ADÈU AL REFERENDUM.... 8.3.17

Tot això del procés, del hamster, la mandonguilla que diu el Basté, està molt clar, diàfan, gosaria afirmar. No hi haurà referendum perquè anirem a eleccions, que guanyarà ERC, PDFcatMillet, s'immolarà, la CUP sayonara beibi, el PSC no sap no contesta, C's, desaparegutrs en combat com el PP, i amunt amb els comuns. Amb aquest panorama ni referendum ni consulta, no caldrà, un generós oferiment de la meseta d'un  nou i avantatjós estatut triomfarà, i aquí pau i després gloria, que així s'acabarà la història, i és el que hi ha. I l'Artur?, quin Artur, el mentider? Millet l'ha destrossat, encara que sempre pot negar el 3 per cent, car era un 4 que és diferent. 

QUI ASSETJA AL PERIODISME? 8.3.17

L'APM ha parlat sobre Podem, aquest cop sí, després de callar durant anys en assumptes molt més greus. Aquests que han anat minant la credibilitat del nostre prestigi. Pablo Iglesias ha demostrat en múltiples ocasions ser un bocamoll. Ha interpel·lat en públic a periodistes, els ha acusat d'escriure mentides per créixer en el seu treball o ha fet comentaris impresentables sobre la seva manera de vestir. Sens dubte, ni ell, ni alguns dels seus col·legues de Podem, poden donar lliçons d'elegància en el seu tracte amb els mitjans. Però almenys una cosa és certa, ni Iglesias, ni Errejón, Echenique, Montero o Maestre han ocultat mai la seva posició crítica davant del treball periodístic. Ja fa dos anys, al Congrés de Periodisme Osca, vaig tenir l'oportunitat de preguntar-li durant un debat a Echenique per aquest assumpte. I sí, les seves opinions podien ser inquietants, però no es va amagar i, la veritat, en algunes qüestions relatives al rigor, a les televisions públiques i de la influència del poder econòmic tenia raó.

Això ve a tomb de la nota que l'Associació de la Premsa de Madrid (a la qual pertanyo des de fa més de 30 anys) va emetre ahir per queixar-se del assetjament de Podem a un grup de periodistes que pel que sembla han demanat empara a la citada associació . Sorprèn el to planyívol i ploraner del comunicat. També que no es doni ni una sola dada, ni un sol nom, ni una pista de a quin assumptes tan greus i preocupants s'estan referint. I més que sorprendre, posa vermell, que algun il·lustre mitjà amb ínfules globals obri durant hores la seva portada digital reproduint la nota sense afegir ni context, ni enfocament ni reaccions.

I també crida molt l'atenció que els periodistes que se sentin representats per aquesta nota -jo, per descomptat no-tinguin la pell tan fina. Aquest no és un ofici còmode. I si no que l'hi preguntin als nostres col·legues de Mèxic, El Salvador, Hondures, Guatemala, Colòmbia, Perú ... Ells, que es juguen la vida a cada paràgraf, sí que tenen motius per estar preocupats. Però, sincerament, crec que el que ens hauria d'ocupar als periodistes espanyols tenen més a veure amb la decència i el rigor a l'hora d'exercir el nostre treball que amb Podem o Pablo Iglesias.

L'APM ha parlat, aquest cop sí, després de callar durant anys en assumptes molt més greus. Aquests que han anat minant la credibilitat del nostre prestigi. Aquests que a nosaltres mateixos ens preocupen i en ocasions avergonyeixen. De la manipulació grollera i pertinaç de la informació en les televisions públiques al desgavellat i interessat tractament dels atemptats de l'11-M. Del repartiment dels diners de la publicitat institucional als mitjans afins a la llei mordassa del PP de Mariano Rajoy ... I que mai van merèixer tanta solemnitat.

Aprofitem doncs la nota de l'APM per fer autocrítica i obrir un debat que ens permeti recuperar l'essència del nostre treball. Tinguem la gallardia d'enfrontar-nos amb sinceritat a la difícil realitat en la qual ens ha tocat exercir-lo, per la crisi, pels EROs, i en comptes de tirar-li la culpa als altres, mirem dins de les nostres empreses, pensem en els nostres directors o consellers delegats. I també ampliem el focus, sortim de Barcelona o Madrid i recordem-nos dels col·legues que treballen en províncies i que moltes vegades sense tanta carrincloneria s'han d'enfrontar a pressions més properes i aclaparadors. I no esperem res de polítics (em dóna el mateix el partit) ni d'associacions. Només el nostre compromís diari servirà per tirar endavant aquest ofici tan bell.

Gumersindo Lafuente - eldiario.es

Hienes no els han dit, que hom sàpiga, i no deixa de ser curios que siguin els subjectes abjectes del Pp qui defensin a l'APM, vaja uns per fer-ho.

DIA INTERNACIONAL DE LA DONA 8.3.17

El Dia Internacional de la Dona va ser instaurat per l'ONU el 1975. Malgrat que inicialment commemorava que en 1857 un grup de dones treballadores es va tirar als carrers de Nova York per reclamar la igualtat laboral, actualment es reivindica el paper de la dona en la societat.

El problema rau en que nomès s'hi dedica un dia a la dona i els seus drets, bé, els diaris en comencen a parlar un parell de dies abans, i cada any s'escriu més o menys el mateix, i es reclama més o menys el mateix, i malgrat tot, no avancem. les dones segueixen cobrant menys diners fent la mateixa feina que un home, molts d'aquests mascles les consideren inferiors, i uns altres les continúen assassinant impunement.
Avui als diarisa hi haurà més col·laboracions femenines i el mateix passarà a les tertulies normalment nomès d'homes o gairebé, un llacet morat deu ser preceptiu lluit-lo, si fins i tot a El País han recordat els feminicidis de ciudad Juárez. El tinglado de la antigua farsa és doncs a punt.

Potser en comptes d'un dia a l'any, n'hi hauriem de dedicar 364, és palès que amb un dia a l'any no n'hi ha prou, d'ací a un any els escrits que es facin seran exactament iguals als d'avui, ahir, o demà: Igualtat laboral, no més assassinats, respecte, el mateix, l'any vinent, l'altre i l'altre, ja ens avisen els de U.E. que es trigaran almenys 70 anys a aconseguir la igualtat de sexes dins les seves fronteres, i ho diu la U.E, que abans d'aquests 70 anys haurà desaparegut engolida per la seva pròpia incongruencia.

Pot semblar que anem avançant, però en el fons estem encallats al mateix atzucac fa molt de temps. Potser és que no hi ha remei i ha de ser així, o aixó sembla.

