ACTORS SECUNDARIS


Vagi per endavant que entenc perfectament que sóc una persona amb poc criteri, alló que ara se’n diu eufemísticament ser eclèctic, més o menys com els hipsters, que segons el Mundo Today, ja eren gilipolles abans de ser hipsters.
Més d'un s'en fot de mi perquè m'agraden en Llach i en Serrat, o els Beatles i els Stones, quan aquest és un país de bándols, si estàs amb un has d'anar en contra de l'altre, i jo no ho entenc així. I aixó que em principi es podria considerar un defecte, per a mi és en certa manera, una qualitat, puix m’agrada la gent que és contradictòria, que no tot ho veu blanc o negre, que es capaç de veure els molts matisos que en cada època de la vida tenen alló que em podríem considerar fins i tot les considerades veritats absolutes, i fins i tot apliquen aquesta contradicció a les coses més petites, però no per aixó menys importants.
No entenc la gent quadrada que tota la seva vida creu i pensa exactament el mateix, que es incapaç d’evolucionar. M’agraden les coses petites més que les grans que sovint se’m fan incomprensibles i fins i tot feixugues, potser per aixó no solc fer-me grans preguntes ni divagar en masses disquisicions filosòfiques, o aixó em sembla. Tinc també la sort de no patir el mal de l’enveja que ja elimina molts dels problemes de la nostra espècie i crec gaudeixo o pateixo – depèn – del de la generositat tot i que és un concepte molt subjectiu i que no és un qui l'ha de definir.
.
Llegeixo en un bloc una frase de Orhan Pamuk que diu: "El primer que vaig aprendre a l'escola va ser que hi havia persones imbècils, i el segon que n'hi havia que eren encara més imbècils.".
.
La primera impresió davant d'una afirmació tan rotunda com aquesta, que respecto, i més venint de qui bé, és que aquest senyor és un reduccionista o no va anar a l'escola adequada; o potser perquè a la meva no hi havien persones imbècils, sinó nens o joves; o deu ser que jo no m’hi fixo, puig a l’escola el primer que vaig aprendre va ser a fer amics, òbviament uns més que altres, i a aprendre a conviure amb d’altres espècimens de la meva edat dins i fora de classe. Potser perquè de fet tots ho som d’imbècils, al cap i a la fi, un imbècil és una persona a qui li costa d’entendre les coses, i aixó sol ser més comú del que fins i tot nosaltres mateixos ens pensem. 
Aquest menysteniment per l’esser humà que molts filòsofs conreen, oblidant sovint que ells també ho són, Cioràn n’era un clar exemple, no l’he acabat mai d’entendre (deu ser perquè soc imbècil) car en ell (en l’esser humà) al llarg dels anys hi he trobat també moltes coses positives, sobre tot quan actua sense pensar: qualitats com la generositat, la tendresa, l’amor, nomes les tenim els homínids, aixó és precisament el que ens diferència dels altres animals i tot i que es un xic cert alló que deia no se qui, que "quan més coneixo als humans més m’estimo el meu gos", també s’ha de dir que no deixa de ser una frase enginyosa i “epatant”, puig un gos mai podrà escoltar-te, consolar-te o ajudar-te en cas de necessitat, i moltes de les persones que ens envolten, sí!, aquesta és la diferencia.
Compte doncs en ballestrejar per ballestrejar sobre l’especia humana, que tot i no ser ni molt menys perfectes, (es evident que no ho som), representem el millor i el pitjor (també) dins aquesta auca en que actuem tots plegats i de la que ens agradi o no, en certa manera ens n’hem erigit per bé o per mal, en els protagonistes, encara que més aviat fem d'actors secundaris.

*

EMPAT, X A LA TRAVESSA


Després de tot un dia pendents de la votació de l'assemblea assembleària de la CUP sobre la investidura d'Artur Mas celebrada a Sabadell, l'empat exacte a 1.515 vots que va resultar de la votació assembleària a les urnes semblava tota una broma macabra, o un preludi d'innocentada; però la CUP senyores i senyors és asín, i és que ni fet a posta es podia haver aconseguit un empat. A Artur Mas li agafarà alguna cosa, encara que ja es debia olorar la torrada al veure que no hi havia fumata blanca, i això que primer van cremar a Homs, però els va sortir gris, després a Romeva i els va sortir boirós i al veure Mas que la tarda queia lentament sobre el pla dels Cartrons, sota d'on estaven celebrant l'assemblea els assemblearis de la CUP i no hi havia fumata blanca, va comprendre el líder de CI, perdó de JxS, perdó de Dill, que debia continuar esperant fins que els tocapilotas de la CUP decideixin el seu destí. A la llunyania, un tal Mariano maleïa la seva sort que semblava lligada a la del seu rival, i això que aquest li portava tres mesos d'avantatge. Continuarà.....

Aquest tweet de Jaime Rubio defineix jocosament la situació.

Año 2056. La CUP inicia la ronda 49.083 de votaciones. Artur Mas lleva diez años muerto. Francia invadió Cataluña hace seis meses.

*

EL DIA MÉS LLARG DE LA CUP


La candidatura de l'esquerra independentista afronta aquest diumenge a Sabadell la decisió més difícil de la seva història i una de les més importants per al procés sobiranista: investir o no a Artur Mas com a President de Bongonia. L'organització està fracturada entre els que consideren que el pacte amb Junts pel si sobre la independència i els que creuen que amb Mas serà impossible convèncer importants capes socials claus per aconseguir superar el 50% de suports.
Depenent de la decisió que es prengui "gairebé segur hi haurà gent individual que decideixi abandonar la militància activa", reconeix un regidor cupaire de Girona. Però a més a més és que és igual, un partit seriós no pot ser assembleari, perquè succeeix que han de fer una assemblea per decidir que són assemblearis i tiro per que em toca. De fet, l'únic que han fet marejant la perdiu aquests tres llargs mesos, ha estat fer la puta i la ramoneta però això cal saber-ho i no és aquest el cas de la CUP. Al cap i a la fi el que decidirán avui a Sabadell ja no importa, és igual que donin suport a Mas que a un altre, la CUP perd en qualsevol cas, de fet estàn sentenciats com a partit polític, i tornaran a la residualitat anterior al seu fictici i temporal boom.
L'única cosa que se'ls pot agrair és que amb aquest teixir i desteixir com Penélope, portem tres mesos sense Govern, i més o menys el país va tirant igual que amb ell, i d'aquesta manera almenys no gasten ni malgasten.


