· BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

ESPANYA FA OLOR A PUTREFACCIÓ

En aquest món, res no és al seu lloc, començant pel món mateix. No ens hem de sorprendre llavors de l'espectacle de la injustícia humana. És igualment va rebutjar o acceptar l'ordre social: ens és forçós patir els seus canvis a millor o a pitjor amb un conformisme desesperat, com patim el naixement, l'amor, el clima i la mort. La descomposició presideix les lleis de la vida: més propers a la nostra pols que ho estan a la seva, els objectes inanimats, sucumbim davant seu i correm cap al nostre destí sota la mirada de les estrelles aparentment indestructibles. Però fins i tot elles esclataran en un univers que només el nostre cor pren de debò per expiar després amb esquinçament la seva falta d'ironia. EM CIORAN - Breviari de Podridura.

La concòrdia no és una paraula bonica que es fa servir en els discursos, sinó el fonament de la convivència democràtica a Espanya, i la classe política té l'obligació de donar exemple. “Hem de parlar” és una frase normalment incòmoda de pronunciar qui la profereix i portadora de mals auguris per a qui l'escolta. Una expressió a què es recorre només quan tot –com diuen a Argentina– s'ha podrit. La conversa política espanyola és probable que ja sigui a prop d'aquest punt, però la social —que és la important, perquè sense ella la primera no és absolutament res— encara no, i és fonamental que no arribi mai al nivell de la política.

"Estic convençuda que Ernest, fins i tot amb la persona que el va matar, hauria intentat dialogar; vostès que poden, dialoguin, per favor", va afirmar la periodista Gemma Nierga com a afegit propi, al final de la lectura, en català, del manifest unitari . El president del Govern, José María Aznar, contemplava des de primera fila, amb certa sorpresa, com la periodista -"i en castellà perquè m'entenguin tots", va dir- es feia ressò del sentir de la manifestació celebrada a Barcelona en repulsa pel assassinat de l'exministre socialista de Sanitat Ernest Lluch...

La situació actual és difícil? Indubtablement sí. És superable? També. Com? Com deia Gemma Nierga, dialogant, negociant, arribant a acords. És possible? Per descomptat, però per això cal cedir, buscar punts de trobada, ser audaços, imaginatius i especialment generosos.

Però no van dialogar abans ni dialogaran ara, no van parlar entre ells, i seguiran sense fer-ho. Només saben insultar-se, menystenir-se, i cridar com idiotes plens d'ia i furia. Tot s'ha podrit, Espanya no fa olor a all, fa olor a putrefacció.

LA DESINTEGRACIÓ

Moshe Dayan va dir el 1967 que Israel ha d'actuar com un gos rabiós, perquè els seus enemics sàpiguen que les seves accions hostils rebran una resposta incommensurable. Una estratègia que amplia infinitament el bíblic “ull per ull”. Colpejar escoles, destruir hospitals, matar, matar, matar. D'acord, ho hem entès, però no sé si els líders d'Israel s'adonen del tsunami d'horror que estan provocant la psicoesfera global. Un mes d'horror ininterromput que, en primer lloc, va esborrar de la psique col·lectiva l'horror del 7 d'octubre, i després va produir les condicions per a una mutació monstruosa en la percepció d'Israel per part de la ment planetària.

Des d'una perspectiva clínica, la gran majoria dels israelians avui apareixen com a psicòpates que han perdut tota inhibició moral i, per tant, són perillosos per als altres, però també per a ells mateixos i per a qualsevol que confiï en ells, per a qualsevol que d'alguna manera us hagi lliurat la vostra destinació.

Tot Occident, per raons que no tenen res de nobles (el sentiment de culpa vinculat a l'Holocaust que s'ha transformat en una identitat negativa d'Europa), ha lliurat el destí a Israel. El president Biden ha lliurat el seu destí a Israel. Hi ha hagut massacres en el passat: les de Daesh i Bashir l'Assad a Síria, les de Faluya sota el fòsfor blanc dels nord-americans el 2005, etc. Però cap dels innombrables esclats de violència s'havia transmès a totes les pantalles del món de forma contínua durant un mes o qui sap quant de temps més. Ningú no havia ocupat tan completament la infosfera i, en conseqüència, la psicosfera de tot el planeta.

Ningú sap com evolucionarà la situació politicomilitar, però podem suposar que els Estats àrabs, molt més atents a la butxaca de les elits nacionalistes que a la solidaritat islàmica, seguiran amb les seves condemnes sense renunciar als negocis i acords amb Israel. Aquest no és pas el preu que Israel pagarà. L'establishment occidental i l'establishment àrab no trencaran l'entitat sionista.

El preu que Israel pagarà és la desintegració moral. La classe dominant d'Israel està impregnada de cinisme i arrogància, no retrocedirà davant de cap crim per mantenir el control de la situació, però no podrà mantenir aquest control durant molt de temps, perquè la catàstrofe dels palestins és la catàstrofe moral dels israelians. La memòria jueva no pot coexistir gaire temps amb la responsabilitat per un genocidi. La comunitat jueva nord-americana va ocupar els passadissos del Capitoli i l'Estàtua de la Llibertat per dir: “No en nom meu”, per rebutjar la identificació amb els exterminadors d'Israel.

El que el sionisme ha identificat incorrectament i perillosa com l'Estat dels jueus no podrà sobreviure enmig de l'odi que el genocidi israelià està despertant en poblacions que tenen records de la humiliació colonial. I, sobretot, l'Estat d'Israel està avui aïllat en les noves generacions que s'identifiquen amb els palestins de tot el món, no tant per raonaments històrics i polítics, com per la percepció d'una condició claustrofòbica comuna, d'una absència comuna de futur i de camins de sortida. Aquesta percepció converteix els palestins en l'avantguarda de la darrera generació global.

Hi ha alguna cosa horrible en la manera com els europeus donen l'esquena quan s'està produint un genocidi a poca distància, tal com ho van fer a les dècades de 1930 i 1940, quan s'estava produint un genocidi al seu territori, però no davant els seus ulls mediatitzats com passa avui . - ctxt.es

L'AMNISTÍA DE TRASIBUL

Risc. Els armadors i navegants en coneixien el significat. Feien servir aquesta paraula quan salpaven per navegar per aigües desconegudes. La banca també la va començar a fer servir per calcular els efectes de les seves inversions. El risc és inseparable de les idees de probabilitat i incertesa.

Adolfo Suárez va assumir riscos. Un va ser legalitzar el Partit­ Comunista un Dissabte Sant, el 9 d’abril del 1977. Manuel Fraga, fundador d’Aliança Popular (AP), ho va denunciar amb paraules que ressonen aquests dies: “Un veritable cop d’Estat, farsa jurídica i fallida alhora de la legalitat i la legitimitat”. Després, la llei d’Amnistia; AP es va abstenir.  Pedro Sánchez va afrontar la desfeta del 28 de maig convocant eleccions amb les enquestes en contra. El 23 de juliol va perdre, però la victòria del PP va ser amarga. No sumava amb Vox per presidir el govern central, mentre que el PSOE de Sánchez sí que sumava amb la resta de l’arc parlamentari. Necessitava, doncs, els vots de Junts. 

De la necessitat en va fer virtut, va reconèixer en seu parlamentària: la llei d’amnistia pactada amb ERC i el Junts de Puigdemont per ser investit. Una mostra de generositat i perdó per al retrobament, va valorar en la seva investidura, cosa que va causar un profund malestar als independentistes catalans, que li van recordar que dependrà d’ells... I dels altres sis partits –Podem anirà per lliure– que han votat la seva investidura, a més del PSOE.

La llei d’amnistia, l’aposta més arriscada de Sánchez, iniciarà el seu tràmit parlamentari i acabarà als tribunals. En el fons, la qüestió territorial a Espanya, que marcarà la legislatura, es completi o no. Li pot sortir bé o malament. 

A Trasibul amnistiar li va anar prou bé. Potser va ser el primer general que va promulgar una amnistia, el 403 a. Després de doblegar els Trenta Tirans d’Atenes, no va prendre represàlies i va oblidar “les desgràcies del passat”. Aquella amnistia, va dir Aristòtil, va ser clau en el perfeccionament del règim democràtic atenès. Trasibul va ser premiat amb una corona d’olivera. - lavanguardia.cat.- 

Veurem què acaba passant aquí.


