EM DIC ANNA 5.6.16

"Em dic Anna, tinc 96 anys i he mort en la més absoluta soledat" - Aquesta és la carta que podria haver escrit Anna, companya d'habitació de la meva mare a la residència en la qual vivia:

• "Hola. Em dic Anna. Tinc 96 anys. He mort avui a les 3:30 de la matinada a la major i més absoluta soledat. Només la persona que comparteix amb mi l'habitació, també malalta terminal, també molt gran, m'acompanyava. porto diverses hores al llit; només una infermera, en veure el meu estat, ha donat l'avís perquè em vinguin a buscar.
• Tant de temps dedicat als meus fills, al meu marit, als meus néts, treballant per al meu país ... i ningú m'ha agafat de la mà mentre m'anava, ningú ha plorat la meva pèrdua costat del meu llit i ningú em va a trobar a faltar. Potser en alguna cosa no vaig encertar, o potser, simplement, la vida és injusta amb la gent gran ... " - carta a el periódico.

RESPOSTA:

• "Benvolguda Anna: No ets l'única, hi ha moltes Anna com tu, i més que n'hi haurà. Ets una vella i molestes, no aportes res i per això igual que de petita t'aparcaven a l'escola, ara has acabat el teu viatge aparcada en una trista i desoladora residència, que no sé perquè li diuen residència i no precementeri.
• Saps Anna, això succeeix porquè així està organitzada aquesta societat, recordes allò del tant tens tant vals, doncs això, i poc has de tenir si t'han deixat morir sola. Saps Anna, no es tracta que l'encertessis o no, simplement eres vella i a ningú li interesabas, com succeeix amb la majoria de vells, aquesta nosa, aquest entrebanc tan molest i fins i tot poc decoratiu, amb les seves xacres, mals, pastilles i deteriorament, que dóna feina i molèsties, i la gent no vol a ningú que li doni feina i molèsties.
• No has fet res malament, Anna, només has complert massa anys, i això en aquesta societat hedonista es paga amb la soledat, la soledat de qui havent complert amb totes les seves obligacions no rep cap compensació, la solitud exterior i interior, i és que és molt dificil saber quan un ha de morir-se, potser caldria saber escollir el moment, però com saber quin és el moment?
• 
  
• Descansa en pau, Ana ....

JOSÉ MARIA FONOLLOSA 4.6.16

La primera vegada que vaig sentir a parlar del poeta Barceloní José Maria Fonollosa va ser a través de 'SUPONE FONOLLOSA' d'Albert Pla, corría l'any de 1995. Pla parlava d'un poeta Barceloní maleït, i sincerament, no li vaig fer massa cas. De fet, vaig pensar que havia escrit ell els poemes i el poeta era inventat. No seria la primera vegada, jo mateix em vaig inventar un poeta: Karl Heinz Wolfovitz.

La segona vegada que en vaig saber de José Maria Fonollosa va ser al setembre de 2011 en llegir el comentari d'en Lluis Bosch al seu blog, on li va retre un principi de començament d'homenatge que, de fet deia li faria el 7 d'octubre següent, dia en que es complirien 20 anys de la seva mort. A la wikipedia hi ha informació sobre Fonollosa, en castellà i gallec. Us deixo un poema d'ell, però aquí en trobareu més.

De la vida de Josep Maria Fonollosa poc se sap. Que va viure a Cuba abans que el castrisme l'obligués a tornar a principis dels 60 a Barcelona, on havia nascut el 1922, fill de Can Tunis. Que era un poeta secret, algun diria que maleït. Catalonoparlant que escrivia en castellà. Un home peculiar, lector diari del diví marquès de Sade, que tot just es tractava amb ningú, però moltíssim menys amb els escriptors de la seva generació, més o menys la dels 50. Un creador que va construir amb tenacitat des de 1948 fins 1985, un poemari inacabable i urbà fora de les tendències imperants. I que encara que va escriure altres llibres, el més important, la gran obra de la seva vida és aquesta mena de catàleg o exhibició d'atrocitats, aspre i escabrós titulat 'Ciudad del hombre' (Edhasa) que apareix ara al complet, amb un afegit de 100 poemes inèdits, que proposa una passejada per Barcelona a través dels seus títols.

