DE LA PUBLICITAT



El Ministeri de Consum, liderat per Alberto Garzón, ha anunciat que prohibirà la 
publicitat de sucres i greixos considerats perjudicials per a l'OMS. Aquesta prohibició afectarà publicitat d'aliments calòrics adreçats a menors de 16 anys a la televisió, mitjans de comunicació en general i xarxes socials. Una mesura que s'aprovarà per un reial decret i que es començarà a aplicar a partir del 2022.

Davant d'aquesta notícia vaig llegir un tuit en què es demanava que ja posats perquè no suprimien tota la publicitat d'una vegada. Cras error, em vaig dir. Si suprimim la publicitat se'n va tot en orris. Seria l'Apocalipsi, la fi del món conegut.

La publicitat consisteix en informarnos de l'existencia d'unes coses que no necessitem i que gràcies a la seva persuasió i insistencia acabem necessitant i per tant, adquirint. Intento no comprar res que sigui publicitat, però és dificil, ara, el que si no faig cas ni penso consumir, és res que m'entri a l'ordinador sense el meu permis, o la molesta publicitat que apareix en consultar algun digital, que és com una mosca collonera, pel que costa de rebutjar.

De fet, sense la publicitat, la nostra societat tornaria a l'Edat Mitjana, o gairebé, i no estic dient cap bajanada. Només cal adonar-se què, sense publicitat no hi hauria esports d’elit com la Fórmula 1, Futbol, Motos, Basquet, Tennis, atletisme, etc etc. Tampoc tindríem diaris, ni de paper ni digitals, ni Televisió, a penes hi haurien ràdios, llevat de l'Estatal i alguna d'àmbit local. Si realment sobrevivia algun d'aquests medis seria amb diner públic i per tant controlat per l'aparell de l'Estat (més o menys com ara). No veuriem mai més la momia de Matías Prats fent anuncis sorneguers, ni els tremendistes anuncis de Securitas Direct, Gaes desapareixeria de la nostra vida, i molts dels productes de consum actuals desapareixerien en no poder fer publicitat per vendrel's, i malgrat l'estalvi no se jo si baixarien de preu els productes de consum en estalviar-se les despeses de publicitat atès se'ls hi reduïrien les vendes i possiblement encara s'hauria d'augmentar el seu preu de venda al públic. L'atur augmentaria exponencialment en deixar-se de fabricar molts productes i ensorraria les economíes emergents asiàtiques.

Tampoc tindríem revistes del cor, ni series de TV, ni res d'una enorme tirallonga de coses de les que gaudim ara amb naturalitat i de les que ens hauríem d'acostumar a prescindir-ne per força, aspecte que en molts dels casos potser s'hauria de considerar, i a la llarga no seria tan dolent, ans al contrari, morariem eternament dins el Jardi d'Epicur.


LA NOIA VIOLADA A IGUALADA




Com explicava en l'escrit anterior, ahir vaig tenir una desagradable experiència a Twitter, i tot per un comentari que no tenia res de l'altre món, només em l'imitava a fer una pregunta molt senzilla i crec que lògica, almenys des de la meva òptica: Que feia sola al carrer una noia de 16 anys a les 6 de la matinada?. Em varen dir de tot i acusar sistemàticament d'una sèrie de coses que no havia dit, tirant de tòpics. És cert, les feministes acèrrimes han aconseguit imposar el seu relat, un relat sense matisos, o estàs amb elles o contra elles, i obliden que entre el blanc i el negre hi ha una immensitat de grisos que permeten dialogar, raonar i sobretot intentar comprendre les raons de l'altre. Però és perdre el temps, és una batalla perduda. Però hi ha visions masculines que assenyalen la problemática sense crispació i amb serenitat, i això crec és el que ha fet en aquest article el periodista IU FORN.
    
"Ho he intentat. He estat tot el dia tractant de posar-me en la pell de la noia violada aquest cap de setmana a Igualada i que encara està ingressada a l'hospital. Un cop recuperat físicament, què sentiria a dins meu? Odi? Fàstic? Desolació? Ràbia? Autoculpabilització? Sensació d'injustícia de patir una cosa que no et mereixes? O què? He pensat moltíssim en si podria refer-me d'una cosa així. He intentat retornar als meus 16 anys i imaginar quan tens tota una vida per davant i no tens ni idea de tot el que et passarà i resulta que, de sobte, ja t'ha passat tot. I que tota la teva vida hauràs d'arrossegar una barbaritat com aquesta. Però és impossible. Jo mai podré saber que sent ni que sentirà aquesta noia. Sap per què? Perquè sóc un home.

I com a home que sóc mai he hagut de moure'm de lloc al bus o al tren perquè m'estaven arrambant o em tocaven el cul. Mai he hagut de suportar anar pel carrer i sentir comentaris, actituds i assetjaments intolerables. Ni he patit mirades lascives a la platja o al gimnàs. Tampoc no he tornat a casa de nit -o potser no tan de nit- cagat de por perquè anava sol pel carrer, estava massa fosc i m'ha semblat sentir un soroll prop meu o allà lluny venia un home de cara. O he anat a buscar el cotxe a un pàrquing solitari, m'ha semblat veure una ombra i el cor m'ha anat a 300. Ni cada cop que surto, els meus pares m’envien diversos missatges preguntant si tot està en ordre. O amb les amigues ens monitoritzem, per si de cas.

He intentat posar-me en la pell dels pares i dels familiars de la noia. La culpa és dels culpables i només seva però, em culparia del que ha passat per haver-la deixat sortir? I, com ho afrontaria? ¿Estaria enfonsat però no m'ho podria permetre perquè hauria de ser allà el més fort possible per ajudar a la meva filla? Seria prou fort com per donar-li tot el meu amor, comprensió, paciència, suport i ajuda? Podria viure sense venjança? Si tingués els violadors davant, podria abandonar l'odi i la ràbia o podria ser racional? Sentiria la necessitat real de fer-los el mateix i multiplicat o només seria una manera de desfogar la impotència i la desolació?

El primer que han fet sempre els exèrcits quan han envaït territori enemic ha estat violar totes les dones i nenes. Per demostrar qui té el poder i per humiliar al derrotat. I llavors he intentat entendre al o als culpables d'aquesta barbaritat. Quin poder volen demostrar i a qui? A qui volen derrotar? Com és possible que algú pugui fer això i com a final de festa d'una nit més? Què impulsa un pretès ésser humà a cometre aquesta inhumanitat. On és el plaer? I com s'obté l'excitació?

I la societat, què? Què hem de fer amb aquesta gent? Trenta anys a la presó? Perfecte. Però, i la violació de demà, què? I la de demà passat? Què podem fer per acabar amb les violacions i com afrontem la “moda” aquesta de les violacions en grup? ¿Quina merda de societat hem creat perquè algú decideixi que és una bona idea fer una cosa que no practiquen ni els animals? Perquè al món animal no existeix cap “manada” ni cap de les altres manades de joves, molt joves, que s'han cregut que la vida és com la pel·lícula porno que van veure ahir.

I, finalment, he intentat entendre als que estan creant un paraigües intel·lectual que banalitza les violacions. Ho disfressen amb una pretesa denuncia de la ideologització partidista però l'objectiu és aigualir i desviar el debat. També dones. A les que les pot el seu sectarisme i el seu menyspreu supremacista. Personatges que busquen atraure el vot dels que se senten desplaçats d'un món que no entenen i que s'agafen a allò tan primitiu del “elles s'ho busquen” o “era el que estaven desitjant”. Personatges que quan els assenyales, a sobre, s'ofenen. I parlo de política, però també de justícia. I torno a “la manada”. Aquella sentència amb la discussió de si era un abús o era una violació va ser intolerable. I els seus responsables haurien d'haver estat retirats per sempre més de qualsevol responsabilitat relacionada amb la justícia. I amb una exposició pública de la seva degradació.

Avui sento la terrible impotència de no poder fer res per aquesta noia. De no poder col·laborar en que tingui un futur on ella, la seva família i els amics puguin construir una vida el més feliç possible. De no poder ajudar-la a intentar recuperar el que uns salvatges li han pres. I sento molt no saber què fer perquè aquesta sigui l'última violació.

LA LLIÇÓ DE MANOLI

 


Hi ha dues formes de veure la vida. I d'explicar-la. Pots dir, per exemple, que Siona, una de les dues gossetes d'aquest pis preciós de Calafell, va estar set anys abandonada, va rebre dos perdigonades, va parir una ventrada rere una altra i gairebé es mor de fam (els veterinaris creuen que va perdre dents per desesperació, rosegant pedres). O pots dir que aquesta mare i una de les seves cries, Dama, han renascut i són feliços. Manoli Pulpillo i Armando García, de 61 i 62 anys, que van adoptar les gossetes al 2018, saben veure el costat bo de la vida. A Manoli, a la qual res no pot esborrar el somriure ni les ganes de ser feliç, ja li havien diagnosticat Alzheimer en aquells dies. Encara recorda la gran nevada de Barcelona de 1962. "La meva mare plorava perquè es feia tard i el meu pare no arribava de la feina". Algun dia Manoli no sabrà qui és ni qui ha estat.

Borges, autor d'un vers que dóna títol a una joia d'Héctor Abad Faciolince (L'oblit que serem), deia que llegim el diari per tenir motiu de conversa intranscendent al cafè de la tarda. Podria haver dit el mateix de la tele o la ràdio. Hi ha cops de geni, però, que deixen un pòsit indeleble, com va passar el dia 13 a RAC1, durant el programa Islàndia, d'Albert Om, protagonitzat per la Manoli.