Observeu la foto de Baños qual 'kefe indi' intentant veure més enllà del nas, de fet és a punt de posar la ma en posició vertical i aleshores és quan ja no veurà res, o veurà el seu avenir, molt negre, tant o més que el d'Artur Mas.

*

MÉS QUE UN FOTOPERIODISTA


Com està el món?
Per als pobres, molt malament. I per als que fan negoci amb armes o petroli, molt bé. Fan negoci de les desgràcies. Passen coses que se’ns escapen. Com la crisi a Espanya. Abans una crisi era per la pesta o per una guerra. Però ara, ha passat res? Algú va decidir que vivíem per sobre de les nostres necessitats i que teníem una crisi econòmica. I qui n’ha sortit beneficiat? Els joves abaixem el cap i anem a treballar a fora. I cada vegada amb més por. La por és un dels grans guanys que han aconseguit. Que tinguem por dels musulmans, de quedar-nos sense feina, dels bancs, de tot. I amb això ens tenen agafats.
Podries posar-hi noms i cognoms?
He estat a Egipte. Fan la revolució. Els joves hi posen els morts. Després fan eleccions i guanyen els Germans Musulmans. L’exèrcit fa un cop d’estat, mata 800 persones a les protestes, i ara el president electe està condemnat a mort. Els joves que creien en el canvi polític s’uneixen a moviments armats. I després aquí ens en sorprenem: “Oh, és que aquests egipcis són àrabs i posaran una bomba a l’avió”. No, senyors. Se’ls ha prohibit tenir representació política.
Tunísia sí que és una història d’èxit.
Perquè no hi tenim interessos geopolítics. No tenen gairebé petroli ni gas, i els hem deixat fer. Hi vaig estar fent les fotografies i va ser molt emotiu, perquè van guanyar els islamistes però van decidir governar de bracet amb els comunistes. Ens han donat una lliçó.
O sigui que allà on hi ha recursos naturals hi ha els problemes.
A Líbia, abans que s’acabés la guerra i poguéssim entrar a Trípoli, Repsol ja en treia camions amb petroli. Mira, un dia ho vaig entendre de cop. Treballant al New York Times [NYT] tens accés a gent amb un cert nivell diplomàtic. Ens van convidar a una festa a l’ambaixada americana al Iemen. Tornàvem d’una zona inestable. Els americans, amb el suport de l’Aràbia Saudita, estaven bombardejant unes posicions per matar terroristes. El que van fer va ser matar un munt de civils i destruir moltíssimes cases. Deien que havien matat 50 militants, i quan hi arribes no són 50, són 2 militants i 48 civils. Érem allà, amb cerveses i tal, i un home amb perfil de serveis secrets, amb un parlar molt agressiu, ens va començar a preguntar què havíem vist. Li vam comentar que els drons estaven matant molts civils. I al final l’home es va enfadar i va dir-me amb un anglès molt heavy : “¿No t’adones que necessitem enemics? Fabriquem moltes armes, necessitem un lloc per utilitzar-les i continuar fent indústria!”

REFUGIATS
Una família pelada de fred després d’un viatge molt perillós, i ningú els dóna ni un got d’aigua. Com pots estar en una plaça amb uns amics, bevent i sopant? Fa mal, veure com arriben a Europa i no els ajudem. O que la gent que els ajuda són voluntaris, com els socorristes de Badalona. Carai, som Europa!


Reportatge sobre refugiats sirians a Lesbos. SAMUEL ARANDA

Tu que has seguit des de Jordània a Centreeuropa aquest viatge dels refugiats, què n’has tret?
És una de les històries més absurdes que he fotografiat mai. Les famílies que vénen de Síria, l’Iraq o l’Afganistan tenen calés, són de classe mitjana, han venut els seus negocis. Podrien agafar un avió i aparèixer a Berlín o a Barcelona. Podrien ser els nostres avis quan van fugir per la Guerra Civil cap a França per Portbou. El viatge de Turquia a Europa els costa uns 30.000 o 40.000 euros per família. Prou diners per venir i muntar un petit negoci o llogar un pis i buscar-se la vida. És absurd, per què els fem fer una travessia amb vaixell molt perillosa? Els calés van a màfies relacionades amb l’exèrcit turc i no controlem la gent que entra. Seria molt més fàcil que vinguessin amb un visat temporal de dos anys, mentre hi ha guerra. I després podrien tornar a casa i ja està. Ningú vol marxar, si està bé a casa seva. I, a més, a Europa els tanquem en camps de refugiats sense poder treballar. A la llarga això crearà problemes.
Sobre l’Ebola vas fer una fotografia que va ser portada al NY Times(02).
Sí, a Sierra Leone. Vam treballar tota la crisi de l’Ebola molt a prop de Metges Sense Fronteres [MSF], que van fer una feina increïble. Ens van avisar que anéssim a aquest hospital perquè no estava rebent gens d’ajuda de les Nacions Unides, els infectats estaven tancats en pavellons i l’única manera que tenien de fer-los baixar la febre era amb mànegues d’aigua freda, no tenien ni ibuprofèn ni res: zero recursos. Quan vam anar-hi la imatge va ser molt bèstia. La nena segurament tenia Ebola perquè sagnava per la boca i els ulls i es recargolava per terra. Em mirava i estava envoltada de cossos. A l’Àfrica sempre és el mateix: els morts africans són de segona categoria. Al fons hi ha un altre nen, i a la dreta hi havia una altra cambra plena de cadàvers. Els tancaven allà i els deixaven morir. Ho van publicar al NYT en portada i en 48 hores l’ambaixada americana hi va enviar un munt de camions amb material. Les infermeres ens trucaven plorant d’alegria. Són els moments en què recordes per què fas aquesta feina.