Expliquen tot això avui a el periódico i que va ser Pere Gimferrer qui el va descobrir, i expliquen més coses......, en castellà, car a la versiò digital en català a hores d'ara encara que hi surt.

El mundo nos resulta ajeno, inhóspito.

Debiera ser destruido por completo.

Construir un mundo nuevo sin sus ruinas.

Y estrenar una vida diferente.

Pero al pasar el tiempo el nuevo mundo

tampoco hallarán propio nuevos hombres..

También ellos querrán un mundo nuevo.

Mejor fuera destruirlo y no hacer otro.

José Maria Fonollosa

.

NANAS A L'ASIL 4.6.16

"Si voleu anar en peregrinació al lloc on va néixer la vostra Constitució, aneu a les muntanyes on van caure els partisans, a les presons on van ser presos, als camps on els van penjar. Allà on ha mort un italià per recuperar la llibertat i la dignitat, aneu, oh joves, amb el pensament, perquè allà va néixer la nostra Constitució ".

Piero Calamandrei, un dels pares de la Constitució italiana aprovada el 1947.

A propòsit de: MIGUEL HERNÁNDEZ

LA VISTA MÉS BELLA DEL MÓN 3.6.16

Vaig arribar a un conegut lloc de descans situat a les muntanyes, a la vora d'un llac. M'esperaven unes merescudes vacances, després vaig decidir que aquestes vacances les passaria en condicions excel·lents en tots els aspectes i no tenia la intenció d'estalviar. Malauradament, totes les habitacions en els hotels de primera estaven ocupats i, com no vaig trigar a comprovar, també en els hotels de segona. En renunciar, primer al luxe i després fins i tot a la comoditat, entrava als hotels de tercera, però només per sentir a tot arreu la mateixa resposta: no hi ha habitacions lliures.

Finalment vaig entrar a un hotel que fins aleshores havia exclós perquè em semblava poc encoratjador, però que en aquest moment era l'únic que em quedava. El recepcionista va estudiar molt de temps el seu llibre i va dir: 

-En essència, no hi ha.

- Què vol dir: en essència?

-Vol dir que no hi ha habitacions ordinaries. 

Tenim només una cambra amb una vista molt bonica. 

- Excel·lent! Per què no m'ho ha dit abans?

-Perquè aquesta habitació té una vista extraordinàriament bella. 

- Millor!

-La vista és tan extraordinàriament bella que l'habitació costa molt. 

- Quant? 

Va dir un preu realment alt, especialment si es tracta d'un hotel de quarta. Naturalmente, vaig acceptar, sense vacilar. 

- Es paga per adelantat. No em va estranyar, ja que els hotels de baixa categoria que tenen clients de baixa categoria posen de vegades aquesta condició. Que ningú m'acompanyés a la meva habitació ni m'ajudés a carregar la meva maleta, tampoc deixava de ser normal. Vaig recollir la clau i només al final del corredor vaig trobar-la. Sense prestar atenció a l'interior miserable, perquè no esperava res millor, vaig anar immediatament a la finestra i vaig obrir la cortina. Va aparèixer un pati fosc, una paret davant de la finestra i uns cubells per a la brossa. Vaig anar corrents a recepció. 

- Vull parlar ara mateix amb l'amo!

- Jo sóc l'amo. 

- ¿Aquesta era la bella vista? No només l'habitació és a la planta baixa, no només està al costat del pati, i a més, aquestes escombraries. 

- On va mirar vostè? 

- Com que a on! Per la finestra!

-Permeteu-me acompañar-vos.

El vaig seguir fins l'habitació. Allí, en lloc d'acostar a la finestra, es va aturar davant del mirall, a qui jo no havia prestat atenció. Un mirall gran, en el qual els dos ens reflectíem de cap a cap. Es va apartar, i en el mirall va quedar només el meu reflexe. 

- No és una vista bella? -Va preguntar. 