L'enteresa i l'humor amb el qual aquesta dona afronta la malaltia van commoure a l'audiència. Va ser una lliçó magistral, que es pot escoltar aquí. La Vanguardia, amb ganes de més, ha anat a veure-la a seu pis de Calafell, on ella i el seu marit s'han mudat "a la recerca de pau i qualitat de vida". Un aclariment: parlarem de Manoli Pulpillo, sí, però encara que no ho citem estem parlant també d'Armando García.

Una vida units. Es van conèixer d'adolescents i fins avui. A la foto que presideix el menjador se'ls veu el dia del seu casament, fa 40 anys. Guapíssims, radiants, una promesa d'alegria. A més del que sempre va ser, Armando és avui el seu suport per a tot. Hi ha les filles, per descomptat, Maribel i Sonia. La família (Ani, Sulpi, Marisol, Carlos...). I amigues que són pràcticament germanes, com la Montse. Però Armando és el seu bastó.

A Manoli l'aterra pensar que un dia no reconeixerà ningú, ni tan sols a ell. De vegades es desperta de nit i una suor freda li recorre l'esquena, però en lloc d'entristir-se per tot el que perdrà s'alegra per tot el que ha tingut. I que té, perquè va a lluitar fins a l'últim minut. Serà una baralla desigual i el resultat ja se sap per endavant, "però vaig a gaudir fins a l'últim segon de la meva vida conscient".

I després? "Després no tornaré a patir i no vull que patiu per mi". Víctor Amela diria que Manoli té una "riure cascabelero", un riure lluminos que no l'abandona mai, encara Armando, sempre en segon pla, fa esforços sobrehumans per no plorar mentre ella riu. Manoli té la malaltia, ell l'arrossega. Els hem demanat deu regles d'or (el decàleg d'aquesta pàgina) per saber com encarar l'alzheimer.

Sortim al carrer per fer unes fotos a la platja i Dama, que és molt melodramàtica i no vol quedar-se a casa sense els seus amos humans, treu el cap a la balconada i adopta el paper de ploranera. Manoli dóna llavors el consell onzè: "No mireu enrere". Això mateix fa ella. Maribel, la filla gran, que ha sortit al pare i és com un torrent plàcid, amb aigües manses i que acaronen, la va telefonar amb la veu trencada quan la va escoltar a la ràdio. Sònia, la petita, que ha sortit a la mare i és com un torrent tumultuós, una voràgine d'aigües irrefrenables, no l'ha trucat encara. "Sé que no ho fa perquè es posarà a plorar i no vol mostrar debilitat davant meu. Dilluns, ella i el seu pare m'acompanyaran el metge. Llavors parlarem". I si diumenge Manoli es vesteix per anar a la consulta, hi tindràs Armando, que li dirà: "No és avui. És demà, cel".

Té un arsenal de trucs per burlar la malaltia. Li han ensenyat a cercar sinònims. Si no es recorda de la paraula que vol dir, utilitza una altra semblant. Ha canviat la cuina de gas per una de vitroceràmica, amb menys perill. Ja no condimenta els plats fins que arriben a la taula per evitar posar tres o quatre vegades sal i pebre. I utilitza temporitzadors per recordar que té alguna cosa en marxa. Tota una lliçó la de Manoli, una lliçó de vida. - lavanguardia.com

LA BELLESA DE LES FLAMES



Els homínids sentim una fascinació atàvica i gairebé morbosa pel foc, malgrat el seu poder destructiu. Només cal veure quanta gent està enganxada a l'erupció de el volcà Cumbre vieja de l'illa de la Palma. Veure baixar els rius de lava el porten a un a pensar en immolar-se davant seu, en postrar-se davant la seva bellesa malgrat el seu poder destructiu, d'una lava que diuen porta més de dos milions d'anys cremant dins el cor de la terra. Escrivia Cioran en els Cims de la desesperació sobre la bellesa de les flames... "L'encant de les flames subjuga gràcies a un moviment estrany que es troba més enllà de l'harmonia, de les proporcions i de les mesures. El seu ímpetu impalpable ¿no simbolitza potser la tragèdia i la gràcia, la desesperació i la ingenuïtat, la tristesa i la voluptuositat? .¿No trobem en la seva devoradora transparència i la seva abrasadora immaterialitat el vol i la lleugeresa de les grans purificacions i dels incendis interiors?. M'agradaria ser aixecat per la transcendència de les flames, ser sacsejat per les seves ones delicades i insinuants, surar sobre un mar de foc, consumir-me en una mort de somni. La bellesa de les flames produeix la il·lusió d'una mort pura i sublim, semblant a una aurora. Immaterial, la mort en les flames evoca les incandescentes ¿És possible que només les papallones morin així? ¿I els qui moren a causa de les seves pròpies flames"?

VULL SER UN GOS




Me gustaría ser el perro de un perro, que fuera él ­quien me sacara a pa­sear. Agafo en préstec el desig de la cançó de Rigoberta Bandini havent llegit l'avantprojecte de llei per al benestar animal que fixa l'obligació de superar un curs de formació acreditat per tenir un ca.

La mesura és d’una gran coherència amb els temps que corren. Ja que cada vegada són més els que prefe­reixen els gossets als nens –les estadístiques d'animals de companyia i les de natalitat així ho demostren–, era necessari trobar la manera d'exigir-los que aquesta paternitat exercida sobre la prole de quatre potes fos responsable i diligent. Toca donar la benvinguda al carnet de superpapi i supermami de gossos i reclamar, a partir d'ara mateix, que també s'apliqui als humans. Almenys, no falta gaire, fins que deixem de procrear definitivament.

Referida l’anècdota que ha captivat l’atenció mediàtica amb la presentació del text, anem a les coses serioses. Per resumir-ho en una frase: l’avantprojecte de llei de protecció del benestar animal és el somni d’un buròcrata urbà i misantrop. Per parts. El text vessa burofília per tot arreu. Comporta la creació d’un consell estatal, un observatori estatal, un fons estatal, un sistema estatal de registres, un sistema nacional d’inhabilitacions i dos plans nacionals. Això pel que fa al Govern d’Es­panya, que haurà de ser correspost amb un desplegament autonòmic i municipal que estigui a l’altura de l’envit. Però el somni del buròcrata no assoleix mai el zenit en l’apartat de càrregues per a l’administració. El clímax només arriba quan aconsegueix convertir-se en un malson per al ciutadà.

I en aquest apartat la futura norma arriba a cotes d’excel·lència mai observades. Per posar un exemple, dels molts que ­proporciona l’avantprojecte, converteix l’edat de jubilació –aquest és el terme que s’utilitza, encara que en honor a la veritat cal afegir que no diu ni ase ni bèstia pel que fa a pensions per a gossos, cavalls o bous– dels animals destinats al treball en una càrrega de revisions i certificats equivalents als d’una ITV anual. No cal afegir que, com escau a tota arquitectura burocràtica de nova construcció, generarà un negoci recurrent, la qual cosa equival a dir que el ciutadà s’haurà de gratar molt més la ja malmesa butxaca.

És un text eminentment urbà. Menysprea els usos, costums i necessitats de l’entorn rural. Tant en allò que fa referència als animals domèstics com als que s’utilitzen per treballar. Exigeix als caçadors, no als d’elefants del no tornarà a passar, sinó als que ajuden a mantenir l’equilibri dels nostres ecosistemes, obligacions envers els seus gossos de difícil o impossible acompliment. Passa el mateix amb altres coercions. L’esterilització obligada o la prohibició de facilitar la procreació, reservada només als qui ostentin la condició oficial de criadors, és un insult als entorns on aquesta pràctica no només és necessària, sinó que a més és la més convenient o l’única possible des del punt de vista econòmic. La futura llei té el tuf de l’asfalt.

S’ha escrit amb la mirada posada en l’animal considerat com un caprici de Nadal. Oblida, en el fons, l’animal subjecte a la necessitat de l’home i, com a tal, posat, mantingut i criat al seu servei. I sí, posem-nos la tireta abans de la ferida, aquesta és una afirmació antropocèntrica i especista. No cal dissimular-ho. És, en darrera instància, un text misantrop que desprèn una desconfiança que no es pot dissimular envers l’ésser humà, al qual converteix en sospitós de maltractament animal si se’l deixa campar sense embridar-lo amb la coerció de l’Estat. És ben cert que existeixen arguments –la realitat ens regala, per desgràcia, molts casos de maltractament– que poden portar molta gent a aquesta conclusió. Però no justifiquen la cotilla legislativa que vol imposar-se i el grau de casuística que l’avantprojecte amenaça de desplegar en forma de reglament un cop la llei s’aprovi, i que va molt més enllà d’allò que seria ­raonable per garantir el tracte correcte als animals. És un text que culpa la condició humana, com ho fan tants d’altres. Coherent també amb el projecte de construcció de l’home nou, aquest sí, pur, sense màcula i mereixedor de tots els elogis, amb el qual somien certs governants i col·lectius.

Me gustaría ser el perro de un perro. Sin embargo soy humano y me he quedado aquí encerrado, escribiendo artículos sin parar. Que dolenta que és la futura llei i que bona la Bandini. - Josep Martí Blanch - lavanguardia.cat


PLA I L'ECONOMIA CIRCULAR


La cultura d'usar i llençar té els dies comptats: Espanya serà 'circular' el 2030. Els nous plans proposats per la Unió Europea i Espanya per a la transició cap a un model d'economia Circular suposa una sèrie de reptes per al sector públic i privat. us reptes que imposa el canvi climàtic i les demandes de bona part de la ciutadania en tot el món, perquè puguem per fi dirigir-nos cap a un model econòmic marcat per una major sostenibilitat, protecció de l'entorn i justícia social, en un context cada vegada més digitalitzat estan provocant importants transformacions en el conjunt de la nostra societat.

