LA CONXORXA DELS ENZES

¡ 

Aquesta crisi de l'estimat Covid-19, ens ha aportat coneixement de molts conceptes nous o potser oblidats, i també veure com Rodriguez de la Fuente o Iker Jimenez ja ens havien avisat del virus, com si no haguessin avisat molts altres d'aquesta com d'altres possibilitats de pandèmies variades o guerra bacteriològica.
Ens ha ensenyat tambè quelcom que ja sabiem, com que no hi ha experts en res a l'hora de la veritat, quan l'experiència per nova no ha estat experimentada (valgui la redundancia) i que per a ser Governant s'ha de ser indigent mental e inepte en grau superlatiu vistes les decisions que han pres els Governs de tot el planeta, almenys al superb món occidental. Aquesta crisi, ha estat el triomf de la idiocracia que s'ha avançat uns quants anys a la previsió que també ens havien fet, i ha palesat que si alguna cosa no tenen en absolut els nostres governants i experts és sentit comú.
Es sorprenia un informàtic de Palo Alto (California) que aquí estem tan confinats, car a California la gent pot sortir al carrer, families sencers amb nens i tot, guardant les mínimes precaucions que ja ens sabem tots de memoria, evitant-ho aixó si, la gent gran per ser un grup de més risc. De fet, el confinament d'aqui nomès es dona a Itàlia, a la resta de Europa no és que els governs siguin més laxes, és que empren una mica de sentit comú, nomès una mica, però suficient per gestionar molt més bé la crisi que no pas Espanya o Itàlia.
Per exemple, em sembla de sentit comú que jo surti de casa amb la mascareta i em desplaci fins al Corte Inglés, on al costat mateix del supermercat que està obert, hi ha la botiga de Nespresso on encara que no hi hagi ningú, si puc deixar-hi les càpsules buides per a ser reciclades (o aixó em diuen), però m'exposo a que algun agent de la llei i l'ordre m'aturi o fins i tot em multi, i a aquests no se'ls pot retreure res, es el que els hi han manat els manaires de dalt.
També sembla de sentit comú que agafi la bicicleta i me'n vagi a donar un tomb pels camins fins a Matadepera, Castellar o Ripollet seguint el camí al costat del riu, i no em val la peregrina excusa de Marlaska dient que puc patir un accident estant saturades les urgències dels hospitals, he vist excuses millors, clar que Marlaska e inteligencia no deixa de ser un oxímoron. Per cert, el tal Marlaska és el que havia de derogar la llei mordassa, i no l'ha tret ni la traurà, ans al contrari, ara resulta que ens vol geolocalitzar i controlar els mòbils per saber si fem bondat o no, i no se si hi ha caigut entre altres coses en que la gent els pot deixar a casa, que de fet es el que hauria de fer quan surti al carrer, ho recomano, caminar sense el mòbil és molt alleujador i dona una enorme sensació de llibertat, i la llibertat és el que precisament Marlaska ens vols treure amb les seves mesures coercitives e il·legals. Seria bo recordar que de les nou condemnes d'Estrasburg a Espanya per tortures o per no investigar tortures, en sis el jutge instructor va ser Marlaska.
Dels passejadors de gossos ja no val la pena ni parlar-ne, nomès constatar que curiosament la pluja els treu del paisatge, però fixeu-vos que els gossos tenen més drets que les persones en aquest sentit.
És el que hi ha, la conxorxa dels enzes s'ha posat en marxa, i sense aturador, mentre nosaltres tan valents i espavilats que ens pensem que som els hi ho consentim tot, tot i tot, potser hauriem de recordar a Wat Tyler o quan Adam conreaba la terra.  i tots els homes eren iguals. La revolta que tenim pendent encara  és possible.

LA BONA GENT


Miriam Armero no s'ho pot creure encara. Els seus veïns, d'un bloc de Cartagena, li han enviat un anònim en què li demanen "pel bé de tots" que es busqui un altre habitatge mentre duri la pandèmia perquè Miriam treballa en un supermercat. "Aquí vivim moltes persones i no volem més riscos". La carta la va trobar el seu fill de deu anys. Algun veí va tenir la covardia de colar-la per sota de la seva porta.
Ho explica Miriam a la seva pàgina de Facebook, en què ha rebut multitud de missatges de suport i solidaritat. "No sóc partidària de fer vídeos i pujar-los a les xarxes socials; estic encara que no m'ho crec", explica la jove a el temps que explica que ha hagut de trucar a el propietari de la casa en què viu llogada i deixa clar que interposaran una denúncia a la comunitat de veïns al complet si no es descobreix abans qui o qui són els autors de l'anònim.
"Treballo en un supermercat i estic molt orgullosa, perquè estem ajudant a moltes persones tot i posar-nos a nosaltres mateixos en risc". Segons Miriam, es trobava fent coses a casa aquest diumenge quan el seu fill, a el passar pel passadís que dóna amb la porta d'entrada, es va trobar la carta; la va llegir en veu alta "i es va posar a plorar" al témer que poguessin fer-los fora de la casa per la feina de la seva mare. "Em sembla una mica covard" que ho hagin fet d'aquesta manera.
La dona reconeix que va haver de comptar fins a deu per contestar als seus veïns. "Els he deixat una altra nota a baix, aclarint que sóc la veïna de l'tercer esquerra i estaré encantada de contestar a qui vulgui".

Ha passat a Cartagena però pot passar i es possible que ja hagi succeit en qualsevol altra contrada del país, és l'acció de la bona gent, de la gent humil, sencilla, solidaria, sempre i quant no els afecti directament, és la mateixa gent que vol sales per ajudar als drogoaddictes, però no al seu barri, la gent que no és racista, però..., però no és bona, és mala gent que, a la que rasques una miqueta la lleugera capa de civilització que els ampara i es troben afectats per qualsevol circumstància propera ens mostren la seva pitjor versió. De vell, que la gent té una certa propensió a prendre partits extrems a la menor oportunitat, per aixó, la bona gent vota a qui vota, sempre però, la bona gent. Potser per aixó és que al món hi ha tanta bona gent i tan poques bones persones.

SI AVUI ÉS DILLUNS, US PARLA VILLARROYA


El Jefe de Estado Mayor de la Defensa (JEMAD), el general Miguel Ángel Villarroya, ha hecho un llamamiento este lunes a no bajar la guardia frente a la pandemia y seguir trabajando “todos juntos” para vencer al Covid-19, al que se ha referido como “virus querido del Covid-19 (minuto 6:31 del vídeo)”.

