¿EL CONTINGUT ÉS EL REI? 5.8.17

Maxim Kaizett, membre del grup alemany de hip hop Kiz, va crear el seu compte d'Instagram a principis del mes passat, però ja té més de 40.000 seguidors. La qual cosa no és tan impressionant per a una celebritat, però el perfil de Maxim és una mica diferent. Mentre que les estrelles solen inundar les seves pàgines amb contingut nou per mantenir als seus fans satisfets, aquest tipus només publica una foto al dia, i és la mateixa imatge, tots els dies.

Maxim ve fent el mateix des de l'1 de juliol, i ja començat agost, encara està publicant la mateixa foto en blanc i negre de si mateix somrient, subtitulada amb diferents missatges. Es podria pensar que la gent s'avorreix o es molesta amb ella després d'un temps, però per alguna raó el seu nombre de seguidors a Instagram segueix creixent constantment. Fins i tot ha guanyat l'elogi de diverses revistes d'Internet per la seva inusual enfocament en les xarxes socials, i recentment es va tornar viral a Rússia per això. 

La majoria dels seus seguidors semblen estimar el seu estil de publicació a Instagram, i per aquells que no el troben graciós, Maxim té un missatge simple i clar: "Jo sóc el que decideix quan ja no és divertit".

Alguns dels seus altres graciosos subtítols de la foto inclouen "el canvi és per als que cometen errors" o "jo posaría una foto diferent, però no puc trobar-ne cap millor". Així que la propera vegada que algú asseguri que "el contingut és el rei" en les xarxes socials, simplement redireccionalos al perfil d'Instagram de Maxim Kaizett.

De fet, el de Maxim no és l'ùnic cas, la majoria de gent que penja fotos a Instagram publiquen la mateixa cada dia, el que passa que no se n'adonen ni en són conscients. No són tampoc conscients de que están exposant la seva privacitat a diari, de molts saps on són, que estan fent, que mengen, etc, és gairebè un reality en difrecte de la seva vida.

La estupidització que provoquen aquestes aplicacions no és nova, en art contemporani hi ha molta porqueria estùpida que passa per bona o interessant, simplement, per que ningú gosa dir que el rei està nu, que és el que Maxim entenc fa amb el seus sistema, l'avantatge del qual, es que mantenir actiu el seu compte d'Instagram porta poca feina, poca activitat mental, que de fet és acord amb la indigència mental dels seus seguidors.

DE CUPS I LA CUP 6.6.16

Un cup d'oli -

- El cup és un recipient sobre el qual es trepitja el raïm i on el most juntament amb la brisa es converteix en vi. De xafar el raïm amb els peus també es deia “piar”. Els cups. “disposen de dos departaments. La part més gran del cup es comunica amb la cubella, que és per on es treu el most quan es trascola. Dins la cubella, s’hi posa una mena de camisa feta de fusta o sovint de canya” anomenada arnera (Bellesa rural al Baix Penedès-Benjamí Català Benach).

Un Cup és tambè un lloc on es guardaba l'oli, fet d'obra el dipòsit soterrat servia per emmagatzemar l'oli, per després envasar-lo, almenys a Olis Gambus que és on va treballar el pare tota la vida.

La CUP és una organització folclòrica  anticapitalista - diuen - a qui preocupa poc l'estética, però que es queixen les seves senyores si se'ls hi diu que són poc agraciades, fet que per cert és pales, aixì com el seu dubtós gust a l'hora de vestir, però el problema és que tenen una altra lletjor pitjor, la interior, en representar el que no son, com els passa els seus homens, aquella barba noucentista..., i no ho dic pel propìetari d'11 habitatges, com en el cas de Benet Salellas, fet que ell i els seus consideren normal, però potser si que ho dic per això, aquestes 11 vivendes les podrien ocupar amb el seu consentiment, gent que de veritat ho necessita, no els ocupes barruts cagabandurries del Banc de Gràcia. 

El problema de la CUP, és que no es nova política, ni vella, és rancia política, la tranuïtada política de cent anys enrere, fins i tot són pre PSUC, i clar així no es pot anar gaire lluny, i això els votants els hi ho faran saber en un parell d'eleccions. I consti que la CUP no té la culpa del fracàs del procés en bloquejar els pressupostos, aquesta culpa no és seva, el que fa inviable el procés és que els partidaris d'paquest no tenen la majoria, aquest és el problema, al cap i a la fi, els de la CUP si una cosa tenen, és que són congruents en la seva incongruència.

DE DEMANAR CONFERÈNCIA 11.4.16

Anys ha quan en aquest país circulàvem per la vida amb més calma, fins i tot amb certa indolència, no hi havia telèfons mòbils. Sí! amiguets i amiguetes, no n'hi havia, i no tothom en tenia de fixe, ni al replà d'un bloc de pisos com explica en Miquel aquí, mentre l'altre miquel parla també d'un concepte antic, inexplicable per algú jove que ha nascut en plena era digital, demanar conferència.

L'escrit és antic, però avui toca parlar de telèfons, en ser el día mundial de demanar conferència. Uns telèfons (a casa encara tenim el fixe), pero no s'ha de marcar número pèr número amb la rodeta, com deia, uns telèfons que al jovent i no tant jovent els hi costa d'entendre existissin. Són fòtils d'un temps d'un país que ja no existeix, encara que nosaltres tambè erem generació digital, per marcar els números, es feia amb el dit, dit ,dit, com en Joan petit.

DE DEMANAR CONFERÈNCIA

Durant la postguerra i fins i tot més endavant, quan en aquest país encara no érem 2.0 ni wathssapejavem i altres fotesses modernes, per trucar de Sabadell a Sant Feliu de Codines - per exemple - s'havia de despenjar el telèfon negre i demanar conferència (podien ser dues o tres hores) Aleshores, s'hi posava la telefonista - Conxita es deia - i li demanaves que et poses amb el 42 (els telèfons eren de dos dígits), o directament li demanaves que et poses amb el Dorsé que en aquest cas és en qui volia parlar el meu pare. 
La Conxita, qual una precursora de la Cia com ha destapat Snowden, escoltava totes les converses, i la prova la tenim en què un dia el Santiago el meu pare no recordava a quina hora havia quedat l'endemà amb el Dorsé (el meu tiet), i com aquest no contestava li ho va preguntar a la Conxita: a les 9 del matí heu quedat - li va dir.