Una de les conseqüències de la pandèmia ha estat la d'accelerar alguns canvis que estaven ja en l'ambient i que en alguns països nòrdics s'estaven ja aplicant, em refereixo a l'economia circular. Però ¿que és 'l'economia circular'?. En el fons és com ens comportàvem nosaltres fa 50 anys amb alguns canvis mediambientals que abans no es tenien en compte. Escrivia en aquest article de 2018 sobre els dilluns en blanc i l'economia circular. El resum seria més sobrietat i menys globalització.

Henning Gillberg i Alexandra Davidsson, impulsors del White Monday. 

A propòsit de l'article anterior sobre el dilluns verd i la desesperanza de que poguem escapolir-nos d'aquesta hedonista febre consumista que ens envaeix, el periodista econòmic Rikard Anderson ens diu que encara hi ha esperança...

...L'he vist a Suècia i a Dinamarca. He vist com els habitants d'Estocolm i Copenhaguen venen els seus cotxes a favor de la bici i el transport col·lectiu. Al barri de Södermalm, amb 150.000 habitants d'alts ingressos, està fins i tot mal vist tenir cotxe propi. Han superat la aporofobia de dècades anteriors quan anar en bici era sinònim de pobresa. Ara és al revés. La megatendencia cap al sostenible es confirma amb dues observacions sobre dos gegants de consum. En una conjuntura econòmica molt favorable crida l'atenció que H&M, l'imperi suec d'un sol ús, estigui en crisi i tancant botigues per tot arreu. En la mateixa línia és insòlit que IKEA acomiadi personal a Escandinàvia per primera vegada en la seva història, en un període quan la població a Suècia està creixent com mai abans. Alhora s'obren cada vegada més botigues de segona mà de roba i de mobles. S'obren cada vegada més botigues que venen roba i fil per cosir les teves peces. La tendència de re-utilització és una amenaça més gran que el comerç electrònic per a H&M, IKEA i amb el temps ho serà per a Zara.
Per contrarestar la febre hiperconsumista l'associació sueca "Natursk yuddsföreningen", amb més de 100 anys i 226.000 socis, han creat el concepte "White Monday" per al 19 de novembre. (que malauradament ja ha passat) La idea és impulsar empreses que treballen amb reutilització i economia circular. 
Centenars d'empreses participen amb ofertes de descomptes i altres promocions. És palpable que la nova economia circular ja no són paraules buides, és una realitat cada vegada més atractiva, almenys al Nord d'Europa.
En fi, la conclusió és que el canvi ha de venir de nosaltres, de canviar els nostres hàbits de consum. No podem esperar grans solucions polítiques, i menys a Espanya.
De fet, L'ECONOMIA CIRCULAR és el vell aprofitament de recursos d'antes, com s'ha fet durant anys i anys a les cases, origen dels potajes, escudelles, cassoletes de peix i migas, mandonguilles i canelons. Recordeu l'anècdota de Pla a Cadaqués?
Un dia el varen convidar a dinar a casa d'uns pescadors molt pobres i per menjar hi havia llagosta, el nen es queixava: una altra vegada llagosta, pare?
i aquest li contestava: som pobres fill meu, mengem el que pesco.

EL PROFESSOR I EL CAPTAIRE


Aquesta és una història que podria ser un guió d'una pel·lícula de Frank Capra, o algun director del neorealisme italià, però com ella mateixa és una mica més senzilla. Una història que el reconcilia a un amb l'espècie humana. La història d'un professor jubilat bilbaí i un captaire nigerià.

Dues persones d'origens i perfils molt diferents, radicades ara al cèntric barri bilbaí d'Indautxu, s'han convertit en un exemple de com construir ponts sobre l'enorme buit que separa les dues ribes del fenomen migratori. César de Miguel, enginyer industrial i professor jubilat, i Evans Isibor, migrant nigerià de 34 anys, són ara professor i alumne units en l'objectiu que el jove pugui treure's el graduat escolar per aconseguir "una feina digna". La seva aula improvisada, al mig del carrer, i la seva particular història s'han fet molt populars a la capital biscaïna i han despertat la simpatia de bona part dels veïns.
Encara que aquesta història va començar en el moment en què es van conèixer, fa ja alguns mesos, el seu origen cal buscar-molt més enrere, en la pròpia biografia del professor De Miguel. "Crec que la meva actitud i la meva conducta pel que fa als immigrants tenen a veure amb que jo també vaig ser immigrant. A més, m'agrada socialitzar. M'agrada parlar amb la gent, preguntar-los com es troben i interessar-me per la seva història, particularment en el cas dels immigrants", explica De Miguel.
De les ribes del Pisuerga a les del Cantàbric, un paisatge humà molt diferent de fa més de mig segle: "Al començament, l'ambient es em feia molt diferent i ens deien coreans, tot i que he de dir que mai he sentit que m'hagin tractat amb menyspreu i puc subratllar que ens van acollir amb noblesa. Però ens veien com estranys; al meu poble també vèiem com diferents als treballadors que van venir a instal·lar l'electrificació d'alta tensió. Amb el temps anem conquerint l'amistat de la gent i acostem postures, responent a la necessitat de comunicar-nos amb el veí ".
A base del seu esforç i el de la seva família, de Miguel va arribar a ser enginyer industrial i durant dècades va exercir com a professor a la Universitat de Deusto. Ara, ja jubilat, salvant les enormes distàncies, veu un paral·lelisme amb la història d'Evans Isibor. S'ha entestat a que aconsegueixi el graduat escolar, el repte que els uneix cada matí i cada migdia al centre de Bilbao; sempre al mig del carrer, en un banc o en portals que serveixen com a aules improvisades i on Isibor, al temps que s'estudia, demana almoina. "Si us plau, ajudeu-me per treballar. Déu et beneeixi ", diu el cartell que l'acompanya.
"Vaig arribar en pastera a Algesires, després de travessar el desert, quan tenia 15 anys. Vaig estar en un centre de menors a Madrid i he tingut diferents treballs. A Bilbao porto quatre o cinc anys, i l'objectiu ara és formar-me, aconseguir el graduat escolar i, probablement, estudiar formació professional. Això em permetrà tenir una feina digna i un millor futur".
Malgrat totes les dificultats, Isibor creu que la sort per fi li somriu i afronta amb determinació el seu repte. Viu en un pis compartit amb altres migrants al barri d'Indautxu, i el tàndem que conforma al costat de César de Miguel s'ha fet molt conegut a la zona. Les mirades de complicitat de molts veïns són eloqüents, i també ho són alguns gestos dels veïns que faciliten el gran repte de Isibor. "A la fleca de la cantonada em deixen una caixa per instal·lar-me aquí. Altres veïns m'han portat llibres i em vénen a parlar. Una veïna ve cada matí i m'ensenya algunes paraules en euskera. Em sento molt acompanyat".
El professor De Miguel l'ajuda sobretot amb les classes de llengua castellana i matemàtiques, encara que també amb les ciències socials i, en general, amb tots els dubtes que pugui tenir. "A primera hora em crida o es passa per veure si tinc dubtes. Més tard, al migdia, ve a ajudar-me una estona", indica. El seu mestre es pren molt seriosament la seva nova missió pedagògica, encara que no amaga que darrere hi ha també una motivació que va més enllà de la seva vocació docent: "Som humans, egocèntrics i tendim a diferenciar-nos, però si fem l'esforç d'apropar-nos ens adonem que no estem tan lluny, tot i la raça, l'edat o el sexe. Es tracta d'anar coneixent-nos i apropant-nos. De enderrocar murs".
És un goig que encara quedi gent com César De Miguel, i sort que n'hi ha més com ell encara que no tinguin ressó mediàtic, però hi són i més que en falta. Tot no està per fer, pero tot és possible.

ELS "OFENDIDITOS'



Se suposa que després de la pandèmia i el llarg confinament a què ens varen sotmetre, i del què sembla que ja no ens recordem i del que il·lusos deiem que en sortiríem reforçats com a éssers humans, convençuts que la vida és un instant i que calia centrar-se en les coses realment importants del carpe diem i no perdre'ns en aldarulls innecessaris. Però aquest joc de viure va molt de pressa i un té la sensació que patim amnèsies sobtades quan veiem de nou camp per córrer.

No hi ha res més sa al món que riure's d'un mateix per sentir-se alliberat de traumes i prejudicis i és capaç de gaudir amb els altres i veure la vida de colors. Un exercici recomanable, especialment en un moment on sembla que hem fet de la sensibilitat una religió que cada dia que passa ens condemna més al mal humor, la negativitat, la toxicitat, l'odi. I és que una cosa és lluitar per aquelles coses que considerem injustes i que poden arribar a traspassar línies vermelles i una altra molt diferent fer de l'ofensa permanent un estil de vida per justificar les nostres pròpies mancances afectives o emocionals o l'avorriment. Qui poca feina té, el gat pentina, diu la dita. I és què aquesta pandèmia ha afavorit una nova espècie urbana que ja existia, però que amb el confinament ha crescut, són els que l'advocat Melero i altres en diuen: els ofendiditos.

Exemples recents a la televisió en tenim uns quants, el més recent el de Jordi Cruz havent de justificar i demanar disculpes a les xarxes socials per la seva imitació de l'accent gallec en un repte de Masterchef, explicant que no havia estat cap falta de respecte, sinó un gest de complicitat del programa a una de les llengües oficials que conviuen a Espanya. Com si no hi haguessin acudits de catalans, aragonesos, andalusos, gallecs, bascos. Hi ha també el cas del Mag Lari a TV3 per parlar en castellà per semblar més dolent en un programa de nens, però aquest és més un assumpte polític de l'extrema dreta valenciana.

