Troben la píndola que acaba amb la solitud: una altra píndola. Aquesta es la irònica reflexió de Jesus Maria Tibau, lletraferit on els hi hagi, sinó el més lletraferits de tots els lletraferits que es fan i es desfàn. Sembla un acudit de Woody Allen, però és més proper, ve de Cornudella de Montsant, i no deixa de ser curiós, la gent s'obsessiona amb la solitud, com si es tractés de la pesta, i la solitud és la panacea, el nirvana, el món feliç, nomès cal que l'acompanyin, un ordinador, uns quants llibres, cafè i una ampolla de whisky, ah! i una radio on escoltar música, com ara jo escolto Diana Krall. 
La solitud no es una questió nomès física, qui no s'ha trobat sól envoltat de gent; a vegades quanta més gent t'envolta més sól et sens, sobretot per què es gent a la que no entens ni és del teu pal. Soledat, fidel companya, no et facis l'estranya, saps que em tens, escrivia en un poema fa temps, potser per que de sempre he estat una persona solitaria amb clara vocació d'ermità -anacoreta es diu em sembla -, però com un és cómode de mena, això de viure en una cova no el sedueix gens ni mica, i ha aconseguit la solitud envoltat de gent, dins dels 80 m2 del pis que habita; es tracte tot plegat de delimitar el territori, aleshores estas sól i alhora, acompanyat, és nomès una questió de metres, aqui Diana Krall, alli Sálvame o la Riera i el net amb la cónsola, cadascú amb el seu tema, i de fet, els tres, sols. És la solitud compartida, la solitud és pelegrinatge, viatjar a la recerca d'alguna cosa que ja estava en un mateix abans de marxar, i sempre és relativa, no hi ha la solitud absoluta, de la meva habitació al menjador on hi ha la Nuri, a casa, hi ha només 12 metres, que son d'anada o tornada, i al net, el tinc rere meu, tan a la vora i tant lluny.