.

LA VISTA MÉS BELLA DEL MÓN


Vaig arribar a un conegut lloc de descans situat a les muntanyes, a la vora d'un llac. M'esperaven unes merescudes vacances, després vaig decidir que aquestes vacances les passaria en condicions excel·lents en tots els aspectes i no tenia la intenció d'estalviar. Malauradament, totes les habitacions en els hotels de primera estaven ocupats i, com no vaig trigar a comprovar, també en els hotels de segona. En renunciar, primer al luxe i després fins i tot a la comoditat, entrava als hotels de tercera, però només per sentir a tot arreu la mateixa resposta: no hi ha habitacions lliures.

Finalment vaig entrar a un hotel que fins aleshores havia exclós perquè em semblava poc encoratjador, però que en aquest moment era l'únic que em quedava. El recepcionista va estudiar molt de temps el seu llibre i va dir: 
-En essència, no hi ha.
- Què vol dir: en essència?
-Vol dir que no hi ha habitacions ordinaries. 
Tenim només una cambra amb una vista molt bonica. 
- Excel·lent! Per què no m'ho ha dit abans?
-Perquè aquesta habitació té una vista extraordinàriament bella. 
- Millor!
-La vista és tan extraordinàriament bella que l'habitació costa molt. 
- Quant? 
Va dir un preu realment alt, especialment si es tracta d'un hotel de quarta. Naturalmente, vaig acceptar, sense vacilar. 
- Es paga per adelantat. No em va estranyar, ja que els hotels de baixa categoria que tenen clients de baixa categoria posen de vegades aquesta condició. Que ningú m'acompanyés a la meva habitació ni m'ajudés a carregar la meva maleta, tampoc deixava de ser normal. Vaig recollir la clau i només al final del corredor vaig trobar-la. Sense prestar atenció a l'interior miserable, perquè no esperava res millor, vaig anar immediatament a la finestra i vaig obrir la cortina. Va aparèixer un pati fosc, una paret davant de la finestra i uns cubells per a la brossa. Vaig anar corrents a recepció. 
- Vull parlar ara mateix amb l'amo!
- Jo sóc l'amo. 
- ¿Aquesta era la bella vista? No només l'habitació és a la planta baixa, no només està al costat del pati, i a més, aquestes escombraries. 
- On va mirar vostè? 
- Com que a on! Per la finestra!
-Permeteu-me acompañar-vos.
El vaig seguir fins l'habitació. Allí, en lloc d'acostar a la finestra, es va aturar davant del mirall, a qui jo no havia prestat atenció. Un mirall gran, en el qual els dos ens reflectíem de cap a cap. Es va apartar, i en el mirall va quedar només el meu reflexe. 
- No és una vista bella? -Va preguntar. 
- Exigeixo que em torni els meus diners!
-Vostè és el primer que es queixa. - I si em demanda perdrà el procés. Perquè jo atestiguaré que la seva vista és la més bella del món i ningú em provarà que penso d'una altra manera. I si vostè té una altra opinió, és el seu problema. I per cert que m'estranya: què pot haver més bonic que vostè?
Tenia raó.
- Està bé, em quedo -vaig dir.


La mosca i altres contes

Slawomir Mrozek,

2 comentaris:

  1. Ai, ja pot passar això. Però no és el nostre cas, no?

    ResponElimina
  2. pots estar ben segur de que no, recorda que som retratistes i per tant tafaners, no narcisistes.

    ResponElimina