¿Segur que aquest senyor és el Cap de l'Estat Major de Defensa (JEMAD)?, o es tracta d'un cameo d'algun membre del club de la comèdia. Aquest senyor potser no s'ha assabentat que hi ha un virus que ens infecta i que està provocant la mort de milers de persones a tot el món però ni estem sostenint una guerra contra el microbi ni hi haurà la seva rendició el tinguem envoltat ni la recessió que ens espera, per molt brutal que es presenti, serà comparable a la desolació d'una postguerra.
Ni tan sols els que hem crescut escoltant a casa a les nostres mares i àvies recitar allò d'una altra guerra hauria de venir" per obligar-nos a acabar la verdura del plat vam ser mai totalment conscients del que elles van viure. No, això no és una guerra ni a les cases en què estem confinats, alguns amb més comoditats que altres, no estem confinats en refugis antiaeris on implorem que els obusos errin i no ens caiguin a sobre. Les guerres no es passen fent neteja dels calaixos, bricolatge o veient sèries a la televisió per deixar que el temps passi sense avorrir-nos excessivament. No, això no és una guerra sinó una adversitat, una fatalitat, per alguns una tragèdia, és cert, però res semblant a l'horror dels camps de batalla, i això qui més ho hauria de tenir clar és un general.
Els treballadors de la Sanitat no són la primera línia de defensa de res, ni uns herois. La seva actitud, dit sigui sense restar gens de valor a la seva abnegació i al seu sacrifici personal, no és heroisme sinó professionalitat, abnegada prifessionalitat, que és molt més difícil de demostrar quan es manca d'ella prèviament, com seria el cas de l'interfecte sobre el qual va aquest escrit, per moltes medalles que llueixi en el seu pit dit de pas, bastant escarransit.
En les guerres, els herois es distingeixen per protagonitzar accions insòlites, irracionals gairebé sempre. No hi ha res d'irracional en els protocols dels sanitaris, excepte la imprevisió dels que els han elaborat sense haver fet abans acopi dels mitjans de protecció suficients per portar-los a la pràctica, que és el que ha causat tantes baixes, unes baixes de les que ningú se'n farà responsable.
El Sr. Villanueva hauria de replantejar les seves actuacions en directe, estic segur que ni a Berlanga se li hagués ocorregut un personatge tan patètic, tan ridícul, tan vuitcentista com la disfressa que llueix carregada de medalles.

ENYOR D'UN DEMÀ INCERT


En el seu article d'avui a la vanguardia, en Sergi Pàmies recomana la lectura d'un poema de Joan Salvat Papasseit: ... el poema que més m'agrada és Tot l'enyor de demà, de Joan Salvat-Papasseit. Des del llit, un jove malalt de tuberculosi fa inventari de les petites coses de la vida que l'esperen quan es curi. No és un optimisme ingenu sinó, al contrari, una expressió de vitalitat que inclou la possibilitat de no curar-se i, precisament per això, commou fins al moll de l’os. Llegiu-lo, sisplau: observareu que l'enyor de tot el que farem quan això acabi es converteix en un petit antídot contra el desànim i la incertesa."

Joan Salvat Papasseit, en aquest poema ens transmet les seves ganes de viure, encara que a de sofrir l'agonia de la seva malaltia (la tuberculosi). Es resigna a morir. Es fixa en les coses simples quotidianes i en petits detalls i en el poema fa una valoració de tot això que només pot contemplar, per que la seva malaltia no el deixa fer vida normal. Papasseit manifesta la seva filosofia de vida de manera emotiva, també ens fa veure tot el que enyora com es reflecteix en el títol del poema: Tot l'enyor de demà, per a Papasseit la mort no es dolenta sinó una consecuencia inevitable de la vida que accepta amb resignació, i també creu que sempre hi ha vida, que la vida es eterna reencarnant-se en si mateixa fins l'infinit.
Papasseit observa les tanques amb flors, les places lluentes de la claror del sol, la lluna, la noia que porta la llet i la seva rialla fresca, el vailet que vol vendre el diari, el carter, l'aeroplà, les dones del barri matineres que van cap el mercat, el veïnat sencer, els carreters dormits, la vida del carrer. El vailet que vol vendre els diaris representa la joventut i la vitalitat, la claror i les flors el color de la vida. La noia que porta la llet la bellesa, la sensualitat i la delicadesa, tot es una selecció o conjunt de escenes pures plenes de llum i color, com si el matex autor les hagues pintat en un quadre impossible.
El poema de Joan Salvat Papasseit és un cant potser ingenu a l'esperança d'un futur millor davant les dificultas d'un feixuc present. Un present que enguany no em permetrà veure florir les roselles als camps i em temo que tampoc la ginesta.

Tot l'enyor de demà

Ara que estic al llit
malalt,
estic força content.
-Demà m'aixecaré potser,
i heus aquí el que m'espera:
Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
sota el sol,
sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
i una rialla fresca.
I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja als tramvies
i els baixa
tot corrent.
I el carter
que si passa i no em deixa cap lletra m'angoixa
perquè no sé el secret
de les altres que porta.
I també l'aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d'un terrat.
I les dones del barri
matineres
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d'un altre cireres vermelles.
I després l'adroguer,
que treu la torradora del cafè
i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: -Ja ho té tot?
I les noies somriuen
amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l'esfera que ell volta.
I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous
i no anirá a l'escola.
I els cavalls assenyats
i els carreters dormits
sota la vela en punxa
que dansa en el seguit de les roderes.
I el vi que de tants dies no he begut.
I el pa,
posat a taula.
I l'escudella rossa,
fumejant.
I vosaltres
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.
Tot això bé m'espera
si m'aixeco
demà.
Si no em puc aixecar
mai més,
heus aquí el que m'espera:
-Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.

Joan Salvat Papasseit.

LA CIUTAT ALEGRE i CONFINADA


Recordo el pròleg de "Los intereses creados" de Don Jacinto Benavente, que he citat en més d'una ocasió:

“He aquí el tinglado de la antigua farsa que alivió en posadas aldeanas el cansancio de los trajinantes, la que embobó en las plazas de humildes lugares a los simples villanos”, gentes de variopinta condición y donde los “pobretes” se divierten al ver sonreír a los poderosos “tranquilizada su  conciencia con pensar: ¡también los pobres ríen!”…

 ... Però em costa recordar els detalls de "La Ciudad Alegre y Confiada", que només recordo en el principal que ens afecta als ciutadans del nostre país i que té un clar paral·lelisme amb la situació que estem vivint producte dels fets que últimament s'han esdevingut. Crec que només llegint l'argument ens entendrem:

 "Els governants d'una ciutat s'enfronten a una greu decisió davant els problemes que s'acosten: Pactar amb la República del coronavirus o declarar-li la guerra. Finalment prenen la decisió equivocada, mentre, els habitants confiats, continuen amb la seva vida confinats a casa amb la certesa de la saviesa d'aquells que els governen."

La ciutat alegre i confinada: Ens hem entès,  oi?

UNA SOCIETAT DE CONTAGI


Filòsof i escriptor, Daniel Innerarity (Bilbao, 1959) potser és el pensador europeu que més ha postulat la rellevància d'assumir que el present no és fàcil ni patent i a més és al·lèrgic a la drecera política. Postula que els temps exigeixen assumir que els perfils de la realitat han d'enriquir-se amb un conveni de mirades i pactes. La pandèmia l'agafa amb llibre acabat de publicar, una teoria de la democràcia complexa. Governar al segle XXI (Galàxia Gutenberg) gairebé un manual del que és imminent. Pedro Vallín l'ha entrevistat a la vanguardia, i és molt interessant.

¿Una crisis de estas dimensiones puede afectar a largo plazo a las libertades como las conocemos en Occidente?