* * *

Recordar també, ara que volen retirar les quatre cabines telefòniques que sempre ens quedaran, Mercero, López Vázquez i la cabina.

EL MINISTRE TRAIDOR 10.4.16

Interior reedita amb Podem els informes "fantasma" usats contra nacionalistes a Catalunya. 

• El Ministeri va inaugurar el 2012 l'estratègia d'informes sense signatura que apareixien en els mitjans coincidint amb fites del procés independentista 
• La mecànica es repeteix contra Podem: l'informe PISA irromp en les negociacions de Govern i cinc mesos després segueix sense arribar a la Fiscalia 
• eldiario.es va publicar al novembre de 2014 que una unitat secreta de la Policia rastrejava a polítics independentistes sense control judicial.

Tres anys han transcorregut entre la primera maniobra coneguda per implicar la Policia a la tasca de frenar el procés rupturista a Catalunya i la confecció d'un informe sobre el presumpte finançament irregular de Podem, el primer partit a l'esquerra del PSOE que té en democràcia possibilitats d'integrar el Govern d'Espanya. Aquells primers mesos de la passada legislatura i aquests coincideixen en la proliferació de documents presumptament policials en els mitjans de comunicació i en dos aspectes més: els informes perjudiquen l'oposició política i no estan incorporats a procés judicial algun. Aquest és un recorregut entre l'informe "apòcrif" sobre la corrupció de responsables de Convergència, divulgat al novembre de 2012, i el "informe fantasma" que vincula el partit de Pablo Iglesias amb l'Iran i Veneçuela, redactat el mateix mes de 2015... més.

Això és el que no entenc, sembla clar que les acusacions descrites dutes a terme per agents del Ministeri del Mossen condecorador de verges amb àngel de la guarda aparca cotxes són certes, però ni el Ministre ni el govern desmenteixen aquestes informacions de el diario.es, ni tampoc s'hi querellen, i el fiscal general de l'Estat tampoc mou un dit. Tot plegat és un desori, se sap que el Govern a través del seu Ministre de l'interior és al darrer d'aquest informes "fantasma" usats contra nacionalistes a Catalunya abans i contra Podem ara, i no passa res, els difamats es limiten a negar-ho i fotre-se'n, i res més, mentrestant el Mossen pot anar intoxicant el que li surti de la collonada, vaja subjecte el tal Ministre, i això que és catòlic, apostòlic i misarie, bé, Judes tambè ho era i era un traidor. I el sr. Ministre també: 'traime' este informe, 'traime' otro informe que difamaren a aquesta colla de bruts comunistes bolivarians. Mentrestant Garcia Albiol parla per boca d'ase, per variar, sobre Podem. sbd - 10.04.2016

TAMBÉ AIXÒ PASSARÀ 10.3.16

"Sóc escriptora. M'ha costat molt arribar a reconèixer-ho i encara no sóc capaç de dir-ho sense certa vergonya (em segueix semblant un atreviment i una barbaritat afirmar que em dedico al mateix que Juan Marsé, Eduardo Mendoza o José Agustín Goytisolo, per exemple), però ja puc escriure-ho sense morir-me de vergonya (durant molt temps en els formularis i en els papers oficials seguia posant que era arqueòloga, que és la carrera que vaig estudiar a la universitat). Però no sóc periodista. La qual cosa vol dir que gairebé totes les coses que passen al món m'interessen, és clar, i m'apassionen, em esglaien, em sulfuren o em deprimeixen, segons el dia, però no són el meu material de treball ... MILENA BUSQUETS (EL PERIÓDICO)"

Milena Busquets s'estrena com a col·laboradora a 'el periódico' i el text que heu llegit és la seva carta de presentació. M'ha cridat l'atenció la dificultat per reconèixer que és escriptora, que tenia, i l'entenc, és com dir sóc poeta, jo sóc incapaç de dir-ho i si alguna vegada ho faig, és en tercera persona. No és neix escriptor i menys encara poeta, i no pel sól fet d'escriure prosa o versos s'és escriptor o poeta.
Pel que diuen els qui l'han llegit, Milena pot dir amb veu ben alta: sóc escriptora. No he llegit la seva novel·la 'També això passarà', però hauria de posar-m'hi, ja!.

ELS NÚMEROS DE LA VERGONYA 10.3.16

"No és només pels refugiats, és també per nosaltres, no podem deixar que Europa caigui en mans de feixismes. Són els nostres valors els que s'estan perdent en el naufragi."

De vegades els números són massa freds per explicar la realitat però altres són tan eloqüents que et gelen la sang. N'hi ha altres, però les següents xifres conegudes aquesta setmana sintetitzen el vergonyós comportament d'Europa amb els refugiats.

Primera. Per 6000 milions, el doble del que s'havia promès inicialment, i el compromís amb el govern de l'autòcrata Erdogan d'avançar en el seu ingrés a la Unió, Europa ha comprat a Turquia com a magatzem al qual fer fora tots els refugiats que entrin il·legalment a Europa, inclosos els sirians. Per 6.000 milions, Europa renuncia als seus principis ètics i fundacionals, consagra les devolucions en calent i es lliura a un règim corrupte governat per un sàtrapa que tanca diaris crítics i oprimeix la dissidència. Ens han venut per un grapat d'euros.

Segona. 18 són els refugiats acollits fins ara per Espanya dels 17.000 que Rajoy es va comprometre a rebre. Ara el PP ha rebaixat la seva oferta fins a 450. Ni mig miler quan hi ha deu milions que ho necessiten. No és d'estranyar en un govern que va inaugurar les devolucions en calent, que va ordenar disparar als que intentin arribar nedant i que està darrere de la mort de 15 persones que es van ofegar per aquesta causa a la platja del Tarajal. No són els únics, gairebé tots els països han incomplert les seves promeses d'acollida i els tracten com a presoners de guerra i animals, els marquen amb números, els ataquen amb gossos i gasos lacrimògens, els confisquen els béns, els amunteguen en camps de concentració, els deixen morir de fred o ofegats. Els mateixos que ploraven la mort de Aylán, provoquen la seva mort.