Què val fer una foto així?
Aquí ens vénen la moto que estem en crisi, però després els diaris envien 3 o 4 redactors a la Copa del Món o tenen una producció molt gran per fer un magazín de complements. El millor que té treballar per al NYT és que als americans els obsessiona la qualitat. Quan vaig començar amb l’Ebola em van dir si hi podia anar 15 dies. Ja sabia que no serien 15 dies, però és que al final van ser vuit mesos. Marxes amb bitllet d’anada i no saps quan tornes. Ells et donen tot el pressupost que necessitis per a ajudants o cotxes. Vam arribar a agafar avions privats per entrar a la selva on va començar l’Ebola. Però no tornis mai sense una història potent. No pots anar a un 40%, et demanen un 150%.
D’aquest viatge en devies tornar no sé si més savi, més trist o més cínic.
Vaig tornar amb molt d’odi cap a les Nacions Unides. És el pitjor que he vist a la vida. No vull dir paraulotes, però no van fer absolutament res. Es passaven el dia a l’hotel de cinc estrelles, amb concerts de música en directe, barra lliure d’alcohol, i prostitutes menors d’edat per als caps d’aquests grups. Vam publicar articles d’opinió contra ells i vam tenir-hi enfrontaments directes, sobretot amb l’OMS. Tot el contrari amb MSF. L’ACNUR arriba als camps de refugiats i en fa l’estructura, com un gran elefant. A vegades s’equivoca, però mai havia vist una barbaritat com el que l’OMS va fer amb l’Ebola.
Ara encara n’hi ha, d’Ebola?
Acabo de tornar d’un mes i mig a Libèria, Sierra Leone i Guinea, entrevistant persones que vam conèixer quan hi havia hagut l’epidèmia, i ara estava pràcticament acabada.
I aquí, la World Press Photo del 2011 (03). En van dir “ La Pietat àrab”.
Són la Fàtima i el Saïd, i ha sigut de les millors coses que m’ha passat en aquesta professió. Era al Iemen, un dia que van començar a disparar sobre els manifestants. Ens vam refugiar en una mesquita convertida en hospital. Hi havia caos, morts i gent cridant, i la Fàtima era l’única que estava serena, agafant el seu fill. Els vaig fotografiar i ja està. Sí que vaig tenir la sensació que la imatge estava ben composta, però en cap moment vaig pensar que pogués tenir aquest reconeixement. De fet, de la foto se’n va parlar després del premi. Havia passat inadvertida.



Aquesta foto d’una persona remenant un contenidor (04) és del reportatge Espanya, austeritat i fam .
Em van tenir 10 mesos viatjant en cotxe per tot Espanya, perquè quan enviava el material em criticaven que hi faltava el vessant més rural, més intimitat amb les famílies, què havia passat amb les dones, i havia de buscar dues o tres setmanes més.

El reportatge va molestar el govern espanyol.
Sí, el ministre d’Exteriors va dir que les fotos estaven fetes a Grècia, que els mitjans volien deixar Espanya en mal lloc per interessos, no sé quins.
El més curiós és que les fotografies es van publicar poc després d’una visita del rei Joan Carles al consell editorial del NYT per explicar la cara positiva d’Espanya.
Sí, però va ser casualitat. Feia temps que treballàvem en el reportatge. Després de la visita sí que van decidir fer un reportatge d’investigació sobre la família reial. No puc parlar pel NYT, però suposo que recorden pocs casos en què un govern els digui quins temes han de publicar.
Què defineix una bona foto?
Que la vegis i sentis alguna cosa, que no necessitis el peu de foto. Els fotoperiodistes no som els primers que busquem l’emoció amb les imatges. Abans ho havien fet Picasso amb el Guernica o Goya amb El dos de maig. La guerra, per desgràcia, és visualment interessant.
¿Fotografiar els altres és una forma de poder cultural?
Home, més que poder et dóna responsabilitat, i amb el temps vas aprenent a controlar la responsabilitat.
¿Les fotos busquen descobrir realitats o confirmar tòpics?
Depèn de la història. Sí que és veritat que, sobretot al món àrab, funciona molt millor la imatge d’un tipus amb barba i un Kalàixnikov que no una història més personal.
Estàs casat?
No. Ni fills, ni nòvia. Per ara, res.
Diria que no m’estranya…
Costa. M’agrada el que faig. És molt addictiu. Fa por quan amb els anys perds amics, van morint, i veus com acaba la gent amb qui has començat.
Vas al psicòleg?
No. De fet, sovint el més difícil de la feina és tornar, perquè és quan comences a saber que potser estàs creuant línies. Que ara ets aquí i en el següent vol… Però vaig decidir involucrar-me molt en el que fotografio, no és una relació professional.
ENTREVISTA al fotoperiodista samuel aranda -  ARA.CAT - ANTONI BASSAS

*

COM LA NO VIOLÈNCIA PROTEGEIX A L'ESTAT.


El text que ve a continuació és un fragment que ens afecta, atès parla de la manifestació contra la guerra de l'Irak any 2003, he arribat a ell gracies a Arrezafe, i és un fragment del llibre How nonviolence protects the State. de Peter Gelderloos, en ell cuestiona la inutilitat de la no violència, i crec que val la pena llegir-lo, l'enllaç al pdf el teniu al nom del llibre en anglès, és llarg i dens, però insisteixo en que val la pena llegir-lo....

COM LA NO VIOLÈNCIA PROTEGEIX A L'ESTAT.