Ha de ser molt pesat haver d'estar constantment justificant-se pel que sembla una evidència, només perquè una patuleia d'espectadors nye-nye, autèntics haters televidents, hagi decidit considerar una escena amable com una imperdonable ofensa. És cert que les persones que tenen una visibilitat pública han de caminar amb peus de plom perquè qualsevol cosa que diguin o que facin pot ser usada en contra seva. Però una cosa és ser conscient d'aquesta responsabilitat i una altra molt diferent que cada paraula sigui examinada amb lupa perquè la nova generació de ofendiditos hagi decidit convertir cada intervenció en un camp de mines impossible d'esquivar. Les revolucions socials sempre són benvingudes i hem de fer autocrítica constant, però si per a això ens oblidem de el sentit comú i de l'humor estem condemnats a el fracàs. Dit sense cap respecte, els ofendititos se'n poden anar a fer la mà. Clar que potser hauria d'haver escrit ofendiditos i ofendiditas, o potser ofenditotis. Vaja, els Torracollons de tota la vida, o com diuen en Castellá: Pazguatos.

UN JOC DESCAFEÏNAT



'El joc del calamar' s'ha col·locat aquests dies a la primera posició en la llista de sèries més vistes de Netflix amb 111 milions de reproduccions, sobrepassant a 'Els Bridgerton', que fins ara ocupava aquest lloc amb 82 milions. De fet, molt es parla que les vestimentes dels protagonistes són el principal atractiu per a aquells que vulguin disfressar aquest Halloween. No obstant això, hi ha altres que prefereixen anar unes passes més enllà i han decidit convocar la primera edició real d'el joc amb centenars de participants, quatre proves i un premi.

El convocant de 'Els jocs sants' ha estat l'Hotel St. John, situat a la regió coreana de Gangneung, i ho ha fet a través de les xarxes socials amb un disseny molt similar a el de la sèrie. Seran 500 persones les protagonistes el proper 24 d'octubre, que jugaran a quatre proves sense que els eliminats siguin assassinats. El nom del concurs real ha hagut de ser adaptat per qüestions legals i 'Els jocs sants' ha estat el terme triat per convocar els 500 participants que lluitaran en quatre proves en un bosc de pins situat davant de l'hotel. Ho faran per obtenir un premi bastant menor que en el de la sèrie. No competiran per 45.000 milions de wons (32,8 milions d'euros), sinó per 5 milions de wons -uns 3.600 euros-.

Per participar, no cal estar endeutat ni tenir altres problemes financers, simplement cal pagar una quota de 10.000 wons -7,30 euros aproximadament-, rebent així una targeta idèntica a la de la sèrie que confirma l'entrada al concurs. Les proves a què hauran d'enfrontar-els participants són l'estira i arronsa, l'amagatall anglès, la prova de la galeta i un nou torneig de bufetades. A més, com en la ficció, els concursants que no segueixin les instruccions de l'amfitrió seran desqualificats automàticament i el premi es lliurarà només a l'última persona. Només els dos últims 'supervivents' podran descobrir el veritable rostre del líder, que serà revelat a l'entrada de l'hotel a l'última prova.

De fet el 'joc dels sants' és un joc del Calamar descafeïnat, sense la violència, sense els morts, sense sang i fetge, la serie no té cap interés, o dit d'una altra manera, ja hi ha "humor amarillo", l'exit de la serie de Nertflix rau en aixó, en la morbositat. Tot i que el creador del joc afirma que és una alegoria sobre la societat capitalista, aquesta competició extrema juga amb el conflicte. És per aixó que triomfa i pels detalls de producció com l'estètica infantil. Té éxit perquè converteix a l'espectador en un voyeur de la perversió sense que en quedi moralment afectat. És per aixó que no pot triomfar "els jocs sants", no hi ha morbositat, no hi ha perversió, no hi ha voyeurs, no hi ha miseria humana.

QUE N'APRENGUIN!

Quan passat un temps s'analitzi la Catalunya post 1 d'octubre, el galimaties polític no tindrà cap altra explicació que no sigui de caràcter psicològic. Doncs bé, mentre que a la tercera institució del país –potser la segona en marge de disposició arbitrària de recursos– Junts per Catalunya dona i donarà el seu suport incondicional al PSC de Núria Marín i li aprovarà els pressupostos sense queixar-se, en el Govern de la Generalitat (on Junts té la Conselleria d’Economia) declinen no ja comptar amb el PSC per aprovar-los, sinó fins i tot sondejar-los. Això després de l'enèsima pulla al president Aragonès, amb Junts pactant amb el PSC l'ampliació de l’aeroport del Prat. ¡Ajuda’t i Déu t’ajudarà! Ho diu Sergi Sol: "Ens estem independitzant malament". I té raó, tota la raó. Haurien d'aprendre aquests independentistes de sarsuela dels seus col·legues del país basc, que de facto són ja independents o d'Isabel Ayuso que en un procrés de processització com diu Bernat Dedeu, está aconseguit la independencia de la Comunitat de Madrid, sense aldarulls innecessàris i anant per feina. Mentre, aqui amb alló de 'garses o perdius' 'Esquerda republicana' i 'Arreplegats pel cat' van marejant la perdiu uns i la garsa els altres,  perdent-se en baralles internes inùtils, fins al punt que han fet perdre la paciència al Cercle d'Economia que, amb més raó que un sant els hi ha llegit la cartilla. Com diria Laporta: Que n'aprenguin!, i que s'afanyin a fer-ho, el temps s'acaba, tot està per fer i cada vegada sembla menys possible.

DE SENGLAR I DE SENYOR...

Una tanca electrificada envolta la rotonda de la creu de Pedralbes. Es tracta de l'última idea de l'Ajuntament de Barcelona per impedir que els senglars rondin pels carrers d'aquest costat la ciutat. Els veïns de barri expliquen que les incursions d'aquests animals es van disparar en els seus carrers els últims mesos, que els senglars destrossen els jardins de les comunitats de propietaris, s'enfronten als gossos que es creuen en el seu camí, espanten als que els passegen, tenen als conserges i porters de el tot estressats...

Tot va començar AL 1983, quan el Govern francès va repoblar el sistema muntanyós central de França de porcs senglars de l'Atles africà, es temien que s'extingís, donat que la població disminuïa any rere any. Aquests senglars va començar l'emigració cap al sud, ja que són oriünds d'un clima més càlid, i així cada any ha repoblat les zones més calentes, barrejant-se amb truges autòctones i multiplicant la seva població exponencialment. La manca de menjar és la que els apropa a les ciutats.

Uns anys més tard que els francesos, teniem els saberuts de la Generalitat de Catalunya molt preocupats per el mateix assumpte, el senglar, el porc senglar s'estava extingint i s'havia de repoblar per evitar-ho. Varen posar en marxa un pla similar als dels francesos, un pla que o no ho devien calcular gaire bé, o potser com el Conseller de torn no en devia haver vist ni un en sa vida, la questió es que es van passar de repoblació, i a més no comptàven amb els senglars que baixarien de la França. Primer els volien caçar amb fletxes i ara els deixen caçar a trets pero els caçadors no donen l'abast. Si Espanya era abans o antes, terra de conills, Catalunya és ara, Terra de senglars. El resultat es que vint-ivuit anys més tard els surten els porcs senglars per les orelles, i ara com a Collserola i fins i tot en zones habitades n'hi ha molts, han decidit posar tanques eléctriques perquè no entrin en la zona urbana, com si els senglars no trobaran la manera de passar per un altre lloc. Es ben cert que de senglar i de senyor se n'ha de venir de mena. Lliuri'ns el senyor dels ecologistes de cap de setmana, que aquests no veuran el cel. I no parlem ja del mal que estan causant els llops, que les hi ho preguntin als pastors que se'ls estan fotent les ovelles. O els óssos al Pirineu que fan malvestats a dojo, i és que si una espècie s'ha extingit, per algún motiu serà, no entenc perquè s'han de repoblar, mireu que ens ha passat amb els franquistes que s'han multiplicat com els senglars.

RECORD D'UN 12 D'OCTUBRE


El que vull explicar és el record d'un dia com avui de fa anys, i malgrat el temps transcorregut el tinc fresc a la memòria, és d’aquelles situacions que no s’obliden, o que potser succeeixen precisament per a no ser oblidades. Ho vaig comentar fa anys, però avui ho he recordat.

"Ja som al dia de la Hispanitat, de la raça, de la “Victoria” o de la “Pilarica”, o com li vulguin dir, puig ha anat canviant la seva denominació d’origen amb el pas dels anys. Diriem que s'ha anat adequant la seva denominació segons convenia o pertocava, però de fet no deixa de ser el dia que no s'hauria de cel·lebrar, que més valdria callar-se i quedar-se quiet. El mal fet va ser molt i allí encara s'en recorden, i actualment que se suposa no tenim ja ínfules imperialistes (se suposa, ai las!) potser hauriem de passar-hi de puntetes per vergonya pròpia i aliena i cel·lebrar altres galindaines.
D’un d’aquests 12 d'octubre en tinc un record estrany però que ha persistit en la meva memòria amb el pas del temps: Devia tenir vuit o nou anys, i amb el pare i la mare amb la Rieju amb sidecar havíem anat a Lliçà de Vall a passar el dia de festa. En aquella época era molt freqüent anar a passar el dia al camp, on s'hi dinava i es feia foc per coure la carn i curiosament tot i ser molts els catalans que tenien aquesta costum, no hi havia mai cap incendi i el bosc estava net. Les botigues als poble s'obrien el diumenge (el negoci és el negoci) i allí a Lliçà de Vall ens hi varem aturar a comprar quelcom que ens faltava.
En un bar, o potser era el casino, tenien posada una de les primeres televisions on estaven donant – en blanc i negre – el “desfile de la victoria” per televisió espanyola. Tothom o gairebé tothom estava enganxat davant la caixa quadrada mirant aquella desfilada de soldats en l'ùnic dia on no poden fer mal, atès estàn desfilant, suposo que més embadalits pel fet de veure la Tele que no pas per l'espectacle, i en aquest tothom s'havien d'incloure els meus pares.
M’avorria sobiranament veient allò que no m’interessava i vaig sortir a la carretera a jugar amb la pilota; estava sol, bé no del tot, un home gran seia sobre un piló, duia un vestit de pana negra molt deteriorat, un caliquenyo penjava dels seus llavis i es cobria el cap amb una boina també negra. (Si no fos perquè no podia ser podria haver estat Josep Pla).
.
El vaig mirar, se’m feia rar amb la expressió tan seriosa, el caliquenyo i la boina, trista més aviat, seria la forma de definir-lo
- No vas a veure la televisió como tothom? - em va dir.
- És que m’avorreixo, fou la meva contesta.
Aleshores l’home es va aixecar i em va dir: Fas bé, aquests desgraciats estan bocabadats mirant com desfilen els que els han conquerit, oprimit i anorreat, com es pot ser tan brètol de contemplar aquesta obscena exhibició de màquines de matar? Fa quatre dies que es va acabar la guerra i ja se n'han oblidat.
- No ho sé, vaig contestar-li, el meu pare diu que a la guerra tots eren dolents, i que ara almenys vivim en pau.
L’home és va aixecar i em va dir:
Ets massa petit encara, no se perqué t'he dit aquestes coses, au va que tu i jo jugarem a pilota... i la remenava bé.
.

