EL MÀGIC TERRY PRATCHETT




En una entrevista a 1995 per a la revista GQ, Terry Pratchett li deia a Bill Gates: "No hi haurà manera de saber si alguna noticia té fonament o si ha estat inventada per algú". Gates va negar la seva tesi. L'entrevista s'ha viralitzat perquè el periodista i biògraf no oficial de Pratchett, Marc Burrows, va compartir una foto de l'edició impresa de la mateixa. No és la primera vegada que algú s'avança en el temps i prediu amb força precisió com podia ser la tecnologia del futur - Felipe G. Gil - eldiario.es.

Marc Burrows es trobava investigant intensament en una biblioteca la vida de l'escriptor de ciència-ficció i també periodista Terry Pratchett. Amb l'objectiu de preparar una biografia, bussejava en entrevistes i aparicions en mitjans de l'escriptor. Tot d'una es va trobar una conversa amb Bill Gates per a la revista GQ publicada el 1995. En ella tots dos mantenen un intercanvi sobre el futur de la tecnologia en la qual l'escriptor defineix amb precisió el conflicte que avui vivim pel que fa a la desinformació a Internet ja les denominades fake news. Gates li resta importància.
  • Terry Pratchett: Ok. Diguem que jo em dic a mi mateix Institut de nosequè i decideixo promoure un tractat espuri dient que els Jueus van ser responsables per complet de la Segona Guerra Mundial i dient que l'Holocaust no va succeir. I surt aquí fora a Internet i està disponible en els mateixos termes que qualsevol altra peça d'investigació històrica que ha estat sotmesa a un sistema de peer review i altres. Hi ha una certa paritat d'estima a la informació a la xarxa. Tot hi és: no hi ha manera d'esbrinar si alguna cosa té fonament o si algú se l'ha inventat.