- Exigeixo que em torni els meus diners!

-Vostè és el primer que es queixa. - I si em demanda perdrà el procés. Perquè jo atestiguaré que la seva vista és la més bella del món i ningú em provarà que penso d'una altra manera. I si vostè té una altra opinió, és el seu problema. I per cert que m'estranya: què pot haver més bonic que vostè?

Tenia raó.

- Està bé, em quedo -vaig dir.

La mosca i altres contes

Slawomir Mrozek,

IL CAPO MESSI 3.6.16

L'Advocacia de l'Estat, l'única acusació que demana presó per a Leo Messi, ha arremès aquest divendres amb duresa contra el jugador. No només creu que coneixia el frau fiscal del que es va beneficiar. L'ha equiparat, fins i tot, amb el "capo" d'una "estructura criminal", en el sentit que no coneix els detalls però sí "el resultat final": pagar menys impostos. Mario Maza, que en l'última jornada del judici s'ha confessat "aficionat del Barça", atorga "credibilitat zero" a la declaració de Leo Messi, que va atribuir al seu pare, Jorge Horaci, i als assessors de la família la gestió dels seus assumptes financers.

Aquesta Advocacia de l'Estat és la mateixa que va boja per exculpar la Infanta Cristina de Bourbon, tot l'interés que posa en exculpar la Infanta el posa en culpar Lionel Messi. No sóc molt entés en aquestes coses però diria que en ambdós casos la l'advocacia de l'estat està prevaricant en positiu i en negatiu, sobretot en el cas de Messi perquè és jugador de l'equip que és, i del lloc que és, que ningú es porti a engany, el llenguatgedel fiscal Maza tan florentí, no és intranscendent i casual. Quelcom fa olor de podrit i no és a Dinamarca, com succeeix en el cas Neymar, que encara no ha acabat, no ha passat el que ha passat per què si, i ull, que en el cas Neymar si en aquest lamentable país hi ha justícia, al Barça li hauran de tornar uns quants milions d'euros que no havia d'haver pagat, i sinó al temps.

Com diem en català, a Mario Maza, se li veu el llautó, i el seu color és blanc. Per cert, no deixa de ser curiós que cap jugador d'un altre club espanyol estigui en situació irregular amb hisenda. Bé, n'hi havia un parell del Madrid, però es va arreglar- com hauria de ser- pagant i de manera discreta, en canvi, al més gran contribuent d'Espanya(*), Lionel Messi se l'ha de criminalitzar, quina barra que tenen el sr. Mario i el Sr. Maza. 

(*) 53 milions d'euros va pagar per regularitzar la seva situació fiscal. No els ha pagat cap empresari en sa vida, ni Amancio Ortega, a qui per cert, no han investigat, ni exculpat com a Emilio Botín.

MALTRACTAMENT INFANTIL 3.6.16

Explicava el Basté a Rac1 que la Societat Espanyola de Pneumologia i Cirurgia Toràcica planteja la possibilitat que exposar els menors al fum del tabac pugui considerar-se com una forma de maltractament infantil.

Per tant, i amb caràcter retroactiu, reivindico el fet que els meus companys d’escola i jo, alumnes de l'Academia del Sr Vall, del carrer de las Paces (ara de les Paus) a Sabadell, forem maltractas a classe ja que mentre el sàdic del Sr. Vall ens anava fotent palmetades amb la regla al palmell de la ma, fumava la seva apestosa pìpa.

Tambè podria si hi fos encara, reclamar al pare que em duia al futbol a la vella Creu Alta, i allí envoltat d'homes molt més alts que jo, no aconseguia veure el partit però m'empassaba tot el fum de les seves cigarretes. Abans, al futbol com ho hi havia càmeres enfocant a la gent, només hi havia homes i alguns nens.

Ja sé i entenc que exposar un menor al fum de tabac no és bo per a la seva salut. Fer-ho és irresponsable, tot i que jo i la dona ho varem fer quan les nenes eren petites, fumavem a casa i al cotxe, i com ho feia tothom es considerava normal, no va ser fins que vaig participar a Vosté jutja, defensant (jo un fumador) que no es podia fumar davant la mainada, que en vàrem començar a prendre consciencia. 