DE L'ÉSSER POLÍTIC

L'ésser humà és estúpid per naturalesa, va incorporat a la seva genètica, però si aquest ésser humà o homínid és un ésser polític el grau d'estupidesa s'agreuja, car en entrar en el pervers entramat del comportament titellaire de les consignes de partit perd la seva personalitat i és un mer repetidor de consignes marcades des de dalt. No deixa de ser pervers també com les desqualificacions, insults, difamacions, falses acusacions i més que es profereixen en el quefer de la seva activitat, de produir-se en la vida diària o professional seria objecte constant de baralles o de demandes judicials. Es diuen de tot i més, però tot queda dins el marc de la seva activitat política, i no s'enrojolen ni els hi cau la cara de vergonya, amb un cinisme absolut ataquen o són atacats sense immutar-se. I mira que les hemeroteques els n'hi fan de mal en recuperar declaracions anteriors sobre qualsevol tema, però ells - com deia - sense immutar-se, són capaços de negar la major, la menor i la derivada. El que ahir convençuts deien era blanc, l'endemà amb el mateix rostre impenetrable diran que és gris i al cap de dos dies que era negre i es quedaran tan amples. Sempre somrient intentat convèncer-nos que l'última afirmació és la correcta i que tot això ho fan per vocació de servei al poble i sense ànim de lucre.

Aquests espècimens no són patrimoni nostre, suren en qualsevol estat dit democràtic i són els qui ens manen i prenen decisions suposadament per afavorir-nos, i així ens va, i, el problema és que ni tan sols es pot fer la revolta i enviar a pastar fang a tota aquesta casta. Guanyi qui guanyi la revolta, el poder, la partitocràcia el contaminarà i més d'hora que tard tornarem a ser al mateix lloc., només cal veure l'exemple de Podem. 

És la política que ho corromp i ho contamina tot i fins ara ningú ha estat capaç de trobar la solució. Dona igual que les llistes siguin obertes o tancades, ells governen i politiquegen d'esquena al poble i aquest com el noi de la vetlla de la seva iaia li deia a Cioran, només pot lamentar-se mentre clama compungit: no hi ha res a fer, no hi ha res a fer.

EL PROCÉS DE MADRID

Ja durant la pandèmia, les petites manifestacions, boicots i desobediències al centre de Madrid van anunciar el que està passant ara a la capital. Està cristal·litzant des de baix un moviment social nacionalista. Recorda moltíssim el procés. Els grans partits de dreta, PP i Vox, hi influeixen. Si Díaz Ayuso n’és la figura emergent, Aznar n’és l’autoritat moral. Va donar el tret de sortida de les mobilitzacions.

Però, desbordant els estrets marges de la militància partidista, una suma considerable d’organitzacions civils estan incorporant a aquest nou moviment moltes persones que fins ara no s’havien compromès activament en política. Si en els vespres moguts de Ferraz hi abunden els grups neofranquistes i tradicionalistes, la impressionant manifestació de dissabte va tenir un accent més moderat, amb apel·lacions liberals, de defensa de la democràcia i dels valors constitucionals. Com el procés, l’amalgama madrilenya és molt transversal.

La tria dels portaveus de la gran manifestació de Cibeles reflectia la voluntat d’anar encara més enllà: aproximar el naixent moviment nacionalista als sectors d’esquerra que amb la seva mobilització van alçar, en les eleccions del 23 de juliol passat, el mur de contenció contra el govern de PP i Vox que les enquestes donaven per fet. Trapiello, Ovejero, Boadella i Savater són personalitats culturals d’indiscutible vàlua; alguns d’ells amb vincles amb l’antifranquisme. També va ser molt intencionada la tria de Júlia Calvet, filla d’uns pares independentistes. Assegurats els sectors d’extrema dreta, el moviment espanyolista busca ara se­duir les esquerres i obrir espai a Catalunya per posar contra les cordes la precària majoria de Sánchez que pretén aprovar l’amnistia.

Sembla que el procés no s’acabarà amb l’amnistia, només canviarà de seu. Fernando Savater (abans d'embogir, filòsof i persona lúcida) va dir dissabte que “la resistència” contra el pacte de govern i l’amnistia tot just acaba de començar i va abanderar un concepte que a Catalunya és molt familiar: “la desobediència”. Va proclamar, també, que els ciutadans no són “serfs” sinó “lliures”. És inevitable associar aquests conceptes als valors que abanderava el moviment que va fer possible el procés: llibertat, dignitat, desobediència.

Com el procés, la resistència espanyolista s’anirà fent forta amb grandioses manifestacions com la del dissabte. Com el procés, rep suport institucional (Comunitat de Madrid). Com el procés, respon a una formidable aliança de mitjans públics i privats. Fins i tot ha estat tutelada per intel·lectuals, tal com va passar amb les manifestacions catalanes (Sala Martín, Rubert de Ventós, Cardús, Llach: l’amplíssim ventall ideològic inicial). Ara les manifestacions que apleguen famílies amb nens comencen a fer-se a Madrid, cosa que, pel que es veu, és compatible amb els talls de carrers i autopistes, i amb una agitació nocturna nerviosa i intimidatòria. Allò que era condemnable a Barcelona, a Madrid esdevé comprensible.

El procés de Madrid s’inicia com un relat alhora antagònic i paral·lel al de Barcelona. Com el procés català, el de Madrid parteix d’una visió apocalíptica (Sánchez farà desaparèixer Espanya!), té clars components parareligiosos (la buidor del món contemporani afavoreix les passions identitàries) i respon a una voluntat de representar al carrer el “bon poble”, en oposició als traïdors que destrueixen la nació emparant-se en les institucions de manera il·legítima, abusiva i insuportable. En contra del que podíem pensar, el procés no s’acabarà amb l’amnistia, només canviarà de seu. Antoni Puigverd a la vanguardia, encara que el pare del palabro procés, la procesistsació de Madrid té l'autoria del filòsof Bernat de Dedéu en ser el primer que la va emprar.

20-N

Avui és 20-N. A la vista dels darrers esdeveniments, segur que se celebrarà més que en anys anteriors, en què, només, ho feien uns quants nostàlgics del règim. Però la competència és molt dura amb altres celebracions de la mateixa data. Ho saben bé els celebrants del nostre Onze de Setembre, que ha de competir amb altres desgràcies com el magnicidi d'Allende a Xile o els atemptats de les Torres Bessones a Nova York. En el cas del 20-N, la construcció del relat té un pecat original. Segons l'historiador Ricardo de la Cierva, ministre de Cultura amb Suárez, el dictador feixista Francisco Franco va morir el 19-N, però van allargar les constants vitals fins a la matinada perquè la data coincidís amb la mort de José Antonio Primo de Rivera, afusellat el 20-N de 1936 i transformat en màrtir útil per a la propaganda del règim.

Les ironies de l'atzar habiten el calendari i el 20-N també es pot rememorar la mort violenta del líder anarquista Buenaventura Durruti, assassinat el mateix dia que van afusellar José Antonio. El 20 de novembre és també l'aniversari de l'assassinat dels polítics nacionalistes bascos Santiago Brouard, assassinat el 1984, i Josu Muguruza, assassinat el 1989. En tots dos casos es creu que la data del crim va ser escollida simbòlicament per fer- coincidir amb el 20N. El de Brouard va ser obra del GAL, però en el cas de Muguruza no es va poder demostrar aquesta connexió.

Al principi de la transició, tal com avui, eren freqüents les celebracions de simpatitzants del franquisme. Molts ajuntaments democràtics van canviar el nom dels carrers dedicats al 20-N. A Rubí, l'actual carrer de Francesc Layret es deia 20 de novembre. En canvi, les ciutats mexicanes són plenes de carrers dedicats a aquesta data. N'hi ha a Oaxaca, Morelia, Durango, Veracruz. Abans que s'esvalotin els nostàlgics del franquisme que avui ocupin els carrers haurien de saber que commemoren l'inici de la revolució mexicana contra la dictadura de Porfirio Díaz. - lavanguardia.com

EL JARDÍ DE LES ARANGES CREMADES

La guerra de Gaza comença a Ascaló, a 30 quilòmetres de la franja. A l’altura d’aquesta ciutat hi ha el primer control a la carretera que ve de Tel-Aviv i des d’aquest punt s’intensifica la presència de vehicles militars. Ningú no pot acostar-se a la frontera sense autorització. És zona de guerra. Els veïns de tots els pobles que envolten la franja han estat evacuats i no saben quan tornaran a les seves cases.