  • Bill Gates: No per molt de temps. Els sistemes electrònics ens proporcionaran una forma de classificar les coses. Tindrem autoritats a la Xarxa i que un article formi part dels seus índexs significarà alguna cosa. A la pràctica, hi haurà una quantitat infinita de text i només rebràs un fragment de text a través de nivells de classificació, com un amic que diu "Escolta, ves a llegir això", o una marca associada amb un grup d'arbitratge o d'un expert en particular, o informes de consumidors, o l'equivalent d'un diari. Ells assenyalar les coses que són de particular interès. Tota la manera de verificar la reputació d'algú serà molt més sofisticada a la Xarxa del que és en la informació impresa avui.
Borrows, afirma que la biografia de Pratchett serà no oficial, li explicava en una entrevista al Huffington Post que no li va resultar sorprenent "donat que va treballar com a periodista o agent de premsa fins a 1987, quan la seva carrera com a escriptor realment es va començar a enlairar. Ell sabia com funcionaven les notícies i els rumors a nivell instintiu", va explicar Burrows, el títol de la seva biografía és "The Magic off Terry Pratchett" i es va publicar per l'editorial Pen and Sword a l'agost de 2020.
Durant la conversa, Gates ofereix una explicació per al futur del consum de mitjans audiovisuals que recompon una mica la seva incapacitat predictiva respecte a la desinformació. Critica obertament al DVD i avança com acabaran funcionant en realitat plataformes com Netflix o HBO: "Per descomptat, el DVD ofereix el pitjor interfície del món. No proporciona feedback sobre si ho estàs fent bé o malament. Interfícies cegues sempre són complicades. Tot del que estem parlant tindrà pantalles per guiar-te i quan facis una pausa, hi haurà un sistema personalitzat que apareixerà immediatament per ajudar-te. En qualsevol cas, els DVDs seran obsolets en 10 anys ".
Aquest tipus de prediccions són més comuns del que semblen i encara que a posteriori sigui molt més fàcil d'assenyalar, la veritat és que la precisió d'algunes ens convida a pensar que sempre han existit persones amb la capacitat de projectar un futur amb una exactitud fascinant. Això és el que va succeir amb Frank Loh el 1973.
Segons Paul Theroux en la seva crònica de "El Gran Basar del Ferrocarril" (publicat originalment el 1975 i editat per Alfaguara a Espanya), en una entrevista realitzada pel diari The Strait Times el 20 de Novembre de 1973, el director general de la Companyia de Telèfons de Singapur, Frank Loh, va estar parlant sobre comunicació telefònica en la convenció dels Col·legis d'Enginyers de Singapur i Malàisia i va oferir una descripció molt precisa que s'assembla molt a com funciona avui Internet:
Li agradaria viure en un Singapur futur en què la correspondència i els diaris li arribessin a casa electrònicament? Això sembla ciència ficció, però, segons el director general de la Companyia de Telèfons de Singapur, senyor Frank Loh, 'aviat podria arribar a ser una realitat', ja que va dir que els avenços realitzats en les telecomunicacions ja han introduït un gran canvi en les nostres vides. Conceptes com el de 'ciutat telegràfica', en què un sol cable connectat a cada llar o a cada oficina satisfaria totes les necessitats de comunicació aviat podrien convertir-se en realitat. "Imagineu-vos -va dir-, la seva llar convertit en un centre de comunicació, en el qual tant el correu com els diaris podrien arribar subministrats electrònicament.
Més endavant, el 1981, dos autodefinits "frikis informàtics" que formaven part de l'avui mític i encara vigent Chaos Computer Club, van publicar en un diari alemany un article en què convocaven una trobada d'interessats en els ordinadors per parlar de "xarxes internacionals, lleis sobre comunicació, lleis sobre el processament de dades (¿a qui pertanyen les meves dades?), drets d'autor, sistemes d'informació i aprenentatge, bases de dades, criptografia, videojocs, llenguatges de programació, control de processos, maquinari, i qualsevol una altra cosa". Avançant-se al que avui és objecte de treball per activistes i acadèmics interessats en la complexitat jurídica, social i cultural que proposa Internet.
Sens dubte una de les prediccions sobre com funcionaria Internet i la tecnologia més increïbles de moment de la seva publicació corresponen a Mark Twain i a la seva història curta "From the London Times in 1904", publicada el 1898, l'autor americà predeia Internet i el futur de les xarxes socials. Amb cinc anys d'anticipació respecte al moment en què va ser escrita, la història comença com un misteriós crim. Clayton, un malhumorat oficial de l'exèrcit, és acusat d'assassinar a Szczepanik, l'inventor d'un nou i prometedor dispositiu anomenat el Telectroscopio. El narrador anònim del conte ho descriu així:
Tan aviat com el contracte de París va llançar el Telectroscopio, es va lliurar per a ús públic i aviat es va connectar amb els sistemes telefònics de tot el món. El telèfon millorat de "distància il·limitada" es va introduir en el present i les activitats diàries del món es van fer visibles per a tothom, i també audiblemente discutibles, per testimonis separats per qualsevol quantitat de lligues.
Resulta curiós descobrir la similitud pel que fa al funcionament actual de les xarxes socials. Tornant a Pratchett, el curiós d'aquest cas és que Borrows hagi trobat aquesta entrevista a una biblioteca i no estigués digitalitzada. La qual cosa demostra que és gairebé segur que encara ens queden moltes històries d'aquest tipus per conèixer i segur que hi haurà molts protagonistes ocults. I moltes, no oblidem que Ada Lovelace va publicar el primer algoritme informàtic en 1843 i que la seva contribució a la història de la ciència no va ser reconeguda fins als anys 80 del segle XX.



*

"FOOD COOP" EL SUPERMERCAT INSÒLIT

 


Més tard que Madrid, París, Berlín i fins i tot Mataró i Manresa, però pot ser que Barcelona se sumi a partir de l’últim trimestre del 2021 a la llista de ciutats amb un supermercat cooperatiu, és a dir, una botiga on els únics que poden omplir el carro i pagar a caixa són els amos de l’establiment. Pot ser que després de Woody Allen això sigui la millor originalitat que Brooklyn ha exportat a la resta del món. Va ser el febrer de 1973 quan al 782 de Union Street va néixer Park Slope Food Coop, una altra manera d’entendre el món. Bé, com a mínim el comerç. Han passat molts anys. Aquell febrer, per posar música al moment, Elton John va treure ‘Crocodile rock’. Mig segle després, gairebé amb el mateix nom, Food Coop BCN, aquella feliç idea arriba a Barcelona, cosa que, des d’alguns punts de vista, es pot considerar fins i tot tot un examen per avaluar en què s’ha convertit aquesta ciutat.