Tercera. Un 0,0% d'espanyols situen la crisi dels refugiats entre els problemes que els preocupen, segons l'última enquesta del CIS. La crisi dels refugiats és també la nostra crisi moral com a ciutadans. Moltes persones estan ajudant desinteressadament i fent la tasca que correspon als seus governs, però la societat en el seu conjunt ha donat l'esquena al problema i no hi ha hagut una mobilització massiva per denunciar el tracte inhumà als refugiats.

No crec que siguem insolidaris però la política de la por i la criminalització mediàtica, l'anestèsia i l'apatia, han triomfat i nosaltres estem fracassant com a societat. Faig una humil crida als moviments socials, forces polítiques i periodistes perquè tractem de despertar consciències davant aquest problema que ens concerneix a tots. No és només pels refugiats, és també per nosaltres, no podem deixar que Europa caigui en mans de feixismes. Són els nostres valors els que s'estan perdent en el naufragi.

Los números de la vergüenza

Javier Gallego - eldiario.es

L'EDAT DEL GRAFÈ 9.3.16

El grafè és un al·lòtrop del carboni que té una estructura laminar plana, d'un sol àtom de gruix, composta per àtoms de carboni densament empaquetats en una xarxa cristal·lina bidimensional en forma de rusc d'abella. Els àtoms que formen el grafè es mantenen units mitjançant una serie d'enllaços covalents que es formen a partir de la superposició dels híbrids 'sp2' dels carbonis enllaçats.... Aquest material es caracteritza per posseir una alta conductivitat tèrmica i elèctrica, i per combinar una alta flexibilitat i lleugeresa amb una duresa extrema, expliquen a la wiki...

El grafè té una enorme avantatja, a banda de les seves propietats, és molt econòmic de fabricar i ho pot fer tothom, o sigui l'antítesi del Coltan, o altres materials costosos d'obtenir o limitats a unes àrees geogràfiques concretes. De fet, amb el grafè es socialitza la producció industrial de ginys variats, i se surt de la dependència que comentava com en el cas del Coltan i la manera com s'ha d'obtenir amb explotació infantil i les guerres que la possessió d'aquests materials rars comporten. Eliminar aquesta dependència i més endavant la del petroli que és al caure si hi ha voluntat; de fet, és eliminar, de sóc arrel, moltes de les guerres o conflictes actuals, i com deia avui Mainat a Rac1: Igual que hi va haver l'edat de pedra, o l'edat del ferro, es podrà parlar en un futur de l'edat del grafè al segle XXI.

LA QUARTA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL? 23.2.16

Sovint tinc la sensació d'estar envoltat d'imbècils, i potser jo siga el primer, encara que diria que no, un imbècil, talment com un idiota és algú a qui li costa d'entendre les coses, i aquest no seria el meu cas, tinc molt clars el conceptes fonamentals de la realitat que m'envolta, aspecte que sembla que no sovinteja.

Ho dic, perquè sento aquests dies parlar de la quarta revolució industrial amb això del 5G, i resulta que ha estat a punt de boicotejar el MWC, un subproducte de la primera revolució industrial com són els sindicats. Parlen de la quarta revolució industrial quan encara tenim bateries de la senyoreta Pepis de merda al mòbil que duren com a molt 24 o 36 hores en el meu cas que nomès truco i rebo trucades, i hem d'endollar-ho tot, tot i tot. 

No se si n'eren conscientes els de El Mundo Today en el seu acudit, però el que parodien seria el futur, una convenció de telefonia mòbil que no necessitaria d'endolls. Mentre aixó no passi, seguim respirant com al pleistocé, estem encara  paint la primetra revolució industrial, obsolets sindicats inclosos.

Dit això, m'ha agradat que Marc Zuckenwerg, parli de que tot el món pugui tenir connexió a internet, i no nomès velocitat per la part suposadament civilitzada del planeta, al cap i a la fi, en la boleta rodona aquesta hi ha dos tipus de semovents, els de quatre i els de dues potes, i els primers tenen molt més sentit comú que els segons. Així ens va, ells no necessiten fer cap mena de revolta, ni tan sols a la granja.

Xavier Roig ho te clar, primer el 2G i més endavant ja en parlarerm.

 "Dit això, només voldria fer un prec. Jo sé que arran del MWC es presentaran grans avenços tecnològics. I, com he dit, no tenen per què traslladar-se a la societat catalana perquè, simplement, no hi estan connectats pel causa-efecte. Ja ens parlen, agafin-se, del 5G! Doncs bé, jo demanaria coses menys ambicioses. Tenir 2G quan pujo per l’Arrabassada, per exemple. O internet al poble. O poder parlar pel mòbil mentre viatjo entre Girona i Lleida sense que es talli la comunicació mil vegades, o gaudir de roaming intern entre companyies espanyoles, o que l’internet de casa sigui estable... M’explico? Necessito menys parafernàlia i més realitats.

CACA, CUL, PET.... PIS 19.2.16

Aquest delicat poema està dedicat a la Doloretes....

poema -

Déu és una caca, 

Maria té la vagina al cul, 

en Josep anava sovint pet 

i el Jesuset sempre anava pixadet 

i sense volquers, mala mare!. 

Ah! que orgullos estic de mi mateix, 

sóc un provocador que remoc 

les consciències de la gent 

amb la meva provocació, 

que això meu és art

i l'art és provocació, o no?

Poeteses i poetes, 

si els vostres poemes no els llegeixen 

ni les vostres tietes, provoqueu, provoqueu, 

d'uters, vagines i d'algun fill de puta, parleu, 

que aixó costa poc, no cal esforç, 

almenys intel·lectual

i potser algú us llegira, i sinó és igual, 

algun carcamal encara us defensarà, 

que en nom de la llibertat d'expressió 

cal defensar la transgressió, 

fins i tot un Conseller, l'alcaldessa i el President 

lloen la teva acció Doloretes, 

i jo saps que et dic: a fer punyetes. 

O a fer la mà, amb l'esquerra, això si,

que diuen que millor va, 
i alleuja furors uterins
que es veu encara n'hi ha...