Deia fa un parell d'anys: Avui és el dia Mundial de la Dona, o de la Dona treballadora o Dia Internacional de la dona, que això amb el temps ho han anat cambiant. Això vol dir que ja ahir i sobretot avui s'en parlarà prou, fins i tot opinarán més dones que homes als diaris. Es dirà que les donen estàn menystingudes, que son maltractades, que cobren menys que els homes fent la mateixa feina, que als Consells d'administració de grans Empreses i Bancs n'hi ha poques, talment com a les tertulies de radio o tele, bla, bla, bla....

.... I demà?. Demà serà dimecres 9 de març , dia de la malaltia renal i parlarem d'altres coses, fins el 8 de març de l'any vinent, en que es tornarà a dir que les donen estàn menystingudes, que són maltractades, que cobren menys que els homes fent la mateixa feina, que als Consells d'administració de grans Empreses i Bancs n'hi ha poques, bla, bla, bla...., una espècie de dia de la marmota que repetim sense a penes moure'ns del lloc.
.

LA NORMALITAT 7.3.17

“No pots ser com tothom?” diu una mare al seu fill petit. I el nen es pregunta què vol dir com tothom. I la mare no només li està parlant de normativitat, d'ordre, d'acceptació, sinó d'incomoditat, de vergonya, d'expectatives (no ets com voldria que fossis). Perquè la raresa incomoda, desorienta, ens fa perdre el referent que havíem après i que forma part d'una majoria. Perquè parteix d'un acte de comparació, del nosaltres en relació als altres. Quins són els límits dels “bons” comportaments? D'allò que és apropiat. I més enllà, quins són els límits de la lucidesa?. Quan una persona segueix els patrons de conducta establerts és acceptada i acollida pel seu entorn, diu la periodista Irene Orce, i continua, fins i tot es considera que la salut mental consisteix en adaptar-se als paràmetres convencionals d'una societat sense importar si aquesta està sana o malalta. week&SBD

11M HISTÒRIA D'UNA OBSESSIÓ 5.3.17

Eulogio Paz va perdre l'11-M al seu fill Daniel, que també és fill de Pilar Manjón de la qual es va separar poc després. La seva és la història d'una obsessió per desmuntar una i altra vegada la teoria de la conspiració ordida pel Pp i conjuminada per Pedro J.Ramírez. En vigílies d'un altre 11-M, torna Eulogio Paz a aportar més proves que desmunten una vegada més la conspiranoia política i mediàtica del Pp d'Aznar i Pedro J.Ramírez...

11-M: El informe secreto hallado por el Ministerio del Interior es otro varapalo importante a la “conspiranoia política y mediática”

Como todos los años, es habitual que en fechas cercanas a las conmemoraciones del 11-M se recrudezcan los bulos de la "conspiranoia política y mediática" en torno a los atentados del terrorismo yihadista del 11 de marzo de 2004 en cuatro trenes de cercanías de Madrid. De hecho, he leído alguno que ha vuelto a circular en estos días, y del que ya di cuenta en una entrada en mi Blog ni más ni menos que ¡¡¡el 1 de agosto 2012!!! con el título El 11-M, José Luis Rodríguez Zapatero y Pedro J. Ramírez. Habiéndose quedado sin argumentos, los conspiranoicos se repiten, a ver si algún incauto pica.

Pero dejando atrás las ya trasnochadas mentiras, destaco que el periódico El Mundo sigue la estrategia de poner grandes titulares tendenciosos y equívocos, sobre todo cuando hay personas que sólo leen el gran titular de la portada y luego no leen el artículo, porque si lo leen van a caer en la cuenta que no se justifica ese gran titular para lo que luego admite el artículo. En mi opinión, es una forma engañosa de hacer periodismo; yo no lo considero periodismo. Recientemente y en relación a un "informe secreto" hallado por el Ministerio de Interior (por lo tanto, un informe ya desvelado), un gran titular de portada de El Mundo fue: La Policía admite fallos en la custodia de la mochila del 11-M. Un titular que sirve para alimentar a los teóricos de la conspiración política y mediática, y que contribuye a seguir hurgando en la herida con el consiguiente agravamiento de las secuelas psicológicas en víctimas. Sin embargo, como he dicho antes, la lectura pausada del contenido del artículo escrito por Fernando Lázaro empequeñece el gran titular de la portada al tiempo que reafirma lo fundamental de lo ocurrido y sentenciado en los atentados del 11 de marzo de 2004.

Del propio informe elaborado por la Brigada de Análisis y Revisión de Casos (BARC), así como de las publicaciones en diferentes medios de extractos del informe, señalo las conclusiones más relevantes: 

La mochila de Vallecas que no explotó llevaba una bomba con un teléfono móvil en su interior. Su desactivación permitió a los investigadores obtener datos y pistas que llevaron al locutorio de Lavapiés y a la detención de Jamal Zougam, así como a la casa de Morata de Tajuña, Madrid, donde en anteriores días fueron fabricados los artefactos explosivos.

Desde la introducción en bolsones de los efectos hasta su apertura en la comisaría de Puente de Vallecas, los objetos se encontraron en todo momento bajo custodia y los testigos policiales descartan la posibilidad de que se manipularan durante el traslado. La BARC concluye que entre el artefacto localizado en esa comisaría y los que fueron desactivados en otros lugares relacionados con los atentados, existen elementos comunes que indican que fue depositada en el tren por los terroristas.

La Audiencia Nacional avaló la mochila de Vallecas como la pieza clave para resolver los atentados del 11-M en los que fueron asesinadas 191 personas y heridas alrededor de 2.000. El tribunal presidido por el juez Javier Gómez Bermúdez defendió la autenticidad de la bolsa que contenía un artilugio explosivo; bolsa que fue desactivada un día después del 11 de marzo en el parque Azorín del madrileño barrio de Vallecas.

El tribunal reflejó también en la sentencia que la cadena de custodia de este efecto no se rompió. Sentenció que no hay indicio alguno de un deficiente control de los efectos que, en todo momento, estuvieron bajo custodia de funcionarios policiales determinados, resaltando que existe un enlace múltiple, unívoco, preciso y directo entre el explosivo desactivado en el parque Azorín y los distintos escenarios de los atentados. La sentencia también realiza un informe detallado tanto del teléfono como de la tarjeta del aparato intervenidos en esa bolsa y que fueron la clave policial para llegar a Jamal Zougam, concluyendo que del análisis de la prueba practicada sobre la tarjeta del teléfono que tenía la bomba desactivada en Vallecas se pudo llegar hasta el locutorio de Jamal Zougam, en la calle Tribulete del barrio de Lavapiés, en Madrid. Concluyendo también que el análisis del teléfono conduce a afirmar que las personas que los adquirieron entre el 3 y el 8 de marzo en Bazar Top formaban parte del grupo terrorista y estuvieron en la casa de Morata de Tajuña, Madrid.