La fórmula és idèntica a la novaiorquesa. Aquest és un supermercat només per a socis. Fan una aportació inicial i única de 90 euros i, després, el pagament ja no serà en diners sinó en hores de treball, tres al mes, el més adequat segons cada perfil (càrrega i descàrrega, caixa, atenció telefònica, reposar lleixes...) . El retorn d’aquest esforç són preus molt per sota de la resta de fórmules de venda al públic, prioritàriament de productes de proximitat, però no exclusivament, un objectiu que s’aconsegueix perquè la plantilla fixa és més reduïda, però, també, perquè aquesta no és una empresa per repartir beneficis. Amb aquesta fórmula, Park Slope Food Coop ha arribat a reunir sota el paraigua de la cooperativa fins a 17.000 socis. Tant èxit ha aconseguit aquesta solució a l’altre costat de l’Atlàntic que els promotors de la iniciativa a Barcelona han descartat fins i tot posar-li un altre nom. A Madrid es diu La Osa (va néixer el desembre passat amb 1.000 socis i va creixent) i a París, La Louve. Podien haver triat un altre nom d’animal, però, ¿per a què?

Els barcelonins no van saber què era i com era un supermercat fins a 1959. Va ser en una fira de mostres. Una delegació comercial dels Estats Units en va muntar un per a sorpresa dels visitants, incrèduls davant la gran oferta de productes i davant el fet que ells mateix omplissin un carro amb rodes i paguessin al final a la caixa. Des d’aleshores, el colmado de barri va tardar a adonar-se’n, però, amb els anys, com si es tractés d’un animal autòcton, va entrar a la llista d’espècies amenaçades. Que als 90 van obrir a la ciutat grans hipermercats en centres comercials gegants va ser una decisió no exempta de polèmica però, arribat el moment, sense marxa enrere. Després va arribar un altre depredador, les cadenes, per exemple la de marques blanques, un imant per a consumidors a la recerca de preus baixos, tot i que sigui a costa de desertitzar els baixos comercials pròxims, incapaços de competir en aquesta lliga. La irrupció del fenomen ‘pakis’, amb els seus horaris stakhanovistes i la seva oferta de supervivència, ha sigut, en terminologia dels toros, l’estocada de l’antic i entranyable colmado i l’adveniment d’una nova Barcelona, renascuda com un gran ‘Pakis Temàtic’. És cert, com diu Tortoriello, que Barcelona conserva una xarxa de mercats municipals que ja les voldria Brooklyn, però els seus horaris són sovint incompatibles amb la jornada laboral convencional. Aquest el punt a destacar en contra dels Mercats Municipals, el seu horari, totalment inadequat a les necessitats dels seus clients i els preus normalment alts. No deixa de ser curios que aquest fenòmen dels pakis ningú el veies a venir, ans el contrari, recordo un article de títol: Avi que era una botiga, que massa encertat no era, i és que la dels pakis es la boltigueta de comestibles d'abans (els pares en tenien una al carrer de Vilarrubias) que estaba oberta quasi tot el dia o com a molt amb la persiana mig abaixada per si algú havia de menester alguna cosa. Roda el món i torna al Born


*

EL CONSENTIMENT

 


Després de tretze mesos tancat pel virus, el Disneyland de Califòrnia ha tornat a obrir les portes. Aprofitant el tancament, va renovar les atraccions, entre les quals la de la Blancaneu. Hi han posat nova banda sonora, més llum i nova tecnologia visual. Però, un cop reoberta, l’atracció ha desfermat la ira de moltes persones. Resulta que al final de l’atracció es veu com el príncep fa un petó a la Blancaneu, que està adormida a conseqüència de l’encanteri de la madrastra.

Aquesta és la culminació de la història tal com l’havíem conegut sempre, però els temps han canviat i els ­indignats opinen que no pot ser que el personatge masculí –per molt de ficció que sigui– li faci un petó a la Blancaneu sense demanar-li prèviament permís. Però ella està adormida i ho estarà mentre ell no li faci el petó i ella desperti, condició sine qua non per preguntar-li si hi està d’acord. ¿Com pot aconseguir que –com fan actualment moltes parelles– ella li firmi un paper autoritzant-lo a besar-la y lo que surgeixi?