 "El 15 de febrero del 2003, cuando el gobierno de Estados Unidos puso en marcha la guerra de Irak “las protestas mundiales de millones de activistas anti-guerra pronunciaron un punzante reproche contra Washington y sus aliados. La ola de manifestaciones sin precedentes ensombreció aún más los planes de guerra de los Estados Unidos”; según reza un artículo de la página web del grupo anti-guerra no violento United for Peace and Justice. El mismo artículo, que se enorgullece del “despliegue masivo del sentir pacifista”, dice también que “La Casa Blanca” parece haber se quedado desconcertada por la oleada de gente que se resiste a su llamamiento a una acción militar rápida. 
Las protestas fueron las más grandes de la historia; y exceptuando algunas refriegas menores, fueron exclusivamente no violentas; lxs activistas celebraron la tranquilidad y el carácter masivo de dichas manifestaciones. Algunos grupos, como el United for Peace and Justice, incluso sugirieron que las protestas podrían evitar la guerra. 
Por supuesto, estaban totalmente equivocados, las protestas fueron totalmente inefectivas. La invasión ocurrió tal y como se planeó, a pesar de los millones de personas que nominalmente, tranquilamente y con impotencia, se opusieron a ella. El movimiento anti-guerra no hizo nada para cambiar las relaciones de poder en Estados Unidos. Bush recibió un capital político sustancial por invadir Irak, y no se enfrentó a una respuesta violenta hasta que la guerra y el esfuerzo de ocupación comenzaron a mostrar signos de fracaso debido a la efectiva resistencia armada del pueblo iraquí. La así llamada “oposición”, ni siquiera se manifestó en el paisaje político oficial. El único candidato anti-guerra del Partido Demócrata pero su compromiso por la paz acabó allí; no hicieron nada, en realidad, para evitar que el ejército español apoyara la invasión y la ocupación. Permanecieron pasivxs y no hicieron nada para desempoderar al líder; permanecieron tan impotentes como lxs ciudadanxs de cualquier democracia. 
El presidente español, Aznar, no sólo pudo y se le permitió ir a la guerra, sino que todos los pronósticos anteriores a los atentados anticipaban su reelección. El 11 de Marzo del 2004, días antes de que las urnas electorales fueran abiertas, múltiples atentados con bomba planeados por una célula vinculada a Al Qaeda explotaron en una estación de Madrid, matando a 191 personas e hiriendo a un millar más. Directamente a causa de esto, Aznar y su partido perdieron en las elecciones, y los socialistas, el mayor partido con una plataforma anti-guerra, fueron elegidos.
Capítulo 1. La no violencia es inefectiva
La coalición liderada por los Estados Unidos disminuyó con la pérdida de las 1300 tropas españolas, y prontamente disminuyó de nuevo tras la retirada de las tropas de la República Dominicana y Honduras. Mientras que millones de activistas pacifistas dando saltos en las calles como ovejas no han debilitado la brutal ocupación de ninguna forma apreciable, unas pocas docenas de terroristas que intentaban masacrar civiles, pudieron provocar la retirada de más de un millón de tropas de ocupación.
Las acciones y principios de las células afiliadas a Al Qaeda no sugieren que quieran una paz significativa en Irak, ni demuestran tanto una preocupación por el bienestar del pueblo iraquí (a una gran cantidad de dicha población ya la han hecho volar en pedazos), como una preocupación por una visión propia de cómo debería estar organizada la sociedad iraquí; una visión que es extremadamente autoritaria, patriarcal y fundamentalista. Y, sin duda, la que fue posiblemente una decisión fácil -matar y mutilar a cientos de personas desarmadas-, aunque tal acción hubiera parecido estratégicamente necesaria, está conectada con su autoritarismo y brutalidad, y sobre todo con la cultura de intelectualidad de la que provienen la mayoría de terroristas (aunque éste es otro tema). Los límites éticos de los hechos se complican si los comparamos con la campaña de atentados masivos estadounidenses que intencionadamente, mataron a cientos de miles de civiles en Alemania y Japón durante la Segunda Guerra Mundial. Aunque esta campaña fue mucho más brutal que los atentados de Madrid, es considerada en general como algo ‘más aceptable’. 
La contradicción existente entre condenar a las personas que pusieron las bombas en Madrid (fácil) y condenar a los aún más sanguinarios pilotos americanos (no tan fácil, quizás porque a través de ellos podríamos encontrar a nuestros propios parientes, mi abuelo por ejemplo), debería hacer que nos cuestionemos si nuestras condenas al terrorismo realmente tienen algo que ver con el respeto a la vida. Porque no estamos luchando por un mundo autoritario, o uno en el que la sangre sea derramada en concordancia con cálculos racionales; de modo que los atentados de Madrid no suponen un ejemplo para la acción, sino más bien una importante paradoja. ¿La gente que introdujo las tácticas pacifistas -que no han demostrado ser efectivas- para acabar con la guerra de Irak, realmente se preocupa más por la vida humana que los terroristas de Madrid? Al fin y al cabo, en Irak han sido de los atentados tratando de tapar la implicación de Al-Qaida, y en cambio culpando a lxs separatistas vascxs de ETA. Lxs miembrxs del gobierno sabían que si los atentados estaban conectados en el imaginario público a la participación española en la ocupación de Iraq, perderían en las urnas, tal como les sucedió.

*   *   *


Edicions Anomiat
Editado por South End Press, 
Autor: Peter Gelderloos

 - via: ARREZAFE

*

¿ÉS TAN BARATA LA MONARQUIA ESPANYOLA?


Segur que heu escoltat més d'una vegada això de que la monarquia espanyola figura entre les prefectures d'estat més barates del món. Des que la Casa Reial va anunciar el 2011 que faria públiques les seves despeses, s'ha repetit incansablement això que la Monarquia espanyola està entre les prefectures d'estat més barates del món, incloent a la majoria de les repúbliques europees. Per sostenir l'argument, es presenten gairebé sempre les mateixes dades. El 2014 es van comparar els 7,8 milions d'euros assignats en els pressupostos generals de l'Estat a la Casa Reial amb xifres oficials de la Corona britànica (43 milions d'euros), l'holandesa (al voltant de 40).