En un autocar del Govern escortat per militars i amb mig centenar de periodistes internacionals, ens dirigim al moixav Netiv Haasara, la localitat més propera al límit amb Gaza –només a 300 metres– i una de les primeres que va patir el 7 d’octubre l’atac terrorista de Hamàs, que va costar la vida a 1.200 persones i que va culminar amb el trasllat a Gaza de 240 ostatges.

“La meva preocupació era que, si jo moria, els terroristes no trobessin la meva família”, diu un supervivent. 

Abans d’arribar, després de deixar enrere una planta de panells solars, passem per camps fangosos convertits en casernes de campanya, dipòsits de munició i murs de formigó perquè els soldats es refugiïn en cas que arribin coets de l’altre costat, una cosa que passa malgrat que Israel diu que controla bona part del nord de Gaza. Som a la rereguarda. Des de l’entrada al moixav –comunitat d’origen agrícola que es diferencia del quibuts perquè la propietat no és col·lectiva, sinó privada– es veu un gran bolet de fum a l’horitzó i se senten amb cadència continuada els bombardejos d’Israel sobre Gaza. També se senten ràfegues de trets llunyanes d’armes automàtiques i un gran globus tàctic blanc està detingut sobre la línia fronterera.

Després de rebre els corresponents consells de seguretat, la comitiva periodística recorre els carrers buits acompanyada de dos residents que han vingut expressament per explicar a la premsa el que va passar aquell terrorífic matí. Un d’ells, Benny Vainer, porta penjat un fusell d’assalt i explica que aquell dia no tenia por per ell, sinó pels seus tres fills, i que es va concentrar a enfrontar-se als combatents de Hamàs amb la intenció d’allunyar-los de la seva família. “La meva màxima preocupació era que, si jo moria, els terroristes no trobessin la meva família, que era al refugi”, diu.

Al moixav hi vivien 892 persones, unes 300 famílies. Eren dos quarts de set del matí quan el guarda de seguretat de la comunitat va veure sis paramotors que sobrevolaven el mur que la separa de Gaza i va poder donar l’alarma. Alerta que va servir també per prevenir quibuts propers. En total van arribar 40 membres de Hamàs a Netiv Haasara, els sis que ho van fer per l’aire i la resta en cotxes i motos. Amb armes automàtiques, granades i llançacoets van matar 17 veïns.

Vainer i la seva família es van salvar, com Hila Fenlon, l’altra resident que ens acompanya. “Som afortunats”, diu Fenlon abans de criticar el Govern. “Els líders polítics del meu país són responsables de la meva seguretat i van fallar; han de dimitir”, assegura. “Educo els meus fills en la pau, perquè estimin tothom i siguin feliços; ells juguen a la PlayStation, no vull que vegin el meu fusell”, afegeix per la seva part Vainer, amb to de resignació.

Inesperadament, el responsable militar de la visita crida una ordre seca: “Tots a terra, tots a terra!”. I els periodistes ens tirem a terra, amuntegant-nos al costat del mur baix d’un parterre o a qualsevol racó del carrer, amb les mans al cap, aguantant la part posterior del casc, com ens han explicat abans. Les armilles antibales fan una mica més còmode el sobtat contacte amb l’asfalt. Deu, quinze, vint interminables segons. Se senten diverses explosions sobre els nostres caps. L’ Iron Dome –la Cúpula de Ferro, el sistema antimíssils israelià– ha funcionat. Ha passat el perill.

El grup s’atura en una casa completament destruïda. Incendiada. Era de fusta i només en queda l’estructura metàl·lica. Els terroristes la van atacar amb un coet i van assassinar el matrimoni Inon. La Bilha, de 75 anys, i en Yakovi, de 78. Tots dos progressistes, pacifistes i molt solidaris amb els palestins. El seu fill, Maoz Inon, de 48 anys, també és activista per la pau i s’ha fet popular a Israel perquè fa més d’una setmana es va instal·lar amb una tenda de campanya davant del Parlament, a Jerusalem. Malgrat la violenta mort dels seus pares, en Maoz demana posar fi a la guerra.

La Bilha era artista i algunes de les seves obres de ceràmica han sobreviscut al jardí incendiat, el seu museu particular. Intactes, unes gallines de ceràmica observen els reporters al costat d’uns arbres morts però encara carregats amb aranges cremades - Robert Mur a la vanguardia. 

A la banda israeliana també hi ha víctimes innocents. No es tracta de justificar la barbàrie de la massacre d'Israel a Gaza, és injustificable, però també cal deixar constància d'aquest cas, d'aquests danys col·laterals d'aquesta guerra absurda, com totes les guerres, només que aquesta es produeix davant la indiferència de la comunitat Mundial.

DE NOU MONTESQUIEU

La separació de poders executiu, legislatiu i judicial es considera el fonament filosòfic de l’Estat democràtic, elaborat pel baró de Montesquieu a De l’esprit des loix (1748); pocs semblen haver-lo llegit. Diu explícitament que els jutges s’haurien de limitar a l’aplicació literal de la llei, “mers éssers passius”. Això sí, assenyala la independència judicial com a essencial per a l’estabilitat de l’Estat. La seva doctrina va ser completada per les revolucions liberals, en particular la dels Estats Units i la seva Constitució del 1776 i la Francesa, el 1789, que van deixar clar que la sobirania resideix en el poble i en les seves institu­cions de representació directa. Concepció nítidament expressada a la nostra Constitució: “La sobirania nacional resideix en el poble del qual emanen els poders de l’Estat” (article 1.2). O sigui que els tres poders, fins i tot sent independents, no són simètrics. El poder legislatiu, expressió directament representativa del poble, és el dipositari de la sobirania. El judicial ha de preservar l’aplicació de les lleis emanades del Parlament. Això en teoria. Quina és la pràctica?

En un sistema parlamentari, l’executiu depèn del legislatiu. La seva legitimitat es funda en una majoria parlamentària. El judicial sol resultar d’una elecció indirecta que té el seu origen en l’executiu o en el legislatiu. El control sobre els jutges rau en un òrgan superior de justícia els membres del qual són elegits pels altres poders de l’Estat.

Al Regne Unit, ni el Tribunal Suprem ni cap òrgan judicial no té competència sobre les lleis que emanen del Parlament. Als Estats Units, el poder judicial últim resideix en el Tribunal Suprem, posseïdor únic de legitimitat, en què els magistrats són vitalicis, designats pel president de torn i confirmats pel Senat. D’aquí l’estratègia de càlcul de quina és l’esperança de vida de cada jutge i a quin president li toquen més moribunds.

A Espanya, les Corts designen els membres del Consell General del Poder Judi­cial, que té funcions de nomenaments per a tota l’escala judicial i de salvaguardar l’aplicació de la llei. El Tribunal Constitucional, garant de les lleis, és nomenat per l’executiu, el legislatiu i el CGPJ (nomenat pel legislatiu). És a dir, són els polítics, directament o indirectament, els que nomenen els magistrats dels òrgans judicials superiors. I els nomenen en funció de les seves afinitats polítiques. Per això es parla obertament de jutges conservadors i progressistes. Teòricament, a l’haver-hi alternança política, hi ha alternança judicial. Però què passa si la polarització bloqueja l’alternança? Doncs que no es renoven, com passa a Espanya, on fa cinc anys que el CGPJ incompleix la Constitució. I qui els obliga a complir-la? Potencialment el legislatiu, però sotmès al control dels jutges del Constitucional. De manera que la independència judicial és dependent dels jutges i de les seves afinitats polítiques. Això no és Montesquieu, sinó racionalització tosca d’interessos corporatius. - Manuel Castells a la vanguardia.

EL FLA(NC) ECONÒMIC SERÀ EL PROBLEMA

Quan George Bush pare va perdre la reelecció davant de Bill Clinton després de l'exitosa primera guerra de l'Iraq, un dels seus assessors va exclamar: És l'economia, estúpids!, per explicar que el fracàs electoral va ser degut a la crisi econòmica posterior a l'acció militar que va eclipsar l'orgull patriòtic de la victòria al camp de batalla. Totes les mirades sobre Pedro Sánchez, se centren en el flanc nacional i en els problemes derivats de l'aprovació i la posterior execució de la llei d'amnistia. En aquest moment és així. Però en els propers mesos, podria ser que la debilitat més gran d'aquest govern vingui del flanc econòmic, perquè les mesures pactades amb Sumar i presentades al programa d'investidura exigeixen un augment de la despesa pública i el context és advers, tipus alts d'interès i reducció dels ingressos atípics derivats de la inflació i d'operacions financeres favorables com la compravenda a les comunitats autònomes del deute del FLA). I després hi ha el clima de confrontació que s'ha creat amb els empresaris, un sector que sempre havia tingut una relació més que correcta amb els governs del PSOE, però que ara se sent perseguit fiscalment i insegur legalment, encara que aparentment els empresaris catalans no hi són per aquesta tasca i alguns espanyols tampoc. Davant d'aquest panorama, serà clau la persona que Sánchez posi al capdavant del ministeri d'Economia i les competències que retingui la vicepresidenta Teresa Ribera. Aquest serà el problema real de la nova legislatura, l'economia, la resta és només teatre, o ni tan sols això, un simple i carrincló sainet vodevilesc, una astracanada.