L'INVENT DEL 12-O



De la mateixa manera que els Estats Units i França celebren el 4 i el 14 de juliol respectivament com a festes nacionals, Espanya commemora el 12 d'octubre. No obstant això, inicialment es van plantejar altres opcions. Segons expliquen les cròniques, Colom va desembarcar en terres americanes el 12 d'octubre de 1492. Aquesta és la raó per la qual el dia d'avui apareix en vermell al calendari. És una data marcada per la polèmica com es pot apreciar cada any, ja que moltes persones no se senten còmodes commemorant un fet que va suposar la persecució i aniquilació de civilitzacions mil·lenàries.

Espanya mai ha tingut molta sort a l'hora d'escollir les seves festes nacionals. Cal tenir en compte que el 12 d'octubre no va ser la primera opció. Per exemple, després de l'ocupació napoleònica de la Península Ibèrica, es va designar el 2 de maig. Es volia recordar l'aixecament popular de Madrid contra els francesos en 1808. Inicialment a tothom li va semblar bé, però quan Ferran VII va veure que els sectors més liberals tenien aquella acció de la ciutadania com a exemple de la viva encarnació de l'esperit de poble en un moment en què la corona els havia abandonat, el monarca va deixar de promoure-la. Després de la seva mort, en època de la seva filla Isabel II, es va intentar recuperar però ja era tard, perquè havia quedat reduïda a una festa madrilenya, el gran moment de glòria de la ciutat.

Una altra opció que també es va plantejar durant el segle XIX va ser utilitzar el 25 de juliol, dia de Sant Jaume, patró d'Espanya, perquè a més permetia lligar el poder polític a la unitat catòlica de país. No obstant això, hi havia un sector que preferia trobar una commemoració de caràcter més laic reflectint-se en el que feien altres països, com la veïna França, que el 1880 va triar el 14 de juliol com a dia nacional. El 1892, coincidint amb el quart aniversari de l'arribada a Amèrica, va començar a plantejar-se l'adopció de el 12 d'octubre i, a partir de 1918, es va iniciar l'organització d'actes commemoratius. En paraules de l'historiador Álvarez Junco en el llibre 'Mater Dolorosa, la idea d'Espanya al segle XIX', aquella data tenia l'habilitat de lligar el "nacionalisme laic i expansiu, de tipus imperial" amb la religió, perquè també era el dia de la Verge del Pilar, que segons la tradició s'havia aparegut a l'apòstol Jaume a Saragossa. Un cop més s'enfortia el vincle entre el poder polític i la religió. Precisament això va fer que durant la Segona República no fos de les festes més celebrades. Tot el contrari del que va passar durant el franquisme.

El règim nacionalcatòlic sorgit de la guerra civil va usar el terme "Festa de la Raça" fins al 1958, quan ho va canviar per "Festa de la Hispanitat". La data va ser molt utilitzada durant la dictadura per projectar en el futur l'esplendor del passat imperial. Una bona manera d'evitar fer front a la realitat d'un present que estava marcat per l'endarreriment econòmic i social i per la falta de llibertats.

L'apropiació franquista del 12 d'octubre va propiciar que durant la Transició inicialment es relegués a un segon pla. Per un moment va semblar que l'eclipsaria el Dia de la Constitució, que es va instaurar el 1981 com a reacció dels partits polítics al fracàs de l'intent de cop d'estat del 23-F. No obstant això finalment, el 1987, es va presentar una proposta de llei per declarar el 12 d'octubre com a Festa Nacional. Aquella proposició va generar debat i discrepàncies que no només han continuat sinó que han anat en augment en els últims anys. Alguns sectors interpreten la festa com l'enaltiment i glorificació del genocidi indígena americà i, a llocs com Catalunya, es viu com una imposició de el nacionalisme espanyol.

I és que aquest és un dels problemes. Les comunitats humanes que es reconeixen a si mateixes com a nacions necessiten tenir uns símbols compartits per poder estendre el sentiment nacional entre la ciutadania de present i de futur. Això ajuda a garantir la pervivència dels estats. Els historiadors ho han estudiat moltíssim, especialment en llocs com França, on els elements simbòlics tenen molta importància i han servit per articular el país durant els dos últims segles. Una cosa molt diferent ha succeït en Espanya, on els diferents poders (monarquies, repúbliques i dictadures) no han tingut l'habilitat de aconseguir-ho. I ara potser ja sigui massa tard.

Segons el calendari de 1492, efectivament Cristòfor Colom va arribar a Amèrica un 12 d'octubre, però llavors se seguia el calendari julià, instaurat durant l'època romana. El problema és que hi havia un desfasament d'onze minuts anuals respecte a la realitat astronòmica. Això vol dir que l'expedició en veritat va desembarcar el 20 o el 21 d'octubre. - Xavier Carmaniu Mainadé - elperiodico.cat/ca/

QUE NO ÉS UN CALAMAR?




Què no és un calamar?, li preguntava Jordi Basté a Fermí Puig en un tall que d'orígen era clarament carn de dialing. Segons la wiki, el calamar o calamars és un mol·lusc marí que pertany a la classe Cephalopoda, subclasse Coleoidea, ordre Teuthida, amb dues subordres principals: Myopsina i Oegopsina (l'última inclou Architeuthis dux, el calamar gegant. Però el Calamar és també el nom d'un joc a una serie de Netflix, un joc que no puc veure atès em vaig donar de baixa fa un mes. La serie no és gens original, n'hi ha unes quantes molts similars, una d'elles la vaig veure precisament a Netflix, Alice in Borderland. La diferencia d'aquesta última serie del 'Joc del calamar' és el ressó que ha assolit a nivell mundial, i els preocupants efectes que s'estan donat en la mainada que sense en principi poder veure la serie per la seva edat, imiten la violencia del joc al pati de l'escola o al carrer els que encara hi juguen.

Escoles municipals de la comuna d'Erquelinnes a Bélgica han emès una advertència arran d'informes sobre alumnes que participen en un perillós joc inspirat en la popular sèrie. En un comunicat publicat en xarxes aquesta setmana, les escoles municipals es van dirigir als pares de família: "Estem molt atents per aturar aquest joc malsà i perillós". La publicació va ser feta després de descobrir que diversos nens estaven recreant 'Llum vermella, llum verda', en què jugadors amb pocs diners competeixen en concursos mortals per aconseguir una sucosa recompensa. En l'esmentat joc els participants han de dirigir-se cap una nina gegant quan aquesta crida "llum verda". Quan la nina crida "llum vermella", el concursant ha de quedar-se quiet. Si el canell detecta moviment, el participant morirà d'un tret. En la versió creada pels nens belgues el perdedor rep un cop de puny en lloc de ser executat. Els directius imploren als pares que facin que els seus fills "siguin conscients de les conseqüències que això pot provocar". També a casa nostra algunes escoles del Maresme han detectat el mateix problema, i suposo que en altres llocs també.

"Hwang Dong-Hyuk va escriure "El joc del calamar" el 2008. Segons ha revelat el director, es va inspirar en els còmics japonesos com "Battle Royale", "As the Gods Will" o "Alice in Borderland" que llegia en aquell any. En moltes d'aquestes històries, hi havia alguna cosa en comú, persones "econòmicament desesperades" que participaven en algun joc de supervivència. Llavors va pensar en com seria portar aquesta trama a la realitat de Corea, la mateixa en la que el propi creador passava per dificultats de diners."

Hi ha una explicació d'alguna de la gent que ha vist la sèrie, la serie denúncia que els problemes econòmics i socials empenyen a la gent a participar malgrat l'evident risc, això és el que posa al descobert 'El joc del calamar', la pressió del capitalisme salvatge sobre la ciutadania. De totes maneres, el més preocupant de tot aquest assumpte, que no puc o gairebé no m'atreveixo a preguntar, és ¿quantes persones participarien en el nostre país si s'organitzés un espectacle televisiu com aquest?. Em temo que moltes, i això sí que és greu, més que els jocs de nens que de sempre han jugat a guerres o a indis i vaquers al pati o al carrer.

NO NOMÉS BARCELONA

 



Barcelona està bruta. Devorada pel trànsit. Irascible... No hi ha res fals a les acusacions. Però, ¿és Barcelona una excepció? Només cal treure el cap per el 'hashtag' #MadridEstáSucio per establir un diàleg en la incomoditat. Si mirem més enllà, la conversa es converteix en assemblea. IFOP (Institut Francès d'Opinió Pública) acaba de publicar un estudi: 8 de cada 10 habitants de París consideren que la ciutat està "bruta". Al Regne Unit de Boris Johnson la situació camina encara més desquiciada. Una enquesta ha revelat que el 31% dels treballadors de comerços ha patit abusos per part dels clients durant els últims mesos. Londres és la ciutat europea amb majors costos sanitaris per contaminació.