 Passa que la comparativa té trampa, ja que cada país distribueix les despeses de manera diferent en els seus pressupostos. Agafem per exemple el cas italià, en teoria el més voluminós de tots. La despesa total que s'atribueix al Quirinale, molt criticat a Itàlia i esquitxat amb capítols memorables de surrealisme "tricolore", assumeix però centenars de partides que no es recullen en els papers transparentados per la Corona espanyola.
Els 228 milions reflectits en els comptes italianes tenen en compte el manteniment del patrimoni (edificis, mobles ...), els sous de tot el funcionariat presidencial, el seu costosíssim dispositiu de seguretat i dels cossos ornamentals, a més de viatges i vehicles oficials, la il·luminació del palau ... Una interminable llista de factures que en menor o major mesura també assumeixen la resta de països. La diferència és que en alguns casos, com l'espanyol, aquests pagaments es reparteixen entre ministeris, institucions i organismes oficials.
L'anterior, sumat al diferent grau de transparència que hi ha entre uns països i altres, converteix en missió impossible elaborar una comparativa definitiva. A canvi, podem intentar respondre a tres preguntes.

 Quant costa (de veritat) la Monarquia?

 És impossible respondre amb una xifra aproximada, atès que només es fa pública una mínima part de la despesa: els 7,8 milions d'euros que la Casa Reial gestiona de manera autònoma. A això caldria afegir les partides assumides pels ministeris de Presidència, Defensa, Exteriors, Interior i Hisenda. Per exemple, el manteniment de la Zarzuela i del Palau Reial el paga Presidència, inclosa una factura milionària de llum i els salaris de més de 130 treballadors. Molts desemborsaments es poden justificar com a necessaris per conservar el patrimoni nacional. D'altres no tant, com ara la luxosíssima cinta de córrer que es va instal·lar al gimnàs real en 2008 i que ens va costar uns 14.000 euros.
Tampoc se sap quant costa la Guàrdia Reial, integrada per uns 1.500 militars i que costeja Defensa. Mentrestant, el ministeri d'Hisenda sosté la flota de cotxes oficials, amb els seus respectius xofers. I Exteriors corre amb la factura dels viatges oficials. Són només exemples. Però hi ha moltes altres despeses relacionades amb la Corona que queden "camuflades": des de cavalls pura sang fins a sopars de gala, passant per serveis de jardineria. Si equiparem amb els desemborsaments declarats en altres països, i d'acord a diverses estimacions realitzades en els últims anys, la Monarquia podria estar costant entre vuit i dotze vegades més de la partida "transparentada" en els Pressupostos Generals de l'Estat.

 Són més transparents altres monarquies?

 Sí, per exemple la britànica o la danesa. Tant les despeses d'Isabel II com els del seu hereu estan disponibles en línia amb tot luxe de detalls. Des dels anys 90, la Reina està obligada a publicar un informe anual amb el balanç d'ingressos i despeses. Després de diverses reformes, rep un 15% dels beneficis anuals de l'anomenat Crown Estate, que engloba les propietats públiques de la Corona. Aquests diners amplia l'anomenada subvenció del Sobirà, pel qual la reina obtindrà 45 milions d'euros el 2014. Són diners que han de ser després justificats detalladament davant organismes auditors i inspeccions del cos legislatiu.

Encara que les dades a disposició del públic britànic cobreixen un espectre molt més ampli que els de la Casa Reial espanyola, també es deixen fora del pressupost real certes partides, inclosa bona part del dispositiu de seguretat i les cerimònies militars. La nòmina de l'hereu, el príncep Carles, corre a part i es finança fonamentalment amb el ducat de Cournualles. La Monarquia britànica, per cert, ocupa la prefectura d'estat de 16 països, inclosos Canadà, Austràlia, Nova Zelanda o Jamaica, als quals la institució els surt "gratis".


 ARTÍCLE DE EL CONFIDENCIAL.COM

*

BON NADAL! FELIP SIS


Com dirien al Madrid dels Austries, vigent encara, por supuestísssimo que no vaig veure el discurs de Felip sis ahir, com tampoc veia els del seu pare el caçador d'animals i conys, però ja informen abastament els diaris de les paraules de l'actual Rei de les Espanyes. Felip sis en el seu discurs,entre altres banalitats ha dit: «La imposició d'una idea només ens ha conduït a la decadència» per apel·lar tot seguit a la unitat d'Espanya i defensar els valors constitucionals en el tradicional missatge de Nadal

Segons FELIP SIS la imposició d'una idea per damunt de la voluntat dels altres espanyols, només ens ha conduït en la nostra història, a la decadència, empobriment i aïllament. És un error del passat que no hem de tornar a cometre". Tot seguit, ha llançat un missatge de tranquil·litat i confiança "en la unitat i continuïtat d'Espanya", i mireu, en això te raó, si es refereix a la idea del franquisme que vàrem patir 40 anys, o a la idea de la propia institució monàrquica, imposada i decadent, una institució obsoleta rancia i inùtil que costa diners i molts cada anys als ciutadans tot plegat per no res. En ple segle XXI a Espanya tenen encara un rei, amb la reina i el sequit com a l'edat mitjana, té raó Felip sis, la imposició de la Monarquia a Espanya per part de Francisco Franco ens ha conduït a la decadència, a la seva i a la de les seves institucions. Bon Nadal Felip sis, bon vent i barca nova, o iot, Bribón.

*

BON NADAL!


'Aquesta nit és nit de Nadal i demà Nadal, treu la bota Maria que em vaig a emborratxar. Camini, camini, camini, la marimorena, camini, camini, camini, que avui és nit de Nadal....' lletra: Miquel Martí i Pol, versió musical: Diana Krall i Nathalie Cole. Nathalie Cole és la filla del Nat King Cole, el noi de l'ansietat de tenir-te entre els seus braços musitant paraules d'amor, senzilles i tendres...... 
BONA NIT DE NADAL

 i

BON NADAL!

 

*

OH EUROPA!


