Escriure, fer literatura, no és més que reflectir la consciència, millor dit l'estat de consciència de l'escriptor, per expresar la seva mentalitat i conviccions, o no necesariament, hi ha molt de ficció alguna vegada, encara que en el fons escriure és parlar sempre d'un mateix, de recordar o manipular els records. Escrivim d'allò que coneixem, car ficcionar vindria a ser com miccionar, o sia pixar-s'hi, i és sol notar. Escrivim per una necesitat vital de comunicar, d'exhibir - a vegades - impunement els nostres pensaments. 
Segons Camus, escriure és activar les nostres obsessions. És crear o aparentment inventar-se uns personatges, manipular-los, jugar amb ells, o en algun cas són els propis personatges els que dominen l'escriptor. 

De la mateixa manera que la poesia serveix per informar de les nostres negligències, la literatura serveix per explicar les nostres petites o grans misèries

 I morir deu ser deixar d'escriure deia Fuster, i no anava desencaminat, nomès que l'obra escrita perdura en el temps i sempre hi ha algú que descobreix una història escrita fa anys. La literatura sobreviu a l'escriptor, què, en certa manera (si és mínimament bo o interessant) a travès d'ella obté en certa maneral'immortalitat.

Tambè es podria dir que escrivim perquè no sabem fer altra cosa, de la mateixa manera que estimen sense saber perquè, i, arribat a aquest punt, em quedaria de nou amb Fuster:

"Escriure - fer literatura - és tot aixó que vostes diuen, i, de més a més una forma de venjança"