Com imaginar la vida dels altres, si fins i tot la pròpia sembla tot just concebible? Es troba a algú, se'l veu enfonsat en un món injustificat i impenetrable, en un garbuix de conviccions i desitjos que se superposen a la realitat com un edifici mòrbid. Havent-se forjat un sistema d'errors, pateix per motius que la nul·litat espanta a l'esperit i es lliura a valors la ridiculesa dels quals salta a la vista.
¿Les seves empreses, podrien semblar altra cosa que foteses, i la simetria febril de les seves preocupacions millor fundada que una arquitectura de foteses? A l'observador exterior, l'absolut de cada vida se li revela intercanviable i tot destí, que no obstant això és inamovible en la seva essència, arbitrari. Si les nostres conviccions ens semblen fruit d'una frívola demència, ¿com tolerar la passió dels altres per si mateixos i per la seva pròpia multiplicació en la utopia de cada dia? ¡Per quina necessitat aquest es tanca en un món particular de predileccions i aquell en un altre? Quan patim les confidències d'un amic o d'un desconegut, la revelació dels seus secrets ens omple d'estupor. ¿Hem de referir els seus turments al drama oa la farsa? Això depèn completament de les benevolencias o exasperacions de la nostra fatiga. Ja que cada destí no és sinó una tornada que s'agita al voltant d'unes quantes taques de sang, depèn dels nostres humors veure en el procés dels seus sofriments un ordre superflu i entretingut o un pretext de pietat.
Com és difícil aprovar les raons que invoquen els existents, cada vegada que se separa un qualsevol d'ells la pregunta que ve a l'esperit és invariablement la mateixa: ¿com serà que no es mata? Doncs res més natural que imaginar el suïcidi dels altres. Quan un ha entrevist, per una intuïció devastadora i fàcilment renovable, la seva pròpia inutilitat, és incomprensible que qualsevol altre no faci el mateix. ¡Suprimir-se sembla un acte tan clar i tan simple! ¿Per què és tan estrany?, ¿per què tothom ho eludeix? És que, si la raó desautoritza la gana de viure, el no-res que fa prolongar els actes és però d'una força superior a tots els absoluts; explica la coalició tàcita dels mortals contra la mort; no només és el símbol de l'existència, sinó l'existència mateixa; és el tot. I aquest no-res, aquest tot, no pot donar un sentit a la vida, però la fa almenys perseverar en el que és: un estat de no-suïcidi.
E.M.CIORAN
Breviari de putrefacció
No se chico, no se.
ResponEliminaEl otro día al leer lo de la quema en Alemania del hogar para migrantes me puse de mala leche, y la sigo teniendo.
Siempre me viene a la memoria la escena de los 4 jinetes del Apocalipsis cuando cabalgan por el aire...
La muerte es una situación que debemos esperar, pero no que debamos de provocar.
Esto no funciona porque hacemos las cosas como si pensáramos en vivir mil años y todos vamos de prestado.
No me preocupa tanto la muerte como el estar vivo sin darte cuenta de que no eres más que un momento, eso es lo que me preocupa, que pierda la capacidad de sorpresa.
..y cada día me sorprendo más
Salut
és que som això, Miquel, un instant, nomès un instant fugaç i sovint anodí.
ResponElimina