Deberíamos comenzar reconociendo que desconocemos cómo calificar y qué hacer en una crisis de estas características. Me da la impresión de que quienes menos van a aprender de esta crisis es quienes lo tienen todo claro. La humanidad se enfrenta en los últimos años a crisis que sobrepasan su conocimiento pero, sobre todo, donde se pone de manifiesto lo poco que sabemos en relación con catástrofes que son consecuencia de acciones concatenadas, interacciones fatales y debilidad institucional en el plano global, cuando ha tenido lugar un cambio de paradigma y seguimos bajo la rutina de las viejas recetas.

¿Considera que el balance seguridad/libertad está manejándose bien estos días en España?

Me parece que, siendo una cuestión importante, ese es un debate de otro tiempo, keynesiano, cuando el asunto acuciante hoy es de qué modo gestionamos inseguridades e incertidumbres que se generan en un mundo acelerado, volátil e interdependiente. No estamos ante un contagio sino en medio de una sociedad contagiosa, que es algo distinto, una sociedad de protecciones débiles. Estamos experimentando desde hace tiempo la parte más preocupante de la interdependencia general que caracteriza al mundo globalizado: encadenamientos, contaminación, turbulencias, toxicidad, inestabilidad, fragilidad compartida, afectación universal, superexposición. Interdependencia equivale a dependencia mutua, intemperie compartida. Vivimos en un mundo en el que, por decirlo con lenguaje leibniziano, “todo conspira”. No hay nada completamente aislado, ni existen ya “asuntos extranjeros”; todo se ha convertido en doméstico; los problemas de otros son ahora nuestros problemas, que ya no podemos divisar con indiferencia o esperando que se traduzcan necesariamente en provecho propio. Este es el contexto de nuestra peculiar vulnerabilidad. Las cosas que nos protegían (la distancia, la intervención del Estado, la previsión del futuro, los procedimientos clásicos de defensa...) se han debilitado por distintas razones y ahora apenas nos suministran una protección suficiente. Lo único que nos puede salvar hoy es el conocimiento compartido y la cooperación.

¿Cómo cree que afecta este tsunami vírico a la debilitada legitimidad institucional?

Una dimensión que gana importancia con la crisis es la lógica institucional. No es un momento de grandes líderes que se dirigen verticalmente a sus pueblos, sino de organización, protocolos y estrategias. Todo esto va de inteligencia colectiva, tanto en lo que se refiere a la respuesta médica como a la organizativa y política. Por supuesto que es muy importante la comunicación que realice un presidente, pero mucho más nuestra capacidad colectiva de gobernar las crisis, que incluye su previsión y gestión. Es verdad que en buena medida nos encontramos en una crisis inédita que era muy difícil de anticipar, pero también lo es que nos encuentra con un sistema político infradotado de capacidad estratégica, demasiado competitivo, volcado en el corto plazo, oportunista y con escasa disposición a aprender. Y el valor clave de las instituciones es la confianza: venimos de una crisis de confianza en las instituciones, que no hemos sido capaces hasta ahora de recuperar.

¿Resurge el Estado-Nación?

Creo que todo esto tiene muy poco que ver con un supuesto retorno del Estado-Nación. Lo que vuelve como exigencia imperiosa es lo público, lo común, en relación con lo cual la estatalidad fue una forma grandiosa de expresión. Hoy la redefinición de lo público en un mundo como el que tenemos requiere otra manera de entender el poder, diferente de la soberanía estatal, tanto por encima o dentro del Estado, así como por lo que se refiere a la relación entre el Estado y su sociedad. Desde el punto de vista de eso común vivimos en Estados fallidos. Se defiende mejor lo público y común en los espacios en los que se ensayan formas de soberanía compartida: en la Unión Europea (a pesar de todas sus indecisiones y retrocesos), allá donde la soberanía es sustituida por la cooperación, también cuando somos capaces de pensar fuera de la contraposición entre lo estatal y la sociedad, en las formas incipientes de gobernanza global, en las comunidades de expertos transnacionales, en la sociedad civil organizada que protesta globalmente… Debemos aprender una nueva gramática del poder en un mundo que está constituido más por bienes y males comunes que por intereses exclusivos. Estos intereses no han desaparecido, por supuesto, pero resultan indefendibles fuera del marco del juego común en el que todos estamos implicados. Mientras que el antiguo juego del poder promovía la protección de lo propio y la despreocupación por lo ajeno, la superexposición obliga a mutualizar los riesgos, a desarrollar procedimientos cooperativos, a compartir información y estrategias. Hay que profundizar en ese debate que apunta hacia la gobernanza global, el horizonte que la humanidad debe perseguir hoy con la mayor de sus energías. Suena duro pero no tiene nada que ver con el pesimismo: gobernar los riesgos globales es el gran imperativo de la humanidad si no queremos que la tesis del final de la historia se verifique, no ya como apoteosis de una placida victoria de la democracia liberal sino como el peor fracaso colectivo.

Sin embargo, en estas horas vemos pugnas competenciales.

La lógica institucional requiere lealtad y confianza (entre niveles territoriales y entre gobierno y oposición), recursos de los que estamos muy escasos. No los hay porque todos los agentes políticos piensan que esto es una gran oportunidad para obtener algo que no se habría conseguido si no fuera gracias a una gran catástrofe: la recentralización, la alternancia de gobierno… En el subconsciente de este sistema político está la idea de que la vida institucional ordinaria no cambia nada, que beneficia al statu quo, a quien gobierna, y que todas las alternancias se deben a catástrofes bien aprovechadas: los atentados de Atocha, la crisis económica, quién sabe si este virus… Es una señal clara de nuestra debilidad institucional.

¿Cree que es adecuado el instrumento del Estado de Alarma?

Creo que nadie ha puesto en duda la necesidad de coordinarse para afrontar la crisis, pero sin perder demasiado tiempo en ello es lógico (y democrático) que la forma concreta de hacerlo pueda ser discutida. Una cosa es tener la competencia y otra tener la capacidad de resolver una situación de tal magnitud. La posibilidad de decretar un estado de alarma y unificar el mando no equivale a tener el poder efectivo; en sociedades complejas, con toda la necesidad de coordinación y liderazgo que se pueda requerir, el poder es una capacidad distribuida. Donde los problemas tienen que ver con una diversidad de factores, las soluciones también deben ser cooperativas. Esto no se resuelve sin liderazgos reconocidos, pero tampoco sin una gigantesca movilización social, del personal sanitario, de la ciencia, de los micro-comportamientos individuales...