Francesc Puigcarbó (paleta)

LA NATURALESA 19.2.16

Què és la naturalesa? No és la mare que ens va parir: és la nostra creació. Desperta a la vida al nostre cervell. Les coses existeixen perquè les veiem, i el que veiem i com ho veiem depèn de les arts que han influït en nosaltres. Mirar una cosa és molt diferent a veure-la. No es veu una cosa fins que s'ha entès la seva bellesa. Llavors i només llavors neix a l'existència. Ara la gent veu la boira, però no perquè n'hi hagi, sinó perquè uns poetes i uns pintors li han ensenyat l'encant misteriós dels seus efectes. 
Durant segles ha pogut haver-hi boira a Londres. Fins i tot m'atreveixo a dir que hi era. Però ningú la va veure i per això no en sabiem res d'ella. No va existir fins que l'art la va inventar. Quan l'art sigui més variat, la natura serà també sens cap mena de dubte, més variada. Que imita a l'art, crec que ni el seu pitjor enemic ho pot negar - Óscar Wilde

INQUIETANT CENSURA AMBIENTAL 18.2.16

De vegades, passa que algú expressa exactament el que un pretenia dir, o manifesta els seus propis dubtes exactament com si fossin els d'un. Aquest seria el cas d'aquest article de Fernando Onega a La Vanguardia d'avui. La foto encara que aparentment no tingui a veure amb el text (contaminació a la Xina), potser si, caminem prou boirosos més d'un sobre tot en general.

"Això de fer-se gran té els seus problemes. Canvien les referències, entren en joc valors diferents i un ha d'estar en actitud de constant reconversió. A aquest cronista li passa molt en els últims temps. Li passa, sobretot, en contemplar algunes actituds dels nous ocupants de parcel·les de poder i les reaccions dels seus oponents. No només canvien les formes de fer política i la ideologia en què es basen, sinó els criteris i acceptació de conductes abans políticament incorrectes. Un dels seus problemes està sent definir els límits de la llibertat d'expressió.

Fins ara s'entenia per llibertat d'expressió la possibilitat de dir el que es volgués amb una condició: respectar la veritat i els drets dels altres. Però un dia una companyia de titelles va decidir lluir com a part de l'argument del seu espectacle una pancarta que deia Gora Alka-ETA. Les reaccions han estat les que corresponen a la trista divisió de les dues Espanyes: la qual fins i tot va arribar a denunciar l'alcaldessa Carmena per permetre aquest delicte de foment de l'odi i enaltiment del terrorisme, i la que va entendre que era un recurs narratiu lícit en nom de la llibertat d'expressió. Qui hagi defensat la primera postura és un fatxa perillós; qui hagi defensat la segona és poc menys que un destructor de la pau civil.

Una cosa semblant va passar amb el Parenostre - "sexual" li diuen, recitat en un acte també patrocinat per un ajuntament, el de Barcelona. Els representants del PP es van absentar i diversos mitjans informatius van publicar enèrgiques protestes per aquesta falta de respecte a la moral que alguns van qualificar com blasfèmia, tolerada per l'alcaldessa Colau. Els defensors, en canvi, van al·legar la necessitat de respectar la creació artística i la llibertat d'expressió dels altres. Ara mateix, no sé si la curiosa oració va ser una blasfèmia, un delicte o un exercici de llibertat.

Ficat en aquests dubtes, el regidor de Seguretat de Madrid va patir l'assetjament de carrer de centenars de policies municipals per algun motiu laboral. Segons quin diari es llegeixi, pot haver estat un escrache o un episodi de tint sindical. Els que simpatitzen amb Podem es van afanyar a dir a la dreta: "A veure si ara ho condemneu com condenmaveu els escraches als vostres". La part contrària no arriba a celebrar el setge, lamenta els fets violents, però li semblen més greus els escraches als conservadors (que sempre tenen un nen mirant) i se li nota un certa delectació: "Els han donat la seva pròpia medicina".

Confesso davant això que m'he perdut. Començo a no saber on són les referències ètiques. Em fa por condemnar alguna cosa per si m'he quedat antic, però em fa por defensar alguna cosa, per si he perdut principis professionals. Hi ha una censura ambiental inquietant. Hi ha un xoc de cultures com no havíem vist. I això que Podem encara no va arribar al govern de la nació."

FERNANDO ONEGA

EL SHERIFF DE SABADELL CITY 18.2.16

Abans, quan en aquest projecte de país hi havia una relativa llibertat d'expressió, es solia i podia dir: posa-li una gorra al cap a un mindundi i una pistoleta a la cintura i tindràs un fill de puta, però això era abans, ara no es pot dir, ni jo ho pretenc, hauriem d'enterrar aquesta expressió començant per deixar d'esmentar a les mares dels arbitres de futbol per sempre, encara que s'entengui com a concepte. Però el que si és cert és que pasen les coses que passen i no passen per que si, sinó per posar la gorra i la pistoleta en comptes de la boina i el caliquenyo a les personetes equivocades, que solen ser la majoria. Vegis sinó com actua el Sheriff de Sabadell city. I és que te la seva guasa que hi ha vehicles municipals de la Policía que porten un rètol catxondo: al servei del ciutadà. Norrrr! s'hauria de rotular correctament: Per fotre al ciutadà, sense il·lusió i amb xuleria i fatxenderia, off course!

GUANTANAMERA 18.2.16

Dins la revisió de pel·lícules que estic fent últimament, ahir li va tocar a una del 1995, la pel·lícula cubana Guantanamera, protagonitzada per Carlos Cruz, Mirtha Ibarra, Jorge Perrugorria i Raúl Eguren, dirigida per Tomás Gutierrez i Juan Carlos Tobia.

La pel·lícula comença quan Yoyita, (sembla una excantant d'Òpera) torna als seus 67 anys a Guantánamo per visitar la seva neboda Gina i trobar-se amb Cándido, un antic amor de joventut de qui es va separar als 17 anys. La sobtada mort de Yoyita d'un infart provoca el viatge de Cándido, Gina i el seu marit Adolfo, funcionari de l'estat, per transportar el cos d'Yoyita seguint un nou pla estatal dissenyat per estalviar diners en el trasllat dels morts. 

