.

L'ABSURDITAT DE LA GUERRA


Cinc coses són importants en la guerra de trinxeres: llenya, menjar, tabac, espelmes i l'enemic. A l'hivern, al front de Saragossa, eren importants en aquest ordre, amb l'enemic en un allunyat últim lloc. No sent a la nit, durant la qual sempre es podia esperar un atac per sorpresa, ningú es preocupava per l'enemic. El vèiem com a remots insectes negres que ocasionalment saltaven d'un costat a un altre. La veritable preocupació de tots dos exèrcits consistia a combatre el fred.
He de dir, de passada, que durant la meva permanència a Espanya vaig tenir oportunitat de presenciar molt poca lluita. Vaig estar al front d'Aragó des de gener fins al maig, i entre gener i finals de març poc o res va passar allà, excepte a Terol. Al març es va produir una lluita aferrissada als voltants d'Osca, però jo vaig ocupar en ella un paper molt insignificant. Més tard, al juny, va tenir lloc el desastrós atac contra Osca en el qual, en un sol dia, van morir diversos milers d'homes, però jo havia estat ferit i em trobava lluny quan això va passar. Les coses que un normalment considera com els horrors de la guerra rares vegades em van succeir. Cap aeroplà va deixar caure una bomba a prop meu, no crec que alguna magrana hagi explotat mai a menys de deu metres d'on em trobava, i només una vegada vaig participar en una lluita cos a cos (he de dir que amb un cop hi ha de sobres). Per descomptat, sovint vaig estar sota un pesat foc de metralladora, però comunament a distàncies molt grans. Fins i tot a Osca un es trobava en general fora de perill, si prenien precaucions raonables.
Allà dalt, als turons que circumden Saragossa, es tractava simplement de la barreja d'avorriment i incomoditat inherents a la fase estacionària de la guerra. Una vida tan monòtona com la d'un empleat de ciutat, i gairebé tan regular. Muntar guàrdia, patrullar; cavar; cavar, patrullar, muntar guàrdia. Al cim de cada turó, feixista o lleial, un conjunt d'homes bruts i esparracats tremolava al voltant de la seva bandera i tractava d'entrar en calor. I durant tot el dia i tota la nit, bales perdudes que erraven a través de valls desertes i només per alguna improbable casualitat acabaven allotjant-se en un cos humà.
Sovint solia contemplar el paisatge hivernal i em meravellava de la futilitat de tot. Que absurda era una guerra així! Una mica abans, per l'octubre, s'havia produït una lluita salvatge en aquestes turons; després, a causa de la falta d'homes i armes, en particular d'artilleria, les operacions a gran escala es van tornar impossibles, i tots dos exèrcits es van establir i van enterrar als cims guanyats. A la dreta teníem una petita avançada, també del POUM, i una posició del PSUC en l'estrep de l'esquerra, davant, un turó més alt amb diversos llocs feixistes esquitxats en les seves crestes. L'anomenada línia zigzaguejava d'un costat a un altre, seguint un dibuix que hagués resultat del tot inintel·ligible si cada posició no hagués tingut una bandera. Les banderes del POUM i del PSUC eren vermelles, la dels anarquistes, vermella i negra; els feixistes feien onejar, en general, la bandera monàrquica (vermella, groga i vermella), però en ocasions feien servir la de la República (vermella, groga i morada). Si s'aconseguia oblidar que cada cimera estava ocupada per tropes i, per tant, coberta de llaunes i excrements, l'escenari resultava fantàstic.
A la nostra dreta, la serra doblava cap al sud-est i s'obria camí per l'ampli i venós vall que s'estén fins a Osca. Enmig de la plana s'albiraven uns pocs i diminuts cubs que semblaven un tiratge de daus; era la ciutat de Robres, en mans lleials. Al matí, amb freqüència la vall es trobava ocult per mars de núvols, entre les quals sorgien turons xates i blaus, donant al paisatge una estranya semblança amb un negatiu fotogràfic. Més enllà d'Osca hi havia encara més turons de formació idèntica recorreguts per estries de neu on el dibuix s'alterava dia a dia. Al lluny, els monstruosos cims dels Pirineus, on la neu mai es fon, semblaven emergir sobre el buit.
A baix, a la plana, tot semblava nu i mort. Els turons situats davant nostre eren grisos i arrugades com la pell dels elefants. El cel estava gairebé sempre buit d'ocells. Crec que mai vaig conèixer un lloc on hi hagués tan pocs ocells. Els únics que vaig veure en alguna ocasió van ser una espècie de garsa, els colomins de perdius que ens sobresaltaven a la nit amb el seu inesperat aleteig i, molt poques vegades, els vols d'algunes àguiles que es desplaçaven lentament a la part alta, seguides per trets de fusell que no les inquietaven gens ni mica...

George Orwell - Homenatge a Catalunya - fragment

1 comentari: