2/7/16

EL PRIMER PETÓ


Més que conversar, aquells dos murmuraven: feia poc que el romanç havia començat i caminaven ximples, era l'amor. Amor amb què porta aparellat: gelosia.


-Està Bé, et crec si dius que sóc la teva primera xicota, em posa contenta. Però digués la veritat: ¿mai abans havies besat a una dona?

-Sí, Ja havia besat a una dona.

-Qui era? -va preguntar ella adolorida.

Toscament ell va intentar explicar-ho, però no sabia com....

... L'autobús d'excursió pujava lentament per la serra. Ell, un dels nois enmig de la canalla bulliciosa, deixava que la brisa fresca li acaronés la cara i se li s'enfonsés en el pèl amb dits llargs, fins i sense pes com els d'una mare. Que bo era quedar-se a vegades quiet, sense pensar gairebé, només sentint. Concentrar-se en sentir era difícil enmig del rebombori dels companys.

I fins i tot la set havia començat: jugar amb el grup, parlar a veu en coll, més fort que el soroll del motor, riure, cridar, pensar, sentir ...

Caram! Com s'assecava la gola.

I ni ombra de l'aigua. La qüestió era ajuntar saliva, i això va ser el que va fer. Després d'ajuntar-la a la boca ardent se l'empassava a poc a poc, i després una vegada més, i una altra. Era tèbia, però, la saliva, i no treia la set. Una set enorme, més gran que ell mateix, que ara li envaïa tot el cos.

La brisa fina, abans tan bona, al sol del migdia s'havia tornat ara àrida i calenta, i en entrar-li pel nas li assecava encara més la poca saliva que havia ajuntat pacientment.

I si es tapés el nas i respirés una mica menys d'aquell vent del desert? Va provar un moment, però s'ofegava de seguida. La qüestió era esperar, esperar. Potser minuts a penes, potser hores, mentre que la set que tenia era d'anys.

No sabia com ni per què, però ara se sentia més a prop de l'aigua, la pressentia més propera i els ulls se li anaven més enllà de la finestra recorrent la carretera, penetrant entre els arbustos, explorant, ensumant.

L'instint animal que l'habitava no s'havia equivocat: després d'un inesperat revolt de la carretera, entre uns matolls, hi havia ... la font d'on brollava un filet de l'aigua somiada.

L'autobús es va aturar, tots tenien set, però ell va aconseguir arribar primer a la font de pedra, abans que ningú.

Tancant els ulls, va entreobrir els llavis i ferotgement els va apropar a l'orifici d'on rajava l'aigua. El primer glop fresc baixar, lliscant pel pit fins a l'estómac.

Era la vida que tornava, i amb ella es va entollar tot l'interior sorrenc fins a saciar la set. Ara podia obrir els ulls. Els va obrir, i molt a prop de la seva cara va veure dos ulls d'estàtua que el miraven fixament, i va veure que era l'estàtua d'una dona, i que era de la boca de la dona d'on sortia l'aigua.

Va recordar que al primer glop havia sentit realment un contacte gèlid als llavis, més fred que l'aigua. I llavors va saber que havia acostat la seva boca a la boca de la dona de l'estàtua de pedra. La vida havia sorrejat d'aquella boca, d'una boca cap a una altra.

Intuïtivament, confús en la seva innocència, es va sentir intrigat: però si no és de la dona de qui surt el líquid vivificant, el líquid germinador de la vida ... Va mirar l'estàtua nua.

L'havia besat.

El va envair un tremolor que des de fora no es veia i que, començant molt endins, es va apoderar de tot el cos i va convertir la cara en brasa viva. Va fer un pas cap enrere o cap endavant, ja no sabia què estava fent. Pertorbat, atònit, es va adonar que una part del seu cos, abans sempre serena, estava ara en una tensió agressiva, i això no li havia passat mai.

Dolçament agressiu, es trobava dempeus, sol al mig dels altres amb el cor bategant profundament, sentint com es transformava el món. La vida era totalment nova, era una altra, descoberta en un sobresalt. Estava perplex, en un equilibri fràgil.

Fins que, sorgint del més profund de l'ésser, d'una font oculta en ell brollà la veritat. Que de seguida el va omplir de por i també d'un orgull que no havia sentit mai.

S'havia ...

S'havia fet home.



Clarice Lispector
ciudadseva.com

SHARE THIS

4 comentaris:

About Me