que el preocupen les empreses que s'en varen anar, que no es preocupì que ja tornaran i sino, no passa res i això hauria de saber-ho, alñ cap i a la fi ja fa temops que les seus socials se n'anaven a Madrid que s'ha convertit en una especie de paradis fiscal sobretot per les grans empreses. Pero clar, l'home no sap  res ni d'aixó ni de res en general, almenys escoltant-lo es la sensació que dona.
Diu també l'ínclit tertulià que a Europa no ens prenen en serio, i no deixa de ser curiós, se suposa que el conflicte Català, el procés, Europa l'ignoraba, i ara resulta que no, que si que en saben i no se tampoc d'on ha tret que no ens prenen en serio. Molt en la linia del partirt de la banda criminal de M.Rajoy afirma Vidal Folch que hem de ser seriosos i tornar a l'ordre Constitucional, un ordre que el Pp de M.Rajoy no respecta pas, ans al contrari, el transgredeix sovint, massa sovint, començant per aquestes eleccions Il·legals que ha convocat M.Rajoy.
El senyor Vidal Folch, pressumptament és periodista col·laborador de 'El País' tota una no referencia periodística a dia d'avui. El que li passa al Sr. Vidal Folch és que quan parla s'escolta, i fins i tot es deu agradar amb el seu aire de pontificador urbi et orbe, però confon en la seva visió de la situació la realitat real amb la seva realitat, o aixó, o viu en un entorn molt diferent del meu i de molts catalans. Succeeix que potser aquesta situació de la que parla el Sr. Vidal Folch es dona en l'entorn dels mitjans d'informació i d'una part de l'entorn de Barcelona, però la resta del país va fent la seva com sempre, aliena, o fins i tot indiferent a la situació del país.

DE BENEIR BENEITS



Dilluns a la tarda al carrer d’Aragó. El sol no és de justícia però la humitat és d’una injustícia de les que mullen fins i tot l’ànima. Al carril dret de la via, entre Bruc i Roger de Llúria, el trànsit és més dens que l’aire. Que ja és dir. Tant, que els cotxes estan aturats. Fins aquí aparentment res d’excepcional en un dels carrers més transitats de Barcelona. Però una mirada amb més deteniment permet conjecturar que passa alguna cosa, expliquen a el periódico. Els vehicles pugen a la vorera, envolten la petita plaça que hi ha al davant de l’església de la Concepció i tornen a sortir. Ho fan beneïts. Però no s’emporten només un bany d’aigua beneita sinó també una estampeta, una medalla i una branca d’espígol. Pels de la ESO, l'aigua beneita és aigua de l'aixeta normal i corrent.

La pregunta és obligada. ¿A sant de què la processó motora? La resposta és senzilla per a algú amb fe. El sant no és cap altre que sant Cristòfor, patró dels viatgers des de l’antigor i dels conductors des de fa menys. I dilluns era el seu dia. La cua de cotxes per ser beneits era llarga, i diversa. També la de devots que ho són per convenciment, alguns, i per tradició, la majoria. No en va, els vincles que uneixen el màrtir, que se suposa nascut a Canaan i amb aspecte de gegant, amb la ciutat venen d’antic. I sumen intensitat. N’hi ha prou de llegir Joan Amades. Així un sap que, el 1592, el Consell de Cent el va invocar per acabar amb la pesta., i la pesta es deuria acabar per que pertocaba no per la intervenció del Sant, per cert, que hom dubta de la salut mental i professionalitat dels representants del Consell de  Cent si per acabar amb la pesta no se'ls ocurría res més que acollir-se a un Sant. 
La malaltia es va batre en retirada, i no ho va fer el sant, per descomptat. Amades també explica que els barcelonins creien que qui es banyava el 10 de juliol al mar no moriria ofegat en tot l’any, gràcies als poders del sant, evidentment. I estaven convençuts que veure’l donava sort per tota la vida. Se suposa que això podia passar la mateixa jornada. Perquè era el dia que sant Cristòfor arribava a Barcelona i pujava per la Rambla amb el nen Jesús sobre les espatlles per evaporar-se al final del passeig. Del que es dedueix que el tal Amades, tocaba més quarts que hores i s'ho creia tot. Ningú ha vist maio al Sant pujar Rambla amunt amb el nen, i mira que potser aquest parell varen ser els primers turistes de BCN.