Un pla que consisteix en anar canviant de cotxe fúnebre a cada provincia, amb l'enrenou que comporta i la possibilitat d'error com acaba passant.

Durant aquest viatge desde Guantànamo a l'Habana, o sia d'una punta de l'illa a l'altra, es donen multitud de situacions còmiques i adversitats que compliquen l'èxit de l'empresa, amb un final amb intercanvi de taüts, que es veia a venir i per tant no crec hagi fet un espoiler. Els integrants de l'expedició es troben amb Mariano i Ramón, dos amics camioners amb qui compartiran gairebé cada parada. Mariano (Jorge Perrugorria) és un lligón profesional viva la virgen, i antic alumne de Gina quan donava clases, que estava enamorat d'ella. L'inesperat retrobament de tots dos promet, sens dubte, emocions i aventures

És una pel·lícula de carretera (no se per què s'ha de escriure Road movie) però a la cubana, cadenciosa, suavecita, amb un guió que de fet no varen haver de treballar massa, atès es la realitat del dia a dia de Cuba, amb totes les martingales per sobreviure, com el conductor del cotxe fúnebre que dins a banda del taüt i porta de tot, fins i tot un gall dindi viu, platans, etc, vaja! la supervivència dels cubans, o com es trasllada la gent d'un poble a l'altre pujant en camions, tot organitzat aixo si, organitzat a la manera cubana. És una bona pel·lícula feta de manera que tot i criticar el sistema, ho fa de manera subtil, elegant, sense que es noti massa, però que qualsevol que hagi estat a l'Illa i s'hi hagi fixat, s'adonarà que és un retrat amable pero real de la societat cubana.

Després a Cuba fan noticiaris com aquest, en que tot i dient la veritat, escombren cap a casa de manera descarada, ah! el que no sé, és si encara donen en directe per la televisió cubana partides d'escacs, retransmitides per Manolo Lama, això si.

L'HOME QUE VA SEMBRAR CÀNEM ... 28.11.15

... i va recollir marihuana - Juan Zurita diu de si mateix que mereix el Nobel, però els jutges creuen que és un narcotraficant de marihuana. Assegut en una terrassa, s'esplaia des de la primera frase: "Jo vaig sembrar cànem pel bé que és menjar llavors de cànem, que ve en el llibre del Dioscòrides, i vaig descobrir les seves propietats curatives". A partir d'aquí llança una defensa militant del cànem. Cànem i marihuana són la mateixa planta, cànnabis sativa, amb més o menys contingut de THC. La policia va trobar a la seva finca de Pórtugos (Granada) més de 120 quilograms, dels quals uns 500 grams superaven l'1% de THC, el principal constituent psicoativo del cànnabis; la resta estava per sota. La marihuana habitual al mercat oscil·la entre el 10 i el 20% de THC. "Que algú em demostri a mi que el que jo venc és droga", diu. L'Audiència Provincial de Màlaga creu que mereix passar tres anys i mig a la presó.

Zurita viu a l'Alpujarra granadina, on la Guàrdia Civil li diu "Juan L'Ecologista". Amb coneixement de tots ven el que conrea en mercats alternatius, botigues i Internet, per fumar o per infusions. Si ha triat una tapadora, Joan ha arribat a adoptar el paper d'activista ecologista com a mode de vida. Si és un narcotraficant és també un entabanador de primera. "Per què no hi ha gasolina de cànem, que no contamina? La pau és canemera. Amèrica era canemera fins que va arribar Rockefeller. George Washington conreava cànem. El cànem està en les escriptures. Dir que el cànem és marihuana és com dir que l'ésser humà és droga". Està convençut que és una planta amb unes propietats semi-miraculoses i que una conspiració amb interessos petroliers dificulta el seu cultiu. És la mateixa tesi que defensa, per exemple, Woody Harrelson.

Fa 15 anys, quan va comprar les seves primeres llavors, Zurita va avisar la Guàrdia Civil de la zona de què allò semblava marihuana però no ho era. Té un problema: no tots coneixen la diferència, i encara que la coneguin, pot ser indistingible a simple vista. Això planteja problemes també a altres agricultors, els cultius de cànem són confiscats o retinguts tot i que la Unió Europea el subvenciona sempre que no superi el 0,2% de THC. Juan Zurita va ser absolt el 2014 i 2011 per jutjats de Màlaga i Hellín (Albacete). Sempre va defensar el mateix: "Sóc Cañamero, no marihuaner". Ven 30 grams de cabdells per cinc euros.

L'any passat va ser diferent: la policia va trobar al seu cotxe diverses bosses amb tres quilos del que semblava marihuana. "És cànem. En voleu més? A la meva finca en tinc molt més", els va dir a comissaria. L'endemà els va portar a una botiga i a la seva finca de Pórtugos, on la policia va fer un "registre voluntari", segons la sentència. Els agents van decomissar 120 quilos, li van posar al cop el nom d'Operació Spoleto i van aparèixer als diaris posant amb el confiscat.

L'informe de la policia científica de Màlaga analitza nou mostres del que se li van requisar. A totes les mostres, amb independència del percentatge de THC, l'informe les anomena "marihuana" i no cànnabis sativa. Una mostra de 50 grams té un THC d'1,04%, una altra, de 520 grams, del 4,06%; 94 quilos tenen un THC del 0,81% i la resta està per sota, amb valors de fins al 0,18%. L'informe té un marge d'error del 5%. L'anàlisi no va tenir en compte el percentatge de CBD, un altre cannabinoide característic del cànem industrial que anul·la la potència psicoactiva del THC, tot i que l'ONU recomana comparar els valors de THC i CBD per concloure si és droga. Per exemple, Sativex, un medicament autoritzat, té un THC del 50% anul·lat pel mateix percentatge de CBD. En el procediment no es va sentir als perits de Zurita.