Aviat farà tres dècades, James Finn Garner va escriure un llibre que estava destinat a passar a la història de la literatura popular: Contes per a nens i nenes políticament correctes. La seva lucidesa el va dur a adaptar als temps actuals els contes que durant segles s’han transmès d’una generació a l’altra, expurgant-los del racisme, el sexisme i l’absència de consciència ecològica que tenien els relats originals.

No entenc com no es fa servir sempre com a model. Si Disneyland hagués fet cas de Garner s’hauria evitat el problema que té ara. En aquell ­recull ocupava un lloc destacat La Blancaneu . Garner va reescriure la història a partir del conte original. Els set nans són verticalment deficients, sí, però “altíssims en esperit”. Ja no treballen a la mina, sinó que organitzen “trobades espirituals per a persones masculines de ciutat que necessiten retrobar-se amb les seves primitives iden­titats virils”. El príncep, el famós príncep que al final de la història desperta la Blancaneu amb un petó, va a una d’aquestes trobades perquè, en aquesta adaptació, té impotència o, com a ell li agrada dir, “involuntària suspensió de l’activitat fal·locèntrica”. Tot i que, quan veu la noia, la impotència se li’n va de cop, el príncep no pot fer-li ni un petó, perquè els set verticalment deficients l’hi impedeixen, ja que volen exhibir-la com a exemple de lo bé que funcionen els seus tractaments contra la disfunció erèctil. Però la jugada no els surt bé, i no us n’explico res més per no fer un espòiler, que avui dia està molt mal vist. - Quim Monzó


*

EL FANTASMA QUE ENS SOBREVOLA



Núria Espert explicava en una entrevista al Canal 33 la depressió que li va sobrevenir quan era al Covent Garden dirigint 'Rigoletto'. Deia l'actriu: «De sobte, tot es va tornar negatiu. Un llampec em va travessar el cervell. Em sentia sola al món. Perduda. Vaig tancar portes i finestres. Només volia dormir». El psiquiatre Enric Álvarez ens advertia: «Per entendre la depressió el primer que s'ha de saber és el que no és. La tristesa no és depressió». Fins a començaments del segle XX confonien la depressió amb la tristor o la melancolia. Agnès va preguntar també, sense cap morbositat, per la idea del suïcidi. ¡Ah! El suïcidi és un fantasma que sobrevola el deprimit. L'escriptora Virginia Woolf un dia es va omplir de pedres les butxaques i es va precipitar al riu Ouse. Hemingway, un altre gran depressiu, es va clavar un tret al cap amb un fusell. «Aquesta és la meva por: quan recaic en la depressió, el suïcidi sorgeix com a opció. És terrible», deia una persona que pateix recaigudes depressives.

En molts països desenvolupats, les morts per suïcidi han augmentat en les últimes dècades. A Espanya, segons dades del baròmetre del CIS: 6 de cada 10 espanyols tenen símptomes d'ansietat o depressió, 7 de cada 10 joves se senten desesperançats, 10 persones se suïciden al dia a Espanya. En l'actualitat un dels principals focus d'atenció, segons els experts, hauria de ser el grup de població de menors de 30 anys, ja que presenten més deteriorament de la salut mental degut a la pandèmia, encara que les causes que porten al suïcidi a una persona són diverses i sovint difícils d'entendre i més encara de justificar. 

El confinament pel coronavirus ha multiplicat les peticions d'ajuda de nens, nenes i adolescents per maltractament i també per problemes psicològics i fins i tot idees de suïcidi. Així ho reflecteixen les dades que ha recollit la Fundació ANAR, d'ajuda a nens i adolescents en risc, des del passat 23 de març. La tancada no només fa augmentar el risc de patir agressions o angoixa, també fa més difícil demanar ajuda. Un 23,5% de les consultes rebudes al xat des del 23 de març reflecteixen ansietat, tristesa i fins i tot idees de suïcidi i autolesions. Aquestes últimes, les més greus, s'han disparat en aquestes setmanes. Si suposaven l'any passat de mitjana un 1,9% de l'total, han crescut fins al 8,3% durant el confinament. Informen també de l'augment d'un 27% dels intents de suïcidi entre joves i adolescents. De fet, els més damnificats per aquesta pandèmia han estat primer la gent gran de les residencies, i després i durant, els nens, joves i adolescents.