La propia Fiscalía de la Audiencia Nacional, teniendo en cuenta los Antecedentes de Hecho y los Fundamentos Jurídicos, ha decretado que: 

Una vez examinado su contenido, se constata que el informe en cuestión no contiene ningún dato, indicio o elemento incriminatorio nuevo y/o distinto, de los ya incorporados en su día al procedimiento judicial, que justifique una reapertura de la misma a los efectos  de iniciar nuevas líneas de investigación o esclarecer nuevas responsabilidades en la planificación y ejecución de los atentados, acordando el archivo sin más trámites de las diligencias de investigación.

HUMOR, O INCITAR A L'ODI? 4.3.17

- Una secuencia del programa 'Euskalduna naiz, ta zu? Espaina' (EiTB) -

1. Els espanyols són "fatxes", "paletos" i "chonis", segons un programa de l'EiTB
2. El PP demana a la televisió basca que expliqui per què va emetre un programa que "incita a l'odi contra Espanya" i el PSE exigeix ​​que el retiri de la seva web.

El programa programa 'Euskalduna naiz, ta zu? Espaina ', emès el passat 8 de febrer per la EiTB, la televisió autonòmica basca, ha causat una tempesta política a Euskadi. El PSE-EE ha demanat a la Direcció d'EiTB que retiri de la seva pàgina web el programa per "no respectar la pluralitat de sentiments i identitats que hi ha entre els bascos i presentar una imatge insultant cap a la resta d'Espanya ja Euskadi com si fos una comunitat aliena a la seva pertinença a l'Estat espanyol ".

Per la seva banda, el PP demanarà a la directora d'EiTB que expliqui en el Consell d'Administració de l'ens públic "com ha pogut consentir l'emissió" d'un programa "absolutament tendenciós" que "incita a l'odi contra Espanya". Així mateix, reclamarà que s'adoptin mesures perquè "una cosa semblant no torni a passar", segons ha explicat la secretària general de la formació, Nerea Plans.

Una caricatura de José María Aznar durant l'emissió del programa

El programa, que té un to d'humor, es va iniciar amb una mena de resum de la visió d'Espanya que tenien els convidats seleccionats. En ser preguntats per les idees amb les que identifiquen Espanya i als espanyols van sorgir paraules com són "fatxes" (il·lustrada amb una caricatura de José María Aznar), "paletos" com els que viuen a la localitat Navarra de Vilafranca, "chonis" com la cantant de Camela i "progres que es van quedar en el 68 i voten al PSOE".

En les diferents entrevistes que es van emetre, diversos escriptors, actrius, cantants i altres ciutadans bascos van explicar que Espanya els suggereix "trauma", "opressió" i "prendre una canya en un xiringuito de vacances", i que la seva bandera és "fastigosa" .

En un comunicat, el PSE ha recordat que la ràdio-televisió pública està "obligada a ser respectuosa" amb el marc jurídic vigent i, per tant, a "no presentar a Euskadi com una realitat política independent de l'espanyola".

Així mateix, ha incidit que l'ens públic ha de ser "escrupolós en el respecte a la pluralitat de sentiments i identitats que sabem que existeixen en el si de la societat basca, així com el degut respecte institucional".

En aquest programa, però, "només es recullen opinions dels que rebutgen la seva pertinença a Espanya i, a més, s'utilitzen tòpics en algunes ocasions resulten insultants i vexatoris per a la resta dels espanyols. Tòpics, per cert, que serien aplicables, en diverses manifestacions religioses i culturals, a la pròpia País Basc ", ha manifestat el Partit Socialista d'Euskadi.

El Partit Popular portarà al Consell de l'emissió del programa, els continguts -diuen- van ser "absolutament despectius amb Espanya" i inculcaven "una idea d'Espanya que evidentment al públic que el veu li ha de produir un rebuig", segons Nerea Plans.

Al seu entendre, es tracta d'un programa "absolutament tendenciós i contrari a la pluralitat que ha de ser defensada en un mitjà públic, pagat amb els diners de tots els bascos". D'aquesta manera, ha considerat que EiTB "indueix totalment a l'odi contra Espanya, contra el que significa Espanya, i contra els espanyols", cosa que "no es pot consentir en un mitjà públic".

Francament, els del Pp continúen sense entendre res, confonen humor, conyeta fotent-se'n dels espanyols pel boc gros, amb incitació a l'odi, quan si de cas seria incitació al tòpic, o sia confonen el cul amb les tèmpores, i a banda que les definicions són prou afinades dins els clàssics estereotips típics i tòpics dels ibèrics, aquesta gent no té cap sentit de l'humor i possiblement veu odi per tot arreu i a la més mínima, potser perquè el porten a dins i estan acostumats a propagar-lo. No vull ni imaginar si a TV3 haguessin fet un programa com aquest, el de dalt baixa a baix i el 2 de maig hauria estat una verbena comparat amb la seva furibunda reacció.

Solen explicar i veure la historia com idiotes plens d'ira i furia, i així ha estat una vegada més en aquest cas del programa de EiTB. No aprenen, no evolucionen, tenen Cromagnon enquistat al cromosoma, més del que es pensen.

VIOLÈNCIA DIARIA 4.3.17

Mentre un grup ultracatòlic, ha exhibit a Madrid un autobús amb lemes que han sigut considerats contraris a la transsexualitat, al carnaval de Las Palmas de Gran Canaria el Drag Sethlas aixecava la polèmica a l'aparèixer transvestit com una Verge i com un Crist crucificat. Són dos exemples recents que han merescut, per uns grups o uns altres, el títol de discursos odiosos i, fins i tot, han donat peu que es plantegi l'obertura de diligències penals.

Per acabar-ho de complicar, cal no oblidar que el carnaval és transgressió

Crec que s'està recorrent al terme odi de manera una mica a la lleugera, banalitzant el sentit mateix del terme i, amb això, exagerant les respostes. Odiar implica un sentiment d'aversió o hostilitat, desitjar mal a un altre. No és el mateix, per tant, que burlar-se o que qüestionar les idees alienes, encara que es faci de forma feridora. Jurídicament, l'expressió “discurs de l'odi” és una categoria encara més precisa, dins de la seva falta de determinació normativa i que es refereix, únicament, a aquelles formes més greus d'expressió, dirigides contra grups especialment vulnerables, “que difonen, inciten, promouen o justifiquen l'odi racial, la xenofòbia, l'antisemitisme i altres formes d'odi racial i d'intolerància”. 