Hem sortit dels caus de la pandèmia com llops famolencs. Arrasant. Més desenganxats dels espais compartits. Més iracunds. La contaminació ens asfixia. I, tot i així, hi ha alternatives. Una iniciativa popular a Berlín acaba de reunir 50.000 firmes en un temps rècord per impulsar un referèndum a favor de prohibir el trànsit al centre de la ciutat: 88 quilòmetres quadrats. Per una ciutat més neta, més afable. Els problemes són globals. A la fi, les solucions també ho seran, escriu Emma Riverola a el periódico, i caldria afegir que les polítiques de Colau a nivell de la circulació a la ciutat són semblants a les que aplica Anne Hidalgo a Paris, i que les línies de colors diversos que tant molesten a segons qui, s'estan començant a aplicar a Nova York. A part de la rebequeria de l'esquerra i pseudo esquerra independentista està també el sector de l'Automòbil que es veu amenaçat per aquestes polítiques. No hi ha res de nou, només que ho hem oblidat, la dreta no sap estar a l'oposició amb la mínima decència i dignitat i els independentistes tampoc. Així els va. Em temo que tenim alcaldessa a Barcelona per estona, i més si la oposició no té cap més alternativa que protestar i desqualificar sistemàticament sense oferir cap proposta. És el que hi ha.

BARCELONA, CIUTAT DE CECS

 



Barcelona és poderosa, Barcelona té poder, deia la cançó. És un poder molt cobejat. Sembla que ha començat la batalla electoral a la capital. Les polítiques de Colau no agraden molt, però l'oposició té dos problemes notables: transcendir la narrativa de la queixa i trobar un nou rostre que pugui encarnar un cert somni, assequible i comprensible per a molta gent. No ens enganyem: després de l'era de Pasqual Maragall, tot ha estat una suma d'inèrcies, casualitats i caramboles, des de la mala sort de Jordi Hereu amb el tramvia fins a l'excés de confiança d'Ernest Maragall la nit en què semblava que podia ser alcalde , passant per la miopia d'alguns col·laboradors de Xavier Trias i la providencial intervenció de Valls per salvar l'alcaldessa que havia promès fer fora. No seríem justos si no poséssim en aquesta vitrina d'honor del fiasco que va ser, durant l'etapa de Joan Clos, el Fòrum Universal de les Cultures, amb aquest desfilada de Carlinhos Brown que intentava transformar la nostàlgia pels Jocs de l'92 en una forma d' anestèsia col·lectiva.

Els barcelonins són electors imprevisibles i sofisticats. El món nacionalista -ara independentista- mai ha acabat de trobar la peça per l'alcaldia, Trias no va poder arrelar. Mentrestant, el PSC ha unit la seva sort a la líder dels comuns, com si Collboni no hagués de repetir o ja s'hagués resignat a ser la guarnició d'un plat que -oh, paradoxes- surt d'una cuina on el toc de qualitat depèn de conspicus exsocialistes, com Jordi Martí. De fet, encara no hau paït que Ernest Maragall no fos l'alcalde la ciutat, i aquí és d'on ve el problema.

El cert és que Colau ha pres iniciatives interessants a nivell de mobilitat dels ciutadans i no és pitjor alcalde que cap dels anterior, Maragall amb les seves llums i ombres inclòs. N'ha aprés amb el temps i crec que es mereix un marge de confiança, de fet ja anticipo que tornarà a ser l'alcaldesa de Barcelona a les properes eleccions, el temps dirà.

Qui embruta Barcelona són els barcelonins, no l'Ajuntament, una brutícia que volen combatre de l'única manera que es pot davant tant incívic, amb més diners. Cal un nou somni de ciutat reclama Francesc Marc Álvaro, d'acord, Colau l'està oferint, i a Europa valoren els seus esforços de dinamització de la ciudad en la seva lluita contra l'automòbil, d'aqui plora la criatura. Però no hi ha pitjor cec que el que no vol veure, i Barcelona avui en dia és una ciutat plena de cecs.

UN FONS SAUDITA PER AL BARÇA

 



Res que no sapiguem. Amb la cartera plena un s'asseu a la taula que vol. No només això. Guanya el dret a rotar sonorament com i quan vulgui. Desenfundar el talonari és suficient per operar amb èxit en el mercat de les voluntats, les que siguin. I el preu de la ignitat també és assumible, marca mínims històrics de cotització. Com tot el que és vell, no té cap valor. La compra del Newcastle pel fons sobirà audita vinculat a el príncep hereu d'aquest país és l'última gran vergonya del món de el futbol. Tres anys han passat des que fos esquarterat el periodista Yamal Jashogy a l'ambaixada d'aquest país a Istanbul per emissaris oficials del regne alauita. Avui, el futbol britànic micciona directament a la cara de la seva memòria. Desolador. Tan deplorable com que els seus seguidors, els fidels 'garses', celebrin vendre al diable com si l'operació fos l'adveniment de Déu a la terra. Del seu escut haurien de caure els dos simpàtics cavallets de mar i ser substituïts per la cara de Jashogy. Del seu uniforme esborrar-les franges blanques perquè el negre del dol ocupés tota la samarreta. Que el desvergonyiment dels seus nous propietaris es passegi i faci visible en tots els camps i televisions del món.

Pues al natural destierra, y hace propio al forastero, poderoso caballero es Don dinero. va escriure Quevedo i manté la seva validesa com a llei universal. Així i tot no cal posar-se tremends. Al capdavall els diners saudita tenen el mateix color que el de qualsevol. Què importa que els talibans vesteixin de blanc o de negre! O que en lloc de penjar a les grues al ciutadà molest se l'esquarteri en un consolat a l'estranger! Les línies precedents, ara ho veig, no són més que un empatx de moralina casposa i ultraconservadora. ¡Amunt la pasta! Vingui d'on vingui! Fem del Newcastle un City o un PSG! Que ningú freni el puterío! Cal viure com dicta el present, no aferrar-se a rovellats somnis.

Comencen a prodigar-se opinions sobre un hipotètic futur en què el Barça, incapaç de remuntar la fallida econòmica a la qual seguirà encadenat per un lustre, fa el pas formal cap a la seva conversió en empresa. Aquí hi hauria un rus, un xinès, un de Qatar o qualsevol altre golfo prometent la pasta suficient per comprar-nos als que voldríem de qualsevol àlbum de jugadors mundial. ¿I saben què? Si passéssim suficients temporades -no moltes- perduts en mitja taula i sense aixecar res que no fos la nostra pròpia mediocritat futbolística els acabaríem celebrant igual que els supporters de Newcastle. No som tan diferents. La profecia és d'un altre poeta, León Felipe:Y me valoraste las rosas, poniéndole precio al jardín y fueron tomando las cosas un tono metálico y ruin. -Josep Martí Blanch - lavanguardia.com

Afeccionats del Newcastle cel·lebrant la compra del seu equip per el  fons sobirà saudita.

BADEU, I NO ÚS ESTRESSAREU





Mark Zuckerberg va reformar el principi de les relacions humanes, i poc a poc s'ha fet amb el control de les nostres vides. Aquesta terrible obvietat es repeteix sense remei. S'ha enquistat. Milions de persones li van fer milionari a l'apuntar-se a comptar qualsevol cosa, teclejant a preu fet. A canvi, ell va inaugurar una altra forma de manipulació, a força d'explotar dades. Un a un, uns menys, uns altres més, i massa fins a la dependència, sucumbim als encants d'un nou món perquè era gratis. ¿Gratis? quan alguna cosa és gratis vol dir que l'objecte ets tu, que el cost el pagas tu.

Francament, em vaig assabentar de la caiguda d'Instagram, Facebook o Whatsapp per un digital que informava sobre això, camino molt poc per nestas xarxes a l'igual que per Twitter, en el qual només publico el que escric i això si, faig cada dia els mots encreuats de l'ARA. Ja no estic ni enganxat a blogger, encara que una mica més que a les altres xarxes si. Continúo sent incapaç de llegir cap novel·la i ja em dono per perdut en aquest sentit. Potser per tot això no necessito sortir desesperadament de pont, de cap de setmana o anar a alguna terrassa a beure una cervesa, ni m'ha afectat en absolut la pandèmia a nivell psicològic, ni m'he estressat, ni res.

He pogut sortir amb la bicicleta cada dia, com si fos l'ùltim, perquè hi ha activitats que a aquesta edat no saps quan ja no les podràs fer, He fet doncs en aquest temps la mateixa vida de sempre, i la veritat és que no entenc aquesta obsessió que li ha agafat la gent a sortir a divertir-se i tot això, com si s'acabés el món, potser sigui que hi ha molt poca gent normal i massa infantiloide, sinó no s'explica. És clar que el concepte normal, és des del meu punt de vista, qualsevol pot considerar que la meva vida és molt avorrida i monòtona. Però la normalitat que m'interessa és la meva, no la dels altres. Així que ja ho sabeu, si us voleu desestressar, desenganxeu-vos d'aquestes xarxes que us absorbeixen cap a la banalitat i dediqueu-vos a la més noble de les arts, badar, i per a això es necessita poc, només sortir al carrer o al camp... i mirar, vagarejar, deixar que la mirada absorveixi el paisatge.

SURT AL CARRER

       Surt al carrer i camina,
      poc a poc, lentament,
      deixa que els ulls llisquin
      atrapant el paisatge,
      guarda'l a la retina
      com un nou tresor.
      Observa la gent
      arbres i edificis
      tot quan et complagui.
      Mai és igual,
      sempre hi ha sorpreses
      coses per descobrir,
      mirades complaents,
      racons ignorats, i bada,
      bada tan com puguis,
      que noble és l'art de badar.
      I si tens dubtes, t'ajups,
      i mentre simules cordar-te les sabates,
alça la mirada.
            Veuràs el món
                    amb ulls d'infant.