Per aquestes quantitats, Zurita passarà tres anys i mig a la presó. La sentència va ser ratificada per l'Audiència Provincial de Màlaga, que diu que "no és objecte de discussió el fet que l'acusat es dediqui a l'explotació de cànem". "Ha insistit (...) en l'absència de dol, de la intenció de cultivar marihuana, presentant al mateix com una persona ingènua i desproveïda d'intenció o maldat alguna", relata la jutge ponent. Segons la sentència, que es basa en jurisprudència anterior, el percentatge de THC de la marihuana varia entre el 0,4% i el 4%, de manera que Zurita és culpable d'un delicte contra la salut pública: narcotràfic. Ja s'ha emès ordre per al seu ingrés a la presó, tot i que ha presentat recurs d'empara davant del Tribunal Constitucional.

Els límits entre el cànem i la marihuana són, però, difusos. Els assessors jurídics del Ministeri de Sanitat es remeten a una llei de 1967 encara en vigor ia la Convenció Única de l'ONU sobre estupefaents de 1961. Com en aquests textos no s'estableix percentatge mínim, el ministeri interpreta que tota planta de cànnabis sativa, qualsevol que sigui el seu percentatge de THC, està subjecta al règim de control de l'Agència Espanyola del Medicament i Productes Sanitaris. L'incompliment d'aquest règim podria ser considerat sempre un delicte contra la salut pública i només s'exceptua quan el cànem es destini a fins industrials, "sempre que no tingui el principi actiu estupefaent".

Segons aquesta interpretació, tot cànem és, en principi, droga. No obstant això, al web del Pla Nacional Sobre Drogues, al portal del mateix Ministeri de Sanitat, es defineix així la marihuana: "Obtinguda de la trituració de flors, fulles i tiges seques, posseeix una concentració de THC entre l'1 i el 5% ". Hi ha més xifres contradictòries. El Tribunal Suprem diu en una sentència de 2011 que la concentració "pròpia" de THC en la marihuana està entre el 0,8% i el 4%, el que exclouria gairebé tot el confiscat a Zurita tenint en compte el marge d'error. En un fullet editat pel Ministeri de l'Interior s'explica que el THC en la marihuana va del 4% al 20%. I un informe de la comissió clínica del Ministeri de Sanitat diu que la marihuana conté "habitualment" entre un 1-5% de THC, l'haixix entre un 15-50% i l'oli entre un 25-50%.

A més, aquests percentatges no estan actualitzats. Durant els últims anys s'ha produït un increment notable del percentatge de THC en la marihuana per l'experimentació genètica i les tècniques de cultiu, segons els experts. En els últims hivernacles desarticulats a Màlaga creixien plantes amb THC superior al 20% i en pàgines on s'ofereixen les millors varietats cap baixa del 12%. El manual de l'ONU sobre cànnabis explica que és "freqüent" l'herba amb THC superior al 10% i l'Institut Nacional de Toxicologia ofereix aquestes dades en la seva memòria de 2014: el 7,53% de mostres analitzades presentaven una riquesa menor del 5 % de THC; el 63,18%, una riquesa entre el 5-15%; i el 29,14% entre el 15 - 25% de THC.

No sembla que ningú cregui que el que compra a Juan Zurita és marihuana. "És ridícul. Si algú ven una planta amb el 0,8% de THC com marihuana li tiren a la cara", explica David Álvarez, de Sinsemilla a Màlaga. David Rabé, secretari de la Federació d'Associacions cannàbiques, explica que el percentatge de THC en la marihuana oscil·la entre el 12 i el 17%. "Això és cànem industrial, el percentatge és ínfim. Ningú ho voldria", diu de les plantes de Juan Zurita. Des de la Societat Espanyola d'Investigació sobre Cannabinoides, dependent de la Facultat de Medicina de la Universitat Complutense, diuen que amb aquest percentatge "ningú ho consumiria per a ús recreatiu". "0,8 no col·loca ni encara que et fumis 10 quilos", comenta Miguel Arrillaga, que també conrea cànem industrial. "Jo em vaig menjar un quilo de cabdells amb ou i no hi ha sobredosi. Qui digui que col·loca menteix. I hauria de ser condemnat a plantar cànem", opina Joan.

Normalment, Juan compra llavors certificades de cànem amb THC inferior al 0,2% i origen a França, perquè a Espanya no es produeixen. Què va passar aquest cop? Aquestes llavors es van acabar l'any passat perquè diversos països i grans empreses van comprar fins a esgotar les reserves, i ell va acabar adquirint llavors no certificades amb origen a la Xina, el que podria explicar que superessin el 0,2% de THC.

Una altra possible explicació és la variabilitat genètica. Diuen els que el coneixen que Joan "és molt de la terra": no sempre planta llavors certificades, sinó que guarda les pròpies i això pot produir modificacions. A més, els nivells de la llavor poden variar en la planta segons les condicions del lloc. "La normativa no té en compte que les plantes són un ésser viu. Els cannabinoides són una reacció a la radiació solar. Encara que Juan compri la llavor certificada és inevitable que cultivant a La Alpujarra pugin els nivells de forma natural", explica Ramon Sèrbia, un enginyer agrícola que conrea cànem a Galícia. "Segons aquesta sentència, per una lleu variació jo passaria de ser un emprenedor a un criminal", raona.

"Prefereixo sembrar llavor de cànem que no sembrar, perquè vull verd", diu Zurita abans de aixecar-se de la taula a lliurar un fullet a un senyor. "Sempre els dic:" Sembra verd al teu nen que tu t'has carregat el planeta! "".

La tercera possibilitat és que aquest home sigui un narcotraficant que ven marihuana que no col·loca per 16 cèntims el gram, i que tota la seva història sigui una tapadora. - Font: eldiario.es

HISTÒRIES FANTÀSTIQUES 28.11.15

Història fantàstica

Explicar la història del dia en que la fi del món es va suspendre per mal temps.

Aforisme

Els nans tenen una mena de sisè sentit que els permet reconèixer-se a primera vista.

El món

Déu encara no ha creat el món; només està imaginant-lo, com entre somnis. Per això el món és perfecte, però confús.

El paradís imperfecte

És cert -va dir mecànicament l'home, sense treure la vista de les flames que cremaven a la xemeneia aquella nit d'hivern-; al Paradís hi ha amics, música, alguns llibres; l'únic dolent d'anar-se'n al Cel és que allà el cel no es veu.

El dinosaure

Quan va despertar, el dinosaure encara hi era.