El Tribunal Europeu de Drets Humans investigarà si Espanya ha vulnerat el dret a l'honor de Mas, segons El País. Estrasburg admet un recurs del president per la publicació d'uns informes policials que el relacionaven amb el cobrament de comissions. El Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), amb seu a Estrasburg, ha admès a tràmit un recurs que Artur Mas, president de la Generalitat en funcions, va presentar contra una publicació d'El Mundo del 2012 que el relacionava amb el cobrament de comissions il·legals, segons publica El País. Mas va presentar una querella per injúries i calúmnies i ara el tribunal europeu investigarà si la justícia espanyola ha vulnerat el seu dret a l'honor, arxivant la causa i generant "indefensió".
Abans de posar el recurs a la justícia europea, el president de la Generalitat va presentar denúncia a la jutgessa d'instrucció, l'Audiència de Madrid i el Tribunal Constitucional, que va arxivar la causa.
A veure, d'entrada polític i dret a l'honor és un oxímoron, a banda que la Justicia Espanyola, no existeix o no s'en sap res d'ella, com va dir Pacheco, és un cachondeo, o quelcom pitjor. Más perd el temps amb aquestes questions dil·letants, o potser ho fa per què s'avorreix mentre espera que la CUP el faci president d'una punyetera vegada.... mentrestant en una galaxia propera, Europa.....

.... i parlant d'Europa i aprofitant que el Sena passa per Paris, explicàven ahir a 'el intermedio' que el Ministre Wert viu a Paris amb la seva companya a l'Avenue Foch , a tuti plen que dirien, i pagant nosaltres, els contribuents. Ah! que bonic, i que poc honorable. A José Ignacio Wert, ser exMinistre li ha anat bé. Complerts els 65 anys té la pensió vitalícia assegurada per haver estat ministre, i del Ministeri surt amb futura esposa milionària, tots dos amb llocs de treball en el mateix lloc, sembla que se'ls dóna bé treballar junts, i niuet d'amor a París, això si a compte de l'Estat. N'hi ha amb sort, encara que estic gairebé segur que la parelleta han de ser els més preparats que tenim a tot el país per ocupar aquests llocs. Per cert, Ignacio i Montse es van casar el passat 11 de juliol. El niuet d'amor de Wert i esposa a París cortesia del govern: L'ambaixada de l'OCDE a París és una de les millor remunerades de la representació exterior d'Espanya, amb residència oficial com dia abans, a l'Avenue Foch (un dels carrers més cars de París), en un piset de 500 metres quadrats, lloguer de 11.000 euros al mes, dues persones de servei pagades per l'Estat (els contribuents) i cotxe oficial amb xofer, a més d'un sou de 10.000 euros al mes més despeses de representació cadascún. La resta dels mortals, seguirem tenint que aguantar les infàmies i burles de l'estaquirot Rajoy, en funcions, de moment, les liquidacions en diferit i altres eufemismes estúpids amb el que intenten amagar que segueixen rient-se a la nostra cara, fotent-se de nosaltres, mentre roben tot el que poden.

*

QUEL PASTICCIACCIO BRUTTO DI VIA MERULANA


Quel pasticciaccio brutto di via Merulana, és la novel·la de Gadda, que va donar origen a la pel·lícula 'Un maldito embrollo', dirigida e interpretada per Pietro Germi, un classic del cinema negre italià. Pedro Sánchez com el comissari Ingraballo està ficat en un maleït embolic però sense Claudia Cardinale.

El secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, va reiterar ahir al president en funcions del Govern, Mariano Rajoy, que no donarà suport la seva continuïtat al capdavant de l'Executiu ni tampoc la del PP. Així s'ha pronunciat Sánchez en roda de premsa a la seu socialista de Ferraz, després de reunir-se durant una mica menys d'una hora amb Rajoy al Palau de la Moncloa per analitzar les expectatives existents després dels resultats de les eleccions de diumenge passat.
La decisió de Sánchez és d'allò més raonable dins el maleït embolic en què es troba, sabedor que faci el que faci, ell i el seu partit sortiran perjudicats, però Sánchez, de moment és un home conseqüent i sap que no pot ni ha de donar suport a un partit corrupte fins al moll de l'òs perquè mal Governi quatre anys més aquest país. Sap Sánchez, que aquesta decisió el perjudica, i sap també que si forma un tri-quadripartit d'esquerres molt complex però que li permetria fins i tot Governar el país, sino ell un altre, també acabaria perjudicant-lo ell i el seu partit, és allò que facis el que facis, segur que la cagues, però posats a cagar-la, cal fer-ho amb la màxima dignitat possible, com Goethe, i aquest sembla que és el camí escollit per Sánchez. L'acusen els del Pp de no tenir sentit d'Estat, ells que no saben ni tan sols que és ni que vol dir aquest mot.
Encara que sigui una simple Gestoria teledirigida des d'Alemanya, al capdavant de la mateixa ha d'haver-hi gent digna, no indigna, indecent i miserable, i - de moment - Sánchez, i els seus possibles socis d'esquerres són els únics que reuneixen els requisits per a Governar, la patronal i l'IBEX-35 que es dediquin a la seva que presumptament o potser no tan presumptament, és oprimir i extorsionar als ciutadans, i no opinin en aquest assumpte, que ni els va ni els ve, encara que sembli el contrari.

