Molts dels equívocs referents a la gestió democràtica del poder provenen, al meu parer, de l'ambigüitat del concepte de consens. El que segueix és un raonament actualment difós entre un bon nombre d'anarquistes.
Quan el fonament de la societat de la dominació era visiblement la brutalitat de la força, el significat de les pràctiques de revolta resultava evident per als explotats. Si aquests no es rebel·laven era precisament perquè el xantatge de la policia i la fam els obligava a la resignació ia la misèria. Contra aquest xantatge per tant, calia actuar amb determinació. Avui, per contra, les institucions de l'Estat compten amb la participació, dirigida, de les masses, ja que una urgent operació de condicionament els ha fet consentir. Per aquest motiu la revolta ha de desplaçar-se al pla de la deslegitimació, de l'erosió gradual i ascendent del consens. Per tant, seria a partir d'aquestes petites zones en les que la presència del poder no està legitimada, en què està posada entre parèntesis, per així dir-ho, que es pot fer créixer un projecte de transformació social. D'altra manera la rebel·lió es converteix en un actuar com a fi en si mateix, en el millor dels casos un inútil i incomprès gest testimonial, en el pitjor una contribució a la repressió i un perillós allunyament de les necessitats reals dels explotats. Aquesta em sembla l'essència d'un discurs que ve freqüentment adornat de mil maneres diferents.
Tot aquest raonament es basa en realitat en una premissa falsa, segons la qual existiria una separació entre el consens i la repressió. Que l'Estat necessita de tots dos instruments de control és una cosa evident i crec que ningú incorre en l'error de negar-ho. Però adonar-se que el poder no pot sostenir-se només amb la policia o la televisió, no n'hi ha prou. L'important és comprendre en quina proporció estan relacionades entre si.
Legitimació i coerció semblen ser condicions diferents només si es considera el consens com una mena d'aparell immaterial que plasma la materialitat de l'autoritat; en altres paraules, si es considera que la producció d'una determinada actitud psicològica (l'acceptació) es dóna en un altre lloc diferent a les estructures d'explotació i de la imposició basades al seu torn en actituds semblants. Des d'aquest punt de vista resulta irrellevant si aquesta producció ve d'abans (com a preparació) o després (com a apologia). El que interessa és que no es produeixen alhora. I és just aquí on s'obre la separació de la qual parlàvem.
En realitat, la divisió entre l'esfera interior de la consciència i la de la pràctica de l'acció, existeix només en el cap (i en els projectes) dels capellans de tots els colors. Però al final també ells estan obligats a atorgar una regió terrenal a les seves fantasies celestes. Com Descartes va haver d'inventar la glàndula pineal com a lloc on resideix l'ànima, així el burgès ha designat la propietat privada com el feu del seu miserable Jo santificat. De la mateixa manera, el demòcrata modern, no sabent on ubicar el consens, recorre a la simulació del vot i del sondeig. L'últim a arribar, el llibertari a l'altura dels temps situa la pràctica deslegitimadora en una "esfera pública no estatal" de misteriosos confins.
El consens és una mercaderia com ho és una hamburguesa o la necessitat de presons. És més, la societat més totalitària és la que sap donar a les cadenes el color de la llibertat, la mercaderia per excel·lència avui dia. Si la repressió més eficaç és la que anul·la el desig mateix de rebel·lió, el consens és repressió preventiva, policia de les idees i les decisions. La seva producció és tan material com la de les casernes i els supermercats. Els diaris, la televisió i la publicitat són poder com ho són els bancs i els exèrcits.
Enfocant així el problema, resulta evident que l'anomenada legitimació no és altra cosa que autoritat. El consens és força, i la seva imposició s'exercita des d'estructures concretes. Això vol dir que pot ser atacat. Altrament toparem sempre amb un fantasma que, quan es fa visible, ja ha vençut. La nostra possibilitat d'actuar aniria a l'una que la nostra impotència. Es pot colpejar aquesta realització del poder, però la seva legitimació arriba sempre -d'on no se sap- abans i després de la meva atac, per a cancel·lar la sentido.Como es veu, de la manera de concebre la realitat de la dominació deriva la manera de concebre la revolta. I viceversa.
El fet que la participació en els projectes del poder és cada vegada més gran, la vida quotidiana està cada vegada més colonitzada, el fet que l'urbanisme fa que el control policial sigui en part superflu i la realitat virtual destrueix tot diàleg; tot això incrementa (certament no l'elimina) la necessitat d'insurrecció. Si hem d'esperar a que tots es facin anarquistes per fer la revolució, deia Malatesta, anem llestos. Si hem d'esperar a deslegitimar al poder per a atacar-lo, anem llestos. Però els anhelants, per sort, són poc donats a l'espera. Que perdre, només tenim la paciència.
