El català perplex és Ignasi Pou, un santcugatenc que viu i treballa a Madrid, perdó, he escrit Ignasi però ell es fa dir Ignacio. Tot i així, cal llegir la seva carta, no en tot el que diu està desencertat i tambè és bo en aquest desori que és la secessió o com li vulgueu dir, escoltar a totes les veus, la deriva del Govern de la Generalitat comença a ser perillosa i inquieta fins i tot a alguns alts càrrecs propis....

"A què ve tant de rebombori? Què pretenen? Per què ens torturen així? He de confessar que cada vegada estic més confós davant del circ que haveu organitzat al voltant de l’ independència durant els últims cuatre anys.
He trobat les justificacions més absurdes i les acusacions més lletges (y no necessariament més certes) entre els qui son partidaris de mantenir unit el que sempre ha estat unit i els qui han sortir a la carrera de manera furiosa i cada vegada menys controlada cap a la ruptura amb el passat per construir un nou començament.
Entre aquestes, he vist llistes de greugesque pretenen fer-nos creure que ha existit des de sempre una estratègia per sotmetre els catalans i he estat testimoni d’una escandalosa reforma de la història al més pur estil de George Orwell amb la mateixa intenció. L’únic que aconsegueixo treure de tot això es que l’independència es proposa como una mena de venjança contra la conspiració imaginaria d’Espanya contra Catalunya.
L’intuïció i el seny m’obliguen a creure que no es possible que la murrieria del règim no pot haver calat fins al punt de que quatre de cada deu catalans suportin l’ independència. Deu haver-hi una altra raó que no he trobat, encara que no he escoltat a ningú dir res al respecte. Fins ara, no sóc capaç d’endevinar a quin problema correspon com a solució “independència”.
No aconsegueixo explicar-me (ni que ho facin altres) que en trauré jo de tot això, como a ciutadà sancugatenc, que en trauré de que m’arranquin del test al que la meva tradició ha arrelat durant segles per donar-me un de nou.
Fins a on sé, suposant que Catalunya finalment fos un Estat independent: el meu vot no contaria més del que ho fa ara, res em fa sospitar que tindria més drets o llibertats que els que tinc ara i ni tan sols pagaria menys impostos o tindria més oportunitats per a treballar. De fet, la corrupció que tenim ara mateix ens la portaríem amb nosaltres i els meus representants polítics tampoc m’escoltarien amb més atenció.
A més a més, la meva llengua materna (la que s’ha parlat a Catalunya durant segles, tant o més que el català) ja no la podria fer servir per a treballar, per estudiar, per anar al cinema o per realitzar gestions al meu ajuntament. I, si em nego a adoptar com a pròpia la nacionalitat catalana en favor de la que sempre a estat la meva, viuria com a foraster a casa meva.
Per què hauria de ser menys català per parlar espanyol? Per què hauria de ser menys espanyol per parlar català?
També cal afegir-ne els problemes de convivència que suposaria una hipotètica independència amb l’únic suport d’un 44 per cent de la població i de la tensió que, sense cap mena de dubte, esdevindria de tractar de construir un país on ningú té clar quin tipus d’Estat vol.
Si tenim en compte també la sortida de la UE i de l’espai Schengen (fins que puguem tornar a entrar si complim les condicions i altres països amb problemes de separatisme no ens veten) i l’obligació de complir el compromís de pagar la part del deute públic que en pertocaria, des d’una economia marginada internacionalment.
Que algú m’ho expliqui, sisplau.  - Publicat el 10 Septiembre, 2015."
La carta, es esbiaxada en la visó global de la situació, talment com ho és tambè la banda contraria en les seves apreciacions, però no és una visió de la situació única, n'hi ha molts que en major o menor mesura i diferents matisos, pensen com l'Ignacio, el dubte que tinc, és si l'Ignacio potser per la seva joventut coneix hi ha entès la relació entre Catalunya i España que sempre ha estat complexe i poc solidària per part d'uns i altres en els últims 300 anys. 
Dit això, la deriva actual del Govern de la Generalitat, entestat en celebrar un referèndum impossible nomès ens duu al desastre i pitjor encara, aquest hamster que fa sis anys que roda i roda per no res, ja n'esta fins el dallonsis, avorrit i fastiguejat clama: Votem ja! d'una punyetera vegada, i acabem amb aquest avorrit i enutjós dia de la marmota, que és com un Multivers dins un bucle reiteratiu.