La cosa de beneïr fidels al volant o al manillar ha anat molt de baixa, potser per que actualment hi ha menys beneits a beneïr, i tambè per la manca d'eficiència del Sant, atès la seva protecció sobre els vehicles beneïts és minsa, escadussera. A més, poc a poc se li anirà acabant la feina a Sant Cristòfor, cada vegada circularan menys vehicles per les ciutats (afortunadament), a banda que no sé jo si els híbrids i els elèctrics són dignes de ser beneïts, atès no són cotxes en estat pur i contaminen menys. Ves que no passi com amb el gluten a les hòsties.
Són rars aquests cristians, adoren imatges de guix, resen a un Déu inexistent i porten el seu cotxe a beneïr per un senyor vestit de marjorette amb faldilla llarga, que a més els i embruta l'automòbil net per l'ocasió llençant-els-i aigua beneïda al damunt, el molt beneit. 

FANÀTICS


El fanàtic és incorruptible: si mata per una idea, pot igualment fer-se matar per ella; en els dos casos, tirà o martir, és un monstre. No hi ha éssers més perillosos que els que han patit per una creença: els grans perseguidors es recluten entre els màrtirs als quals no han tallat el cap. Lluny de disminuir la gana de poder, el sufrimient l'exaspera; per això l'esperit se sent més a gust a la societat d'un fanfarró que a la d'un màrtir; i res li repugna tant com aquest espectacle on es mor per una idea... Fart del sublim i de carnisseries, somia amb un avorriment provincià a escala universal, amb una Història l'estancament de la qual seria tal que el dubte es dibuixaria com un esdeveniment i la esperança com una calamitat. E.M.CIORAN

EL GRAN SOMNI AFRICÀ


Amb l’arribada de l’estiu, tornem a assistir als repetits i de vegades tràgics assalts contra les tanques amb ganivetes de Melilla, duts a terme -amb sofisticades tècniques i estratagemes de setge medieval- per disciplinades columnes de joves subsaharians. En altres zones (Canàries, l’illa italiana de Lampedusa, les costes de Sicília, de Grècia, de Xipre, de Malta i l’illa francesa de Mayotte, prop de Madagascar), els “invasors” arriben gairebé sempre a les platges de nit – quan no naufraguen-, en silencioses embarcacions, com en altre temps ho feien sense dubte víkings, normands o sarraïns.

A Europa i en altres parts del món ric, molts (entre ells el president nord-americà Donald Trump) tendeixen a considerar aquests “assaltants” com a agressors, delinqüents i fins i tot com a criminals. L’extrema dreta europea reclama més mà dura per repel·lir els intrusos, menys miraments, i l’adopció urgent de mesures més radicals. Més vigilància, més policia, més exèrcit, més expulsions … I no sempre es pregunta: per quins motius estan disposades aquestes persones a córrer tants riscos per, en definitiva, posar, per un preu vil, al servei del nostre confort i el nostre alt nivell de vida, la seva força de treball?

L’Àfrica Subsahariana és una de les regions més empobrides del planeta. Amb una pobresa extrema que s’explica per diversos factors. En primer lloc: la tracta d’esclaus, crim i genocidi que va buidar durant segles el subcontinent de milions dels seus homes i dones més joves, sans i fornits, obligant comunitats senceres a viure d’amagat i aïllades en les profunditats de la jungla, sense cap contacte amb els progressos de la tècnica i de la ciència.

Rememorar també que l’Àfrica ha estat, fins fa tot just uns decennis, terra de colonització. D’una colonització imposada per les potències europees a sang i foc, a base de guerres, exterminis i deportacions. Tots els poders locals que van gosar oposar-se i resistir als conqueridors -portuguesos, holandesos, britànics, francesos, alemanys, italians o espanyols- van ser aixafats.

En l’aspecte econòmic, les potències colonials van establir, de manera autoritària, una economia fundada en l’exportació de matèries primeres cap a la “metròpoli” i en el consum obligatori de productes manufacturats produïts a Europa. D’aquesta manera, Àfrica va perdre en els dos taulers. I aquella doble explotació, per l’essencial, no s’ha modificat.

Per exemple, Costa d’Ivori, primer productor mundial de cacau (el 40% del volum mundial) mai ha pogut desenvolupar una indústria xocolatera exportadora. El mateix es pot afirmar de Mali o Níger, dos dels principals productors de cotó, que s’han trobat en la impossibilitat de muntar una veritable indústria tèxtil. I això perquè, en general, les excessives tarifes duaneres imposades pels països importadors rics als eventuals productes elaborats al Sud arruïnen tota possible competència amb els productes fabricats al Nord.