A banda, no es mesura igual l'agressió si és contra l'esglesia catòlica, amb qui tot s'hi val, i sovint no s'és just en les burles o escarnis, que per suposat no n'hi ha per fer el mateix amb l'Islam. De fet, ens trobem en la disjuntiva de fins a quin punt s'ha de tolerar la llibertat d'expressió, que em temo no es mesura de la mateixa manera quan parlem de la nostra que quan ho fem de la dels altres.

Potser el més raonable, hauria estat deixar que l'autobús circules uns dies pel país, poc se n'hauria parlat i aquí pau i després glòria, mentre que ara s'ha magnificat i de fet els autobuseros han aconseguit el seu objectiu. I recordar tambè que les agression físiques o psíquiques, la violència diaria sobre el col·lectiu LGTBi, no venen de l'autobús ni dels de l'autobús, sino de la societat, de la mateixa societat que ara tan aferrissadament critica l'autobús taronja.

PATRICK O'CONNELL 3.3.17

Abans de començar el partit d'avui entre el Betis i la Reial Societat, ha aparegut un senyor amb un bust d'un senyor amb barret, i un nom: Patrick O'Connell. Qui debia ser? m'he preguntat, San Google i la BBC news, m'han informat de qui era el personatge, del que no en sabia res, i en teoría poc o molt n'havia de saber. Aquesta és la seva història.

"L'excapità del Manchester United i Irlanda que va portar al Real Betis al seu únic títol de Lliga ha estat honrat aquest vespre pel Real Betis. Un bust de Patrick O'Connell s'ha donat a conèixeral club de Sevilla a l'estadi Benito Villamarín abans del partit a casa amb la Reial Societat. Entre els assistents hi habia el seu nét Michael O'Connell de Leigh.

Patrick O'Connell, que va morir en la pobresa a Londres el 1959, també va entrenar a banda del Betis al FC Barcelona. El Fons Memorial Patrick O'Connell va recaptar més de £10.000 per al projecte que ha estat recolzat per alguns dels grans noms del futbol.

Fergus Dowd, un dels organitzadors de l'homenatge, va dir: "Patrick O'Connell va tenir una carrera increïble Era com Brian Clough amb el Nottingham Forest .

"Va agafar al Real Betis de la segona divisió d'Espanya, i va vencer al real Madrid, O'Connell, que va ser el primer jugador irlandès capità del Manchester United, també va ser-ho d'Irlanda al seu primer British Home Championship.

Ex jugador del Belfast, Sheffield i Hull City, anomenat 'Don Patricio' a Espanya, es va unir al Barcelona després d'un període de quatre anys com a entrenador del Real Betis, on va ser el cervell de la seva promoció de la segona divisió abans d'assegurar el títol de lliga el 1935.

Quan el Barcelona gairebé el va entrenar al 1935 fins al 1940 sota la pressió de les forces del general Franco, O'Connell, durant la Guerra civil espanyola portà el FC Barcelona de gira per Nord-amèrica, aconseguint ingressos econòmics pel club i la sortida de molts jugadors a equips forans. 

"Era a Irlanda quan la guerra civil va esclatar. Se li va dir que no havia de tornar però va tornar", va dir Dowd.

"Un escriptor ha dit que en termes de la història de Barcelona el seu nom hauria d'estar allà dalt amb Cruyff, Maradona i Messi." Patrick O'Connell va ser inclòs al pavelló de la fama del club català el desembre de 2015."

L'ESTRANY FINANÇAMENT 3.3.17

1. Esperanza Aguirre va finançar a HazteOir amb diners de l'Agència de Cooperació i Immigració
2. La Direcció de General de la Joventut de la Comunitat de Madrid va patrocinar el sopar de gala dels premis de l'associació homòfoba el 2004.
3. Aquest mateix any la Comunitat de Madrid va atorgar a l'entitat integrista el 'Guardó Joventut 2004', en la modalitat de Periodisme.

Em preguntava fa temps que potser seria interessant investigar Manos Limpias per saber com es finançaven, els seus constants plets contra tots costaven diners i no estava clar d'on els treien. El que no sospitava és que fora de la manera barroera i ilegal que empraven i que de fet ha acabat amb el pseudo-sindicat ultra. Semblant pregunta em faig amb HazteOir, i encara que aqui sembla que tot és legal, és almenys estrany, alegal, o amoral, segons ens expliquen a el diario.es

"El Govern de la Comunitat de Madrid sota la presidència d'Esperanza Aguirre va finançar la cerimònia de premis i els congressos del grup ultracatòlic HazteOir. Encara que el seu president, Ignacio Arsuaga, sempre s'ha vantat de que la seva associació no ha rebut subvencions públiques per sostenir la seva activitat, tant els premis de l'associació com alguns dels seus congressos van ser finançats amb diners públics de l'Administració autonòmica. Aquest diari va tractar sense èxit de posar-se en contacte a la tarda de dijous amb el gabinet de premsa de l'associació i amb Luis Arsuaga.

El 2007, l'Agència Regional d'Immigració i Cooperació va dedicar 12.000 euros del seu pressupost al pagament de les despeses del organització del III Congrés E-ciutadans de HazteOir. En aquest conclave, que es va celebrar a l'Aula Magna de la Universitat CEU San Pablo de Madrid, es va analitzar "com arriba el missatge polític a la societat civil, particularment en període electoral". En aquest moment, l'Agència Regional d'Immigració i Cooperació depenia de la Conselleria d'Immigració, dirigida per Lucía Figar, que el 2015 va dimitir per la seva imputació en el cas Púnica.

La relació amb diferents càrrecs autonòmics i polítics del Partit Popular ha estat contínua des de la creació de l'associació en 2002. En alguns casos, amb coincidències sorprenents. El 2004, la Comunitat de Madrid va atorgar a HazteOir el premi 'Guardó Joventut 2004', en la modalitat de 'Periodisme'. L'acte de lliurament dels premis va anar a càrrec del conseller d'Educació, Luis Peral, i el director general de la Joventut, Antonio González Terol.

Aquest mateix any 2004, la Direcció General de la Joventut va patrocinar una "cenagala" per a 200 persones a l'Hotel Husa Princesa en la qual va tenir lloc la cerimònia de lliurament dels premis HazteOir. Aquesta cerimònia va estar "co-presidida" per Ignacio Arsuaga i Antonio González Terol, director general de Joventut. Entre els premiats estaven polítics del PP com José Eugenio Azpíroz i el diputat de CiU, Manuel Silva.

Luis Peral va deixar el seu escó a l'Assemblea de Madrid per motius ideològics el passat 2016, després de saltar-se la disciplina de grup parlamentari després de votar contra les llei sobre els ventres de lloguer o la LGTBIfobia. Antonio González Terol és avui diputat autonòmic i alcalde de la localitat madrilenya de Boadilla.

