L'era digital dilueix la frontera entre la conversa pública i la privada perquè es pot gravar tot, difondre-ho tot, i la gent creu que té dret a veure-ho i escoltar-ho tot. Aquesta és la clau. De manera que el millor lema al segle XXI per a la comunicació política i empresarial és: "No faci res que no estigui disposat a explicar, perquè algú ho farà per vostè".

Pel que fa als casos d'Iceta i Bonvehí, intervé el factor 'company de partit', que malèvolament difonen unes converses privades dins del àmbit d'una reunió, és allò, d'amics, enemics, coneguts, saludats i ... companys de partit, no ha estat un cas de micròfon obert com els va passar Aznar, Trillo, o Jordi Sevilla al seu dia. Aqui, hi ha hagut una intenció d'elevar a públic el que Iceta o Bonvehi comentaven en privat, i això és nou, però ja s'ha instaurat, i és d'una enorme baixesa moral per part de qui ha gravat i difós les seves paraules.

A Iceta, a Bonvehí o Santi Vidal entre d'altres, els ha traït un excés de confiança en els mecanismes de control del vell món, ara han entés que en el nou món, tot se sap a l'instant, que ja no hi ha intimitat, ni llibertat possible, que qualsevol acte d'una persona pública, en un bar, restaurant, espectacle pot ser retransmesa en directe per qualsevol mindundi armat amb el seu telèfon intel·ligent. N'estem envoltats de fòtils intel·ligents, però no s'ens encomana res d'aquesta intel·ligencia als homínids, ans al contrari, estem davant la dictadura digital, de la qual no es pot escapar, i no hi ha cap llei que la reguli, com al Salvatge Oest. Potser, conscient d'això, és el per què no tinc Feisbuc, Twitter ni instagram, no ja per perjudicar-me a mi mateix, si més no per no perjudicar a l'altri, i el twitter sobre tot s'hauria de prohibir als polítics, no estàn preparats per usar-lo amb un mínim d'enteniment i decòrum. No ho dic pel del tupé tunnejat, sinó en general.