Tampoc entenc com es podria controlar, els que exposen els menors al fum del tabac ho fan a casa, al cotxe; que posarien?, un inspector a cada familia de fumadors?, o potenciarien les denuncies dels nens, convertint-los en petits delators.

Hi ha moltes maneres de maltractar a un nen, la que vol regular Societat Espanyola de Pneumologia i Cirurgia Toràcica l'ùnic que maltracta és el sentit comú, i gosaria afirmar que amb aquesta mesura estan pixant fora de test, a banda que arriba la mesura 30 anys tard. A vegades maltracta més l'estulticia que la cosa.

BANALITZACIÓ DE LA INFORMACIÓ 2.6.16

la foto del suposat apartament publicada a le Parisien

De tant en algun mitjà apareix algú que fa de periodista i actua com a tal, o sia que abans de donar una noticia, la contrasta amb l'interessat o el seu entorn: són casos aïllats i que cada vegada sovintegen menys. Jose Antonio Sorolla a el periódico ens en posa un exemple a propòsit de Leo Messi i la falsa noticia de la compra d'un apartament a Paris, noticia que varen difondre sense contrastar uns quants mitjans....

Bola de neu amb Messi dins - 

• El dimarts 24 de maig el diari francès Le Parisien va publicar que Leo Messi s'havia comprat un apartament a París per 8,3 milions d'euros. La informació aportava tots els detalls: 350 metres quadrats a la vila de Montmorency del ric districte 16è de París (on viuen Carla Bruni i Nicolas Sarkozy, per cert), sis habitacions, terrassa de 45 metres quadrats, gimnàs i cine privat. La transacció s'havia fet amb l'empresari immobiliari italià Alessandro Proto. Només faltava un detall: la informació era falsa.

Immediatament, la majoria dels mitjans francesos van replicar la notícia, des de L'Express fins a la cadena de televisió TF-1, passant per L'Equipe, Radio Montecarlo, Le Huffington Post, l'emissora Europe 1, L'Obs i Direct Matin, entre d'altres. El mateix va passar a Espanya i en altres països. La bola de neu va començar a rodar. Tot quadrava: l'apartament donava peu a especular sobre si Messi estava en tractes amb el Paris Saint-Germain per deixar el Barça, etcètera, etcètera. A França, però, hi va haver com a mínim una excepció, Le Figaro, que no va publicar res i l'endemà va explicar l'entrellat de la falsa informació.

Abans que sortís a la llum l'exclusiva, una suposada cap de premsa del grup Proto havia contactat per telèfon amb Le Figaro oferint la notícia, amb les mateixes dades i les mateixes fotos que va difondre Le Parisien, però el diari conservador va decidir no publicar-la perquè el comunicat de premsa contenia sospites d'amateurisme en el modus operandi i la redacció es va estimar més contrastar la informació amb l'entorn del jugador, que va negar absolutament els fets. Però Le Figaro va anar més lluny i va investigar els antecedents del grup Proto, que ha resultat ser una mina de fabricació de falses notícies per interessos comercials.

El grup Proto és el mateix que ja havia explicat al diari As el febrer passat que Messi s'havia comprat un Ferrari 335 S Spider Scaglietti per 32 milions d'euros, bola que el jugador va desmentir a la seva manera publicant a Instagram una foto amb un Ferrari en miniatura entre els dits i assegurant que aquell era el cotxe que suposadament havia adquirit. Així mateix, Alessandro Proto s'havia fet passar l'octubre del 2015 per accionista minoritari del Mònaco i havia aconseguit colar a la publicació francesa Sport que Mourinho estava en negociacions per entrenar l'equip del Principat, informació que el club va qualificar d'«extravagant» i «infundada». Proto també s'havia vantat que compraria el Parma, pretensió desmentida pel club italià.