Aquest congrés de 2004 va comptar amb la participació d'un polític del PP, que posteriorment es confirmarà com a fonamental en la marxa financera de l'associació. El llavors secretari d'Estat de Relacions amb les Corts, Jorge Fernández Díaz, lloava la tasca de lobby en els cercles polítics: "L'activitat de HazteOir té influència i si més no fa reflexionar sobre temes des del fons de les consciències, no des que és políticament correcte, enriqueix el debat públic, fent una societat més adulta i dignificant la vida pública ".

Nou anys després, Jorge Fernández Díaz era ministre de l'Interior i signava l'ordre de declaració d'associació d'utilitat pública per Hazteoir. Amb aquesta ordre el grup ultracatòlic gaudeix de potents beneficis fiscals i ajudes.

Amb aquesta nova situació legal, HazteOir va passar a mostrar de manera diferent els seus comptes. L'organització no recull en les seves memòries públiques els seus ingressos fins al 2008, però és a partir de 2013, després de la declaració d'utilitat pública, quan comença a diferenciar en els seus ingressos les donacions de les quotes de socis.

Segons els comptes que mostra en les seves memòries, la crisi no ha afectat mai a l'associació integrista. Des de 2008 els seus ingressos no paren de créixer. Si en aquest any les donacions i les quotes de socis ascendien a 295.038 euros, el 2015 aquestes mateixes partides arribaven 2.623.017 euros, un increment del 889% en set anys en què Espanya ha patit una crisi sense precedents."

UNA GRAN IDEA 3.3.17

L'article de Quim Monzó a la Vanguardia d'avui, no té desperdici, per que parla d'una gran idea i realment ho és.

"La Corporació Noruega de Mitjans Audiovisuals (NRK, per les seves sigles originals) és la companyia pública de ràdio i televisió d’aquell país. Té diversos canals de televisió i de ràdio d’abast nacional, a més de molts d’altres regionals. Ara que Noruega és el primer país que abandona la ràdio analògica per emetre-ho tot en digital, l’NRK serà la primera a fer el salt per complet.

La notícia, ara, és que en un dels seus blogs ( NRKbeta, bàsicament per a tecnòlegs) ha introduït una novetat sorprenent, almenys per a mi. Me la va fer conèixer ahir un senyor que es diu Enric Folch. Tothom que hi vol escriure un comentari ha de passar prèviament una prova per verificar que abans d’opinar s’ha llegit l’article. Com sap tothom que es belluga pels mitjans digitals, hi ha molta gent amb una manca de comprensió lectora que riute’n de l’informe PISA. Posen en boca de qui ha escrit l’article coses que enlloc no ha dit i treuen les seves pròpies conclu­sions, que no es basen en cap afirmació escrita. D’altres, sobretot en articles sobre política, ni tan sols es prenen la molèstia de llegir la peça: carreguen el fusell i comencen a disparar a tort i a dret. Si consideren que l’autor de l’article és de dretes, els hiperactivats d’esquerres en diuen fàstics sense més dilació. Si consideren que és d’esquerres, els hiperactivats de dretes fan exactament el mateix. Passa també amb la disputa entre unionistes i secessionistes, que sovint es redueix a uns quants “Puta Catalunya!” que els altres contesten amb un “Puta Espanya!”, amanits en tots dos casos amb insults.

Ara, abans de penjar cap comentari, els lectors de NRKbeta han de contestar tres preguntes sobre l’article en qüestió, per demostrar que l’han llegit. Ve a ser com un captcha, aquest test que de vegades trobes en un web, amb lletres deformades que has de respondre amb lletres clarament teclejades per demostrar que ets un ésser més o menys humà i no un robot. Els de NRKbeta diuen que el temps extra que necessiten els lectors per contestar les preguntes els permet pensar millor el comentari que hi penjaran, i el to amb què l’han d’escriure. L’editor, Marius Arnesen, diu: “Si la gent s’hi passa quinze segons, potser aquests quinze segons faran que quan comenti no xerri per xerrar”. I afegeix que, com hem dit abans, els seus lectors són tecnòlegs, “però quan ens posen a la pàgina d’entrada ens trobem amb molta gent que no té tanta desimboltura a comportar-se amb sensatesa a internet”.

No sé si cap altre mitjà digital del món fa servir també aquest mètode. Jo no n’havia sentit mai a parlar. La manca de comprensió lectora i l’afició a denigrar sense raonar no són cosa d’aquesta època digital. Quan l’única via de comunicació entre el lector i el diari eren les cartes al director passava això mateix. La diferència, ara, és que el ressentiment i la mala llet s’han multiplicat per milions. Estic convençut que la immensa majoria –d’aquells d’abans i dels d’ara– no superaria la prova de les tres preguntes que planteja aquest mitjà noruec. Sisplau, importem-la!"

Un dubte lingüistic m'ha sorgit al final de l'article de Monzó: Sisplau és correcte, o s'hauria d'escriure 'Si us plau'. Si contesteu al meu dubte, demostrareu tambè que us heu llegit tot l'article.

RIVERA, EL MENTIDER 2.3.17

Albert Rivera, al matí amb Susanna Griso es preguntava com ho feia la femenina 'voz de su amo'  l'altre dia: ¿a veure si TV3 dona la mateixa cobertura al judici del cas Palau que la que va donar a la comparexença del 9N?, donant per sentat que no serà així, o deixant almenys aquesta impressió a qui l'entrevistaba a A-3 i als qui debien estar veient l'emissió del programa.  A la mateixa hora el 3/24 com va fer ahir donava una exhaustiva i fins i tot excesiva cobertura a l'esmentat judici, cosa que ho no saben ni Griso, Rivera ni la voz de su amo, o no ho volen, o no els interessa saber-ho.
El Sr. Albert Ribera és un mentider o un ignorant, o possiblement les dues coses, quan a la voz de su amo, simplement 'no és', TV3 dins de la manipulació o submisió al poder que tenen totes les teles públiques, és de llarg molt més imparcial, honesta i profesional que TVE, o Telemadrid que són ja un aquelarre de perversió de la veritat. Potser és per aixó que els informatius de TV3 són els més vistos, potser perquè són els únics que informen dintre de les seves carencies de dependència a l'amo amb més rigor i serietat. I això és així, la resta de noticiaris són infumables, i molt més manipuladors que els de TV3.
Que Rivera menteixi sobre TV3, és  normal, mentir demagògicament és el seu estat natural, i la de la voz de su amo tambè; però Susanna Griso tampoc l'ha desmentit i hauria de saber com treballa TV3, i la cobertura que està donant al cas Palau. No ho ha fet, i això passa, perquè aquest és l'enemic a batre per part del Nacionalisme Madrileny que no espanyol, TV3, la que adoctrina als beneits i mesells dels catalans i els transforma en independentistes dia si dia tambè. 
I com no voleu que cada dia hi hagi més independentistes amb aquesta mena de personal demagog populatxero, que menteix difama i insulta sense cap mirament i que ni tan sols s'adona que ho fa a tots el catalans, no nomès als independentistes.