ÉS POLÍTICA AMIC

Insisteix l'oposició popular i alguns mitjans de la capital, que Pedro Sánchez és un president del Govern que tindrà una legislatura molt complicada, que és un president lligat de mans i peus, intervingut per l'independentisme, segons Feijóo. Segur? Diria que no, i ho dic per una raó molt senzilla. Els partits que l'han votat a la investidura saben que no poden trencar res del tracte, ja que precisament si l'han votat és perquè Sánchez pugui ser president en detriment del duet anèmic PP/VOX. Només Podem pot aigualir la festa, fent bona la fauna de la granota i l'escorpí, encara que de fer-ho potser seria el seu penúltim acte. No serà una legislatura complicada, però sí que serà complexa, com qualsevol altra legislatura. Ben mirat, l'únic que guanya en el cas que se'n vagi a unes noves eleccions en breu temps és el Partit Popular, a la resta ni els interessa ni els convé, i això crec que ho saben, o ho haurien de saber. Per això crec que la legislatura durarà el que ha de durar. El temps ho dirà, però tots i cadascun haurien d'entendre que estan condemnats a entendre's. Al capdavall, la política és decidir, i Sánchez i els seus aliats han decidit. És política, amic, no cinisme, manca d'escrúpols, ambició, o ganes de perpetuar-se en el poder. En una escena de Castle, Kate Beckett acusa un senador de mentir, i aquest li contesta: La primera obligació d'un polític si vol triomfar és mentir... Això és la política.

ABDULLAH NO REBRÀ EL MEU MISSATGTE


“No tenim vida, ni somnis, ni esperança. Morim amb cada atac aeri israelià. Si sobrevivim a un atac, és probable que els nostres familiars, amics o éssers estimats hi morin”. El meu amic Abdullah em va enviar aquest missatge per WhatsApp després d'haver perdut el contacte amb ell durant dies. Mahmoud Mushtaha Ciutat de Gaza. a ctxt.es.

Li vaig respondre: “Aquest dolor i aquest patiment acabaran aviat”. Fins ara no ha rebut aquest missatge i no el rebrà perquè Israel ho ha matat. Israel va matar el meu amic Abdullah Baghdadi. El sentiment de perdre els teus amics i familiars és insuportable i no ho puc descriure.

No sé per què algú com Abood, una persona molt pacífica i lluitadora, va ser assassinat per Israel. Es va graduar en odontologia fa només uns mesos. Encara recordo el seu somriure ampli a l'escenari de la graduació. Encara recordo la seva mare abraçant-lo amb força i dient: “El meu fill és metge”. Estudiar medicina a Gaza no és gens fàcil, ja que la família ha de suportar una gran càrrega econòmica, però als pares d'Abdullah només els importava veure el seu fill amb la bata de metge i sentir-se'n orgullosos. Israel va acabar amb el somni dels pares d'Abood.

Vivim enmig d'un malson amb els ulls ben oberts mentre Israel llança bombes per tota Gaza i destrueix blocs sencers de cases i mata centenars de persones a cada atac. [El 45% dels habitatges han estat destruïts o danyats i la xifra de morts puja avui dia almenys a 11.078, segons dades de l'ONU facilitades per Hamàs].

Ara estic vivint a un pis amb 39 persones. Algú es pot imaginar això? Algú es pot imaginar com transcorre la nostra vida en aquests moments? Necessito que el món sàpiga que no tenim aigua potable: estem bevent aigua salada.

Israel ataca fleques i dipòsits d'aigua, entre altres abastaments essencials, cosa que està provocant el patiment de 2,3 milions de persones a la Franja de Gaza. Morirem de gana i deshidratació si no morim sota les bombes.

Abans ens preocupava que Israel matés els nostres éssers estimats, ens matés a nosaltres o destruís les nostres cases l'endemà. Ara ens preocupa que arribi l'endemà i no tinguem què menjar. Tots els forns de la ciutat de Gaza estan tancats. Depenem d'un àpat al dia.

Morim en silenci. Si estàs ferit, no pots trucar a una ambulància perquè et socorri, i si tens sort i segueixes viu sota la runa, no pots trucar a Defensa Civil, així que t'espera una mort sota la runa, asfixiat i amb dolor.

Ahir vaig parlar amb un amic i em va dir que l'única cosa que espera si Israel bombardeja casa seva és que tota la família mori. No vol seguir viu per no patir per la pèrdua dels seus éssers estimats, i no vol quedar sota la runa i morir lentament. Ell i la seva família resen per morir tots junts alhora.

En despertar-me cada matí, em dic a mi mateix que potser avui la guerra arribi al final i cessin els bombardejos. Tot i això, encara no ha arribat aquell dia.

A la ciutat de Gaza, desenes de milers de persones han decidit no abandonar la ciutat, negant-se a suportar una segona Nakba. Abandonats pel món, estem encarant una catàstrofe, matances, patiment, set i gana sota les forces d'ocupació israelianes.

Tot i això, enmig de les diverses formes de mort a Gaza, persistim en els nostres esforços per viure i somiar. Sempre hem tingut somnis i seguim decidits a fer-los.

Vaig escriure aquesta història amb l'esperança de poder transmetre alguna cosa sobre el patiment del meu poble. Potser trobi algú que llegeixi la història i la comparteixi. Estic acostumat a escriure les històries dels altres, però mai no vaig imaginar que algun dia escriuria la meva pròpia història.

NOSTÀLGIA DE MARIA DEL MAR I BELLVER

La primera vegada que vaig escoltar a Maria del Mar Bonet en directe, fou a "es castell de Bellver" a Palma l'any 69 del segle passat, i vaig quedar impressionat pel registre i la calidesa de la seva veu, que ha evolucionat a millor si és possible amb el pas dels anys cap la consolidació d'una carrera exitosa i sòlida, fonamentada en les arrels de la música popular de ca nostra i de la Mediterrània.
Estava a Palma fent la mili, destinat a la Subinspección militar de Baleares i en comptes d'estar al quartal fèiem vida a les bóvedes, sota la Catedral, (ara ja no hi són, hi ha un un llac decoratiu sota la muralla) Allí disposàvem de bastant llibertat, de fet sortíem de farra a la plaça Gomila gairebé cada nit i de paisa.
Vàrem decidir anar amb uns quants companys a es Castell de Bellver a veure l'actuació de la gent de la nova cançó tot i que comportava algún risc. De fet, la majoria del públic erem soldats, era fàcil saber-ho pel cabell curt a l'ús que ara es porta però l'any 69 la moda era precisament dur els cabells llargs.


-
Diria que aquella va ser la primera, o una de les primeres actuacions  en públic de Maria del Mar tot i que em sembla havia gravat ja el seu primer disc, hi havia també Joan Ramón, el seu germà, que va cantar la mateixa cançó tres vegades. Dos més un, el Quicu, crec que Falsterbo i aquí el record ja és difós. Pensava que havia recordat que era Maria del Mar qui va cantar tres vegades la mateixa cançó atès l'hi havien censurat "que volen aquesta gent", però no n'estic del tot segur. Com era normal en aquella època hi havia gairebé un gris per cada espectador, aquests asseguts al mig del pati central del castell de forma circular i els grisos envoltant-lo, tot i que haig de dir que no va haver-hi incidents i l'actuació va transcórrer amb normalitat. Uns dies abans a un hotel de Palma al "hall" havia actuat Joan Baptista Humet, i aquí no hi havia ni grisos, n'érem quinze o vint a escoltar-lo.
Hi vaig pensar ahir al llegir l'escrit de Júlia Costa sobre Jaume Arnella, un altre il·lustra cantant i activista de la nova cançó, encara en actiu. Maria del Mar Bonet, 54 anys després, continua cantant amb aquesta meravellosa veu que em fa pensar que el mallorquí va ser creat expressament per cantar, per cantar mediterràniament.