Però encara hi ha més casos. Proto va estar en l'origen de la falsa notícia que Cristiano Ronaldo s'havia comprat un apartament de 230 metres quadrats a la torre Trump de Manhattan, com va publicar el New York Post i van repetir molts mitjans, i va difondre la informació també errònia que l'astre portuguès havia adquirit un hotel a Montecarlo. Cristiano és un dels esquers favorits d'Alessandro Proto, que va fer córrer així mateix que el jugador del Reial Madrid havia sigut exclòs del càsting d'un film que Martin Scorsese tenia la intenció de rodar inspirat en la vida de l'espavilat empresari. Però Cristiano no podia ser rebutjat per la senzilla raó que no hi havia ni pel·lícula ni cap mena d'intenció de rodar-la. Proto, en fi, ha pretès fer creure fins i tot que el protagonista de la novel·la 50 ombres d'en Grey està inspirat en ell, superxeria que l'autora, E. L. James, ha desmentit a Le Figaro.

¿Com és possible que un falsari com aquest hagi pogut enganyar tantes vegades i tants mitjans de comunicació? El mètode sempre és el mateix: s'envia un comunicat a un mitjà prestigiós, que ho publica sense demora per apuntar-se l'exclusiva, i immediatament és reproduït per altres. Alguna cosa devem estar fent malament els periodistes perquè coses així succeeixin, perquè, encara que el cas de Proto sigui excessiu, errors semblants són moneda comuna en el món de la comunicació, i no només en notícies esportives.

Bona part de culpa la té la tirania de l'instant, aquell excés d'adrenalina que porta els mitjans -ara digitals- a deixar anar la notícia moltes vegades sense comprovar-la prou només per ser els primers. En la premsa digital hi prolifera també un altre defecte, l'ús del titular esquer, pensat no per donar la notícia, com sempre havia sigut preceptiu, sinó per incitar que el lector faci clic per conèixer la incògnita que no es descobreix, amb l'únic objectiu d'augmentar el trànsit de visites.

Entre presses, notícies sense contrastar, titulars esquer i notícies espectacle -aquelles connexions constants amb els pobres periodistes desplaçats a un lloc que no saben què dir perquè no hi ha ers a explicar- estem caient cada vegada més en un dels pitjors defectes del periodisme: la banalització de la informació. És a dir, presentar com a important fets que són irrellevants. Si tot és important, res és important. JOSÉ ANTONIO SOROLLA - Periodista  - elperiodico.cat

L'HOME QUE CONEIXIA L'INFINIT 2.6.16

Un que hi enten un munt sobre cinema escribía l'altre dia sobre la pel·lícula «The Man Who Knew Infinity»: 

• Per pura deformació vocacional (i sense cap esperança al respecte) havia de veure «The Man Who Knew Infinity», ja que no cada dia s’estrenen pel·lícules sobre super-herois matemàtics. Basada en la biografia homònima de Robert Kanigel i dirigida pel desconegut Matthew Brown, la cinta relata els últims anys del portentós matemàtic indi Srinivasa Ramanujan (1887 - 1920), des dels seus modestos inicis com a comptable a Madràs fins als seus anys a Cambridge, amb especial incidència en la seva relació amb el prestigiós matemàtic G. H. Hardy.

I és que The Man Who Knew Infinity - L'home que coneixía l'infinit - explica la història del matemàtic indi Srinivasa Ramanujan,  de qui en vaig saber a travès de ¡el retorno de los Brujos¡, és una història fascinant, potser per què tinc una fixació amb els matemàtics, com Paul Erdos, o Grigori Perelman. Diuen que un matemátic no pot ser un bon matemàtic si no és un bon poeta. Erdos però, consideraba el contrari. No ho sé, però la historia de Ramanujan que us deixo a continuació crec val la pena llegir-la.

.......      

I. — SRINIVASA RAMANUJÁN

Un dia, a principis de l'any 1887, un braman de la província de Madras es dirigeix ​​al temple de la deessa Namagiri. El braman ha casat la seva filla fa ja molts mesos, i la llar dels esposos és estèril. ¡Que la deessa Namagiri els doni la fecunditat! Namagiri escolta la pregària. El 22 de desembre neix un nen, al qual es posa el nom de Srinivasa Ramanujan Alyangar. La vigília s'havia aparegut la deessa a la mare, per anunciar que el seu fill seria extraordinari.