COMENÇA EL DIA QUE NO ÉS POC


Aquests dies incerts es curiós com hi ha diferents maneres d'enfrontar-nos a la pandèmia. D'una banda hi ha els apocalíptics, que s'han atrinxerat a casa seva, entre muntanyes de llaunes de conserves, flams i paper de vàter, i per un altre els integrats, que segueixen a la seva bola, fent vida normal, com si el coronavirus no fos amb ells. Mentre els apocalíptics tot just surten al carrer i quan ho fan van armats de mascareta i guants de goma, intentant mantenir un radi de seguretat impossible, els integrats s'amunteguen al metro i a les cues dels supermercats, tussen a la bona de Déu i aprofiten la menor escletxa per passejar al seu aire, fer exercici a l'aire lliure o seure en una terrassa i gaudir del penúltim estiu, o la tercera via, que es fer la mateixa vida però amb algunes precaucions, en aquest sentit els jubilats tenim avantatja, ja estem acostumats a estar a casa, l'únic que hem de sacrificar i perquè volem, és en el meu cas la sortida diaria al matí a caminar o amb la bicicleta. Segueixo sense entendre perquè no puc agafar la bici i anar cap a Matadepera o Castellar del Vallès, no hi cap raó lógica per prohibir-ho, ni una, encara que surti Grande Marlaska amb els dos soldadets de plom a banda per prohibir-m'ho. Que hi pinten aquells senyors carregats de medalletes de llauna que deuen haver comprat als encants del cap de setmana i que semblen sortits d'una pel·lícula de Berlanga o Cuerda?. Són militars de veritat o figurants d'atrezzo pero donar realç a Marlaska.
Dins el desastre comunicatiu així com de gestió de la pandèmia per part del Govern Espanyol, ha començat el dia que no és poc, un dia que es presenta com el de la marmota, mentre aquests dos soldadets d'opereta són l'imatge d'un Estat ranci, gairebé ridícul, digne d'una república bananera tranuitada que es pensa que és una Monarquia, que possiblement és el que és Espanya, amb Rei corrupte incorporat.


EL PACIENT ZERO ÉS NORD-AMERICÀ?


No se qui són els del digital la Marca, ni si la informació que han publicat es certa o un deliri de fake news, però està ben documentat i el directir del CDC Robert Redfield existeix i és un càrrec important. Com passa, mai saps si t'estan ensarronant o denunciant una veritat amagada. Llegiu i jutjeu, encara que caldria suposar que de ser cert tot el que aquí es publica, la reacció de Govern Xinès hauria estat una altra, que és el que crea els meus dubtes sobre la veracitat d'aquesta informació, així com que no l'hagi difós cap mitjà nacional.

Robert Redfield, director del CDC, reconoce que casos de coronavirus anteriores al brote de Wuhan fueron diagnosticados como gripe estacional. Por su parte, China ha reaccionado a las habituales chulerías de Trump sobre el virus extranjero acusando a los EEUU de introducir el Covid-19 en China. A tales efectos, el Pentágono habría utilizado unos juegos deportivos militares en Wuhan donde participó  representación norteamericana. Este dato no ha sido todavía verificado, pero, desde luego, no se trata ya de una mera especulación una vez admitida la premisa de que el coronavirus ostenta certificado de nacimiento estadounidense. 
La aplastante evidencia ha sido difundida por el propio gobierno chino: Robert Redfield, director de los Centros para el Control y la Prevención de Enfermedades (CDC), reconoció ante el Comité de Supervisión de la Cámara el miércoles que algunos estadounidenses que parecían haber muerto de gripe fueron detectados con el nuevo #Coronavirus en un diagnóstico post mortem Positivo #COVID19”, escribió Zhao Lijian en Twitter.
No existen dudas sobre este hecho, ni se trata de una fake news, como se han apresurado a denunciar los medios de comunicación que habitualmente siguen ciegamente las consignas de los gobiernos occidentales. Al director del CDC le preguntan en el Congreso y Robert Redfield responde:

“¿Podríamos tener en Estados Unidos personas muertas al parecer por influenza aunque de hecho se haya tratado de coronavirus o COVID-19? preguntó el congresista estadounidense Harley Rouda de California, durante una audiencia en Capitol Hill realizada el miércoles. “Hasta el momento algunos casos han sido en efecto diagnosticados de esa manera en Estados Unidos”, afirmó Redfield.
Pero, ¿por qué se han realizado súbitamente estas pruebas que ponen en evidencia a Donald Trump? Según HispanTV, porque un medio japonés —un país aliado fiel de EEUU— exigió explicaciones y no realizar las pruebas hubiera puesto en evidencia a las autoridades sanitarias norteamericanas:
Con estas revelaciones, se ha ido tomando fuerza la teoría de que el brote del coronavirus se originara en EE.UU., en este sentido, el medio japonés Asahi Shimbun informó a principios de febrero que el brote del coronavirus se había originado dentro del territorio estadounidense, no en China, y algunas o muchas de las 14 000 muertes por gripe común en Estados Unidos que se produjo durante el año puede haber sido el resultado de una infección por el COVID-19. El rotativo People Daily China citando a Asahi Shimbun escribe que algunos de estos estadounidenses pueden haber sido infectados sin saberlo con el coronavirus y es muy posible que el Gobierno de EE.UU., presidido por Donald Trump, no se haya percatado completamente hasta qué punto este nuevo patógeno se ha extendido entre su población. Ante la insistencia de los medios asiáticos de que este brote se habría originado en el suelo estadounidense, a los Centros para el Control y la Prevención de Enfermedades (CDC, por sus siglas en inglés) de EE.UU. no les quedó otro remedio que anunciar que se pondrían a trabajar en los laboratorios gubernamentales situados en Los Ángeles, San Francisco, Seattle, Chicago y Nueva York para evaluar a las personas con síntomas similares a la gripe común con el objetivo de detectar si han sido infectadas con el nuevo coronavirus.

Según HispanTV, el diario japonés insinuó que EEUU estaba bloqueando el examen forense de cadáveres de supuestos fallecidos por gripe: Al respecto, Asahi Shimbun asegura que nadie sabía hasta la fecha la causa de la muerte en las víctimas de la gripe estadounidense porque la Administración Trump o se niega a examinar a las personas para detectar qué virus originó sus fallecimientos u oculta los resultados de dichas pruebas.
Así que, finalmente, las autoridades sanitarias norteamericanas tuvieron que reconocer la verdad. A partir de este factum informativo, Global Research desarrolla una investigación periodística que permite sospechar, sin incurrir en esa curiosa enfermedad denominada conspiranoia, que quizá la versión de los hechos que nos han explicado sobre la procedencia del coronavirus y sus consecuencias es, una vez más, dudosa.

Nos limitamos a traducir del inglés el texto de Global Research para facilitar la difusión de esta importante información: Trump sostiene que el coronavirus fue “hecho en China”. Y que China amenaza a Estados Unidos. El presidente de los Estados Unidos quiere que los estadounidenses crean que la pandemia de coronavirus lleva la etiqueta “hecho en China”. El Secretario de Estado Mike Pompeo se refiere a él como el “coronavirus de Wuhan”. “The Big Lie” (la gran mentira) comenzó el 30 de enero cuando el Director General de la OMS, presionado por poderosos intereses económicos de los Estados Unidos, declaró una emergencia de salud pública mundial con sólo 150 “casos confirmados” (por la OMS) fuera de China y seis casos en los Estados Unidos. Y se llamó pandemia. Los “medios falsos” inmediatamente se pusieron en marcha. China fue considerada responsable de “propagar la infección” en todo el mundo. Al día siguiente (31 de enero de 2020), Trump anunció que negaría la entrada a los Estados Unidos de ciudadanos chinos y extranjeros “que han viajado a China en los últimos 14 días” . Esto desencadenó de inmediato una crisis en los viajes aéreos, el transporte, las relaciones comerciales entre Estados Unidos y China, así como las transacciones de carga y envío. Si bien la etiqueta del coronavirus “hecho en China” sirvió como pretexto, el objetivo no declarado era poner de rodillas a la economía china. Fue un acto de “guerra económica”, que ha contribuido a socavar tanto la economía de China como la de la mayoría de los países occidentales (aliados de los Estados Unidos), lo que ha llevado a una ola de quiebras, sin mencionar el desempleo, el colapso de la industria turística. etc. Además, la etiqueta del coronavirus de Trump “hecho en China” casi de inmediato desencadenó una campaña contra los chinos étnicos en todo el mundo occidental.