*

ELS BANCS GOVERNEN LES NOSTRES VIDES


"Benvolguts/des, us enviem un recordatori sobre l'inici de la campanya contra els bancs i aprofitem per desitjar-vos unes bones festes! 
28D: tret de sortida de la campanya contra els bancs!
Des de la Crida per Sabadell iniciem una campanya de denúncia contra tots aquells bancs i entitats financeres que segueixen desnonant famílies de les seves llars, ofegant la ciutadania amb deutes impagables, mantenint milers de pisos buits i negant-se a cedir-los en règim de lloguer social. Aquesta campanya, que s'allargarà durant els propers mesos, es materialitzarà en xerrades, accions directes, cartelleria al carrer, pressió a l'administració, etc. És imprescindible que totes les adherides, grups de barris i sobiranies ens impliquem!
Per aquest motiu, us convoquem a tots i totes a la presentació pública de la campanya que farem el proper dilluns 28 de desembre a les 18.45h a la Plaça del Pí-Pí."
 Que els bancs no governin les nostres vides!
Aquest és el text que he rebut per correu electrònic de Crida per Sabadell. Santa innocència: els bancs governen, controlen i decideixen sobre les nostres vides, i ens deixen uns diners que sabem que hem de tornar vagi bé o malament la nostra economía, i sinó els podem tornar doncs se'ns queden l'hisenda o ens embarguen el que poden, perqué aquestes són les regles del joc, perverses i tot el que volgueu, però això funciona aixi des de temps immemorials, nomès cambien les formes pero no el fons. 
El que si es criticable tot i ser una tema molt menor, és que a més a més de desnonar a la gent de casa seva (seva, vol dir del banc, que ningú es confongui)  ni tan sols paguen les despeses de l'escala, que ja és el colmo de la barra. I és que un banc no et deixa diners, te'ls ven i els has de tornar si o si, mes que res per que resulta que aquest és el seu negoci, un negoci que s'ensorraria si demostressin feblesa davant qui no els hi pot retornar. Als únics a qui perdonen els deutes és als partits polítics, i ja s'ho cobren per un altra cantó i amb escreix, per cert. És la perversió del sistema, però és el que hi ha, i no hi ha res a fer per cambiar-ho, per més bona voluntat que gent com Crida per Sabadell, la PAHC i altres hi posin.

*

TWITTER: DIFAMA QUE ALGUNA COSA QUEDA


Noelia Hernández no milita en cap partit, però des d'aquesta legislatura és portaveu d'Indústria del PSPV-PSOE en les Corts Valencianes, on és diputada. Hernández és una economista dedicada a la consultoria sobre internacionalització.  La seva trajectòria política i vital es va veure brutalment alterada el 6 de desembre: des d'aquest dia, l'extrema dreta, i centenars de persones anònimes la linxen a través de les xarxes socials. El motiu? aquí a el diario.es ho expliquen.

Noelia Hernandez, al seu blog ha publicat aquest escrit:
"He de admitir que este no iba a ser mi primer post pero a veces la vida te enfrenta a situaciones inesperadas, desagradables, con las que nunca pensabas que te ibas a topar. La conclusión de lo que estoy pasando durante los últimos días es que las redes sociales, aunque son un gran avance en la comunicación y el flujo de información, pueden crear una indefensión contra la que no puedes luchar de ninguna manera y que esta sociedad 3.0 debería plantearse cómo pueden convivir la libertad de expresión y la protección ante delitos contra el honor.
Hace apenas unos meses decidí cambiar mi tranquila vida profesional y entrar en la política de forma activa. Me dije a mí misma que quizá era el momento de devolverle a la sociedad lo que me había dado e intentar cambiar cosas que no me gustaban de nuestra política actual. Entré a formar parte de la “nueva política”, si bien en un partido tradicional y sin haber sido nunca antes militante. Un camino con fecha de retorno y sin intención de perpetuarse.
La democratización y globalización del flujo informativo tiene peligros pero el más grave es la falta de rigor al contrastar una noticia, así como la proliferación de pseudo “medios digitales” que están acabando con el periodista profesional. El problema no es de la herramienta sino del que hace un mal uso de ella. ¿En qué momento las redes sociales se han convertido en el oráculo de la verdad? ¿Con qué derecho alguien se ve en la situación de juzgar, acosar e incluso atacar a alguien por algo que lea en una red social sin contrastar su veracidad? ¿Desde cuándo hay tanto odio hacia formas de pensar distintas? Durante estos días, no solo se me ha difamado e injuriado mediante una suplantación de personalidad en internet sino que he tenido que soportar el acoso y los insultos, incluso en persona, de gente que se cree en una situación de superioridad moral para hacerlo, muchos de ellos amparándose en la religión. Curioso que alguien que se considere cristiano tenga ese tipo de actitudes radicales con el prójimo y que la víctima, en este caso, sea la que carezca de la presunción de inocencia.
Cuando una persona se expone a la vida pública, asume una serie de consecuencias y entiende que, como todo en la vida, siempre habrá gente a la que no le guste lo que haces. La crítica constructiva es muy saludable. Sin embargo, para esto no te prepara nadie ni mucho menos para ver el sufrimiento y la impotencia de tu familia y los que te quieren.
Y todo esto me hace reflexionar respecto a una falta de madurez y empatía como sociedad, ya que si se da credibilidad y se esparcen las informaciones sin verificarlas, te conviertes en cooperante de un delito y del ataque a la víctima. ¿Realmente queremos una sociedad en que linchemos a una persona por lo que se supone que dice en internet aunque se esté advirtiendo que es víctima de un delito? ¿Es necesario lapidarla aunque sepas que es una suplantación porque “además eres de izquierdas y mujer”? Cuánta cobardía tanto en los que acosan e insultan parapetados tras un nick, como los que usan este tipo de ataques para hacer daño y calumniar. A mí, sinceramente, me ha mostrado una parte de la sociedad española que me asusta y de la que no me siento nada orgullosa como parte de este país.
¿Qué repercusión tendrá todo esto en mi reputación y en mi honor? Difama que algo queda, ya se sabe. No estoy en posición de calibrarlo pero lo que tengo muy claro es que no voy a dejar de actuar como lo hago.  Noelia Hernández"

... I és que entre altres qüestions, un, es va donar de baixa de Twitter i Facebook, per coses com aquesta. La quantitat d'idiotes i imbècils que deambulen i arrosseguen el seu fracàs, misèria i ignorància per la xarxa és massa elevada per ser suportada per part d'algú amb un mínim d'intel·ligència, decència i sentit comú.

