EL TSUNAMI DELS PARTITS - BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
-
.
EL TSUNAMI DELS PARTITS

EL TSUNAMI DELS PARTITS

Share This

En el seu últim llibre, 'El tsunami, com i per què el sistema de partits català ha esdevingut irreconeixible' (Pòrtic, 2017), l’historiador Joan B. Culla dis­secciona l’evolució de les forces polítiques i apunta hipòtesis sobre els pròxims temps. elperiodico.cat

-¿Quines són les claus del futur immediat del procés sobiranista?
-Això és una partida d’escacs. Els dos jugadors interactuen, s’influeixen mútuament. Jo crec que l’independentisme governamental -i fins i tot la CUP- sap que l’Estat impedirà físicament el referèndum. A l’Estat se li va colar un gol el 9-N, no ho han paït, no ho han perdonat, judicialment s’estan venjant. L’esperança de l’independentisme és que l’Estat es passi de frenada amb l’impediment físic del referèndum de tal manera que ofereixi imatges que provoquin commoció a nivell mundial. Els altres també ho saben, i intentaran impedir el referèndum evitant aquesta imatge. La qual cosa tampoc és fàcil. Tots dos juguen a veure si l’altre rellisca, comet un error. En qualsevol cas, això tampoc assegura un desenllaç clar...

-Perquè ni l’independentisme des­apareixerà...
-Ni l’Estat dirà: ‘Feu el que us doni la gana’.

-I amb tot aquest panorama, el repte de l’independentisme és créixer...
-D’això no se’n parla però no s’està fent res per fer-lo créixer perquè amb un 49, 50, 50,5% això és molt just, amb una legitimitat molt problemàtica. Crec que l’independentisme confia que l’Estat rellis-
carà, es passarà de frenada i hi hagi una reacció de 200.000 o 300.000 persones que no eren independentistes...

-Per exemple, votants dels comuns.
-És clar, és clar, la gran esperança blanca de l’independentisme és l’electorat dels comuns perquè no és radicalment hostil a la independència.

-¿Com encaixaran els comuns en el sobiranisme?
-De moment els comuns s’han instal·lat en una ambigüitat que és molt vella. Però el problema és que si des de l’any 1977 fins al 2010 l’ambigüitat era un lloc on viure, ara diguem-ne que és un lloc de pas.

-En tot cas el partit a l’alça és ERC. Si guanya i ha d’escollir, ¿ho farà amb el PDECat o ho farà amb les esquerres?
-En un escenari postindependència, Esquerra Republicana podria pactar amb els comuns i la CUP i fins i tot amb el suport del PSC... Però en un escenari en què la qüestió independentista no s’hagi desencallat, és impossible. Seria més plausible un front independentista sense la CUP, que no acceptaria entrar en un Govern. Des dels anys 90 Esquerra ha tingut la legítima aspiració del 'sorpasso'. Els tripartits van ser una fórmula fracassada per enviar CDC a l’oposició. Junqueras ha entès que la tàctica bona per al 'sorpasso' a CDC no és enviar-la a l’oposició i intentar substituir-la en el paper de nacionalisme governant, és abraçar-se a CDC i aparèixer davant els votants convergents històrics com un amic, no com aquells que ens van enviar a l’oposició.

-Respecte al PDECat, afirma en el llibre que «la seva radicalitat de l’aposta independentista està en contradicció amb el perfil mesocràtic, centrista i d’ordre que els antics convergents havien exhibit sempre». ¿Com es resol aquesta contradicció?
-Convergència Democràtica havia sigut sempre, històricament, un partit d’ordre, i a Catalunya ser d’ordre i ser independentista és molt complicat. Això ha fet que durant l’últim bienni tant Artur Mas com Carles Puigdemont hagin aparegut moltes vegades com arrossegats per la CUP, cosa que ha provocat angoixa en part de la seva militància. Crec que, ara, Marta Pascal ha de tenir la voluntat de dir que no són presoners de la CUP i no han deixat de ser un partit liberal, de centre o centre-esquerra. Perquè és molt difícil ser de centre-dreta i estar impulsant un procés independentista contra l’Estat, el Tribunal Constitucional, els grans empresaris catalans…

3 comentaris:

  1. A mi la política m,ha abandonat o jo a ella, ja no sóc capaç de pronunciar paraules amb sentit, ni tan sols m,encén el tema com abans.. Hi ha coses millor a la vida. Crec que és el moment perfecte d instalar màquines ben programades que operin políticament seria com una revolució industrial però portada a la política..

    ResponElimina
    Respostes
    1. en certa manera la política ja funciona com dius, només falla la programació, i estic amb tu, cansa i avorreix.

      Elimina
  2. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina

.