Els països desenvolupats volen conservar l’exclusivitat de la transformació de les matèries primeres, o, en el marc de la globalització liberal, accepten deslocalitzar les seves fàbriques cap a la Xina o Bangla Desh, on la mà d’obra és hàbil, dòcil i sobretot barata, però no estan en absolut disposades a invertir a l’Àfrica, ni a desenvolupar en aquest continent un sector industrial important.

La divisió internacional del treball, efectuada en favor dels interessos dels països del Nord, atribueix a l’Àfrica un paper subaltern, marginal, la qual cosa impedeix a aquest continent entrar en l’espiral virtuosa del desenvolupament.

Les fabuloses riqueses mineres i forestals del continent africà són venudes a preus de saldo, per al major enriquiment de les empreses importadores i transformadores del Nord. D’aquesta manera, no es creen llocs de treball ni tan sols en les indústries agroalimentàries, que és el sector bàsic a partir del qual es pot edificar un veritable desenvolupament agrícola, i més tard industrial. Per això també, Àfrica és l’últim continent que encara coneix amb regularitat crisis alimentàries i fins i tot fams.

Aquesta regió del món, tan sovint qualificada pels mitjans dominants del Nord de “subdesenvolupada”, “violenta”, “caòtica” i “infernal”, no hauria conegut tal inestabilitat política  – cops d’Estat militars, insurreccions, massacres, genocidis, guerres civils, terrorisme yihadista-, si els països rics del Nord (començant per les antigues potències colonials) li haguessin ofert possibilitats de desenvolupament reals en lloc de seguir explotant. La pobresa creixent s’ha convertit en causa de desordre polític, de corrupció, de nepotisme i d’inestabilitat crònica. I aquesta mateixa inestabilitat desanima els inversors, tant locals com internacionals. Amb la qual cosa es tanca el cercle viciós del laberint de la pobresa.

Tot això explica per què avui un (o una) jove del sud del Sàhara, en plena salut i sovint amb bona formació educativa, no desitja seguir vivint en el que és el calabós del món. Desenes de milers, en aquest moment, estan marxant cap als guals que condueixen a Europa, amb l’esperança de poder viure, per fi, una vida normal. I potser també amb la reivindicació inconscient que alguna cosa els devem de la nostra riquesa actual.

Això és només el començament, i no se sap quin tipus de murs caldrà construir per descoratjar el flux. Perquè el Banc Mundial acaba d’advertir que la bomba demogràfica ja ha esclatat, i que ja hi ha als països pobres uns 2.500 milions de joves menors de 22 anys que no troben feina als seus països. I l’única perspectiva és córrer a l’assalt de les muralles d’Europa …

Per a alguns països africans del Sahel, que es troben entre els estats més pobres del món, com Mali, Burkina Faso, Níger i Txad, el cotó, “or blanc”, representa entre un 30% i un 40% del valor de les seves exportacions. És, per tant, un producte vital del que, en aquests estats, viuen directament tres milions d’agricultors i indirectament més de quinze milions de persones … “El cotó està lligat a la història de l’Àfrica i a la penosa història de l’esclavitud -diu Aminata Traoré, exministra de Cultura de Mali-, però avui volem que ens ajudi a alliberar-nos i no que ens esclavitzi de nou “.

Aquests països pobres, en els últims decennis, s’han sacrificat altres infraestructures i han fet esforços considerables (construcció d’embassaments, canals de reg) per augmentar les superfícies dedicades al cultiu del cotó. I avui es troben en una situació dramàtica perquè, tot i el baixíssim cost d’una producció realitzada per camperols pobres, el cotó africà es ven malament a l’exportació i resulta més car que el que produeixen alguns països rics com els Estats Units, que controla el 30% de les exportacions mundials de la fibra blanca.

Com és possible que el cotó produït a preu d’or a Amèrica del Nord resulti més barat que el que es conrea a cost infrahumà a l’Àfrica? Senzillament perquè Washington aboca als seus productors de cotó unes subvencions anuals d’uns 3.000 milions de dòlars … Per això el cotó nord-americà es pot vendre al mercat internacional a un preu inferior al del seu cost i fins i tot més baix que el preu de l’ “or blanc” africà.