LA DICTADURA ESPANYOLA

L'única i preocupant amenaça contra la democràcia i la Constitució espanyola rau en la permanent deslegitimació del Govern, del resultat electoral i de la sobirania popular, representada en aquest Congrés dels Diputats. La dictadura espanyola és un règim curiós, inèdit entre tots els totalitarismes coneguts a la història. És la primera tirania on se li pot anomenar “fill de puta” al dictador en plena cara, al mateix Parlament. L'única on l'oposició governa una desena d'administracions autonòmiques i centenars d'ajuntaments. L'única on la majoria dels mitjans de comunicació és crítica contra el dictador i hi ha editorials a la premsa, tertúlia a la tele i sermons a la ràdio on se'l titlla a cada estona de “traïdor” i “felón” que “humilia a Espanya”. L'única on els opositors es poden manifestar lliurement cada dia, a qualsevol hora ia qualsevol lloc. Aquesta dictadura peculiar va viure ahir dimecres una de les sessions parlamentàries més profundament antidemocràtiques que es recorden. Per part d'aquesta presumpta tirania de Pedro Sánchez? No. Per part dels que denuncien que les llibertats estan a punt d'acabar a Espanya.

Al mateix temps que tot això passava a la carrera de Sant Jeronimo, centenars de pacients, inclosos desenes de nadons, estaven atrapats a l'hospital Al-Shifa –el més gran de la Franja de Gaza– mentre les tropes israelianes i els milicians de Hamàs lliuren intensos combats als voltants: les autoritats palestines acusen l'Exèrcit de cometre un “crim contra la humanitat”. Però aquesta notícia ja ha passat a segon pla, pel que es veu, poc importa, i això que Israel no és una dictadura, però sí un Estat genocida, democràtic aixó si. - amb informació de eldiario.es

DESMANTELLEN EL MONUMENT D'UN POETA RUS

El monument a Aleksandr Puixkin, el poeta rus més cèlebre del segle XIX i considerat el fundador de la llengua moderna russa, ha estat desmantellat aquest dimecres a la capital d'Ucraïna, Kíev. El procés de demolició ha estat captat en càmera i divulgat als mitjans ucraïnesos. A les imatges es pot veure com una grua instal·lada en un camió retira l'estàtua, que ja havia estat tacada amb pintura vermella. El monument al poeta rus havia estat exclòs del registre estatal ucraïnès dels monuments del patrimoni cultural.

No hauria sabut res del poeta rus, si no fos per Montserrat Roig, que el citava a la seva novel·la, l'Agulla daurada. La novel·la té una història molt especial dins la meva no relació amb Montserrat Roig. Soc expert en no relacions amb gent que admiro, com la Montserrat o Roberto Bolaño. Puixkin no es mereix que li retirin l'estàtua a Kiev, però els Governs en general, no són experts en subtileses.

"A la segona part de la novel·la, Petersburg, mentre Roig espera en Valeri, el seu nou intèrpret, es va enamorant de la ciutat. Es perd pels carrers on Dostoievski va viure i en els quals va situar les seves novel·les, passeja amb barca pel poderós riu Neva, gaudeix la desbordant i fúnebre simfonia de Xostakóvitx dedicada al bloqueig de la ciutat. Dedica força pàgines, arran de la visita a la casa-museu del gran poeta Puixkin, a endinsar-nos en la vida d’aquest personatge incòmode que despertava a les multituds i a l’autoritat despòtica dels tsars, i el qual va morir jove, seguint el destí marcat dels poetes russos, defensant el seu honor i el de la seva bellíssima esposa. Davant l’escultura d’Eros i Psique al Jardí d’estiu, Roig s’identifica en la desobedient Psique perquè com ella, vol saber. Ara que ja coneix les pedres de la ciutat, està preparada per conèixer la gent que va patir el setge"


El passat dia 10 va fer 32 anys de la mort de Montserrat Roig. Montserrat Roig era especial, molt especial, hauria complert 77 anys el 13 de juny passat. Aquesta es la història de la meva relació amb l'Agulla daurada.

"Fa vint-i-set anys era a Salamanca el dia de la fira del llibre. Recordo que era divendres al migdia i que la celebraven a la plaça Major, que si ja és bonica de per si, en un dia assolellat i ple de paradetes plenes de llibres feia molt de goig. Vaguejava per les parades sense cap idea concreta quan una novel·la em va cridar l'atenció "La aguja dorada", la vaig agafar i em vaig adonar que era de Montserrat Roig. La  vaig comprar i com a la tarda fins a última hora no tenia res a fer, després de dinar vaig anar fins a Zamora i allí vaig començar a llegir-la. La vaig acabar quan la llum començava a dificultar-me la lectura, emocionat i profundament impressionat. La història de la relació de Montserrat Roig amb San Petesburg es molt intensa, tot i que no era aquest el sentit inicial de la seva estada, atès l'havia convidat l'associació d'escriptors russos per que parles del nens i el setge de Leningrad durant la segona guerra mundial, però ella es va deixar absorbir per la ciutat, per la seva història, per Phuskin i li va sortir una novel·la molt autèntica. No he estat mai a Sant Petesburg però no desespero, tard o d'hora hi aniré. Haig d’anar-hi, ho sé.
Com deia al començament fa 32 anys de la seva mort, i malgrat sóc reaci a aquests homenatges - perquè toca -, llevat que es tracti de l'Ovidi que se'ls mereix tots i més, en el cas de Montserrat és diferent, cal recordar-la abans no caigui en la memòria de l'oblit. Vaig parlar amb ella dues vegades, per telèfon, amb motiu de la meva participació a Vostè Jutja, la primera curta, i llarga i molt emotiva i personal la segona. No va venir al programa atès havia de fer un creuer per la Mediterrània amb sa germana, però vaig parlar amb ella, i per a mi era important, molt important. Després se'n va anar i mai més podrem continuar una conversa que vàrem deixar penjada en l'última xerrada telefònica. 

He posat aquesta entrevista que li va fer a una altra patum, Joan Fuster, en una xerrada distesa, fumant tots dos, i diria que al got de Fuster no hi havia pas aigua, i on es palesa la capacitat de seducció de Montserrat, que com em passa amb en Monzó, m'agrada més com a entrevistadora o articulista que no pas com a escriptora, tot i que com he explicat, l'agulla daurada em va causar una profunda impressió. 

VILA DECATHLON

La ministra d’Interior del Regne Unit, Suella Braverman, ha anunciat més mà dura amb les persones que dormen en tendes d’acampada al carrer. Les culpa d’enlletgir les ciutats per no voler renunciar al seu particular “estil de vida”. Ha generat una bona polèmica al seu país.

La cartografia de les ciutats globals és enrevessada perquè desborda els límits administratius. Així com hi ha una metròpolis turística transfronterera que té com a denominador comú el postureig, també hi ha una ciutat líquida que s’estén per Londres, Nova York, París, Madrid o Barcelona i que bé podria dir-se Vila Decathlon , perquè moltes de les tendes d’acampada que brollen en aquestes ciutats es compren en comerços d’aquesta marca. Les més senzilles costen 29,99 euros. Es desplacen fins al lloc més idoni una vegada muntades, així que són ideals per viure de portal en portal.

Aquestes concentracions de persones sense llar no són noves, però cada vegada n’hi ha més i resulten més visibles. A qualsevol ciutat del món. Molts dels que dormen al ras –o sota el fi polietilè de la tenda– són migrants sense sostre. La crisi climàtica i la inestabilitat política al Magrib i el Sahel han desencadenat un tsunami humà impossible de contenir amb tanques i barques patrulleres. La solució és desenvolupar polítiques de contractació a l’origen per aconseguir fluxos d’immigrants ordenats? És probable que sí, però per tenir èxit caldria actuar a gran escala, de manera coordinada amb tota la UE i amb una extraordinària capacitat d’adaptació als vaivens polítics als països del sud. És a dir, tota una quimera.