Hi ha un altre element perniciós a Madrid, pero ja menys pel poc pes mediàtic que té, és en Salvador Sostres, però a aquest se li ha de disculpar, a banda que pateix la síndrome de Xenius, està malalt. En una intervenció a la COPE, el menda lerenda va dir: 
Si jo fos Warren Beatty, li hauria donat l'Oscar a la millor pel·lícula a LA, LA LAND, Moontlight és la història d'un negre, homosexual i drogadicte al que nomès li faltaba ser independentista......  ¡ no hase falta desir nada mas Señoria. A fer la mà tots i totes.

L'OLIGARQUIA CANTA AL PALAU 2.3.17

Es repeteix en els Montull la llegenda de Sant Jordi. Un drac li demana al senyor la seva única filla i aquest a canvi li ofereix tot el que té, tret de la filla.

Resulta que després de tocar al Palau, ara cantaran. 'Montull ofereix al fiscal delatar Convèrgencia', ho deia aquest dimecres, per exemple, el titular d'aquest diari. La possibilitat d'aquesta denúncia era el tema del dia entre els periodistes en grupets a les portes de la Ciutat de la Justícia. ¿Per quina d'aquestes entrarien Millet i Montull? Ho van fer per la del darrere, la que dona a l'avinguda del Carrilet. Però en la Catalunya de l'oasi i dels miratges tot ha passat sempre per la porta del darrere.

Fèlix Millet va arribar amb la seva americana verda de quadros de sempre, la bufanda de franel·la a les espatlles i empès en cadira de rodes, com un pensionista de la Verneda. Un paquet de tabac a la butxaca. Però Millet no tenia l'expressió absent dels vells que ja no poden anar enlloc caminant, sinó al contrari, el seu gest era el de qui hi ha estat sempre i sap que no el trauran ni amb salfumant. Avançava pels passadissos assegut pontificialment amb els dits de les dues mans entrecreuats, més que com qui resa, a la manera de qui diu missió complerta. La viva imatge del corrupte emprenyat.

Per la seva part, Jordi Montull va arribar sense el bastó dels últims temps, potser perquè ja ha decidit posar-se a caminar el seu camí, i ho va fer en companyia de la seva filla Gemma, també inculpada. Sobre el jersei, la filla portava el penjoll d'un cor blau. Montull diu que per ella està disposat a cantar, perquè l'alliberin del marró dels 26 anys que li demana el fiscal Emilio Sánchez Ulled. Fèlix Millet té 81 anys; Jordi Montull, 77, i Gemma Montull, tota la vida al davant. En els Montull es repeteix la llegenda de Sant Jordi. Hi ha un drac que li ha demanat al senyor la seva única filla, i aquest a canvi li ofereix tot el que té, tret de la filla. El poble s'indigna i li exigeix que l'entregui en sacrifici igual que tothom. ¿Apareixerà aquesta vegada un cavaller que la salvi? Potser sí, en forma de pacte.

COM EN UN TANATORI

L'antesala de l'auditori, que és on se celebren les sessions del 'cas Palau', resulta en tots els aspectes el més semblant al vestíbul d'un tanatori. Doncs bé, la part del fons està aïllada per uns biombos de tancaments metàl·lics, i al darrere, a minuts del judici, a centímetres de la premsa, escenificaven una conversa secreta Montull assegut davant Millet, acompanyats tots dos dels seus respectius defensors, Gabriela de la Rosa (filla de Javier de la Rosa i al seu torn imputada en el 'cas Pujol'), i Abraham Castro, amb toga i a la gatzoneta. També hi estava present el xaval que empeny la cadira de Millet. Hi havia en aquest quadro, 'en esta apartada orilla, donde más pura la luna brilla y se respira mejor', alguna cosa d'escena del 'Tenorio'.

Una vegada començada la vista, l'advocat de Convergència, Javier Melero, va anunciar que renunciava ni més ni menys que a 36 testimonis, molts d'ells, com Jordi Turull i Felip Puig, dirigents del liquidat partit, i així s'ha començat a decretar aquest matí una nova amnistia política per a la corrupció. En això l'oligarquia catalana és com Woody Allen a 'El dormilega' quan deia: “El meu cervell és el meu segon òrgan preferit”. El que passa és que aquí el primer és la cartera.

JAVIER PÉREZ ANDUJAR

ELPERIODICO.CAT

LA FAL·LÀCIA DE LA UTOPÍA 2.3.17

Els utòpics, segons Scruton, veuen el món d'una manera molt particular. Són capaços d'ignorar o rebutjar les troballes de l'experiència o del sentit comú, i col·locar al centre de cada deliberació un projecte que saben és absurd i irrealitzable. Però el fet de ser absurd, en comptes de considerar-lo un defecte, l'utilitzen com a forma de desqualificar a qui s'atreveixi a assenyalar que la idea és desgavellada. La utopia es protegeix de la refutació, de la realitat dels fets, mitjançant la desqualificació moral: "L'ideal es torna tan pur com es pretenia. 

Els que creuen que poden refutar recorrent als fets, és evident que estan guiats per 'consciències falses'. "Aquest marc mental -escriu Scruton- ha exercit durant dos segles un paper determinant en la política europea, i en cap cas l'experiència dels desastres ha tingut el menor efecte per aconseguir algun resultat a l'hora de frenar els nous reclutes". No li falten exemples a Scruton per descriure la tragèdia que pot sobrevenir quan un grapat d'utòpics arriba al poder. davant de qualsevol sospita que la realitat pugui entelar els seus somnis, buscaran víctimes propiciatòries contra les quals dirigir la seva còlera. Ho van fer els jacobins contra els aristòcrates, ho va fer Hitler contra els jueus, ho van fer els bolxevics contra els burgesos, els kulaks, i "qualsevol grup que pogués satisfer el paper de víctima sacrificial, tal com exigeix ​​la fal·làcia de la utopia ".

A la FAES es veu que els hi agrada Scruton, s'han molestat fins i tot a traduir-lo, de la ma d'Alicia Delibes. No ho acabo d'entendre, Scruton és professor d'estética i la FAES això de l'estètica així com l'ètica no veig que sigui del seu negociat. Coses més rares s'han vist, però.

Recordar nomès, que les utopies d'ahir, són la realitat d'avui i el desencís de demà.