Más allá de la retórica agresiva contra Trump y el gobierno de EEUU, nada de lo que se afirma aquí es inexacto. No hay en este caso fake news por mucho que que los medios de comunicación afirmen lo contrario sin aportar ninguna prueba de esa supuesta falsedad. Prosigamos:

Etapa 2.0: “¿Infecciones transmitidas por los europeos”? El 11 de marzo, se lanzó una nueva fase. La administración Trump impuso una prohibición de 30 días a los europeos que ingresan a los Estados Unidos mediante la suspensión de los viajes aéreos con la UE (con la excepción de Gran Bretaña). Estados Unidos ahora está librando su “guerra económica” contra Europa Occidental, mientras usa COVID-19 como justificación. Los gobiernos europeos han sido cooptados. En Italia prevalece un bloqueo, ordenado por el Primer Ministro, las grandes ciudades del norte de Italia, incluidas Milán y Turín, han cerrado literalmente. La confusión, el miedo y la intimidación prevalecen.

Una vez más, hechos, excepto la frase señalada en rojo, que forma parte de la libre interpretación de Global Research pero tampoco parece cosa descabellada, tanto por los antecedentes ideológicos de Trump y de la habitual política imperialista de EEUU sea cual sea su administración, cuanto por los datos que se publican a continuación, como veremos:

Es “hecho en América”. Finales de febrero: la manipulación financiera caracteriza las transacciones bursátiles en todo el mundo. El valor de las acciones de las compañías aéreas se derrumba de la noche a la mañana. Aquellos que tenían “conocimiento previo” de la decisión de Trump del 11 de marzo de prohibir los vuelos transatlánticos desde los países de la UE hicieron una gran cantidad de dinero. Se llama “venta corta” en el mercado de derivados, entre otras operaciones especulativas. Los especuladores institucionales, incluidos los fondos de cobertura con “información privilegiada”, ya habían apostado. En términos más generales, se ha producido una transferencia masiva de riqueza monetaria, una de las más grandes en la historia del mundo, que condujo a innumerables bancarrotas, sin mencionar la pérdida de ahorros de por vida provocada por el colapso de los mercados financieros. Este proceso está en curso. Sería ingenuo creer que estos sucesos son espontáneos, basados ​​en las fuerzas del mercado. Son deliberados. Son parte de un plan cuidadosamente diseñado que involucra poderosos intereses financieros.

El método quid profit? (a quién aprovecha). Se utiliza en la policía y tiene una validez limitada, pero se considera un indicio para orientar las investigaciones de forma razonada. Que la crisis del coronavirus ha afectado seriamente a la economía china y China es un rival económico y político de EEUU constituye un hecho. También es un hecho que Irán, enemigo político de EEUU e Israel, ha sido gravemente afectado y no se explica cómo han llegado los virus desde China. Otro competidor económico de EEUU, la Unión Europea, está todavía más afectado que Irán y, en estos momentos, se ha convertido en el centro de la pandemia. Todo esto resulta, como poco, sorprendente y sospechoso. El beneficiario siempre es el mismo: la entidad imperialista EEUU/Israel. Otros informes de Global Research tienden a reforzar estas sospechas. Pero por el momento sería imprudente sacar conclusiones demasiado terminantes. Seguiremos informando. - Figueres, la Marca Hispànica, 15 de marzo de 2020.

RELLEGIR CAMUS


Feia temps que tenia ganes de rellegir Albert Camus i el coronavirus m’ha donat l’empenta que em faltava. Jo també agafo La pesta i la devoro fascinat per la mestria amb la qual Camus descriu com els habitants de la ciutat empestada –Orà– es van adaptant a l’epidèmia, com s’instal·len en un present tens, com de mica en mica la seva percepció de l’existència va canviant.

El doctor Rieux, el protagonista, s’alça com una figura incansable en la lluita contra la malaltia –un sant ateu, una ­versió camusiana del superhome nietzs­chià–, enmig d’un panorama desolador en el qual, tanmateix, sorgeix una solidari-tat crua, primària. “És una idea que pot fer riure –diu Rieux–, però l’única manera de lluitar contra la pesta és l’honestedat”. “¿Què és l’honestedat?”, li pregunta el seu interlocutor. “No sé què és en general –respon ­Rieux–. Però en el meu cas sé que consisteix a fer la meva feina”.

El virus ens dona una lliçó sobre el caràcter il·lusori de les fronteres i el valor de la cooperació internacional

La ciutat empestada de Camus és una al·legoria d’una existència en la qual, inexorablement, tots estem condemnats a morir. Rieux ho accepta sense protestar i es lliura amb cos i ànima a la seva tasca de metge. Res com una epidèmia per aclarir prioritats i posar les coses al seu lloc.
No sé si els esforços de les autoritats sanitàries i les dràstiques mesures dels últims dies permetran contenir l’expansió del coronavirus. Tant de bo. Tampoc no sé si el maleït Covid-19 és estacional o no. Espero que tingui l’amabilitat de ser-ho, perquè veig que als ­països tropicals i de l’hemisferi sud hi ha comparativament pocs casos nous, cosa que potser vol dir que la humitat i les ­altes temperatures no afavoreixen els contagis. En tot cas, l’epidèmia ens pot ajudar a veure algunes coses sota una nova llum.

Les limitacions de la sobirania, per exemple. Si algú no entenia el significat de la paraula interdependència , ara ja sap què vol dir. ¿En quants països està actiu el virus? ¿Cent? ¿Cent vint? La pesta bubònica va arribar a la riba russa del mar Negre, procedent de l’Àsia, l’any 1346. L’any 1347 va arribar a Estambul, i el 1348, a París. Ara, en canvi, quan algú al Canadà o a l’Argentina es contagia, el primer que li pregunten és si ha estat recentment a la Xina, a l’Iran o a Itàlia. Un virus originat en una província xinesa de la qual no ­havíem sentit parlar mai ens ha obligat a suspendre el campionat de Lliga. Això és la interdependència.

El virus ens està donant una lliçó pràctica sobre el caràcter il·lusori de les fronteres i sobre el valor de la cooperació ­internacional. ¿Quina protecció ofereix la suspensió de vols intercontinentals de Donald Trump? Ja poden els Estats Units alçar tots els murs que vulguin, que el ­virus se’ls saltarà. L’error de Washington de retallar la contribució a l’Organització Mundial de la Salut, com a part de l’ofensiva contra el multilateralisme, apareix ara en tota la seva magnitud. D’això se’n diu tenir visió de futur. Allò d’“America first” està molt bé per als mítings a l’Oest Mitjà, però els problemes globals –i aquest n’és un– demanen respostes globals (encara que la gestió diària sigui local, per descomptat).