El salt qualitatiu

¿No hi haurà una espècie a part de la humana va dir ella enfurismada llançant el diari al pot de les escombraries- a la qual poder passar-se?
-I Per què no a la humana? -va dir ell.

El llamp que va caure dues vegades en el mateix lloc

Hi va haver una vegada un llamp que va caure dues vegades en el mateix lloc; però va trobar que ja la primera havia fet prou mal, que ja no era necessari, i es va deprimir molt.

L'ANTI-PROFETA 26.11.15

En tot home dormita un profeta, i quan es desperta hi ha una mica més de mal al món... La bogeria de predicar està tan ancorada en nosaltres que emergeix de profunditats desconegudes a l'instint de conservació. Cadascun espera el seu moment per proposar alguna cosa: no importa el què. Té una veu: amb això n'hi ha prou. Paguem car no ser sords ni muts ... Dels esparracats als esnobs, tots gasten la seva generositat criminal, tots distribueixen receptes de felicitat, tots volen dirigir els passos de tots: la vida en comú es fa intolerable i la vida amb si mateix més intolerable encara: quan no s'intervé en els assumptes dels altres, s'està tan inquiet en els propis que es converteix al «jo» en religió o, apòstol invertit, se li nega: som víctimes del joc universal... L'abundància de solucions als aspectes de l'existència només és igualada per la seva futilitat.
La Història: Manufactura ideals..., mitologia llunàtica... frenesí d'hordes i de solitaris, rebuig d'acceptar la realitat tal com és, set mortal de ficcions... La font dels nostres actes resideix en una propensió inconscient a considerar-nos el centre, la raó i el resultat del temps. Els nostres reflexos i el nostre orgull transformen en planeta la parcel·la de carn i de consciència que som. Si tinguéssim el just sentit de la nostra posició en el món, si comparar fora inseparable de viure, la revelació de la nostra ínfima presència ens aixafaria. Però viure és encegar-se sobre les seves pròpies dimensions... Si tots els nostres actes, des de la respiració fins a la fundació d'imperis o de sistemes metafísics, deriven d'una il·lusió sobre la nostra importància, amb més raó encara l'instint profètic.
Qui, amb l'exacta visió de la seva nul·litat, intentaria ser eficaç i erigir-se en salvador? Nostàlgia d'un món sense «ideal», d'una agonia sense doctrina, d'una eternitat sense vida ... El Paradís ... Però no podríem existir un instant sense enganyar-nos: el profeta en cada un de nosaltres és el tret de bogeria que ens fa prosperar en el nostre buit. L'home idealment lúcid, després idealment normal, no hauria de tenir cap recurs fora del no-res que està en ell .. Em sembla sentir-lo: «esqueixat de la fi, de tots els fins, no conservo dels meus desitjos i les meves amargors si no les fórmules. Havent resistit a la temptació de treure conclusions, he vençut a l'esperit, com he vençut a la vida per l'horror a buscar-li una solució. L'espectacle de l'home -que vomitiu! L'amor-, una trobada de dos salives ... Tots els sentiments extreuen el seu absolut de la misèria de les glàndules. No hi ha noblesa sinó en la negació de l'existència, en un somriure dominant paisatges aniquilats. (En un altre temps, vaig tenir un «jo», ara no sóc més que un objecte. M'he afartat de totes les drogues de la solitud, les del món van ser massa febles per fer-me-oblidar. Havent matat el profeta en mi, com conservaré encara un lloc entre els homes?) ».

emil michel cioran - breviario de podredumbre

TÍTOL PROFESSIONAL BÀSIC 26.10.15

Una de les novetats de l'FP que el govern espanyol ha aprovat recentment, a banda d'un curs de tauromàquia per ser toreros, és un títol de feines de la llar. S'anomena Títol professional bàsic en activitats domèstiques i neteja d'edificis i és un curs de dos anys: consta d'11 mòduls i suma 2.000 hores de formació. Es va aprovar al mateix temps que el curs de tauromàquia, però va passar desapercebut.

La nova titulació ensenyarà activitats relacionades amb la neteja, la cuina, la roba i l'ajuda de persones en l'àmbit domèstic, com nens o persones grans, i en la neteja de locals amb maquinària industrial. També treballarà temes més concrets com arreglar peces de roba que hagin patit desperfectes aprenent a cosir, o fer una llista de la compra de manera correcta.

L'avaluació de la nova titulació d'FP es farà a partir de proves pràctiques, amb rentades a màquina, per exemple, o planxant roba. Tot i així, també valorarà l'esperit emprenedor de l'alumne i exigirà un mínim nivell de llengua catalana i castellana i de cultura general en matemàtiques, història, geografia i literatura.

LLàstima que Pilar Primo de Rivera se'n va anar i no és ja entre nosaltres, sinó podria encarregar-se del següent pas, recuperar la sección femenina per què totes les noies i dones espanyoles aprenguessin les feines pròpies del seu sexe, com la costura i aprendre de lletra entre altres activitats. ¡Ah! i la que no faci el curset no podrà tenir el pasaport.
La Formació Profesional, ja no és Formació i menys encara profesional, és la Sección Femenina amb toros incorporats.

sbd - 26.10.2015

PER QUÈ LA GENT CREU EN DÉU? 26.10.15

Un psicòleg nord-americà creu haver trobat la resposta sobre l'origen de les creences religioses dels humans. Segons la teoria de Steven Reiss, catedràtic de la Universitat d'Ohio, la gent creu en Déu només per satisfer 16 desitjos bàsics.

"No importa si Déu existeix o no, ja que la creença religiosa té com a objectiu la satisfacció dels nostres desitjos humans bàsics", cita al psicòleg Steven Reiss el diari britànic 'Sunday Express'. En concret, Reiss, autor d'un nou llibre 'The 16 Strivings for God', opina que la religió no és més que un mitjà per satisfer 16 desitjos bàsics presents en tots els humans.

Aquests desitjos inclouen la curiositat, l'acceptació, la família, l'honor, l'idealisme, la independència, l'ordre, l'activitat física, el poder, el romàntic, l'estalvi, el contacte social, el menjar, l'estatus, la tranquil·litat i la venjança.