EL DISBARAT ECONÒMIC 1.3.17

Espanya es dirigeix ​​cap a la suspensió de pagaments amb la major bombolla de deute de la història. Aquesta és la principal conclusió de l'economista Roberto Centeno, que ha enviat un informe a la Comissió Europea en què posa en dubte els càlculs econòmics que presenta el Govern espanyol a Brussel·les.

Basant-se en les dades del Banc d'Espanya, Sègol sosté que el deute del país no seria del 100% del PIB, sinó que arribaria al 141% del PIB oficial, ja que el Protocol de Dèficit Excessiu no comptabilitza tot el deute, sinó només una part.

Les xifres oficials de deute i PIB són falses

"El Govern i els mitjans, que són responsables molt principals de la catàstrofe econòmica, social i moral en què es troba Espanya, utilitzen una xifra diferent al deute total. És el que s'anomena deute segons Protocol de Dèficit Excessiu, només aplicable a els països que tenen un dèficit superior al 3% ", explica l'economista a RT.

Així, les xifres que té en compte Centeno són les dels anomenats Passius de Circulació, que publica el Banc d'Espanya cada 3 mesos i que reflecteixen el deute total del país. "Aquest deute total partida pel PIB oficial ens dóna el 141%", afegeix.

No obstant això, l'economista va més enllà, i destaca que el PIB real d'Espanya és inferior a les xifres divulgades, una possibilitat que ve especulant des de fa anys i que respon a la necessitat de no reflectir la realitat de l'economia espanyola. Així, el s'estima que el PIB real és un 18% inferior a l'oficial.

Un model de producció del tercer món

A més, Sègol alerta de la imminent explosió de la bombolla de deute i augura una caiguda sobtat dels salaris a causa de la política laboral del Govern. "L'any 2016, el nombre d'hores treballades en l'economia va caure un 2 per cent i, en canvi, s'han creat suposadament 400.000 llocs de treball", comenta.

Aquesta creació d'ocupació es deu, segons Sègol, a "repartir menys feina entre més persones amb salaris de fam, perquè la mitjana dels salaris creats l'any passat és de 600 euros, clarament tercermundista".

Per a l'economista, Espanya quedarà arruïnada per als pròxims 50 anys, ja que un "espanyol que neixi avui té un deute de 35.000 milions, si comptem res més deute públic, o de 41.000 milions d'euros, si comptem també el deute del Banc d'Espanya amb el 'eurosistema' ".

Cada família espanyola té un deute de 160.000 euros

"Això vol dir que una família mitjana, d'un matrimoni i dos fills, té en aquest moment a Espanya un deute de 160.000 euros. Tenint en compte que paga els impostos més alts gairebé de l'OCDE, aquesta família aquesta arruïnada, no pot sobreviure, no pot aixecar cap amb aquest deute, que a més se segueix incrementant cada any ", denuncia.

Centeno, al costat d'un grup de professors i economistes independents, van enviar a la Comissió Europea els càlculs del PIB real que havien fet, però la institució "pura i simplement ha mirat a una altra banda": "L'única persona que estava decidida a crear una Comissió al Parlament era Martin Schulz, que desgraciadament s'ha anat per disputar-li la presidència d'Alemanya a Angela Merkel ", lamenta l'economista.


No obstant això, són nombrosos els mitjans de comunicació que estan publicant els càlculs de Sègol del PIB i el deute reals, pel que creu que "serà molt difícil que la UE segueixi mirant a una altra banda".

EL DISPARATE ECONÒMICO

ROBERTO CENTENO

elconfidencial.com

L'AUTOBÚS TARONJA 1.3.17

El millor que es podria fer amb l'autobús taronja (com el color de C's) és deixar-los que pasturin per on vulguin, i ignorar-los, és on se'ls pot fer mès mal, car el que pretenen és el que estan aconseguint, que es parli d'ells i de la seva baixesa moral i ética. Aqui podeu saber quina mena de personal hi ha a la organització innombrable. De fet són en certa manera els de sempre, els de tota la vida de la part més extrema de la secta católica, fins i tot amb branca mexicana. De moment l'alcaldesa de Madrid els ha immobilitzat l'autobús de la discordia, però ja estan parlant de prevaricació i d'acudir als tribunals, i és que a la dreta i la reaccionaria encara més, els hi encanta anar als tribunals, saben que tenen totes les de guanyar.

EL PAPER DE LA PREMSA 1.3.17

Donald Trump anomena enemics del poble als mitjans de comunicació que no li són afins. I actua com si realment ho fossin. Mitjans com The New York Times, Politico, la CNN, o Los Angeles Times han estat vetats per accedir a la trobada amb el seu portaveu, Sean Spicer. Molts estaments oficials es mouen entre comunicats de premsa i portaveus de tercera, han descobert que ja no necesiten la premsa, més aviat els fa nossa. I el problema és que no passa res. És com si la informació no fos essencial perquè una societat sigui lliure a l'hora d'informar-se. El paper de la premsa ha passat a ser irrellevant.

A dia d'avui hi ha un corrent que intenta donar la mateixa credibilitat a un compte de Twitter o Facebook que a una capçalera reconeguda. I evidentment, part de la culpa també la té el propi periodisme. Hi ha hagut i encara hi ha massa connivència amb el poder en molts casos. El periodisme d’investigació no ha estat el més recolzat. Mica en mica, amb la irrupció dels digitals, a les capçaleres de molts diaris van arribar els problemes financers fins que, com passa en molts casos, depenen dels bancs i dels interessos dels seus accionistes. En el primer món, el poder ja no respon davant la premsa. O no com abans. Al davant ens plantifica un fort departament de premsa perquè el que transcendeixi no sigui el més lleig, sinó el que convingui e interessi explicar. En altres mons, als periodistes incòmodes se’ls silencia o se’ls mata. I no passa res. Al món occidental, simplement se'ls deixa de banda.

Algun editor egòlatra tampoc ha ajudat a fer que la ciutadania tingui una gran opinió del col·lectiu o dels mitjans, però ara ja s’han traspassat les línies vermelles del perill. Avui per a molts informar-se és consultar Twitter o Facebook. O sigui els tuits o els posts dels comptes elegits per ells. Per tant, el biaix i la bretxa per abraçar altres opinions complementàries a les d’un està creixent exponencialment.

La saturació d'informació actual no genera passat, nomès acumula impactes, veritats o mentides consumides ràpidament. Aquest és avui gran part del públic, que consumeix informació sense context, informacio saturada i generadors d’impactes en temps pla mentre el poder real es privatitza i transforma el fet de donar resposta a la ciutadania en un simple caprici que manipula com li convé. Sin no som capaços de tenir consciència general de la importància de la informació i del que costa, que consumeixen mons informatius tancats i contaminats, ¿qui es pot estranyar de resultats electorals recents i dels que vindran?. 