Donald Trump no aconsegueix dissimular que, per a ell, el principal perill del coronavirus no és sanitari sinó polític: el que més l’angoixa és la possibilitat de no ser reelegit. Ell comptava amb la bona marxa de l’economia per guanyar les eleccions, però ara la borsa cau a plom i els tambors de la recessió toquen amb vigor. La seva reacció, amb la característica ­barreja d’arrogància, ignorància i indi­ferència per la sort dels més febles, no l’ajudarà.

El coronavirus potser farà que els nord-americans vegin la importància de tenir un sistema sanitari públic universal. Hi ha molts milions de ciutadans sense as­segurança o que s’han de pagar part de
les despeses mèdiques. També n’hi ha molts que, quan estan de baixa, no cobren. Ningú els podrà retreure que, per mantenir la família, intentin no anar al metge i que optin per anar a treballar encara que tinguin símptomes, peti qui peti. No crec que això ajudi a controlar l’epidèmia, per més rebaixes d’impostos que el Govern aprovi.

El Brexit tampoc no servirà per parar els peus al virus. Davant d’una epidèmia com aquesta, l’eslògan de “recuperar el control” no va enlloc. Al contrari: el coronavirus pot treure a la llum la manca de personal sanitari que hi ha al Regne Unit i el gran error de posar entrebancs a la immigració dels veïns europeus. Ara els britànics s’adonaran del servei impagable que els metges i les infermeres arribats del continent, entre els quals molts es­panyols, han estat prestant al país.

A Espanya, durant les primeres setmanes el virus va crear un espai de convivència inèdit entre el Ministeri de Sanitat i les autonomies. Ningú posava el model en qüestió ni demanava més competències. Però ara han començat a aflorar les divisions i les crítiques, algunes de les quals molt mesquines. Res de més senzill: si les mesures són dràstiques, se les titlla d’alarmistes. Si no ho són, de tèbies. Suposo que la polí­tica és així, però no és el moment de fer aquesta mena de política. En situacions d’emergència com l’actual és quan es veu la diferència entre un polític de pa sucat amb oli i un home d’Estat.

Un dels personatges de La pesta, Rambert, un periodista de París atrapat a la ciutat, vol fugir per estar amb la seva ­dona. Aconsegueix l’ajuda d’uns guàr­dies, però quan arriba el moment comprèn que abandonar la ciutat d’Orà és faltar al deure de so­lidaritat i decideix quedar-se per ajudar allà on pugui. Potser haurem de suggerir a uns quants dels nostres polítics que llegeixin Camus i aprenguin de ­Rieux i de Rambert. Els aniria molt bé. - carles casajuana - lavanguardia.cat

WUHAN: POEMES DESDE LA ZONA ZERO


El Dr Li Wenliang, una de les primeres persones en fer sonar l'alarma sobre el nou coronavirus a Wuhan, va ser amonestat oficialment per les autoritats per "difondre rumors" sobre la malaltia. Més tard, el seu cas va ser utilitzat pels mitjans estatals com una advertència per a altres potencials difusors de "rumors". Després de la seva crítica oficial, el Dr. Li va contraure la malaltia i es va censurar la notícia de la seva mort. Mentre estava en tractament, el Dr. Li va parlar amb els mitjans estrangers i nacionals, i ha defensat que es necessita un flux d'informació més lliure per a una societat sana. Després de la seva mort el 7 de febrer, Li es va convertir en un símbol tràgic del brot i el seu encobriment per part de les autoritats xineses. Mentre ploraven a Li, molts internautes van exigir llibertat d'expressió tot i els esforços dels censors per ofegar la discussió.

La poetessa Yu Xiuhua ha contribuït a l'emotiu dol popular pel Dr. Li Wenliang. A "Dol per Li Wenliang" (悼 李文亮) Yu parla directament amb el Dr. Li, demanant-li que descansi i preguntant-se en veu alta què li depararà el més enllà:

DOL PER LI WENLIANG - Yu Xiuhua

Ara descansa!
No hi ha virus pitjor que el "càstig per parlar"
No hi ha món més horrible que el que barreja el bé amb el mal

Ara descansa!
Les aigües del riu Yangtze transporten barques i bolquen bots
Les onades del riu Groc transporten gent i empenyen fantasmes

Ara descansa!
Ara deixa'm viure la meva vida vergonyosa
I deixa'm cantar el meu cant enutjat

No tenim por de morir
Tenim por de morir abans d'hora
Tu vas morir, i el meu temps va morir abans d'hora

Si hi ha virus en el cel
Si lleves la teva veu de nou
A on aniràs?

Espero que on sigui que et portin
Encara hi hagi gent
Que parli en xinès.

CADA DIA

Boirina, cortina de pluja
cinc dies, depriments i humits
cada i crueltat, llàgrimes i ferides
aquestes tènues paraules.
Quant vull que et mantinguis allunyat
autoaïllat a l'hotel
Sense temps, sense data
sense so ni aire
material d'escriptura, de consulta psicològica.
Col·loca cent cors temorosos en les seves palmes
tremolor, por, plor i desesperació
llençants a les escombraries amb aquelles enverinades
en una cambra individual
dividida en una àrea contaminada i una altra àrea neta
renta't les mans, renta't les mans. Mascareta, màscara.
Obligats a corregir tots els mals hàbits
ja tothom sap que el verí és culpa d'un ratpenat
i cridar al crim enverinament és descriure a la lleugera
encara recordo el verí de fa disset anys
avui és una còpia de l'ahir
però el verí no és el verí d'ahir
el ràpid contagi és també fruit del mateix humà
Molt tard de nit, el que més vull
és donar a aquests ratpenats amagats en les seves coves
armadures d'acer que posar-se
gravades amb els dos caràcters de Wuhan
Deixa que tots els bisturís no tinguin per on començar
Deixa que totes les seves dents es quedin sense mossegar.



BUROCRACIA


"El buròcrata és l'home de fusta, nascut per equivocació dels déus, que el van fer sense sang, sense alè ni desànim, i sense cap paraula a dir. Té ressò, però no té veu. Sap transmetre ordres, no idees. Considera qualsevol dubte una heretgia; qualsevol contradicció, una traïció. Confon la unitat amb la unanimitat i creu que al poble, etern menor d'edat, cal portar-lo de l'orella. És bastant improbable que el buròcrata es jugui la vida. És absolutament impossible que es jugui la feina"

                                                                                          Eduardo Galeano.