Conseqüència: si aquestes subvencions es mantenen, es produirà una catàstrofe econòmica de gran envergadura en aquests països africans del Sahel que ja es troben entre els menys avançats del planeta. Milions d’agricultors seguiran abandonant el camp per anar a enrolar-se en els exèrcits gihadistes que controlen gran part del Sahel; o aniran a amuntegar-se en els barris de barraques de les perifèries urbanes des d’on la misèria i la fam empenyeran als més atrevits a tractar d’emigrar a Europa. A bord de piragües fins a les Canàries, o travessant el desert del Sàhara fins a Líbia intentant després creuar a Itàlia.

Del cotó a la pastera només hi ha un pas. I encara que sembli que una cosa no té a veure amb l’altra, els països de la Unió Europea, i entre aquests els més exposats a l’entrada dels immigrants clandestins subsaharians, haurien d’insistir perquè se suprimeixin les subvencions a les exportacions agrícoles, i en particular a les del cotó, que només beneficien a uns milers d’agricultors nord-americans mentre arruïnen a milions d’africans.

Recordem que l’activitat principal, a escala planetària, segueix essent l’agricultura. De tots els pagesos del món, tot just uns 30 milions disposen d’un tractor, 250 milions treballen amb instruments de tracció animal i 1.300 milions fan servir eines manuals … Aquesta és la dramàtica realitat de l’agricultura d’avui.

Al juny de 2005, per tractar la situació d’Àfrica i com a coartada en direcció a l’opinió pública mundial, els caps d’Estat del G-8 van convidar els presidents de Sud-àfrica, Algèria, Etiòpia, Ghana, Senegal i Tanzània, a més de Kofi Annan, aleshores secretari general de l’Organització de les Nacions Unides (ONU). La idea de Tony Blair, primer ministre britànic en aquell moment i que presidia aquest G-8, era reduir el deute extern dels països intermediaris, després d’haver reduït la de tretze països pobres de l’Àfrica. També proposava augmentar els ajuts públics al desenvolupament (APD) uns 25.000 milions de dòlars per any durant un lustre fins arribar al 0,75% del producte nacional brut (PNB). El president nord-americà George W. Bush es va oposar a això sota el pretext que l’Àfrica no seria capaç d’absorbir tal quantitat de capitals … No obstant això, l’ajut proposat per Tony Blair era inferior al que estava costant llavors la guerra de l’Iraq. Altres observadors van recordar que els Estats Units van consentir consagrar, després de la Segona Guerra Mundial, no el 0,75% del seu PNB, sinó l’1% durant quatre anys per ajudar a reconstruir Europa amb el Pla Marshall …

Si de veritat volguessin ajudar l’Àfrica, els països rics haurien de prendre, amb urgència, cinc senzilles mesures:

– Primera, suprimir definitivament el deute extern africà (per cada dòlar prestat, Àfrica ja ha tornat 1,3 dòlars només en interessos).

– Segona, suprimir les subvencions a les exportacions agrícoles que inunden, a preus de saldo, els mercats dels països en desenvolupament i destrueixen l’agricultura local.

– Tercera, obrir els mercats agrícoles d’Amèrica del Nord, de la Unió Europea i del Japó als productes africans.

– Quarta, acceptar que els països africans estableixin una política proteccionista en favor de les seves produccions locals tant agrícoles com industrials, sense que el Fons Monetari Internacional (FMI) o el Banc Mundial els sancioni.

– I cinquena, reorientar la investigació farmacèutica per curar les epidèmies endèmiques d’Àfrica (quan avui, el 90% de la investigació farmacèutica està orientada a millorar la vida del 10% de la població rica mundial).

Els recursos abunden i hi ha solucions per eradicar la pobresa a l’Àfrica i a la resta del planeta; falta voluntat política.

Quan s’acabarà d’admetre que suprimint la pobresa i les injustícies, se suprimeixen les principals causes del terrorisme al món?


Ignacio Ramonet - Torn de paraula
El gran somni africà - publico.es
Director de Le Monde Diplomatique 

HÒSTIA AMB LA 'HÒSTIA'


L'Església no permet a un nen celíac d'Osca combregar amb una hòstia sense gluten Els pares es neguen que el menor faci la primera comunió amb vi, com ofereix d'alternativa el vicari. elperiodico


el Papa segons elmundotoday.com
La Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments ha emès un comunicat per ordre del Papa Francisco en què recorda el procediment a seguir en la confecció del pa i el vi destinats a l'Eucaristia.
Aquest document explica que els bisbes de tot el món són els que han de «vigilar la qualitat del pa i del vi» de la missa i, per tant, també als que els preparen. De la confecció abans s'encarregaven les comunitats de monges, encara que ara els productes «es poden trobar en supermercats, en altres negocis i a través d'internet».