*

SOLITUD COMPARTIDA


Troben la píndola que acaba amb la solitud: una altra píndola. Aquesta es la irònica reflexió de Jesus Maria Tibau, lletraferit on els hi hagi, sinó el més lletraferits de tots els lletraferits que es fan i es desfàn. Sembla un acudit de Woody Allen, però és més proper, ve de Cornudella de Montsant, i no deixa de ser curiós, la gent s'obsessiona amb la solitud, com si es tractés de la pesta, i la solitud és la panacea, el nirvana, el món feliç, nomès cal que l'acompanyin, un ordinador, uns quants llibres, cafè i una ampolla de whisky, ah! i una radio on escoltar música, com ara jo escolto Diana Krall. 
La solitud no es una questió nomès física, qui no s'ha trobat sól envoltat de gent; a vegades quanta més gent t'envolta més sól et sens, sobretot per què es gent a la que no entens ni és del teu pal. Soledat, fidel companya, no et facis l'estranya, saps que em tens, escrivia en un poema fa temps, potser per que de sempre he estat una persona solitaria amb clara vocació d'ermità -anacoreta es diu em sembla -, però com un és cómode de mena, això de viure en una cova no el sedueix gens ni mica, i ha aconseguit la solitud envoltat de gent, dins dels 80 m2 del pis que habita; es tracte tot plegat de delimitar el territori, aleshores estas sól i alhora, acompanyat, és nomès una questió de metres, aqui Diana Krall, alli Sálvame o la Riera i el net amb la cónsola, cadascú amb el seu tema, i de fet, els tres, sols. És la solitud compartida, la solitud és pelegrinatge, viatjar a la recerca d'alguna cosa que ja estava en un mateix abans de marxar, i sempre és relativa, no hi ha la solitud absoluta, de la meva habitació al menjador on hi ha la Nuri, a casa, hi ha només 12 metres, que son d'anada o tornada, i al net, el tinc rere meu, tan a la vora i tant lluny.

*

VISCA SEGÒVIA!


No és Espanya un país de ciutadans honestos i honrats, i si de corruptes en actiu o en potència, i un partit corromput fins al moll de l'òs ha Governat durant quatre anys aquest desgraciat país, i malgrat això ha guanyat una altra vegada les últimes eleccions, més de set milions de persones els han votat.¿Per què?, no ho tinc clar, encara que potser es tracti de que la corrupció no la penalitzen els votants, que la justifiquen o no la consideren greu, potser per que tots ells són aspirants a corruptes en potència i per això la justifiquen, i no són corruptes, simplement per que no poden, sinó no s'entén. El detall que ve a continuació és només una petita part d'aquest mapa de la corrupció que de nou ha vist com se'ls votava per part d'un electorat que poc de savi té i que potser tingui el Govern que es mereix. Aquí no va tot, només una part que publiquen a el diario.es. 
Fins i tot un desaparegut que s'ha negat a abandonar el seu partit ha sortit elegit per Segòvia. Visca Segòvia!

El "desaparecido" Gómez de la Serna se garantiza su escaño por Segovia
El diputado popular revalida su escaño como número dos del PP por esa provincia tras el escándalo de comisiones protagonizado junto a Gustavo de Arístegui. Los populares se mantienen como la primera formación en cuatro municipios madrileños vinculados a la trama Gürtel y a la Púnica: Majadahonda, Boadilla, Pozuelo y Valdemoro
Los votantes de la provincia de Segovia han decidido revalidar el escaño del diputado del PP Pedro Gómez de la Serna, al que el partido había pedido, sin éxito, que renunciara a su candidatura tras el escándalo de cobro de comisiones millonarias en el extranjero cobradas por este veterano parlamentario y el ya ex embajador de España en la India, Gustavo de Arístegui, a cambio de mediar en la adjudicación de contratos.
Con el 100% de los votos escrutados, el PP ha conseguido dos de los tres escaños en liza en esta provincia, al lograr el 39,44% de los votos, frente al 21,53% obtenido por el PSOE, que logra el tercer diputado asignado a esta provincia. Gómez de la Serna, que esta semana ha estado "desaparecido", según el ministro de Sanidad, Alfonso Alonso, es el número dos del PP por Segovia.

Los resultados de la corrupción
La corrupción no ha hecho especial mella en el apoyo al PP en tres municipios madrileños con una alta renta per cápita y que están considerados epicentros de la trama Gürtel: Boadilla del Monte, Majadahonda y Pozuelo de Alarcón. En los tres, el PP repite como primera fuerza, siempre por encima del 40% de los votos.
En Pozuelo de Alarcón, el PP ha recibido el 49,36% de los votos, frente al 66,2% de 2011; en Majadahonda, los populares rozan el 46% (63,9% en 2011); y en Boadilla del Monte, se mantienen también como fuerza más votada pese a perder 20 puntos respecto a 2011, hasta el 45,23%. La formación más beneficiada por la pérdida de votos del PP en esas tres localidades es Ciudadanos, que se convierte en segunda fuerza en todas ellas. Sumando los votos de ambas formaciones, superan holgadamente el 70%.
El PP también se mantiene como primera fuerza en Valdemoro (Madrid), localidad muy vinculada a la trama de corrupción Púnica, de la que fueron alcaldes el exconsejero de Presidencia, Justicia e Interior de la Comunidad de Madrid Francisco Granados, encarcelado desde octubre de 2014, y su sucesor en la alcaldía, José Miguel Moreno, también imputado en esta causa.
Con el 100% de los votos escrutados, el PP se mantiene por poco como primera fuerza en este municipio del sur de la Comunidad de Madrid, con el 28,63% de los votos, frente al 53,44% que cosechó en 2011. El segundo puesto es para Ciudadanos, con el 26,42%. A continuación se sitúan Podemos (20,49%) y el PSOE (15,61%).

 Un electorat que vota als corruptes, que no els castiga, és connivent amb aquesta corrupció i tan indigne com els corruptes.

*

más...
CRÒNICAS DE GAZA - THE ELECTRONIC INTIFADA


DESTACADAS

B L O C S
Mostra-ho tot
COMENTARIS
-