Resulta que Ell s'estava afaitant aquell matí, asèpticament, amb moviments veloços i obsessius. Procurava deixar el seu magre rostre polit i ters per suportar l'embat de milers i milers de substanciosos orticons a través d'hores i hores del seu llarg programa. Molt llarg. En el mateix moment, a la mateixa hora i en la mateixa ciutat on es desenvolupa aquest bell conte que potser val la pena llegir ja que gairebé no val la pena escriure, una mà petita, peluda i suau redactava 1'esquela, una petita nota curta molt conceptuosa i la ficava dins d'un sobre lleugerament celeste, paper fil de 200 grams amb ratlletes gairebé imperceptibles i estampava en ell un nom gairebé segurament, o segurament xifrat. Després, la mateixa mà, ara amb l'ajuda de l'altra, igual però esquerra, adheria a l'angle superior dret una estampilla dentada i vermella.
Ell va arribar al canal aquest dia, va impartir diverses indicacions seques i incisives, va respondre sense vacil·lar moltes preguntes amuntegades i va signar, gairebé al descuit, un paper que no havia de ser molt important ja que gairebé no el va llegir, o el va llegir tot just. en aquest mateix instant, una altra mà, ni petita ni peluda però sí suau prenia el sobre anteriorment referit i l'obria amb moviments nerviosos, una mica maldestres com s'ha d'obrir tota carta amb nom xifrat. Després, l'home va llegir la missiva, primer amb ulls tranquils, després amb ulls encara tranquils i finalment amb ulls sempre tranquils, que no s'immutava per res el subjecte. No obstant això, després de rellegir a consciència allò, va estirar la seva mà dreta amb el simple expedient de flexionar el colze del mateix costat i la va dipositar pesada sobre el tub negre del telèfon. Va marcar pensativament, va dir: que vingui Josep i va penjar. Ell va tenir molt a veure amb aquell assumpte de la pizzeria on van caure abatuts per les arteres bales dels recordats companys, la va anar doblant lenta i prolixament fins a conformar una punxeguda fletxa i amb ella i la vista perduda va procedir a evacuar els intersticis de les seves dents inferiors.
Ell va xarrupar tot just el cafè que li havien servit sentint en els llavis, tots dos, el gust calent i violatori del líquid negre i espès. Va aparèixer llavors un dels sequaços qui el va informar en to professional que havia rebut una trucada telefònica on li informaven d'un senyor de qui la petita filla de quatre anys havia estat triturada per un camió gàbia i l'home, desconsolat, desitjava acostar-se al programa d'aquesta tarda per protestar contra l'exportació de carns. Ell va acabar el seu cafè amb un enèrgic glop, va mirar a l'assistent i va aprovar amb el cap, dues o tres vegades. 
És aquí, a la tarda, a les cinc en punt de la tarda on el nostre relat es canalitza a través de la màgia de la literatura o la televisió, dues històries que es suposaven gairebé desconnectades es van entroncant en un estudi silenciós i fosc davant l'ordre d'Ell d'apagar tots els espots menys un, un que crucifica José contra la seva butaca, trasmudat, plorant, sanglotant, convuls, atordit pel plor inconsolable de dotzenes de senyores, de nens, que es retorcen les mans, macerades pel drama espantós, tremoloses davant la caritat d'Ell que ha fet aturar la música, fins i tot, per respectar el dolor d'aquest home que va veure a la seva filla de l'ànima aixafada per les rodes triples, quàdruples del camió immens i la caixa, plena de vaques grolleres i alienes, cagonas i pudents, d'aquest home que de sobte, serenament, es posa de peu, extreu d'entre la roba una negra i massissa pistola quaranta-cinc, crida per Anselmo i el Tano i descàrrega a boca de canó catorze trets sobre Ell, dels quals quatre no donen en el blanc, un penetra a l'altura de la mama dreta, segmenta el tendó humeral del pectoral major, lesiona el lòbul inferior del pulmó dret allotjant-se finalment en l'omòplat: dos interessen l'abdomen destruint la vena basílica i la glàndula suprarenal dreta, castiguen les cames, una altra perfora el frontal i l'esplenio quedant atrapada en el esternocleidomastoideo, una altra penetra pel coll a l'altura del homohioideo, s'esmicola una vèrtebra cervical i després de descriure una capritxosa paràbola lesiona l'encèfal. L'última desbarata, directament, el bulb raquidi, amb orifici de sortida i, segons el metge forense, és el que li produeix la mort.

TELEVISIÓ, un conte de:
Roberto Fontanarrosa