En el comunicat del Vaticà insisteix en la necessitat de comprovar «qui és la persona encarregada de proveir el pa i el vi», que ha de ser algú «honest». A més, pel que fa al pa, les formes consagrades no poden ser sense gluten i han de ser de pa àzim, només de blat, pel que estan prohibides altres substàncies en la seva elaboració. Fins i tot, el Vaticà considera un «abús greu» introduir en l'aliment altres substàncies, com fruites, sucre o mel. El gluten, per tant, és sempre necessari, encara que està permesa la utilització de pa «amb poca quantitat» de la glicoproteïna. Ja em diran perquè és necessari el gluten els saberuts del Vaticà.

Així mateix, el Vaticà recorda que «està totalment prohibit utilitzar un vi del que es té dubte pel que fa al seu caràcter genuí o a la seva procedència». A més, «no s'han d'admetre sota cap pretext altres begudes, de qualsevol gènere», encara que el most, «suc de raïm fresc o conservat», sí que està permès. A part, el document especifica que tant el pa com el vi «poden estar preparats amb organismes genèticament modificats».

El Vaticà deu desconèixer que per fer les hosties es fa servir farina que tambè ha estat manipulada. El pa àzim o pa sense llevat és un tipus de pa que s’elabora barrejant farina amb aigua i formant una massa a la qual s’afegeix sal i es dóna forma abans de sotmetre-la a una alta temperatura, però aquesta farina que es fa servir per fer les hosties tampoc es pura, amb gluten o sense.

El que em pregunto, la clau de tot, és a l'hora de donar la comunió als feligresos, si el mossen de torn, pregunta amb dos calzes, un a cada mà: "la hòstia amb gluten o sense"

EL DIA QUÈ VAM PERDRE LA INNOCÈNCIA



Avui fa 20 anys, ETA va intentar segrestar un noi de 29 anys en un baixador de tren a la localitat biscaïna d’Ermua. No ho va aconseguir, perquè Miguel Ángel Blanco va utilitzar el cotxe aquell 9 de juliol de 1997, el seu últim dia en llibertat. Però l’endemà, els seus assassins el van trobar. La banda havia decidit donar un cop d’efecte després de l’alliberament d’un altre segrestat, José Antonio Ortega Lara, després de 532 dies de captiveri. I va optar per un assassinat a càmera lenta, d’una inhumanitat extrema; després de capturar el regidor popular, van fixar una condició d’impossible compliment i un límit de 48 hores. 
Dijous farà vint anys de l'assassinat de Miguel Ángel Blanco. Com en un “reality show” es va transmetre gairebé en directe el seu assassinat, però va ser molt més que aixó. Aquell dia varem aprendre que no servia de res manifestar-nos tots d’una manera unitària, que la crueltat humana està molt per sobre de la bona fe de la gent, i ens el varen matar a sang freda, per que aquell 13 de Juliol de fa vint anys, sense #hastag, tots érem Miguel Ángel Blanco, i ho èrem sincerament, conscients del que li esperava, però amb la secreta i vana esperança de que aconseguiríem evitar el seu assassinat. Com moltes de les morts de la barbàrie, fou una mort inútil i amb ell varen morir moltes coses, entre elles la pròpia raó de ser d’ETA. Varem aprendre que manifestar-se, no serveix per a res més que per reforçar el mal, l’essència de la part més negativa de l’esser humà. Varem aprendre que havien matat a banda d’ell la nostra innocència.
Res va ser igual a partir d'aquell 13 de juliol de 2007, el que no esperaven els etarres és que la covarda execució de Blanco, només d’acabar el termini, provocaría una commoció social que portaria a la mateixa ETA cap al seu final. 


Mosaic de record a Miguel Ángel Blanco al congrés del PP basc del 2008.

