"Estic en una habitació sense finestres que s'obrin ni portes que es tanquin, cosa que pot semblar un manicomi, però que en realitat no és més que una habitació, l'habitació en què una vegada més em sento a escriure't, una altra carta més, un altre full de paper, sorda, muda i cega. Quan acabi la tiraré a l'aire i per dir-ho desapareixerà, però l'aire no opinarà el mateix.
Estic escoltant les teves preguntes. La raó que no les contesti és que de cap manera són preguntes. Hi ha resposta a una pedra o al sol? "¿Per què és això?", Preguntes, al que només es pot contestar dient que no tots som utilitaris.
"Qui ets en realitat?" És la pregunta que fa el cuc a la poma mentre la travessa. Un cor rosegat pot ser el centre, però ¿és la realitat? Pel que fa a mi, potser no és més que l'espai entre la mà dreta i la mà esquerra quan col·loques les mans en les meves espatlles. Mantinc la mà dreta i la mà esquerra separades, a través de mi també es toquen. S'assembla al silenci, que també és un so. Jo sóc el temps que trigues a pensar-ho. Entres en el meu temps, surts d'ell, jo no puc entrar ni sortir, per què preguntar? Tu saps com és i jo no. Els miralls no serveixen per a res.
Pregunta'm en canvi qui ets tu: quan entres en aquesta habitació per la porta que no hi és, no és a mi a qui veig, sinó a tu."

 Aquest relat curt és de l'escriptora Margarett Atwood, a eldiario.es, Marta Peirano escriu un interessant article i reflexiona sobre la distopia que va escriure Atwood 'el conte de la criada' als anys 80, una història que és tan rabiosament contemporània que no sembla ciència ficció, sinó el presagi d'un futur imminent. Molts pensen que la república teocràtica de Gilead és els Estats Units que prepara Trump:  el cuento de la criada