Quan el fonament de la societat de la dominació era visiblement la brutalitat de la força, el significat de les pràctiques de revolta resultava evident per als explotats. Si aquests no es rebel·laven era precisament perquè el xantatge de la policia i la fam els obligava a la resignació ia la misèria. Contra aquest xantatge per tant, calia actuar amb determinació. Avui, per contra, les institucions de l'Estat compten amb la participació, dirigida, de les masses, ja que una urgent operació de condicionament els ha fet consentir. Per aquest motiu la revolta ha de desplaçar-se al pla de la deslegitimació, de l'erosió gradual i ascendent del consens. Per tant, seria a partir d'aquestes petites zones en les que la presència del poder no està legitimada, en què està posada entre parèntesis, per així dir-ho, que es pot fer créixer un projecte de transformació social. D'altra manera la rebel·lió es converteix en un actuar com a fi en si mateix, en el millor dels casos un inútil i incomprès gest testimonial, en el pitjor una contribució a la repressió i un perillós allunyament de les necessitats reals dels explotats. Aquesta em sembla l'essència d'un discurs que ve freqüentment adornat de mil maneres diferents.
Tot aquest raonament es basa en realitat en una premissa falsa, segons la qual existiria una separació entre el consens i la repressió. Que l'Estat necessita de tots dos instruments de control és una cosa evident i crec que ningú incorre en l'error de negar-ho. Però adonar-se que el poder no pot sostenir-se només amb la policia o la televisió, no n'hi ha prou. L'important és comprendre en quina proporció estan relacionades entre si.
Legitimació i coerció semblen ser condicions diferents només si es considera el consens com una mena d'aparell immaterial que plasma la materialitat de l'autoritat; en altres paraules, si es considera que la producció d'una determinada actitud psicològica (l'acceptació) es dóna en un altre lloc diferent a les estructures d'explotació i de la imposició basades al seu torn en actituds semblants. Des d'aquest punt de vista resulta irrellevant si aquesta producció ve d'abans (com a preparació) o després (com a apologia). El que interessa és que no es produeixen alhora. I és just aquí on s'obre la separació de la qual parlàvem.
En realitat, la divisió entre l'esfera interior de la consciència i la de la pràctica de l'acció, existeix només en el cap (i en els projectes) dels capellans de tots els colors. Però al final també ells estan obligats a atorgar una regió terrenal a les seves fantasies celestes. Com Descartes va haver d'inventar la glàndula pineal com a lloc on resideix l'ànima, així el burgès ha designat la propietat privada com el feu del seu miserable Jo santificat. De la mateixa manera, el demòcrata modern, no sabent on ubicar el consens, recorre a la simulació del vot i del sondeig. L'últim a arribar, el llibertari a l'altura dels temps situa la pràctica deslegitimadora en una "esfera pública no estatal" de misteriosos confins.
El consens és una mercaderia com ho és una hamburguesa o la necessitat de presons. És més, la societat més totalitària és la que sap donar a les cadenes el color de la llibertat, la mercaderia per excel·lència avui dia. Si la repressió més eficaç és la que anul·la el desig mateix de rebel·lió, el consens és repressió preventiva, policia de les idees i les decisions. La seva producció és tan material com la de les casernes i els supermercats. Els diaris, la televisió i la publicitat són poder com ho són els bancs i els exèrcits.
Enfocant així el problema, resulta evident que l'anomenada legitimació no és altra cosa que autoritat. El consens és força, i la seva imposició s'exercita des d'estructures concretes. Això vol dir que pot ser atacat. Altrament toparem sempre amb un fantasma que, quan es fa visible, ja ha vençut. La nostra possibilitat d'actuar aniria a l'una que la nostra impotència. Es pot colpejar aquesta realització del poder, però la seva legitimació arriba sempre -d'on no se sap- abans i després de la meva atac, per a cancel·lar la sentido.Como es veu, de la manera de concebre la realitat de la dominació deriva la manera de concebre la revolta. I viceversa.
El fet que la participació en els projectes del poder és cada vegada més gran, la vida quotidiana està cada vegada més colonitzada, el fet que l'urbanisme fa que el control policial sigui en part superflu i la realitat virtual destrueix tot diàleg; tot això incrementa (certament no l'elimina) la necessitat d'insurrecció. Si hem d'esperar a que tots es facin anarquistes per fer la revolució, deia Malatesta, anem llestos. Si hem d'esperar a deslegitimar al poder per a atacar-lo, anem llestos. Però els anhelants, per sort, són poc donats a l'espera. Que perdre, només tenim la paciència.
Se ha de leer más a fondo.
ResponEliminaEl artículo es bueno
Salut
ho volia posar al començament, llegir amb calma, és un escrit espés però molt interessant.
ResponEliminaPer a mi, els equívocs referents a la gestió democràtica del poder provenen, al meu parer, de l'ambigüitat del concepte d'emancipació de les masses. Un concepte molt relliscós i difús. Segurament també utòpic, és a dir, fora de la realitat.
ResponEliminaL'article és bo, però molt espès, massa. En realitat és bo el seu anunciat i el seu propòsit, parlar dels equívocs referents a la gestió democràtica del poder.
doncs si, és molt espés.... pero interessant.
Elimina