NINGÚ VOL ALS FILÒSOFS - BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
-
.
NINGÚ VOL ALS FILÒSOFS

NINGÚ VOL ALS FILÒSOFS

Share This

La crisi per la que travessen els  estudis d'humanitats, no només a Espanya, sinó al món sencer, era perfectament previsible des de les albors de la revolució industrial. El que es va fundar a la Grècia clàssica -l'amor pel saber- i es va mantenir a Roma -la lloança de l'oci i el menyspreu del negoci-; allò que les ordres monàstiques van conservar durant l'Edat Mitjana; allò que va ressorgir amb una insòlita puixança durant el Renaixement europeu, després durant la Il·lustració i en bona mesura a les universitats del segle XIX seguint l'exemple de la reforma universitària de Humboldt a Berlín, tot això va començar a lliurar ja a mitjans d'aquest mateix segle una batalla molt dura contra un enemic de potència no només no prevista, sinó també incalculable. L'home d'estudi, la dona d'arts o lletres, van veure, al llarg del gran segle de la burgesia i de tot el segle XX com la legitimitat del seu quefer quedava minvada i amenaçada a causa del desenvolupament de la ciència, la indústria, el comerç i la tècnica.

El 1872, Flaubert lamentava el desequilibri que un nou pla d'estudis per al batxillerat a França exhibia entre una cosa tan elemental com l'esport -que ja no tenia a Europa la destinació agònica que havia tingut a Grècia o Roma- i l'ensenyament de la literatura, de la qual amb prou feines es parlava. Amb més èmfasi, va escriure el següent sobre el mateix assumpte: "Estic espantat, aterrit, escandalitzat per les collonades cardinals que governen als éssers humans. Això és una cosa nova; almenys en el grau en què es produeix. Les ganes d'arribar l'èxit, la necessitat de triomfar a qualsevol preu -a causa del profit econòmic que obté - li ha minat a la literatura la moral fins al punt que la gent s'està tornant idiota".

Ell, com tants altres autors que van començar llavors a reflexionar sobre el descrèdit progressiu de les humanitats, no posseïa distància suficient respecte a les causes de tal daltabaix. Avui sí la tenim. A l'auge del comerç, les ciències, la indústria i la tècnica, cal sumar-li, en els últims 30 anys almenys, un nou factor, imprevisible fa un segle i mig: l'auge de les noves tecnologies. Els filòsofs que van heretar la preocupació per aquest assumpte a l'ombra d'Heidegger o de Jaspers no van semblar alarmar-se quan el fenomen d'aquestes brillants tecnologies i els enginys digitals van irrompre progressivament en la vida quotidiana de tot l'orbe. La innocència amb la qual va rebre aquest ostentació del progrés tecnicocientífic s'ha transformat, ja en els nostres dies, en una preocupació -només per a alguns, aquest és el problema-, sense que s'entrevegi la possibilitat d'arribar a alguna solució. Estem ja, pròpiament, en el que ha vingut a denominar-se l'era posthumana, en el ben entès que ens trobem en l'era en què l'ens, l'ésser, no és més que un flatus vocis: una fotesa nostàlgica, un record de temps passats en els quals filosofia, religió, moral i estètica atorgaven a aquesta paraula un valor gairebé tan alt com el que s'atorgava a Déu o a la mort.

Això ens porta a analitzar altres factors, no menuts, del descrèdit de les humanitats a les universitats d'Espanya i de gairebé tothom: la religió ha perdut adeptes a tot arreu, i amb ella han desaparegut els referents transcendentals que actuaven, amb sordina però amb eficàcia, en totes les societats i els seus cultes; els nous estils musicals, dels quals els joves no poden prescindir en els seus moments d'oci, han vingut a suplantar el caràcter òrfic -i per això, sagrat- de la mal anomenada música clàssica; l'ús universal dels telèfons anomenats intel·ligents rebaixen sense pausa la intel·ligència d'aquells que podrien dedicar el seu oci a qualsevol altre tipus d'activitat i bandegen la conversa, a més d'haver provocat la desaparició de les àrees de privacitat que tant convenen a l'ésser que pensa i actua immediatament; el subsegüent descrèdit de la lectura anul·la la possibilitat que hi hagi una mena imaginari subjectiu, en benefici de l'anomenat imaginari col·lectiu, que ve a ser el mateix que l'acceptació submisa de l'opinió comuna -tot el contrari de l'operació de discórrer en primera persona-, assumida aquesta sense cap mena de crítica; el mercat laboral ho és de professions considerades productives i necessàries, i amb prou feines de les professions en què el saber humanístic podria multiplicar-se i difondre, com és el cas de l'educació -avui vençuda i desarmada a Espanya- a tots els seus nivells.

