En els propers dies tornarem a sentir a les autoritats dir-nos que la vigilància massiva sense control judicial és la solució al terrorisme. Que val la pena renunciar als nostres drets fonamentals per evitar la mort de nens en un concert massiu d'una estrella del pop. No importa que aquesta tesi hagi demostrat ser falsa. Perquè, entre els atemptats de l'11 de setembre i l'atemptat del Manchester Arena hi ha hagut molta més vigilància, i, no obstant, no hi ha hagut menys terrorisme. De fet, n'hi ha hagut més i més dificil d'evitar en deixar de ser atemptats molt ben organitzats, per ser comesos per llops solitaris propis.
Des de l'11-S, els governs fan servir cada atac terrorista per eliminar drets ciutadans, però els seus programes de vigilància massiva no han impedit cap atemptat, i és probable que hagin creat les armes que facilitin el següent. Aquesta tàctica d'aprofitar un xoc post traumàtic per imposar mesures antidemocràtiques o anticonstitucionals sobre una societat civil no és nova. És la mateixa que va descriure Naomi Klein a La doctrina del xoc. Des de llavors, a cada atac terrorista l'ha succeït una reforma de llei.

Va ser el que va fer Cameron després dels atemptats de París, i és el que farà Theresa May. La primera ministra britànica i líder del partit conservador ja va dir enmig d'un discurs sobri i serè que "mantindrà la seva resolució d'impedir semblants atacs en el futur, i carregaria contra ells per derrotar la ideologia que sovint inspira aquesta violència".

Sembla que encara no ho hagin entés, els terroristes els tenen a casa, els han criat, educat com un ciutadà més, i contra això no hi ha vigilancia massiva que valgui, encara que tampoc es tracta de mantenir una actitud passiva, però amb la vigilàncioa massiva l'ùnic que fan és retallar les llibertats dels ciutadans, a canvi de no garantir la seguretat d'aquests ciutadans, com es va demostrar en l'atemptat de Manchester, o els anteriors de París, Berlín o Niça.