Als cinc anys, ingressa a l'escola. Des del primer moment, la seva intel·ligència sorprèn a tots. Sembla saber ja el que li ensenyen. Se li concedeix una beca per al liceu de Kumbakonán, on és l'admiració dels seus condeixebles i professors. Té quinze anys. Un dels seus amics fa que la biblioteca local li deixi una obra titulada A Synopsis of Elementary Results in Pure and Applied Mathematics. Aquesta obra, publicada en dos volums, és un recordatori redactat per George Schoobridge, professor de Cambridge. Conté resums i enunciats sense demostració d'uns 6.000 teoremes. L'efecte que produeix en l'esperit del jove hindú és fantàstic. El cervell de Ramanujan es posa bruscament a funcionar d'una manera totalment incomprensible per a nosaltres. Demostra totes les fórmules. Després d'haver esgotat la geometria, ataca l'àlgebra. Ramanujan explicarà més tard que la deessa Namagiri se li havia aparegut per explicar-li els càlculs més difícils. Als setze anys, fracassa en els exàmens, perquè el seu anglès continua sent defectuós i li és retirada la beca. Prossegueix sol, sense documents, les seves investigacions matemàtiques. De moment, adquireix tots els coneixements assolits en aquest terreny fins a 1880. Ja pot prescindir de l'obra del professor Schoobridge. I encara va més enllà. Per si sol, acaba de reproduir, per depassar després, tot l'esforç matemàtic de la civilització, partint d'un recordatori, d'altra banda incomplet. La història del pensament humà no coneix un altre exemple semblant. El propi Galois no havia treballat sol. Va estudiar a l'Escola Politècnica, que era en la seva època el millor centre matemàtic del món. Podia consultar milers d'obres. Estava en contacte amb savis de primer ordre. En cap ocasió s'ha elevat tant l'esperit humà amb tan poc suport.

El 1909, després d'anys de treball solitari i de misèria, Ramanujan es casa. Busca una feina. Li recomanen a un preceptor local, Ramachandra Rao, il·lustre enamorat de les matemàtiques. Aquest ens ha deixat el relat de la seva trobada.

«Un homenet deixat, sense afaitar, amb uns ulls com mai he vist altres, va entrar a la cambra, amb una gastada llibreta de notes sota el braç. Em va parlar de descobriments meravellosos que depassaven infinitament el meu saber. Li vaig preguntar què podia fer per ell. Em va dir que només volia el just per menjar, a fi de poder prosseguir les seves investigacions.» Ramachandra Rao li passa una petita pensió. Però Ramanujan és massa orgullós. Per fi li troba una ocupació: un lloc mediocre de comptable, al port de Madras.

El 1913, el convencen que entauli correspondència amb el gran matemàtic anglès G. H. Hardy, en aquell temps professor de Cambridge. Li escriu i li envia pel mateix correu 120 teoremes de geometria que acaba de demostrar. Hardy havia d'escriure sobre això:

«Aquestes notes podien haver estat escrites únicament per un matemàtic del major calibre. Cap lladre d'idees, cap farsant, per genial que fos, podia haver captat abstraccions tan elevades. »

Proposa immediatament a Ramanujan que es traslladi a Cambridge. Però la seva mare s'oposa per motius religiosos. De nou la deessa Namagiri s'encarrega de resoldre la dificultat. S'apareix a la vella dama per convèncer-la que el seu fill pot anar a Europa sense perill per a la seva ànima, i li mostra, en somnis, a Ramanujan assegut al gran amfiteatre de Cambridge entre anglesos que l'admiren.

A finals de 1913, s'embarca l'hindú. Treballarà durant cinc anys i imprimirà un avenç prodigiós a les matemàtiques. És elegit membre de la Societat Reial de Ciències i nomenat professor de Cambridge, al col·legi de la Trinitat. El 1918 cau malalt. Tuberculosi. Torna a l'Índia, per morir allà, als trenta-dos anys.