PER UN Si O PER UN NO


Prop de dos milions de catalans van votar ‘sí-sí’ a la independència en el procés participatiu del 9-N, i van repetir a les plebiscitàries del 27-S. Llevat que hagin perdut la il·lusió, decebuts per les anades i vingudes pel hàmster d'un procés cada vegada menys somrient, es pot esperar que l'1-O vagin en un nombre similar a les urnes, si n'hi ha. El terra de participació del referèndum unilateral se situaria, doncs, al voltant d'un terç de l'electorat. elperiodico.cat. 
En la seva nonata llei del referèndum, Junts pel Sí i la CUP no fixen un quòrum mínim per a l'1-O, però els seus portaveus reconeixen que, per presumir-se vinculant, hauria de superar els tres milions de paperetes (un 55% del cens). Descomptada l'afluència a les urnes dels convençuts, paradoxalment el que realment necessita l'independentisme és que votin els detractors de la secessió, per així dotar de pàtina democràtica el pretès referèndum. 
¿Quins incentius tenen per votar 'no' els catalans reticents o contraris a la independència? Pocs, gairebé cap. Potser, protestar contra l'immobilisme del PP, com van fer alguns el 9-N sabent que era innocu. Com ho serà l'1-O, només que aquesta vegada el 'no' tan sols contribuiria a elevar la participació i així legitimar el ‘sí’ al full de ruta rupturista, tan incert com impracticable. Per això l'oficialisme secessionista presumeix de “fer por”: vol convèncer els no independentistes que amb la seva abstenció obririen la porta a la independència.
En aquesta clau s'inscriuen els moviments de la prefectura del procés, els coneguts i els clandestins. En públic, el Govern dona per feta la independència exprés després d'un referèndum oficial, mentre uns quants, sense firmes ni membrets, maniobren per tenir cens, paperetes, urnes i locals on instal·lar-les. ¿O és que una tasca tan ingent es pot deixar per al setembre?. Com admeten cada vegada més veus del PDECat, el Govern està en un carreró sense sortida: fingeix preparar un referèndum, però en veritat espera que l'Estat l'avorti per treure les hosts al carrer i cedir el testimoni a entitats privades. Que, per enèsima vegada, apel·laran al “vot de la teva vida”, potser per que saben que la única manera d'assolir la independència és si no els deixen celebrar el referèndum.

A PAGAR.....


Ho deia al desembre, avisaba que ens tocaría pagar el rescat de les autopistes radials: 3.700 milions d'euros diuen que costarà a l'erari, pero de fet seran cinc mil milions de res, car res és el que ens havia de costar el rescat, ni cinc centims, deia Ana pastor. Ho expliquen a el periódico. Les nou vies que actualment estan en fallida, amb un deute total d'uns 3.200 milions d'euros, són les quatre radials de Madrid, la Madrid-Toledo, l'Ocaña-La Roda, la Cartagena Vera, la circumval·lació d'Alacant i la que uneix la capital amb l'aeroport de Barajas. 

Recapitulem el que deia el desembre: Fa poc més d'una dècada, alts càrrecs del PP com José María Aznar o Esperanza Aguirre presumien del positiu de la construcció de les autopistes que ara l'Estat va a rescatar:

"És millor tenir una via d'alta capacitat que cap" o "moltes generacions ens ho hauran d'agrair", entre les cites cèlebres dels conservadors en els actes d'inauguració"

Així han acabat a la fallida les autopistes radials que poden acabar tancades. Anys enrere, al PP presumien que les autopistes radials suposarien un "abans i un després" en el procés de modernització i competitivitat d'Espanya. El resultat han estat vuit autopistes en fallida i en risc de liquidació, i que el Govern de Mariano Rajoy haurà de rescatar, informa el diario.es



Dotze anys han passat entre les dues fotografies, en què s'apuntaven els beneficis que portarien aquestes carreteres. Ara, i després d'anys d'estira-i-arronsa, el ministre de Foment, Íñigo de la Serna, anunciava el rescat d'aquestes, que ascendirà fins a 5.500 milions, segons la patronal de grans constructores, Seopan, tot i que hi ha qui parla que la brometa ens acabará costant als espanyolets 8 mil milions, i això que deia la ministra Ana Pastor fa un parell d'anys que no ens costaria ni 5 cèntims, ves que no es faci càrrec ella d'aquest rescat.

"Moltes generacions ho hauran de valorar i agrair" deia el llavors alcalde de Madrid, Alberto Ruiz Gallardón, era un altre dels alts càrrecs del PP que es deixava veure per aquelles inauguracions..... li faltava afegir agrair i pagar aquestes generacions i les venideres. Sortirem tots guanyant deia Desesperanza Aguirre, tots? malauradament sempre acaben guanyant els mateixos, i no són precisament els ciutadans.

