Jo no sóc Brussel·les, i abomino de banalitats de sofà com les referències de Tintin que s'han fet arran dels atemptats terroristes d'ahir. Tot això és activisme de sofà, cofoisme d'estar per casa. Deixo un breu missatge de condol a twiter, feisbuc o instagram, penjo el hastag #jo tambè sóc Brussel·les, i em quedo tan ample. Ja he complert,  que content que estic, que cofoi em sento, que bonic ser part d'un món així, tan bo, tan solidari, tan compromés. 
I una merda! No costa res, i ho dic, perquè els nordamericans que tot ho estudien, han arribat a la conclusió que aquests activistes de sofa, o activistes de la mandra que els hi diuen, són els qui menys ajuden a l'hora d'afluixar la mosca per ajudar als qui banalment recolzen.
Es la banalitzaciò obscena de la solidaritat entesa com a mer exhibicionisme personal,  molt dels nostres temps, per cert.