A més, als veïns migrants de Vila Decathlon s’hi afegeixen els locals expulsats per un sistema cada vegada més injust. La desaparició massiva de llocs de treball raonablement remunerats o l’alça indecent dels lloguers en tenen la culpa. Tenim l’exemple dels professors o sanitaris que en alguns municipis turístics han de dormir en un càmping. No li falta del tot la raó a la ministra britànica quan diu que, per a algunes persones, viure acampat és un estil de vida. Alguns col·lectius de joves expatriats s’han habituat a aquesta còmoda manera de malviure en l’espai públic. Serien la versió actual dels “indigents ociosos” a qui al·ludia Jane Jacobs a la seva preclara Mort i vida de les grans ciutats . Però Braverman perd raó la quan generalitza i evita mostrar la més mínima compassió per persones condemnades a la marginalitat per una combinació de desgràcies i males decisions vitals.

La solució del problema, si és que n’hi ha, només pot venir d’una acció combinada. Els ajuntaments han de començar a assumir que el repte no és conjuntural i augmentar tant les places d’allotjament temporal com les plantilles especialitzades que atenen aquest col·lectiu, i també afinar millor pel que fa a les normatives d’ús de l’espai públic. Mentrestant, als governs els correspon actuar contra les causes majors: l’ebullició climàtica, la fractura social que s’eixampla a ritme exponencial, les guerres i, aviat, la mort massiva de llocs de treball per culpa de la intel·ligència artificial (IA)...

Sense ànim d’aportar solucions, si no més aviat de minimitzar errors, la investigadora en ciència i ètica Margaret Mitchell va advertir dimecres al congrés Smart City Expo de Barcelona sobre els riscos de desenvolupar polítiques urbanes no inclusives de la IA. Va posar com a exemple el fet que s’hagi descobert que algunes aplicacions de conducció autònoma no reconeixen adequadament els nens que transiten pels carrers. Per a ella, és crucial que no es deixi ningú fora del relat. Una cosa és la diversitat (“hi ha gent diferent”) i, una altra, més rellevant, la inclusivitat (“tots intervenen”).

És a dir, Vila Decathlon no pot amagar-se sota la catifa per apaivagar males consciències. Per desgràcia –sobretot per als seus veïns– és una ciutat global que ha arribat per quedar-se. - lavanguardia.cat.


A PROPÒSIT DE BARTLEBY

Tot sels Bartleby que han estat, són i seran, podrien haver estat envaïts per la teoria del pànic, davant la responsabilitat que la seva obra, del tipus que sigui, en un moment determinat pogués o arribés a veure la llum. Ho analitza Vila Matas a Bartleby & cia.... "... Señor Rulfo, ¿por qué lleva tantos años sin escribir nada? Es que se me murió el tío Celerino, que era el que me contaba las historias. El llibre de Vila Matas parla dels que deixen d'escriure (Rulfo, Rimbaud, Salinger...) i indaga en els motius de cadascú per preferir no fer-ho. Tots coneixem els bartlebys, són aquests éssers en què habita una profunda negació del món. Prenen el seu nom de l'escrivent Bartleby, aquell oficinista d'un relat d'Herman Melville que, quan se li encarregava una feina o se li demanava que expliqués alguna cosa sobre la seva vida, sempre responia, indefectiblement dient: Preferiria no fer-ho".
Qualsevol obra, en la intimitat d'un mateix, ballestrejant a tort i a dret i trencant o no les nomes establertes, dona un punt d'impunitat que no genera el pànic. Aquest, pot començar en el mateix moment en que l'autor en mostrar la seva obra i per tant en sortir de la seva trinxera, es descobert per el públic. Aleshores, l'estat de consciència canvia, apareixen els sentits: responsabilitat, ridícul, i a sobre la necessitat de com a mínim en el cas de continuar, igualar o millorar el que ja s'ha fet, i la gran pregunta: si ja s'ha expressat el que es pensava, el que es volia dir, perquè dir res mes?, amb el perill de repetir-se. En aquest moment en que el pànic fa acte de presència i que suposo qualsevol artista conscient en un moment o altre experimenta, la reacció pot anar en dues direccions: Seguir treballant amb el risc de repetir-se constantment i entrar en l'engranatge comercial, sovint prou rendible, o refugiar-se en el no, Bartlebitzar-se, per pròpia coherència. No és una decisió fàcil de prendre i em temo que més que un mateix, qui l'adopta és el propi estat de consciència de cadascun. A nivell personal, confesso que no m'hauria agradat tenir-ho ja tot dit als dinou anys com Rimbaud, o com ens deia Cioràn que als vint sabia exactament el mateix que als seixanta, que aquests quaranta anys havien estat una simple i feixuga tasca de comprovació del que ja sabia. Sobre tot perquè en ambdós casos no és veritat i si un acte de vanitat. Hom només sap el que sap que no és molt, però malgrat les pròpies mancances encara no ha perdut la capacitat de sorprendre’s davant les coses. No ha estat doncs envaït pel pànic (encara) segurament per un cert estat d’inconsciència que sent honest, tal com està el paisatge, no crec sigui tampoc dolent del tot. Al cap i a la fi no soc pas l'únic inconscient. A més, aquest escrit ha servit per no parlar de política, encara que com deia Fuster, dir Bon dia, ja és una manera de fer política.

LES LLAMBORDES DAURADES

Sabadell té des d’aquest diumenge 63 Stolpersteine. La xifra s’ha assolit després de col·locar les llambordes en honor a José García Campillo i Pere Sabater Carbonell, víctimes del nazisme. Tot en dos actes que han permès recordar i recosir la vida d’aquests habitants sabadellencs i que s’han celebrat, respectivament, davant dels domicilis on van viure.

La primera llamborda s’ha col·locat a La Serra d’en Camaró. Concretament al número 49 del carrer de La Serralada. Allà hi va viure José García Campillo (1899), natural de Santomera (Múrcia) d’on va marxar per establir-se a Sabadell. A la ciutat va treballar de filador i durant la guerra civil va lluitar per la República. Posteriorment, es va exiliar a França i tancat a un camp de refugiats. Allà hi va viure fins que amb l’ocupació nazi va ser detingut i deportat a Mauthausen l’any 1940. El 1941 va ser traslladat al camp de Gusen, on va morir durant l’hivern juntament amb 23 sabadellencs més que es trobaven retinguts.

Acabada la guerra europea la seva família restant es va establir a França, concretament al poble de Besiers (Occitània). I és des d’allà d’on aquest diumenge han vingut alguns dels seus familiars presents a l’acte. La seva neta, Joseline Balot, ha explicat amb emoció el que la llamborda representa per ells: “No tenim paraules, és molt important. Sobretot per la seva memòria i per la de la meva mare. Tota la vida hem volgut refer i honorar la seva història i ara per fi hem pogut”.

La segona llamborda s’ha col·locat al número 115 del carrer de l’Horta Novella. En aquest lloc hi va viure Pere Sabater Carbonell (1910), qui va treballar a Castellar del Vallès, abans de traslladar-se a Barcelona. Allà es creu que es va afiliar al PSUC i va acabar lluitant a la guerra civil abans de marxar a l’exili. Entre el 1939 i 1941, segons la família, va ajudar a la resistència francesa amb els maquis. L’any 1941 va ser detingut i internat als camps de Sètfonts primer i al de la Vernet d’Ariejà fins al 1944. L’any 1945, juntament amb altres presoners, va ser transportat amb ‘el tren fantasma’ al camp de Dachau d’on va acabar sent alliberat al final de la guerra. Posteriorment, va refer la seva vida a París. A la capital francesa es va dedicar a ajudar catalans supervivents de la deportació, rebent el reconeixement del govern francès el 1957. Finalment va acabar els seus dies a Perpinyà.

La seva família es va establir al sud de França, però també a Barcelona. Des d’allà alguns familiars han assistit a l’homenatge. “Per nosaltres representa moltíssim i és preciós, només ens sap greu per la seva filla que va morir i no ha pogut veure aquest acte”, han expressat Laura Rafar i Conxita Virgili, familiars de Sabater. Justament la mort de la filla va permetre trobar uns documents sobre la vida de Pere. “El fill d’uns amics va buscar el nom a internet i a partir d’aquí vam iniciar el procés amb l’Ajuntament per obtenir la llamborda, va ser una casualitat”, han afegit. Els dos actes han estat presidits institucionalment pel Museu d’Història, l’Ajuntament i l’ONG Amical de Mauthausen. Tots ells han destacat el compromís de la ciutat amb la memòria històrica i la voluntat de continuar recordant als sabadellencs víctimes del nazisme. A Sabadell el projecte va començar el 2018 i amb els anys ha convertit la ciutat en un municipi de referència, sent la ciutat catalana amb més llambordes de memòria- un 10% de tot Catalunya. Diari de Sabadell. Si us interès la història de les llambordes daurades, aquí la teniu....