En resum, de moment es rescaten les quatre autopistes radials de Madrid i si algun dia són rendibles, ja les privatitzarà el Govern. Ah! per 'supuestíssimo' de les vuit autopistes rescatades, cap és a Catalunya, en quin cap cap que així fos.

JORGE CASAS CORDERO, "EL MAGREBÍ"


A prop de les tres de la tarda d'aquest dijous, saltava la notícia d'un atac a Gavà. Al principi la informació era limitada, com demostren les versions inicials. Una deia que un atacant havia entrat al tanatori de la localitat catalana disparant als assistents. L'altra, que després de parar en un control dels Mossos, l'individu va treure l'arma i va disparar als agents.
Amb pocs detalls disponibles sobre l'atac, El Periódico de Catalunya publicava la següent informació, esborrada poc després, en la qual recollia una descripció del tirador carregada de subjectivitat: "Segons els testimonis, és un individu d'aparença magribina, amb barba".

Notícia del 'Periódico de Catalunya' sobre l'atac de Gavà.
A El Espanyol la descripció era similar: "L'assaltant d'aparença magribina portava barba i anava vestit amb una camisa a quadres".
Per què en els mitjans un tipus amb camisa a quadres i barba té aspecte de magribí i no de hipster del barri de Malasaña? És obvi que la imatge de terrorista gihadista que tenim està inspirada en la figura d'Ossama bin Laden, entre d'altres, la qual ha determinat el nostre imaginari. Per això sorprenen casos com el terrorista que va assassinar a diverses persones en un supermercat de París, un home negre jove que va abraçar els preceptes del terrorisme gihadista.

Posteriorment s'ha donat un fenomen cada vegada més recurrent a mesura que l'amenaça del terrorisme reivindicat per ISIS creix a Europa. Hi ha més pressa per descartar la motivació jihadista que per conèixer els motius de l'atac. Sembla inevitable, però a dia d'avui tranquil·litza més descartar el terrorisme de saber per què un individu es posa a disparar policies. En el cas de Gavà hi va haver un exemple més quan fins i tot abans de detenir l'autor, els Mossos van assenyalar a Twitter que l'incident no estava relacionat amb actes terroristes.
  • Mossos ✔ @mossos
  • L'incident de Gavà no estaria relacionat amb acció terrorista segons els primeres informacions policials. Continua Dispositiu x detenir autor
  • 16:52 - 6 juliol 2017
Un cop identificat l'autor de l'atac es difon el nom: Jorge Cases Cordero, de 44 anys, amb nacionalitat espanyola, resident a Calafell i que després de ser detingut va dir que buscava "venjança". Els Mossos el relacionen amb dos assassinats recents i sospiten de la seva vinculació amb el crim organitzat.

No obstant això ja era tard. Gairebé sense informació i amb tothom àvid de detalls, per les xarxes socials ja començava a volar informació relacionant l'atac amb el gihadisme. En una societat en què el nostre pànic davant el terrorisme és més gran (per motius evidents) llançar-se a la piscina fent relacions que porten a pensar en gihadisme, com la pell fosca, la barba o que fos un tiroteig, conformen un exercici de poca responsabilitat amb la societat i d'evident islamofòbia cap a la comunitat magribina i / o musulmana.

Amb les primeres descripcions, i suposant l'aspecte magribí de la pell fosca i la barba, en la societat ja es fan 3 suposicions islamòfobes que poden ser certes o no. En aquest cas, cap de les tres es va complir. A això es va sumar que les primeres informacions apuntaven que l'atacant va usar un kalaixnikov, arma habitualment utilitzada per les organitzacions terroristes.

La primera suposició relaciona la barba i la pell fosca amb l'aspecte magribí. Una descripció que també encaixa perfectament en la de l'espanyol mitjà que va del barri de Malasaña a la costa andalusa, passant per tot el territori. Però resulta que Jorge Casas no és magribí.

La segona relaciona l'aspecte magribí amb la religió musulmana. Tot i que en països com el Marroc es professa majoritàriament l'islam, en un món cada vegada més globalitzat i amb llibertat religiosa no es pot determinar al 100% el credo d'una persona pel seu aspecte. Però segueix passant, tot i que no és difícil trobar a població magribí atea. A més, el Pew Research Center va assenyalar en un estudi que la majoria de la població musulmana resideix a Àsia, especialment a l'Índia, l'aspecte físic dista del prototip de magribí.