Va deixar un record extraordinari en tots quants el van conèixer. Només vivia per als números. Hardy va anar a visitar-lo a l'hospital i li va dir que havia agafat un taxi. Ramanujan li va preguntar el número del cotxe: 1.729 «Quin bonic número! -Va exclamar-. És el més petit que és dues vegades la suma de dues galledes! » En efecte, 1.729 és igual a 10 elevat al cub més 9 elevat al cub, i és també igual a 12 elevat al cub més un elevat al cub. Hardy va necessitar sis mesos per demostrar-ho, i el mateix problema no ha estat encara resolt per a la quarta potència.

La història de Ramanujan és increïble per a qualsevol. I, tanmateix, és rigorosament certa. No és possible expressar en termes senzills la naturalesa dels descobriments de Ramanujan. Versen sobre els misteris més abstractes de la noció del número, i particularment dels «nombres primers».

Poc se sap del que, fora de les matemàtiques, despertava l'interès de Ramanujan. Es preocupava poc d'art i de literatura. Però l'apassionava tot l'estrany. A Cambridge s'havia muntat una petita biblioteca i un fitxer sobre tota sort de fenòmens desconcertants per a la raó.


tret de: el retorno de los brujos.

IDEOLOGÍA DE GÈNERE 1.6.16

 

El cardenal arquebisbe de València, Antonio Cañizares, ha demanat als catòlics que desobeeixin aquelles lleis que considera injustes basades en "la ideologia més insidiosa i destructora de la humanitat de tota la història, que és la ideologia de gènere". El cardenal va instar els fidels valencians a "encarnar el projecte eucarístic en la vida quotidiana, en la família, a l'escola, a la fàbrica", el que implica "testimoniar que la realitat humana no es justifica sense referència al creador". Precisament, segons l'Arquebisbat, "això és el que destrueix la ideologia més insidiosa i destructora de la humanitat de tota la història, que és la ideologia de gènere, que tracten d'imposar-nos poders mundials més o menys solapadament amb legislacions iniqües, que no hi ha que obeir".

L'homenet que de tant en tant es disfressa de Superman, no té cura, està malalt d'estultícia, de ignomínia, és una obscenitat vivent, ell que n'hi ha format família ni té (oficialment) fills, ni sap que és una fàbrica, que cony defensa si no predica amb l'exemple, potser perquè ell com els seus acòlits cristians, no té sexe definit o ideologia definida de gènere, de fet no és home, ni transsexual, ni bisexual, ni lesbiana, ni dona, és un Cardenal que és una altra mena de gènere, que hauria de desaparèixer per inútil, obscè, ofensiu i onerós i no només per als catòlics. Recordar només que ell, és un representant de la Gran vergonya eterna de la humanitat. Vagi-s'en a fer la mà Cardenal d'opereta, que no és pecat i és distret a banda de prevenir el càncer de pròstata; la seva, és la història explicada per un idiota....

AFEGITÓ: Aqui també parlen de Sonseñor.

EL TEMPS VISCUT 1.6.16

Caldria abandonar el precepte gairebè obsessiu de la medicina tradicional d'allargar la vida de la gent el màxim possible, sense comptar de quina manera i en quines condicions s'aconsegueix. El que importa no és el temps que es viu, sinó el  temps que s'ha viscut, i com s'ha viscut. Allargar una vida a base de medicaments, de dolor, de deteriorament inexorable, és cruel, serveix nomès per engreixar les estadístiques, i tot, per què l'Estat mesura per anys la vida de les persones, no per la seva qualitat de vida, i tambè per què a les grans multinacionals farmaceútiques els hi convenen aquests no morts que àvidament consumeixen els seus productes i quant més temps durin - no els importa en quines condicions -, millor, més consumiran.

Aquest problema és només d'Occident, d'una part d'occident, a la resta del planeta, la naturalesa ja ho soluciona pel seu compte, i per les multinacionals encara no és negoci.... de moment,.