EL DISCURS


Ortega i Gasset va ser una de les veus més destacades contra l'Estatut. La seva proposta a un problema històric que va considerar sense solució, "com la quadratura del cercle", va ser l'aïllament de les postures més extremes per aconseguir un consens de convivència entre el catalanisme i l'espanyolisme moderats, com defensa en aquest discurs que va pronunciar al hemicicle el 13 de maig de 1932 i que oferim extractat.
Al seu torn, va recuperar la idea d'un model autonòmic per a totes les regions espanyoles, fos una reivindicació o no, i en aquest sentit el primer el reclamar el que mig segle després acabaria sent el "cafè per a tots". Un model territorial que no es va materialitzar -ni es va arribar a discutir de forma articulada- durant la República, però que va definir la transició política a la democràcia després del franquisme.
L'Estatut de Núria es va acabar aprovant el 9 de setembre de 1932 amb importants modificacions i retallades -els seus 52 articles originals van quedar reduïts a 18- per una àmplia majoria de la Cambra: 314 vots a favor i 24 en contra. El debat va estar marcat tant per la pressió del carrer com pel fracassat cop d'Estat del general José Sanjurjo tot just un mes abans. Aquest és el seu discurs davant la Cambra, un discurs exemplar, lúcid que val la pena llegir i sobre tot comprendre'l en el seu context.

EL DISCURS 

“Señores diputados: siento mucho no tener más remedio que hacer un discurso doctrinal, de aquellos precisamente que el señor Companys se apresura a querer extirpar de esta cuestión. Según el señor Companys, a la hora del debate constitucional se hicieron cuantos discursos doctrinales eran menester sobre el problema catalán y sobre su Estatut.

”Se ha hablado ciertamente, en general, de unitarismo y federalismo, de centralismo y autonomía, de las lenguas regionales; pero sobre el problema catalán, sobre lo que se llama el problema catalán, estoy por decir que yo no he oído un solo discurso, ni siquiera una parte orgánica de un discurso.

”Y, ¿qué es lo más inmediato, concreto y primero con que topamos del problema catalán? Esa primera cosa es el propósito, la intención con que nos ha sido presentado este Estatut, no sólo por parte de los catalanes, sino de otros grupos de los que integran las fuerzas republicanas. A todos os es bien conocido cuál es ese propósito. Lo habéis oído una y otra vez, con persistente reiteración, desde el advenimiento de la República. Se nos ha dicho: hay que resolver el problema catalán y hay que resolverlo de una vez para siempre, de raíz. La República fracasaría si no lograse resolver este conflicto que la monarquía no acertó a solventar.

”¿Qué es eso de proponernos conminativamente que resolvamos de una vez para siempre y de raíz un problema, sin parar en las mientes de si ese problema, él por sí mismo, es soluble, soluble en esa forma radical y fulminante? ¿Qué diríamos de quien nos obligase sin remisión a resolver de golpe el problema de la cuadratura del círculo? Sencillamente diríamos que, con otras palabras, nos había invitado al suicidio.

”Pues bien, señores; yo sostengo que el problema catalán, como todos los parejos a él, que han existido y existen en otras naciones, es un problema que no se puede resolver, que sólo se puede conllevar, y al decir esto, conste que significo con ello, no sólo que los demás españoles tenemos que conllevarnos con los catalanes, sino que los catalanes también tienen que conllevarse con los demás españoles.

”¿Por qué? En rigor, no debía hacer falta que yo apuntase la respuesta, porque debía ésta hallarse en todas las mentes medianamente cultivadas. Cualquiera diría que se trata de un problema único en el mundo, que anda buscando, sin hallarla, su pareja en la historia, cuando es más bien un fenómeno cuya estructura fundamental es archiconocida, porque se ha dado y se da con abundantísima frecuencia sobre el área histórica.

”Es tan conocido y tan frecuente, que desde hace muchos años tiene inclusive un nombre técnico: el problema catalán es un caso corriente de lo que se llama nacionalismo particularista. No temáis, señores de Catalunya, que en esta palabra haya nada enojoso para vosotros, aunque hay, y no poco, doloroso para todos.

”¿Qué es el nacionalismo particularista? Es un sentimiento de dintorno vago, de intensidad variable, pero de tendencia sumamente clara, que se apodera de un pueblo o colectividad y le hace desear ardientemente vivir aparte de los demás pueblos o colectividades. Mientras éstos anhelan lo contrario, a saber: adscribirse, integrarse, fundirse en una gran unidad histórica, en esa radical comunidad de destino que es una gran nación, esos otros pueblos sienten, por una misteriosa y fatal predisposición, el afán de quedar fuera, exentos, señeros, intactos de toda fusión, reclusos y absortos dentro de sí mismos.

”Y no se diga que es, en pequeño, un sentimiento igual al que inspira los grandes nacionalismos, los de las grandes naciones; no; es un sentimiento de signo contrario. Sería completamente falso afirmar que los españoles hemos vivido animados por el afán positivo de no querer ser franceses, de no querer ser ingleses. No; no existía en nosotros ese sentimiento negativo, precisamente porque estábamos poseídos por el formidable afán de ser españoles, de formar una gran nación y disolvernos en ella. Por eso, de la pluralidad de pueblos dispersos que había en la Península, se ha formado esta España compacta.

El problema catalán es un caso corriente de lo que se llama nacionalismo particularista, un sentimiento vago, de intensidad variable. En cambio, el pueblo particularista parte, desde luego, de un sentimiento defensivo, de una extraña y terrible hiperestesia frente a todo contacto y toda fusión; es un anhelo de vivir aparte. Por eso el nacionalismo particularista podría llamarse, más expresivamente, apartismo o, en buen castellano, señerismo.

”Pero claro está que esto no puede ser. A un lado y otro de ese pueblo infusible se van formando las grandes concentraciones; quiera o no, comprende que no tiene más remedio que sumirse en alguna de ellas: Francia, España, Italia. Y así ese pueblo queda en su ruta apresado por la atracción histórica de alguna de estas concentraciones, como, según la actual astronomía, la luna no es un pedazo de Tierra que se escapó al cielo, sino al revés, un cuerpo solitario que transcurría arisco por los espacios y al acercarse a la esfera de atracción de nuestro planeta fue capturado por éste y gira desde entonces en su torno acercándose cada vez más a él, hasta que un buen día acabe por caer en el regazo cálido de la Tierra y abrazarse con ella.

”Pues bien; en el pueblo particularista, como veis, se dan, perpetuamente en disociación, estas dos tendencias: una, sentimental, que le impulsa a vivir aparte; otra, en parte también sentimental, pero, sobre todo, de razón, de hábito, que le fuerza a convivir con los otros en unidad nacional. De aquí que, según los tiempos, predomine la una o la otra tendencia y que vengan etapas en las cuales, a veces durante generaciones, parece que ese impulso de secesión se ha evaporado y el pueblo éste se muestra unido, como el que más, dentro de la gran nación. Pero no; aquel instinto de apartarse continúa somormujo, soterráneo, y más tarde, cuando menos se espera, como el Guadiana, vuelve a presentarse su afán de exclusión y de huida.

”Éste, señores, es el caso doloroso de Catalunya; es algo de que nadie es responsable; es el carácter mismo de ese pueblo; es su terrible destino, que arrastra angustioso a lo largo de toda su historia. Por eso la historia de pueblos como Catalunya e Irlanda es un quejido casi incesante; porque la evolución universal, salvo breves períodos de dispersión, consiste en un gigantesco movimiento e impulso hacia unificaciones cada vez mayores.

”De aquí que ese pueblo que quiere ser precisamente lo que no puede ser, pequeña isla de humanidad arisca, reclusa en sí misma; ese pueblo que está aquejado por tan terrible destino, claro es que vive, casi siempre, preocupado y como obseso por el problema de su soberanía, es decir, de quien le manda o con quien manda él conjuntamente.

”Y así, por cualquier fecha que cortemos la historia de los catalanes encontraremos a éstos, con gran probabilidad, enzarzados con alguien, y si no consigo mismos, enzarzados sobre cuestiones de soberanía, sea cual sea la forma que de la idea de soberanía se tenga en aquella época: sea el poder que se atribuye a una persona a la cual se llama soberano, como en la Edad Media y en el siglo XVII, o sea, como en nuestro tiempo, la soberanía popular. Pasan los climas históricos, se suceden las civilizaciones y ese sentimiento dilacerante, doloroso, permanece idéntico en lo esencial.

”Comprenderéis que un pueblo que es problema para sí mismo tiene que ser, a veces, fatigoso para los demás y, así, no es extraño que si nos asomamos por cualquier trozo a la historia de Catalunya asistiremos, tal vez, a escenas sorprendentes, como aquella acontecida a mediados del siglo XV: representantes de Catalunya vagan como espectros por las Cortes de España y de Europa buscando algún rey que quiera ser su soberano; pero ninguno de estos reyes acepta alegremente la oferta, porque saben muy bien lo difícil que es la soberanía en Catalunya. Comprenderéis, pues, que si esto ha sido un siglo y otro y siempre, se trata de una realidad profunda, dolorosa y respetable; y cuando oigáis que el problema catalán es en su raíz, en su raíz –conste esta repetición mía–, cuando oigáis que el problema catalán es en su raíz ficticio, pensad que eso sí que es una ficción.