La tercera, i la més greu per les seves implicacions, és la que uneix la població magribina i musulmana amb el terrorisme. En el cas que les dues anteriors es compleixin, la tercera llança el missatge que tots els musulmans són potencials terroristes. L'atac a Gavà demostra una altra vegada la islamofòbia present en els mitjans i la poca prudència a l'informar sobre possibles atemptats. La barreja de les dues deixa com a resultat una informació que, d'una banda, criminalitza a un segment de la població i, de l'altra, augmenta el nivell de pànic (ja bastant alt) al llançar hipòtesis sobre successos que, gairebé sense detalls, s'insinuen com atemptats de tall gihadista. I ni els musulmans mereixen ser catalogats com a terroristes, ni la societat es mereix viure una por més gran del que ja infligeixen la realitat i els fets - Moha Gerehou - 06/07/2017 - eldiario.es

El que explica Moha Gerehou és cert, tot i que llegint altres articles d'ell, té una certa tendencia a escombrar en excés cap a casa, però el que no diu i cal tenir en compte, és que veient el físic de Jorge Casas Cordero - a la foto - i l'arma llarga que duia (un kalaixnikov,) francament semba un magrebí, islamista o no, però un magrebí, o com diria Mossen Cinto, un moro. I sinó que vingui Alà i ho vegi. Entenc que les informacions inicials titllant-lo de magrebí que es varen donar tenien tot el seu sentit, tan per part de El Periódico com de Mossos, o la Policia municipal, que ja varen canviar-les en comprovar la identitat del suposat terrorista.
Moha Gerehou, cau en la seva pròpia trampa en informar de manera tendenciosa sobre una islamofòbia inexistent, quan en realitat totes les pistes apuntàven en aquest sentit sobre la identitat de l'atacant, i el que varen fer els mitjans i la Policia va ser informar sobre la marxa dels fets, o sia que Moha Gerehou el que practica és la demagogiofòbia, sibil·linament, pero la practica.




ELS PRECOG DE TWITTER


A banda dels precog del partit Popular que com a Minority Report, li permeten empurar polítics abans de cometre el delicte, com seria el cas de Meritxell Borràs, una investigació realitzada per la Universitat britànica de Cardiff ha determinat que Twitter pot detectar disturbis i situacions perilloses fins a una hora abans que la policia. Aquesta conclusió ha sigut extreta després d'analitzar 1,6 milions de tuits generats durant els disturbis de Londres del 2011. Els investigadors han elaborat algoritmes capaços de detectar situacions concretes a través de dades de Twitter com l'ús de determinades paraules, la localització, l'hora d'enviament, els 'hashtags' utilitzats o els sentiments transmesos, per agrupar contingut similar i generar resums interpretables, explica el portal de notícies d'internet Mashable.

Els investigadors han sigut capaços d'identificar a través de la xarxa social situacions conflictives en temps real en un període de temps d'entre 5 minuts i una hora abans que la Policia Metropolitana de Londres. L'equip s'ha topat amb casos concrets, com el d'un tuit que va alertar d'un incendi a Enfield Borough, més d'una hora abans de l'informe policial.
Pete Burnap, un dels investigadors de l'estudi, ha defensat que aquesta eina pot ser utilitzada per avisar els serveis d'emergència abans que la situació vagi a més. "Plantegem que la gent està informant més ràpidament dels incidents que presencien a través de les xarxes socials que aquells altres que truquen al 999 [el telèfon britànic d'emergències]", assenyala.

No obstant, la capacitat de predir determinats esdeveniments planteja el debat que pugui significar una retallada dels drets de reunió o de la llibertat d'expressió. Burnap ha alertat que les xarxes socials podrien ser utilitzades per envair la privacitat de les persones i tallar d'arrel qualsevol dissidència, i ha demanat "unes pràctiques ètiques estrictes" per evitar aquest escenari. Aquestes pràctiques consistirien, en primer lloc, a evitar que s'identifiqui les persones per respectar la seva privacitat, i després, a centrar els esforços per prevenir avisos falsos. 

Sembla que els usuaris de Twitter a banda de publicar bestieses i insults a dojo, aixì com rebren, tenen ara un altre i més greu problema, es quedaràn sense cap dret ni llibertat d'expressió, fet, que de fet, a Espanya ja està succeint.

NOTICIAS 24/7 - EL PERIODICO