La premsa ha mort, nomès que encara no ho sap. Ja no importa la veritat dels fets, sinó la reconstrucció de la veritat al gust del poder, el doblepensar, a que es refería Winston al seu Ministeri de la veritat. I aquesta és la primera víctima després de la veritat de la nova manera d'informar i d'informar-se en l'era de la saturació informativa, on ha acabat triomfant la postveritat del poder.

En un altre nivell, hi ha qui ja ho ha intuït......

D'UN VÍDEO VIRAL 28.2.17

Els Mossos d’Esquadra han detectat a Catalunya la viralització d'un vídeo de pornografia infantil a través de WhatsApp. La policia catalana va tenir constància per primera vegada de l'existència d'aquesta gravació fa pocs dies, quan va arribar a un grup de WhatsApp de mares d'una escola de Vilanova i la Geltrú.

Després de rebre'l, i de contemplar la gravetat dels fets que mostrava, alguns dels membres d'aquest xat van avisar la policia autonòmica. El menor que pateix l'agressió sexual és un nadó. Les imatges no donaven cap pista sobre el lloc on havia sigut gravat el vídeo ni tampoc sobre la identitat del agressor ni de la víctima. Tots dos apareixen amb la cara tapada.

Segons el Codi Penal, la distribució, exhibició, oferiment o facilitació de la difusió de pornografia infantil suposa un delicte que es paga amb una pena d'entre un i cinc anys de privació de llibertat. En cas de rebre material que contingui contingut sensible relacionat amb pornografia infantil, els Mossos recorden que mai s'ha de difondre i que s'ha de denunciar el fet immediatament. Es pot comunicar a través del correu electrònic ‘internetsegura@gencat.cat’.

Segons com funciona Whatsapp, hi ha una enorme indefensió dels usuaris; qualsevol menor pot rebre aquest video i obrir-lo, o fins i tot pot ser que més d'una persona de bona fe el difongui, fins i tot sense ni tan sols veure el vídeo, nomès per ajudar, per solidaritat. 

Una vegada més la justicia pixa fora de test, o el Codi Penal no està al dia. M'agradaria saber quanta gent l'ha passat a altres, a veure si encara no podran tancar la Model de tants innocents empresonats per no res, com el pobre Urdangarin o la Infanta, clar.

PROFESSIÓ DE POETA 28.2.17

Vaig néixer el dia 16 de maig del 1894. Pocs dies després era batejat a l’escola de Santa Madrona. En fer-me cristià, el capellà va dir-los als qui em duien: “Nat amb aigua obstinada, morirà en foc potser...” Aquesta predicció mai no ha tingut tranquil·la la meva pobra mare. Als dotze anys jo era pur com no pot repetir-se: el meu destí l’Església. Als vint anys, dolorit, cristià i socialista, jo veia Montjuïc talment com un afront que calia passar. Un llibre en espanyol, Humo de fábrica, Un enemic del poble, són les darreres flames. Encara no he escrit mai sense mullar la ploma al cor, esbatanat.

Sóc, com a home de lletres, d’imaginació escassa, més aviat elemental; tot ho he vist i viscut. Però em sé una aristocràcia d’esperit, que es pot alçar dels límits de la Universitat que no m’aixoplugava. 

Amo l’art i els artistes, i les obres inútils dels artistes. Aspiro a una obra inútil que es doni de consol als homes rics, sense la democràcia que confon l’home ric amb l’home de diner, l’artista amb el cavall.

Mai no he tingut fortuna, ni mai no la tindré. Però la joia és meva, perquè la sé

sentir, professió de Poeta que sóc. Segons la predicció, la mort em prendrà amb foc, perquè un foc interior em consum. Em planyo que la glòria no sigui una donzella que hom pugui estrènyer als braços.

Jo no vull allistar-me sota cap bandera. Són el ver distintiu de les grans opressions. Àdhuc el Socialisme n’és una nova forma d’opressió, perquè és un estat nou seguidor de l’Estat. Seré el glossador de la divina Acràcia, de l’Acràcia impossible en la vida dels homes, que no senten desig d’una vida millor.  Hi ha joves de vint anys que en volen dir setanta. Jo ara en tinc vint-i-tres que no passen de deu.

Joan Salvat-Papasseit

MILLET I ELS PEGAMOIDES 27.2.17

48 hores abans que comenci el judici per l'espoli del Palau de la Música, el saquejador confés de la institució, Fèlix Millet, ha trencat el seu silenci per expressar els seus sentiments. En una breu conversa telefònica amb RAC-1, Millet no ha fet cap al·lusió als delictes que va reconèixer haver comès i s'ha limitat a explicar la seva precària salut i a denunciar la tardança en la instrucció del cas. Aquestes han sigut les seves frases més destacades:

-"Estic molt malament, no puc caminar. He d'anar en cadira de rodes. Tinc l'espina dorsal totalment desfeta".

-"Puc caminar per casa 10 metres, però pel carrer impossible. Estic fet una porqueria. Són els 81 anys".

-"Aniré al judici però demanaré que quan no sigui necessari que hi sigui no m'hi facin anar. Però quan hi hagi d'estar, vull estar allà".

-"Jo en totes les sessions veig impossible ser-hi. Tinc els informes mèdics i a veure què decideixen. Hi ha moltes sessions en les quals jo no hi pinto res".

-"Ja era hora que arribés el judici. A l'estar tan malament de salut, estic molt fotut".

-"Vuit anys és una burrada. Ni en somnis m'esperava que trigués tant [a arribar el judici]. Esperava que en tres anys ja estigués".

El vell sorrut és fa la víctima, vol despertar llàstima a la gent. A qui pretén enganyar? si hi ha una foto d'ell del novembre passat ben tiesso fotent-se un havà a la sortida d'un restaurant. Em recorda a Pinotxet que va sortir de Londres en cadira de rodes. Tambè estava molt fotut, i en arribar a l'aeroport a Xile, va deixar la cadira i va continuar caminant com si res, la diferència rau en que mentre Pinochet era un dictador un criminal de guerra, Millet (no ho puc evitar) és el meu heroi, el putu amo. Un paio que fa pagar el convit de la nena al Palau i després li cobra la meitat al sogre, és un crack, el meu heroi. Jo, del PDcat el faria conseller de la cosa d'hisenda i negociador amb Madrid, segur que els ensarronaria de totes totes. Ja ho deia Alaska a Bailando intuint el seu actual estat:  

Tengo los huesos desencajados, 

 el femur tengo muy dislocado; 

 tengo el cuerpo muy mal, 

 pero una gran vida social.
(calderetes a Menorca)

*

Doncs, aixó.....