No podem tenir la certesa que tal estat de coses vagi a canviar en favor d'un lloc honrós per a les humanitats. Seguirà havent filòlegs, artistes, historiadors i filòsofs; seguirà havent escriptors i lectors; alguns centres urbans de difusió cultural seguiran oberts i més o menys actius, però tot el que es relacioni amb l'ésser i els seus problemes fonamentals semblarà superflu, en estat de letargia i, en el millor dels casos, serà escenari d'heroisme per renitents.
A aquesta qüestió volíem arribar. Els plans d'estudi de les facultats universitàries d'humanitats aniran a pitjor, en favor de les banalitats que ha generat l'era del que anomenat políticament correcte: una alquímia en la qual es fonen els feminismes i homosexualismes més insolvents amb els estudis colonials més improductius i les ridiculeses més espantoses com a mètodes d'anàlisi i crítica del saber humanístic heretat. Però tota persona vinculada a l'ensenyament de les humanitats pot, si no modificar aquestes tendències dissolvents de les litterae humaniores, sí atorgar a les seves activitats un rerefons i un abast que minin fins als fonaments aquests falsos edificis del saber. 
Al nostre parer, no hi ha més solució per a les facultats humanístiques que implicar-les en la vida quotidiana de la polis, és a dir, convertir les humanitats a la punta de llança d'una restauració de la política -que és com actuar en benefici de la ciutadania en allò en el que ni les ciències ni les tècniques poden fer molt-; transformar totes les escenes del saber humanístic en el gran aliat del progrés espiritual d'una nació i dels seus ciutadans. Per exemple, enviar als estudiants dels últims cursos a comentar les grans o menys grans obres de la literatura universal a les biblioteques públiques; no obligar els professors a fer gestió acadèmica, cosa que els converteix en buròcrates, sinó agitació cultural més enllà dels seus murs; convertir a professors i alumnes avançats en assessors de centres de creació i difusió de la cultura; enviar a tots ells als diaris del país per afavorir un periodisme de més abast cultural; convidar a qualsevol empresari del món de la tècnica, la informàtica, els negocis, i el que sigui, a contractar abans a un graduat que, sent-ho en la professió adequada i pertinent, ho sigui també en qualsevol branca de les humanitats, com ja passa als Estats Units, per a satisfacció fins i tot del rendiment de les seves empreses. Perquè no és factible suposar que uns bons estudis d'humanitats (com encara es poden cursar en escassos centres universitaris de tot el món, ja que gairebé tots han quedat arruïnats per l'efecte de metodologies "seculars") resultin suficients per obtenir legitimitat en les societats actuals si no surten de les quatre parets dels centres universitaris.

El seu paper ha de ser, en el futur, el d'una rigorosa resistència, el d'un profund coneixement del passat, el de la transmissió eficaç d'aquest saber antic en profit del futur abans que tothom caigui en la "amnèsia institucionalitzada" de que n'ha parlat George Steiner. Però, sobretot, si els professionals de les humanitats volen per una vegada actuar amb sentit comú i eficàcia, el seu paper ha de ser el de garants de la permeabilitat entre les institucions sàvies a què pertanyen i el progrés de la saviesa, la democràcia i la dignitat de l'ésser entre els ciutadans d'un país sencer.


JORDI LLOVET - EL PAÍS
22 ABR 2016 - 19:49
Nadie quiere a los filósofos

7 comentaris:

  1. El señor que suscribe el escrito, nos comentó hace muy poco en el aula, que nosotros, los presentes a su seminario, eramos una célula de resistencia
    Salut

    ResponElimina
  2. L'he trobat molt interessant l'article, encerta de ple en el diagnostic de la malaltia de tota una societat, i això que hi habia una corrent que creia que el segle XXI seria el segle de l'humanisme, de l'home nou, i ja ho veus. No sabia que el coneixies, és una persona d'una enorme lucidesa, una rara avis.

    ResponElimina
  3. Si, ha dado seminarios en la F de Teología dependiente de la Facultad de Filosofía Ramón Llull,
    Salut

    ResponElimina
  4. Gracies, m'agrada perquè no nomès detecta el problema sinó que aporta idees per a solucionar-lo

    ResponElimina
  5. Un dels pocs savis que queden, em temo que les solucions que proposa no són factibles en aquest món del present, tan accelerat, amb tants canvis i necessitats. Hi ha un tema evident en el rerefons, l'accés a la cultura s'ha massificat, per sort, ja no és patrimoni de les elits i no pot conservar les exigències d'altres èpoques, sovint mitificades. La cultura de categoria sempre ha estat minoritària i de filòsofs i d'intel·lectuals n'hi hagut de moltes menes i ideologies, també ells han contribuït als desastres col·lectius en algunes ocasions. Ser brillant i llegit i cultivat no vol dir ser bona persona. I al capdavall la cultura o una part sempre es refugia en algun lloc, ni que sigui als monestirs. Avui ens fiquem molt amb els polítics però les universistats semblen elefants intocables i potser s'hauria de començar per allà, ara que hi va tanta gent.

    ResponElimina
    Respostes
    1. un bon lloc per començar, les universitats, a lo millor els universitaris del futur serien capaços de tenir més comprensió lectora que els actuals, que pel que diuen en van molt justets.

      Elimina
  6. La JÚLIA da en el clavo..justo ..justo en el clavo.
    No ha mucho, en una de sus seminarios, recuerdo que comentaba que mientras a la mañana las personas cultas leían a Rilke y escuchaban a Schubert, por la tarde mandaban apretar el botón del gas Ziclón.

    No es necesario decir mucho más.

    ResponElimina

.