Així mateix, el catedràtic opina que perquè qualsevol religió prosperi, ha de apel·lar a diferents nivells de la naturalesa humana. "Si vol construir una religió que tingui molts seguidors, ha de dirigir-se a tots els desitjos humans tant en forma forta com feble", afirma Reiss. Aquesta necessitat de satisfer totes les necessitats també és la raó per la qual la religió és plena de contradiccions.

En el seu llibre, el catedràtic rebutja els intents anteriors d'explicar la religió a través de la psicologia, que es basaven en la teoria que la religió proporciona un marc moral i és una manera d'enfrontar a la mort. Així mateix, Reiss explica que hi ha diferents interpretacions de la religió a causa que diferents persones experimenten els 16 desitjos naturals en diferents nivells.

El psicòleg ha arribat a aquestes conclusions després d'estudiar com 100.000 persones abordaven diferents objectius. "Hem estudiat 270 diferents creences i pràctiques religioses i com es relacionen amb els desitjos humans bàsics", ha sostingut Reiss.

Així mateix, el catedràtic assegura que en alguns casos, la personalitat d'una persona pot determinar si seguirà una religió o no. Una persona que és independent pot estar més interessada a ser autosuficient que en confiar en la religió. Alhora, aquells que tinguin un nivell d'independència sota poden sentir-se atrets cap a la interdependència de la religió i l'organització de l'església.

Si heu tingut la paciència de llegir totes les bestieses que diu aquest home i heu arribat fins aqui, heu de saber que Reiss no ha entès res, primer per què hi ha moltíssima gent al món que no creu en déu, en cap déu, no hi ha cap motiu lògic i raonable per fer-ho, ni te cap sentit, ans al contrari el que s'hauria d'intentar esbrinar és per què gent lúcida, intel·ligent i amb sentit comú creu en algun déu, per què aixo si que és estrany i digne d'estudi, aspecte que Reiss entenc no ha fet. 

Els homínids hem estat els únics animals dins la naturalesa que hem necessitat d'inventar-nos en un enorme acte de vanitat un déu a la nostra imatge i semblança, i en el cas del Déu de la secta dels cristians, com a negoci no està malament, deu ser l'Esglesia catòlica l'empresa més antiga de la humanitat, encara que també és la gran vergonya eterna de la humanitat.

No entenc doncs, a l'inrevès que el psicoleg Reiss, que algú mitjanament lúcid i minimament intel·ligent, cregui sincerament, de veritat en algún déu, ni eamb una ni en setze maneres, sóc incapaç d'entendre-ho. Ho sento, però així ho veig. Jo no crec en déu, en cap déu, no el necessito, és més ni tan sols en puc abominar en no existir, en no ser res, una simple entelequia.

sbd - 26.10.2015

LA MENTIDA LEGALITZADA 26.10.15

"Si tothom fes el que li donés la gana, això seria un caos. Els carrers s'omplirien de criminals que camparían al seu aire. Ningú voldria treballar i aviat la fam i les malalties apareixerien provocades pel desordre i la consegüent carestia ".

Aquestes són algunes de les múltiples conseqüències apocalíptiques que segons els defensors de l'ordre establert és a dir, del capitalisme-, es cernirían qual plagues sobre el món "si tothom fes el que li donés la gana". No obstant això, aquest supòsit, tan temut per uns com desitjat per uns altres, "que tothom fes el que li donés la gana", es perverteix conceptualment en ser enunciat per una de les parts, la qual, per por o conveniència defensa l'arbitrari ordre establert que patim, en el qual "fer el que a un li dóna la gana" està reservat a una minoria en detriment tant de les necessitats com dels legítims desitjos de la resta, ja siguin col·lectius o personals.  
No cal dir que aquests terrorífics desastres, els que sobrevindrien "si tothom fes el que li donés la gana", són perversament vaticinats per l'esmentada minoria privilegiada i corejats pels seus oportunistes o atemorits prosèlits. No obstant això, sense necessitat de situar-nos en imaginaris futurs, simplement observant l'esdevenir present, es diria que aquests vaticinis ja s'han complert amb escreix, encara que, això sí, amb resultats letalment desiguals. 
Podem afirmar sense por d'equivocar-nos, que els criminals no només han omplert els carrers, sinó que han erigit les seves pròpies institucions: bancs, governs, exèrcits, presons, escoles, forces de l'ordre ..., i que el devastador caos deslligat per el seu "ordre" ha donat lloc al fet que les amenaçadores plagues per ells vaticinades, crim, fam, guerra, espoliació, carestia, malaltia i mort, assoleixin avui la totalitat del globus. 
Contempleu al que pot donar lloc la mentida legalitzada, abanderada, uniformada i repetida insistentment durant segles.

LOAM - ARREZAFE

sbd - 29.10.2015

PASSAR DE L'OMS 25.10.15

El bacó, les salsitxes i altres carns processades seran qualificades com cancerígenes. Així ho anuncia la premsa britànica. Concretament, el Daily Mail, que a través d'un reportatge explica com científics de deu països, en una reunió sobre carns processades per reavaluar el seu risc de provocar càncer en humans, que es va celebrar la passada setmana, han decidit incloure aquests aliments a la llista de cancerígens, a l'altura del tabac i l'amiant.

Per aquest motiu, l'OMS, sempre segons el Daily Mail, proposarà el límit de 20 grams diaris de bacó, un tall, quan el consum recomanat fins ara era de 70 grams com a màxim.

Això vol dir que si menges 30 quilos diaris de bacó durant quaranta anys és possible que a lo millor pateixis un càncer ja de vell, i vol dir tambè que a la OMS  hi pul·lula una patuleia d'indigents mentals que s'avorreixen i es dediquen a tocar les pilotetes a la gent. Sembla mentida que els mitjans es prenguin la molestia de donar veu a aquesta tropa de burócrates cagabandurries. I comparar-ho amb els efectes del tabac i l'amiant és ja de frenopàtic.

Sort que fa ja temps que el personal passa de l'OMS i altres apologistes de la bestiesa, que tant sovintegen últimament, cosins gemans dels apologistes del canvi i el climàtic, tot plegat de bojos psicopates. De fet les sigles de l'OMS volen dir: (Laporta dixit) Organització Mundial de sigaleros.

sbd - 25.10.2015