     MAFALDA I LA BUROCRACIA:

EL SENY I LA RAUXA


Per tant, hem de procedir a més recerques. I una de les que ens ha semblat més prometedora és la intuïda per Jordi Pérez i Ballestar, en plena jovenesa intel·lectual, cap allà l'any 1953. En un esforç per plantejar-se la meditació sobre la grandesa i la servitud de Catalunya i conspirar cap a una caracterització progressiva del que és «el català típic», el nostre autor establia «les quatre possibilitats de l'actitud típicament catalana davant la realitat», uns punts cardinals que cobrien les diverses variants de la nostra rosa dels temperaments. Seny, embadaliment, rebentada i tot o res, eren les tiges mestres de la seva concepció. Partint d'aquestes dades hom podia arribar a conclusions ben satisfactòries des d'un punt de vista rigorosament científic. 
De bon antuvi, el seny. Situem-lo, no en un dels punts cardinals, sinó ben al centre de la rosa temperamental catalana, amb la mateixa intenció inicial de Ferrater i Mora quan assevera que «escolliríem aquesta paraula com l'única que ens permet de situar-nos al bell mig de la vida catalana». En la meva visió històrica-psicològica importa més la realitat objectivada que no l'abstracció filosòfica, i per tant, per bé que reconegui que és molt cert d'afirmar que el seny és la capacitat per a fer-se càrrec de situacions concretes i es manifesta en el judici correcte i en l'acció eficaç sobre aquestes situacions, i també que s'ajusta a la mesura d'or dels pensadors mediterranis, no em deixo arravatar per l'enlairament d'aquests mots i prefereixo l'observació del que s'ha esdevingut i del que s'esdevé. I així, planyent-me'n, m'haig d'esllavissar cap a una definició menys falaguera del seny que la que s'acostuma. 
El seny, l'hem adquirit a través de la possessió d'una terra aspra i de la perfecció de l'eina en el treball. És fruit d'una experiència secularment transmesa i heretada en la difícil conquesta de la riquesa, sobretot en els moments cabdals del segle XVIII, quan ens redreçàrem, amb un gest titànic, de la nostra misèria física i espiritual. Per això el seny no pot ésser la mesura d'or, ni l'exacta apreciació de les coses, ni l'audàcia calmosa. Ferrater i Mora l'ha desviat immediatament cap al bastiment de la continuïtat en la mesura, desempallegant-se'n com ha pogut, perquè s'abocava, en contemplar-lo com a sentit comú, a una tendència irreprimible vers la vulgarització, la supressió de l'esperit, l'eliminació de l'ideal i el rebaixament col·lectiu. Per a mi, només l'experiència històrica assegura al seny català una vàlua transcendental. Malgrat això, és la reducció de la realitat de la vida als nostres interessos immediats; és apamar la terra abans de trepitjar-la; és abstenir-se d'aprofitar les ocasions favorables per la temença d'allargar més el braç que la màniga; és repetir-se adesiara que no es pot dir blat que no sigui segat, garbellat i al sac; és fugir de cabòries que enerven i d'entelèquies que flamegen. Per això el seny no dóna una lògica d'acord amb el món real, que evidentment copsa, sinó una tendència al compromís, amb perill de derivar cap al cofoisme conformista. Retenim avarament les nostres emocions, àdhuc les més fines, per no comprometre les possibilitats immediates de pau o prosperitat. «No t'hi emboliquis» - aquesta sembla ésser la divisa del seny davant qualsevol conjuntura vital. I, per no embolicar-nos-hi, tanquem amb pany i forrellat les portes exteriors i ens complaem en una insociabilitat aparent, esquerpa i sorruda, mentre, casa endins, conreem el jardí dels refinaments més insospitats. 
Es així, per aquest viarany, que anem a parar a una relació directa entre el seny i la sensualitat. Ens plauen el món, la vida que fem en aquest món, el nostre paisatge humà i mediterrani, els colors del cel i la bona taula. Assaborim el nostre petit terrer amb la impudicícia del dionisíac. La forma, el color, la llum, tot entra dintre nostre, amb un baf deliciós, que ens emplena els sentits. Com perdre tot això? ¿Com capficar-se per causes perseverants i que volen una tensió i que potser faran córrer un risc? Si .no es treu un català de polleguera , - la qual cosa, com veurem immediatament, no és pas difícil-, adopta generalment la línia de la mínima resistència. Afluixa i amolla, per satisfer els seus sentits, la seva existència confortable, el seu egoisme d'ésser privilegiat per la natura. L'estètica, en aquests moments, ens ofega. 
Ben poca cosa hauríem dit al món si el seny ens hagués oprimit d'aquesta manera, si haguéssim d'ésser esclaus del panxacontentisme i.de la sensualitat. Però el seny actuant en funció de l'experiència històrica - o sigui el seny que persegueix la claredat i la correcció a través de la mesura- provoca una realitat vital: la tendència que hom es captingui bé. El just capteniment és la nostra fórmula d'or, el nord dels catalans en els nostres afers públics i privats. Es el seny més la mesura, que asseguren la continuïtat de la terra. En això el català és l 'hereu directe de I 'home antic. Captenir-se bé és desitjar que les coses rutllin amb harmonia, sense entrebancs, i si pot ésser amb un mecanisme gairebé previst; que tots, xics i grans, tinguin el que els pertoca i, sobretot, que ho sàpiguen. És, també, purificar-se del llast de prevencions que arrossega el seny. És marxar d'acord amb una realitat precisa, gairebé lineal, sense fer trontollar la terra amb injustícies ni travar la vida amb obstacles. Es sentir-se responsable de tot el que s'ha esdevingut, comprendre-ho, refermar les amistats i evitar els odis. El just capteniment ha donat dies de glòria a Catalunya, perquè la seva història ha estat pastada amb molts jornals de suor i no solament amb quatre efemèrides de sang. 
En l'eix ideal de la mentalitat catalana, a l'extrem oposat del bon capteniment hi ha l'arrauxament. Tot pol positiu en comporta un altre de negatiu, i la rauxa s'oposa si-multàniament al seny i a la mesura. En la parla popular és l'antítesi de la prudència i del seny; i així ha recollit el mot la verba culta. «Vanitosa, arrauxada i traçuda», així Maragall qualifica Barcelona, en l'Oda Nova; i després hi toma: «passada l'estona i el dia i la rauxa, i el vent de disbauxa». Ésser arrauxat és, precisament, estar mancat de seny, obeir els impulsos emocionals, actuar segons determinacions sobtades. En aquestes circumstàncies ens deixem portar per la passió, sense sospesar les realitats ni mesurar-ne les conseqüències. Llavors som els homes de la flamarada i de les actituds extremistes. El nostre sentit d'ironia falla, i sortim al carrer devorats per un excés de pressió sentimental. Totes les precaucions del seny, totes les temences del «no t'hi emboliquis», cedeixen davant la resolució de fer alguna cosa, de palesar que s'és home i que es dominen les circumstàncies exteriors   - malgrat que la processó vagi per dintre- . Perquè la rauxa no és un atac de follia - hi ha rauxes de boig específiques -, sinó una claudicació de l'esperit de mesura davant el fanatisme i la passió sense límits. L'arrauxament és la base psicològica de les accions subversives catalanes, la justificació històrica del tot o res, la negació de l'ideal de compromís i pacte dictat pel seny col·lectiu. 

Les rauxes, però, són transitòries. Són com el vent de disbauxa maragallià, que també passa enmig d'un decebut «desdir-se'n». Després de la riuada, canalitzem les aigües i refem els horts. Sortosament, les nostres forces de resistència són superiors a les de disgregació. 

Com diu Lluis Foix: Llegir Vicens Vives es fa feixuc, però cal fer-ho.
nació catalana (fragment) - Jaume Vicens Vives.

EL DESCONTROL DE L'ESGLESIA

El president de la Conferencia Episcopal, el cardenal Ricardo Blázquez / EFE
L'Església gasta sense control fiscal més de la meitat de mil milions del seu pressupost pels seus acords amb l'Estat. Els bisbes posen el raspall en línia i obren un portal de donatius.