L'alumnat de tres instituts de la ciutat ha rebut els nou Stolpersteine dedicats a barcelonins i barcelonines que van ser deportats pel règim nazi. Els Stolpersteine (llambordes', en alemany) formen el memorial més llarg del món: hi ha més de 75.000 a més de 1.800 ciutats de vint països, i se situen davant dels domicilis de les persones homenatjades. Ho expliquen a el periodico. Potser no se li ha donat la importància moral que tenen cadascuna d'aquestes llambordes, aquí us deixo la seva història...

UNA PEDRA RECORRE EUROPA - Una pedra recorre Europa, es reprodueix a centenars, a milers. Va germinar al voltant de 1990, va aparèixer en la Rathausplatz de Colònia i va seguir per Berlín el 1996, a la Oranienstrasse; des de llavors ja no es va aturar. Parlo de la stolpersteine, una petita peça cúbica de ciment (amb prou feines deu centímetres per costat) recoberta de llautó on s'inscriu informació relativa a persones, lleis o situacions vinculades al complex univers opressiu del Tercer Reich. El seu hàbitat és urbà i la seva pell daurada llueix cridanera i bella entre el paviment de les voreres, davant el domicili de la víctima o a l'espai precís en el que van esdevenir els fets evocats i commemorats.
Una pedra en el camí. En realitat, més de setanta mil pedres instal·lades el dia d'avui en ciutats europees, tot i que l'horitzó pot ser de sis milions si parlem de jueus, però d'uns onze milions més si es tracta del conjunt de deportats, i encara més d'afectats pel nazisme: tantes pedres com a víctimes va fer el Reich durant el seu imperi entre 1933 i 1945. No hi ha xifra. L'infinit no té xifra, només un signe, un símbol.
L'abast de la stolpersteine ​​és gairebé discrecional, el seu límit s'ennuvola i el criteri es desfonda per la seva fràgil regulació. L'infinit no té xifra. La xifra està en l'infinit. Ho explica el Catedràtic d'Història a la Universitat de Barcelona Ricard Vinyes a Publico.es. Conec el fet per una experiència personal que vaig explicar aquí el febrer de 2018. - Diari de Sabadell.

SENTINELLES CONTRA L'OBLIT. - Dilluns al matí quan tornava de caminar per la cosa aquesta de que s'ha de fer exercici, en passar pel carrer Borràs, em va cridar l'atenció aquesta llamborda amb una placa daurada que hi havia al terra, amb aquest nom gravat: Marià Llonch Casanovas, assassinat el 31.8.1941 GUSEN.
Em va sorprendre, no n'havia vist mai cap, així al terra, com per ensopegar-hi. A el periódico d'ahir vaig trobar la resposta; Efectivament la idea és aquesta, posar aquestes llambordes al terra davant cases de les víctimes del nazisme, tasca que l'artista alemany Gunter Demnig du a terme des de fa 25 anys. 
Gunter Demnig va començar el seu homenatge sota la màxima "una persona només és oblidada quan el seu nom és oblidat", així que a les 'stolpersteine' (que literalment significa pedres per ensopegar), grava el nom del deportat, la data de naixement i la de defunció en el cas que fos assassinat pel règim de Hitler.

Només a Sabadell, dissabte n'hi va instal·lar 23, una d'elles és la que teniu a la foto.
No és la primera vegada que l'artista alemany col·loca llambordes als carrers catalans -el 2015, el poble de Navàs va ser pioner- però ha sigut la més extensa. A més de Sabadell, també s'han col·locat 'stolpersteine' a Olesa de Montserrat, la Segarra, Granollers, Girona i als Guiamets (Priorat), el poble de Neus Català. La supervivent del camp de Ravensbrück, de 102 anys, va assistir amb la seva família a l'homenatge. 

"És un honor posar una 'stolperstein' a la Neus, perquè n'hi ha poques que es puguin col·locar a persones que encara són vives". La seva filla, Margarita Català, va agrair en nom de la seva mare -tot un símbol de la recuperació de la memòria històrica- l'acte i va assegurar que aquestes pedres contribueixen a fer que la història no sigui una cosa abstracta i llunyana. 

"Són com sentinelles -va afegir- que impedeixen l'oblit de totes aquelles violències infringides. La realitat actual de nombrosos països d'Europa, on la xenofòbia i l'extrema dreta aixequen el cap, ens mostra la gran necessitat de la memòria". 

'LAWFARE'


Richard Evans deia que la idea que en la història res no passa per atzar i que tot el que passa és el resultat de les maquinacions perverses de grups malignes que manipulen el món entre bastidors és tan vella com la història mateixa. Per això hi ha qui segueix creient que Hitler va escapar amb vida del búnquer de la Cancelleria i va envellir en algun lloc de Sud-amèrica, que l'home no va arribar a trepitjar la Lluna i que els extraterrestres solen celebrar els pícnics a Nevada i Nou Mèxic. - Javier Melero.

Recordeu que bé que va funcionar el pensament conspiratori en els temps del senador McCarthy, aquell tipus que creia veure comunistes ocults en tots els sectors de la societat, que va sumir Hollywood en el terror i que, entre altres proeses, va aconseguir amargar-li la vida a la meravellosa Billie Holiday. Aquella dona que cantava a l'estranya fruita penjada dels arbres del sud, i que no era res més que un negre linxat a “la terra dels lliures i la llar dels valents”.

Això encara és més cert avui dia sota la tirania de les xarxes socials, on les teories de la conspiració prosperen gràcies a la influència minvant dels que solien actuar com a porters de l'opinió: els editors de premsa i els analistes fiables. El territori, en fi, on es relativitzen els límits entre la realitat i la falsedat –tal com evidència el trumpià i pervers concepte dels fets alternatius– i el model d'èxit són subjectes de poca intel·ligència convençuts que només una combinació de mala sort i dels estratagemes dels altres els ha privat d'ocupar els esglaons més alts de la cadena alimentària.

Els dic això al fil de la freqüent menció en aquests dies de termes com a Estat profund (deep State) i guerra legal o lawfare, un sistema de persecució política consistent en la utilització abusiva de procediments judicials per tal de destruir o neutralitzar l'adversari. Com deuen haver sentit, es tracta de conceptes esgrimits principalment per l'entorn de Puigdemont, a propòsit de com s'haurien de concretar les persones beneficiades per una llei d'amnistia.

Quan veig moviments extravagants al CGPJ, em comença a convèncer l'argument de Puigdemont. Perquè, des del punt de vista de Puigdemont, l'amnistia no només hauria d'assolir els acusats per delictes de clara naturalesa política, sinó també d'altres molt allunyats d'aquest context però comesos per imputats pertanyents al món processista. Ja saben a què em refereixo, però bàsicament es tractaria de prevaricacions amb intenció de beneficiar il·legalment tercers, tràfic d'influències amb ànim de lucre, blanqueig de capitals, falsedats documentals i delictes contra la hisenda pública.

La idea és que cap hauria estat mai processat ni, encara menys, condemnat, si no fos per la seva estreta vinculació amb el procés o la seva identificació pública amb els objectius independentistes. És a dir, que l'Estat profund, una sèrie de subjectes poderosos, però no identificats, va posar en marxa un fenomen d'ofuscació legal, que no va ser res més que una eina que van utilitzar deliberadament aquestes elits tèrboles amb la connivència de sectors addictes de la judicatura i que es va materialitzar en la persecució desmesurada d'individus concrets vulnerant els principis d'igualtat davant de la llei i de prohibició de l'arbitrarietat.

En condicions normals els hauria dit que la tesi puigdemontiana no m'agrada. No són pocs els polítics populistes que fan referència a la necessitat de destapar els complots i frustrar les conspiracions d'aquell deep State que Boris Johnson va descriure una vegada com “la gent que veritablement dirigeix el país”. L'Estat profund ja era un concepte conegut a la Turquia d'Erdogan molt abans que fos adoptat per Trump i més tard per Bolsonaro, Netanyahu i aquest tipus de gent que creu (Erdogan dixit) que “la democràcia és com un tramvia. T'hi muntes fins que arribes al teu destí i després baixes”, cosa que m'inspira escasses simpaties.