Pasan los climas históricos, se suceden las civilizaciones y ese sentimiento dilacerante, doloroso, permanece idéntico en lo esencial
”Pero ahora, señores, es ineludible que precisemos un poco. Afirmar que hay en Catalunya una tendencia sentimental a vivir aparte, ¿qué quiere decir, traducido prácticamente al orden concretísimo de la política? ¿Quiere decir, por lo pronto, que todos los catalanes sientan esa tendencia? De ninguna manera. Muchos catalanes sienten y han sentido siempre la tendencia opuesta; de aquí esa disociación perdurable de la vida catalana a que yo antes me refería. Muchos, muchos catalanes quieren vivir con España.

”Pero los que ahora me interesan más son los otros, todos esos otros catalanes que son sinceramente catalanistas, que, en efecto, sienten ese vago anhelo de que Catalunya sea Catalunya. Mas no confundamos las cosas; no confundamos ese sentimiento, que como tal es vago y de una intensidad variadísima, con una precisa voluntad política. No, muchos catalanistas no quieren vivir aparte de España, es decir, que aun sintiéndose muy catalanes, no aceptan la política nacionalista, ni siquiera el Estatut, que acaso han votado.

”Porque esto es lo lamentable de los nacionalismos; ellos son un sentimiento, pero siempre hay alguien que se encarga de traducir ese sentimiento en concretísimas fórmulas políticas: las que a ellos, a un grupo exaltado, les parecen mejores. Los demás coinciden con ellos, por lo menos parcialmente, en el sentimiento, pero no coinciden en las fórmulas políticas; lo que pasa es que no se atreven a decirlo, que no osan manifestar su discrepancia, porque no hay nada más fácil, faltando, claro está a la veracidad, que esos exacerbados les tachen entonces de anticatalanes.

Muchos catalanistas no quieren vivir aparte de España, no aceptan la política nacionalista, ni siquiera el Estatut, que acaso han votado
”Es el eterno y conocido mecanismo en el que con increíble ingenuidad han caído los que aceptaron que fuese presentado este Estatut. ¿Qué van a hacer los que discrepan? Son arrollados; pero sabemos perfectamente de muchos, muchos catalanes catalanistas, que en su intimidad hoy no quieren esa política concreta que les ha sido impuesta por una minoría. Y al decir esto creo que sigo ajustándome estrictamente a la verdad.

”Pero una vez hechas estas distinciones, que eran de importancia, reconozcamos que hay de sobra catalanes que, en efecto, quieren vivir aparte de España. Ellos son los que nos presentan el problema; ellos constituyen el llamado problema catalán, del cual yo he dicho que no se puede resolver, que sólo se puede conllevar. Y ello es bien evidente; porque frente a ese sentimiento de una Catalunya que no se siente española, existe el otro sentimiento de todos los demás españoles que sienten a Catalunya como un ingrediente y trozo esencial de España, de esa gran unidad histórica, de esa radical comunidad de destino, de esfuerzos, de penas, de ilusiones, de intereses, de esplendor y de miseria, a la cual tienen puesta todos esos españoles inexorablemente su emoción y su voluntad.

Lo lamentable de los nacionalismos es que siempre hay alguien que se encarga de traducir ese sentimiento en concretísimas fórmulas políticas
”Si el sentimiento de los unos es respetable, no lo es menos el de los otros, y como son dos tendencias perfectamente antagónicas, no comprendo que nadie, en sus cabales, logre creer que problema de tal condición puede ser resuelto de una vez para siempre. Pretenderlo sería la mayor insensatez, sería llevarlo al extremo del paroxismo, sería como multiplicarlo por su propia cifra; sería, en sum hacerlo más insoluble que nunca.

”Supongamos, si no, lo extremo –lo que por cierto estarían dispuestos a hacer, sin más, algunos republicanos de tiro rápido (que los hay, y de una celeridad que les promete el campeonato en cualquiera carrera a pie)–; supongamos lo extremo: que se concediera, que se otorgase a Catalunya absoluta, íntegramente, cuanto los más exacerbados postulan. ¿Habríamos resuelto el problema? En manera alguna; habríamos dejado entonces plenamente satisfecha a Catalunya, pero ipso facto habríamos dejado plenamente, mortalmente insatisfecho al resto del país.

”El problema renacería de sí mismo, con signo inverso, pero con una cuantía, con una violencia incalculablemente mayor; con una extensión y un impulso tales, que probablemente acabaría (¡quién sabe!) llevándose por delante el régimen. Que es muy peligroso, muy delicado hurgar en esta secreta, profunda raíz, más allá de los conceptos y más allá de los derechos, de la cual viven estas plantas que son los pueblos. ¡Tengamos cuidado al tocar en ella!

Es muy peligroso hurgar en la profunda raíz, más allá de los conceptos y más allá de los derechos, de los pueblos
”Yo creo, pues, que debemos renunciar a la pretensión de curar radicalmente lo incurable. Recuerdo que un poeta romántico decía con sustancial paradoja: Cuando alguien es una pura herida, curarle es matarle. Pues esto acontece con el problema catalán. En cambio, es bien posible conllevarlo. Llevamos muchos siglos juntos los unos con los otros, dolidamente, no lo discuto; pero eso, el conllevarnos dolidamente, es común destino, y quien no es pueril ni frívolo, lejos de fingir una inútil indocilidad ante el destino, lo que prefiere es aceptarlo.

”Con esto, señores, he intentado demostrar que urge corregir por completo el modo como se ha planteado el problema, y, sin ambages ni eufemismos, invertir los términos: en vez de pretender resolverlo de una vez para siempre, vamos a reducirlo, unos y otros, a términos de posibilidad, buscando lealmente una solución relativa, un modo más cómodo de conllevarlo: demos, señores, comienzo serio a esta solución.

”¿Cuál puede ser ella? Evidentemente tendrá que consistir en restar del problema total aquella porción de él que es insoluble, y venir a concordia en lo demás. Lo insoluble es cuanto significa amenaza, intención de amenaza, para disociar por la raíz la convivencia entra Catalunya y el resto de España, Y la raíz de convivencia en pueblos como los nuestros es la unidad de soberanía.

En vez de pretender resolver de una vez para siempre el problema, vamos a reducirlo, unos y otros, a términos de posibilidad
”Y si hay algunos en Catalunya, o hay muchos, que quiere desjuntarse de España, que quieren escindir la soberanía, que pretenden desgarrar esa raíz de nuestro añejo convivir, es mucho más numeroso el bloque de los españoles resueltos a continuar reunidos con los catalanes en todas las horas sagradas de esencial decisión. Por eso es absolutamente necesario que quede deslindado de este proyecto de Estatut todo cuanto signifique, cuanto pueda parecer amenaza de la soberanía unida, o que deje infectada su raíz. Por este camino iríamos derechos y rápidos a una catástrofe nacional.

”Yo recuerdo que una de las pocas veces que en mis discursos anteriores ludí al tema catalán fue para decir a los representantes de esta región: No nos presentéis vuestro afán en términos de soberanía, porque entonces no nos entenderemos. Presentadlo, planteadlo en términos de autonomía. Y conste que autonomía significa, en la terminología juridicopolítica, la cesión de poderes; en principio no importa cuáles ni cuántos, con tal que quede sentado de la manera más clara e inequívoca que ninguno de esos poderes es espontáneo, nacido de sí mismo, que es, en suma, soberano, sino que el Estado lo otorga y el Estado lo retrae y a él reviene. Esto es autonomía.

Es necesario evitar cuanto signifique una amenaza de la soberanía unida, por este camino iríamos rápidos a una catástrofe nacional
”Y en ese plano, reducido así el problema, podemos entendernos muy bien, y entendernos –me importa subrayar esto– progresivamente, porque esto es lo que más conviene hallar: una solución relativa y además progresiva. Desde hace muchos años, con la escasez de mis fuerzas solitarias, venía yo preparando este tipo de solución, tomando el enorme problema como hay que tomar todos en política, sistemáticamente, articulándolos unos con otros, a fin de que coadyuven a su conjunta superación.

”España es, en su casi totalidad, provincia, aldea, terruño. Mientras no movilicemos esa enorme masa de españoles en vitalidad pública, no conseguiremos jamás hacer una nación actual. ¿Y qué medios hay para eso? No se me puede ocurrir sino uno: obligar a esos provinciales a que afronten por sí mismos sus inmediatos y propios problemas; es decir, imponerles la autonomía comarcana o regional.

Si todas las regiones tuvieran su autonomía no sentirían ese recelo al ver que le era concedida en términos estrictos a Catalunya
”Y una vez que imaginaba a España organizada en nerviosas autonomías regionales, entonces me volvía al problema catalán y me preguntaba: ¿De qué me sirve esta solución que creo haber hallado a la enfermedad más grave nacional (que es, por tanto, una solución nacional), para resolver el problema de Catalunya? Y hallaba que, sin premeditarlo, habíamos creado el alvéolo para alojar el problema catalán. Porque, no lo dudéis, si a estas horas todas las regiones estuvieran implantando su autonomía, habrían aprendido lo que ésta es y no sentirían esa inquietud, ese recelo, al ver que le era concedida en términos estrictos a Catalunya. Habríamos, pues, reducido el enojo apasionado que hoy hay contra ella en el resto del país y lo habríamos puesto en su justa medida.

”Por otra parte, Catalunya habría recibido parcial satisfacción, porque quedaría solo, claro está, el resto irreductible de su nacionalismo. Pero, ¿cómo quedaría? Aislado; por decirlo así, químicamente puro, sin poder alimentarse de motivos en los cuales la queja tiene razón. La autonomía es el puente tendido entre los dos acantilados, y ahora lo que importa es determinar cuál debe ser concretamente la figura de autonomía que hoy podemos otorgar a Catalunya”. - José Ortega y Gasset - lavanguardia.com

más...
CRÒNICAS DE GAZA - THE ELECTRONIC INTIFADA


DESTACADAS

B L O C S
COMENTARIS
-