335 milions d'euros. Aquesta és la xifra oficial dels diners que l'Església espanyola rep com donatius de part dels fidels cada any, el que suposa el 36% del finançament de les diòcesis, segons la Memòria Anual d'Activitats de l'Església a Espanya. Una quantitat sense cap control fiscal -la dada oferta és de part-, a la qual cal sumar els altres 193 milions (el 20% del seu finançament) en concepte de 'Altres Ingressos Corrents', com ara pagaments d'expedients matrimonials, de baptismes o misses. Aquests diners també estàn fora de perill d'impostos i d'investigació tributària, per mitjà dels Acords Església-Estat. És a dir, més de la meitat (el 56%) dels 933 milions d'euros que suposa el 'pressupost' de l'Església espanyola, està fora del control del fisc.
Què és un donatiu? És tota "aportació directa voluntària dels fidels a les diòcesis", segons expliquen des de la Conferència Episcopal, que afegeixen que es tracta "del model més desitjable d'autofinançament de l'Església" i "la principal font de finançament de les diòcesis, més de un terç dels recursos disponibles". Bastant més, en tot cas, que el rebut a la polèmica casella de la Renda, i que en 2018 va suposar 270 milions d'euros.
Col·lectes, raspalls o herències sense control - Què s'inclou en aquest concepte? En primer lloc, les clàssiques col·lectes a les misses, cada diumenge o sempre que l'Església ho decideixi, ja sigui per finançar unes obres, un projecte solidari o un regal per al seminarista que va ordenar-se sacerdot. També les aportacions als raspalls de les parròquies. 
En aquest sentit, l'Església s'està professionalitzant, i el clàssic calaix amb clau que només tenia el rector està sent substituït, en desenes de temples, per 'raspalls digitals' promocionats per diferents entitats bancàries i que permeten cert control de l'import real, així com la possibilitat d'aportar amb targeta de crèdit.
Llegats, herències i similars també formen part del concepte 'donatiu', al qual cal sumar la subscripció periòdica (mensual, trimestral, semestral o anual), que permet als gerents de les diòcesis "administrar el pressupost de forma més eficaç per anar afrontant els diferents problemes que dia a dia van sorgint en les diferents diòcesis del nostre país ".

"Una ajuda" per al sagristà o per al capellà - No obstant això, la xifra aportada per la Conferència Episcopal -335 milions d'euros- és lluny de ser la real. "L'import és molt més gran", admet un eclesiàstic consultat per eldiario.es. "Mai sabrem quina quantitat del que es recull en tots els raspalls de tots els temples s'envia a les diòcesis, o es consigna en els llibres de comptes de les parròquies".
Almenys una part no quantificable va per "pagar una petita ajuda" al sagristà o la senyora que obre i tanca la porta, o a les dones que escombren i netegen els temples de forma voluntària. I, admet, "tots els capellans ens vam quedar amb alguna quantitat per a imprevistos: des del pobre que arriba a la porta de nit, a la família que no té amb què pagar la llum o què per menjar". O perquè els rectors -que cobren de mitjana a Espanya uns 900 euros- "arribem a final de mes".
Malgrat que des de la Conferència Episcopal s'està treballant des de fa anys per sistematitzar el model de recompte de donatius, totes les parts consultades admeten que és "gairebé impossible" saber quants diners es queda en el camí. Una quantitat que ni l'Església controla, i que se suma als milions que sí que reconeix, però que tampoc passen cap control fiscal.

El Papa: "La missa no es paga" - Als donatius s'uneixen els 193 milions que l'Església rep dels fidels en concepte de pagament per expedients de baptisme, matrimoni, misses exequials (de difunts), etc ... Una quantitat que sí que està controlada per cada diòcesi, que publica les seves taxes administratives, però que qüestionen institucions com Xarxes Cristianes i, en alguns casos, fins al mateix Papa Francisco. S'ha de pagar per rebre els sagraments, per casar a uns fidels, donar-los la primera comunió o bautizarles? ¿Ha de costar diners un funeral catòlic?
Durant una audiència, el març de l'any passat, Bergoglio era summament crític amb el costum, estesa a tot el món, de cobrar per les misses de difunts, en què es nomena al mort i es demana per la seva ànima. "Ningú ha de cobrar per nomenar al teu familiar", assegurava Francisco. "Res. Ho heu entès? Res! La missa no es paga. La missa és el sacrifici de Crist, que és gratuït. La redempció és gratuïta. Si vols fer una oferta, fes-, però no es paga. És important entendre això".
No obstant això, la realitat és ben diferent, i varia segons la diòcesi. Així, la diòcesi de Màlaga publica al seu web les 'Taxes i estipendis' de tots els bisbats d'Andalusia, amb xifres concretes, basades en una normativa de la Congregació per a la Doctrina de la Fe de 1991. Així, els estipendis de les ' misses manuals '(normals) és de 10 euros, mentre que el de les' misses gregorianes 'ascendeix a 330 euros. Una "xifra indicativa per a l'aportació dels fidels com a signe de la seva gratitud a Déu i l'Església", apunta el decret, vigent des de 2012.

Un casament, 150 euros; un bateig, 40; un funeral, 90

Tots els decrets als quals ha tingut accés aquest diari (Andalusia, Madrid, Barcelona, ​​Santander, Saragossa o les diòcesis basques) prohibeixen al sacerdot quedar-se amb més d'un estipendi per cada missa, tot i que es nom a diversos fidels.
En el de Madrid (que cobra 8 euros per missa, i 300 en el cas de les gregorianes), es deixa clar que "l'acumulació d'intencions i estipendis en una única celebració de l'Eucaristia constitueix una excepció, que només està permesa si els fidels han estat advertits i consenten en això, i està limitada a un màxim de dues vegades per setmana a cada lloc de culte, en aquests casos, el sacerdot només pot fer seu l'estipendi fixat a la diòcesi, i ha de lliurar la quantitat restant als fins determinats per les normes diocesanes ". Una norma que es va fer per evitar que alguns capellans es dediquessin a les misses de difunts, guanyant molt més diners que el rector que es dedica a les misses del dia a dia, que són gratuïtes.
Pel que fa als sagraments, les taxes mitjanes de les diòcesis (sense cap control per part de les autoritats públiques) són les següents. Els baptismes són 40 euros; els matrimonis, 150 euros; 70 euros per missa en festes especials, 90 euros per les exèquies; i els funerals de primer aniversari, 30 euros. Els 'devocionals' (misses que es donen abans o durant les festes), tenen un altre cost. Així, els triduos o quinaris costen 35 euros per dia, mentre que les processons es paguen a 100 euros.
A això cal sumar altres costos que, si bé no estan regulats com a obligatoris, en la pràctica sí que ho estan. Casar-se per l'Església no només costa els 150 euros de mitjana per 'sagrament'. A això se sol sumar la decoració del temple o el fotògraf oficial, que té un acord amb cada parròquia. En molts casos, especialment en els temples històrics, els rectors prohibeixen als fidels aportar la decoració de les flors i plantes, o contractar un equip fotogràfic per a l'ocasió.

Toda la información a religiondigital.org - eldiario.es
más...
CRÒNICAS DE GAZA - THE ELECTRONIC INTIFADA


DESTACADAS

B L O C S
COMENTARIS
-