Però també és cert que no totes les teories conspiratives són fruit de la paranoia o l'oportunisme. Sense anar més lluny, aquí tenen el cas Watergate. Per això, quan en plena negociació sobre la llei d'amnistia veig alguns moviments extravagants al CGPJ i resolucions judicials que treuen del barret de copa el socorregut conill del terrorisme o es coordinen temporalment amb una sincronització més que sospitosa, miro atònit la meva pròpia cara al mirall i no la reconec: em comença a convèncer, mal que em pesi, l'argument de Puigdemont.

NO VINDRÀ D'UN PAM



Hi ha coses per les que no ens hauriem de preocupar massa, en general solem preocupar-nos pel que no ens hauríem de preocupar i no ens preocupa el que realment hauria de preocupar-nos. Això que acabo d'escriure segur que s'assembla molt al que abans ha escrit un altre, i abans un altre que l'altre. Fins i tot la semblança podria ser literal. Com sovint tinc escrits preparats per publicar, em trobo que algú ho ha publicat ja abans que jo, amb el mateix o similar tema i amb sospitoses coincidències i no m'ho pot haver copiat en no haver-ho publicat jo encara; es tractaria doncs d'estar ambdós compromesos o fixats en les mateixes dèries i coincidències. En el cas de tractar-se de plagi, el pitjor no seria que es tractés d'un robatori, sinó d'una redundància, i de fet és preferible que s'escriguin plagis de coses sensates que no originals superflus. En el cas que ens ocupa, no es tracte doncs de plagi, sinó de coincidència, de pura coincidència; com deia Fuster: dues persones només poden coincidir en algun lloc - o en alguna idea - quan provenen d'indrets distints. L'originalitat radica al capdavall en la procedència i en el ressò a l'hora de ser llegit de l'un o l'altre. Ve a ser com l'èxit o el fracàs, l'esforç és el mateix, la diferència entre l'un i l'altre rau en el cas de l'èxit, en el reconeixement.

"A Pedro Sánchez ja fa anys que els seus enemics i fins i tot algun amic, li diuen de tot. Egòlatra, voluble, cínic, traïdor, ocupa, felón. Si ja abans d’acceptar el pacte amb Puigdemont era descrit com un polític sense escrúpols capaç de vendre la pàtria per mantenir-se al poder, sembla lògic que Sánchez hagi pensat: “No vindrà d’un pam”. Si, en crear el govern Frankenstein, ja havia encapçalat un “govern il·legítim”, si ja era un “malalt d’ambició”, ¿què hi fa que ara, a més, sigui descrit com un dictador o un autòcrata? Què hi fa que li diguin de tot i més.

Pels seus enemics, Pedro Sánchez ja és, ara mateix, la reencarnació de Ricard III, l’usurpador, un dels personatges més odiosos de Shakespeare. Amb una diferència. El rei shakespearià era esguerrat: un geperut tan lleig que els gossos bordaven al seu pas. Mentre que Sánchez és una de les millors perxes de la política mundial, cosa que el fa encara més pervers a ulls dels que el voldrien esclafar, perquè encarna la bellesa diabòlica. Més de mitja Espanya, exasperada amb el pacte de legislatura, espera que en alguna de les moltes batalles que s’acosten, Sánchez, vençut, pronunciï la famosa frase: “Un cavall, el meu regne per un cavall!”.

Ara bé, una visió menys apassionada ens ajudaria a observar-lo amb més precisió. Sembla evident que ara el president de la resistència a qui s’assembla realment és a Juli Cèsar, desobeint el Senat i travessant el Rubicó per iniciar la guerra civil. Cèsar va derrotar el seu adversari Pompeu, amb l’ajut, entre d’altres, de la deessa Fortuna. Va tenir molta sort. Les espases de Pompeu no el van tombar, sinó el punyal del seu fill adoptiu, Brutus, i dels seus amics. Cinc anys després de travessar el Rubicó, Cèsar va caure davant les portes del Senat dessagnat per 35 pu­nyalades. Recordar només que al PSOE Sánchez hi té uns quants fills adoptius. Compte amb el dia de la investidura, a veure si Sánchez caurà víctima del seu brutus particular". 

Amb informació de la vanguardia i wiquipedia.

'BUY NOTHING DAY'


El divendres de la setmana vinent, o sia el dia 24 de novembre se celebrarà el Black Friday, que de fet no és un dia sinó que dura una setmana, o fins i tot una mica més. Black Friday, no s'ha traduït, ho entenc, no queda bé dir divendres negre, sembla un relat de la màfia. Segons alguns experts, el Black Friday s'emprava per referir-se al superàvit que registraven els comptes el divendres posterior a la celebració d'Acció de Gràcies, ja que els números vermells es tenyien de negre gràcies al gran consum per part de la població. De fet, se suposa que és quan començaven de 'motu propio' sense incentius publicitaris, les compres nadalenques. Aquí no tenim dia d'acció de gràcies... de res, però hem adaptat la celebració per anticipar la venda de regals nadalencs del personal. De fets, una gran part d'aquests comerços estan en rebaixes permanents tot l'any.

Però hi ha una altra festa importada dels EUA, no té el ressò del Black Friday, i ho entenc perquè és la seva antítesi, el Buy Nothing day, dia de no comprar res, que no deixa de ser una ximpleria ximple, ja que ja s'ha comprat tot el dia anterior, ja que el Buy Nothing day se celebra el dia posterior al Black Friday, enguany el dia 25 de Novembre.

El dia mundial sense compres, va ser creat per l'artista de Vancouver Ted Dave i posteriorment promogut per la revista canadenca Adbusters. Els participants d'aquest moviment s'abstenen de comprar qualsevol cosa durant 24 hores com una exhibició concentrada del poder del consumidor. Aquest esdeveniment intenta que la societat prengui consciència del que alguns veuen com els hàbits de consum malgastador en els països del primer món. Els activistes també poden participar en manifestacions per impedir visitar centres comercials i altres formes d'expressió radical. Així mateix, Adbusters ha aconseguit anunciar la jornada a la CNN, però altres cadenes, com la MTV, s'han negat a emetre els seus anuncis.

D'altra banda, en els últims anys, el moviment ha guanyat adeptes entre els moviments contra el canvi climàtic. Aquests argumenten que per aturar aquest fenomen el primer món ha de canviar els seus hàbits de consum. Als Estats Units i Canadà, els partidaris es manifesten l'endemà del Dia d'Acció de Gràcies. Aquest dia, freqüentment anomenat «divendres negre», és als Estats Units un dels dies de l'any en què més es compra. A la resta del món, se celebra un dia després, dissabte.

Des que el "Dia Mundial sense Compres" se celebra després d'Acció de Gràcies, gràcies al seu significat (el de resistir el consumisme sense sentit), algunes persones han vist l'oportunitat d'exposar la hipocresia del cap de setmana posterior a Acció de Gràcies. Aquesta festa sempre s'ha centrat en l'amistat, la família i la comunitat, mentre que l'endemà només ho fa en el consumisme i les compres. Així doncs, alguns dels seus participants poden considerar-lo com un mitjà de reivindicar el missatge original de la celebració: animar els amics i les famílies a reunir-se, en comptes de a gastar diners.

El "dia mundial sense compres" es va celebrar per primera vegada a Vancouver, Canadà al setembre de 1992, però en 1997 va ser traslladat l'endemà d'Acció de Gràcies als Estats Units i Canadà i l'endemà a la resta del món, com un crida contra el consumisme de l'època prenadalenca. El BLACK FRIDAY va començar als Estats Units el 1961, encara que a Espanya va arribar més tard, i va ser el que va inspirar el dia mundial sense compres. 

Tot això no deixa de ser un acte folklòric, un brindis al sol. Aquest és un concepte que a casa practiquem des de fa temps els 365 dies de l'any. Del que es tracte és de comprar el que cal quan fa falta, que tampoc és tan difícil, ja ho he explicat alguna altra vegada. Aquesta manifestació del Dia sense compres és un no res enmig dels múltiples actes innocus que se celebren dia si dia també a tot el món per qualsevol qüestió o fotesa, amb un fons de reivindicació temporal i anecdòtica, o fins i tot en qüestions molt serioses, com el dia de la dona tots els diaris en paper i digitals parlaran de la dona i la violència masclista i la gent lluirà el llacet corresponent, fins i tot els presentadors dels telenotícies, i fins a un altre dia d'un altre any i un altre llacet, encara que el tema llacet des dels grocs sembla que va a la baixa. Tot plegat pura banalitat temporal. d'una societat cada vegada més Idiocràtica.

NOTICIAS 24/7 - EL PERIODICO