Dins la revisió de pel·lícules que estic fent últimament, ahir li va tocar a una del 1995, la pel·lícula cubana Guantanamera, protagonitzada per Carlos Cruz, Mirtha Ibarra, Jorge Perrugorria i Raúl Eguren, dirigida per Tomás Gutierrez i Juan Carlos Tobia.
La pel·lícula comença quan Yoyita, (sembla una excantant d'Òpera) torna als seus 67 anys a Guantánamo per visitar la seva neboda Gina i trobar-se amb Cándido, un antic amor de joventut de qui es va separar als 17 anys. La sobtada mort de Yoyita d'un infart provoca el viatge de Cándido, Gina i el seu marit Adolfo, funcionari de l'estat, per transportar el cos d'Yoyita seguint un nou pla estatal dissenyat per estalviar diners en el trasllat dels morts. 
Un pla que consisteix en anar canviant de cotxe fúnebre a cada provincia, amb l'enrenou que comporta i la possibilitat d'error com acaba passant.

Durant aquest viatge desde Guantànamo a l'Habana, o sia d'una punta de l'illa a l'altra, es donen multitud de situacions còmiques i adversitats que compliquen l'èxit de l'empresa, amb un final amb intercanvi de taüts, que es veia a venir i per tant no crec hagi fet un espoiler. Els integrants de l'expedició es troben amb Mariano i Ramón, dos amics camioners amb qui compartiran gairebé cada parada. Mariano (Jorge Perrugorria) és un lligón profesional viva la virgen, i antic alumne de Gina quan donava clases, que estava enamorat d'ella. L'inesperat retrobament de tots dos promet, sens dubte, emocions i aventures
És una pel·lícula de carretera (no se per què s'ha de escriure Road movie) però a la cubana, cadenciosa, suavecita, amb un guió que de fet no varen haver de treballar massa, atès es la realitat del dia a dia de Cuba, amb totes les martingales per sobreviure, com el conductor del cotxe fúnebre que dins a banda del taüt i porta de tot, fins i tot un gall dindi viu, platans, etc, vaja! la supervivència dels cubans, o com es trasllada la gent d'un poble a l'altre pujant en camions, tot organitzat aixo si, organitzat a la manera cubana. És una bona pel·lícula feta de manera que tot i criticar el sistema, ho fa de manera subtil, elegant, sense que es noti massa, però que qualsevol que hagi estat a l'Illa i s'hi hagi fixat, s'adonarà que és un retrat amable pero real de la societat cubana.
Després a Cuba fan noticiaris com aquest, en que tot i dient la veritat, escombren cap a casa de manera descarada, ah! el que no sé, és si encara donen en directe per la televisió cubana partides d'escacs, retransmitides per Manolo Lama, això si.