Semblaria que l’índex més elevat dels suïcidis hauria de ser a la tardor o a l'hivern, però en canvi, l'esser humà que és ja una contradicció en si mateix, és precisament a la Primavera, quan tot brota de vell nou, quan la natura esclata en mil colors de la nova saba de la vida i els animals de tota mena i espècie s'aparellen, va l'esser humà i és quan més decideix llevar-se la vida. Cioràn que havia parlat i teoritzat molt sobre el suïcidi, va morir de mort natural al llit als 84 anys, i en general els qui parlen de suïcidi no solen dur l'acte final a termini, malgrat els doctors diuen que si, que els qui en parlen acaben duent l'acte a terme. Potser perquè malgrat tots els malgrats, aixó de viure és millor que el no res que els espera als qui en un moment d’ofuscació o reflexió opten per la solució definitiva. Un no res, i una covardia vers els qui resten aquí en aquesta vall de llàgrimes com diu el tòpic.

Sembla que actualment se'n parla una mica més obertament del suïcidi, tema que no fa massa era tabú. Entenc i reconec que l'acte del suïcidi com el de l’avortament és una opció personal i vàlida. Però tot i així, sempre hi ha una esperança de sobreviure una temporada més abans de prendre aquesta decisió sense camí de retorn ni possibilitat d’esmena. Estic segur que els suicides - i així ho certifiquen els doctors en el cas d'algun supervivent que ho havia pogut explicar - en el darrer instant se'n penedeixen, només que ja no hi són a temps.

Seria bo que els Governs als qui tan els hi agrada legislar sobre la vida pública i privada dels ciutadans, com a l'obra de teatre d'Alejandro Casona “Prohibido suicidarse en Primavera”, prohibissin a la gent suïcidar-se, almenys en aquesta època de l’any. No serviria per a res, però li donaria un toc poètic al drama de llevar-se la vida, sovint sense necessitat real de fer-ho. Amb aixó de la vida, passa com amb la democracia, que no sent un sistema perfecte és el menys imperfecte de tots, i que de fet, si som honestos, sovint succeeix que un problema que ens havia arrivat a angoixar i preocupar, sol arreglar-se tot sol, i que llevar-se la vida si que no el soluciona. En el fons, tot i que és un dret que tenim ja que en no consultar-nos per dur-nos aqui ja el tenim adquirit per decidir quan i com anar-nos-en, no cal exercir-lo, no soluciona el problema i en el fons és un acte de valenta cobardía.


*

AYUSO I EL PORTER DE DI STEFANO

 


Com a promesa electoral, igual sembla poca cosa permetre als ciutadans anar a prendre unes canyes al bar, però amb això ha guanyat Ayuso. ¿Per què en volem més? - Albert Soler

Diuen del Di Stefano entrenador, que poc abans de sortir l'equip al terreny de joc, va adreçar unes paraules al porter, que no li mereixia gaire confiança.

-'Esteee, mirá, los balones que vayan p'adentro, adentro irán. Pero por lo menos, los que vayan fuera, no me los meta dentro'.

En la política espanyola –catalana inclosa, malgrat els llacistes– passa el mateix, ja que els ciutadans tenim assumit que qui ens governi serà un inútil colossal, per la qual cosa només ens queda demanar que no ens empipin i ens deixin en pau, que si hem de sortir de la crisi serà –com sempre– gràcies a l’esforç de tothom i malgrat els polítics, a qui només demanem una cosa: no molestin. Com els diria Di Stefano, ja que són vostès incapaços de solucionar les desgràcies, almenys no en creïn d’altres. Com a promesa electoral, igual sembla poca cosa permetre als ciutadans anar a prendre unes canyes al bar, però amb això ha guanyat Ayuso, amb poder anar al bar, els toros, el futbol, el teatre o passejar pel Retiro. ¿Per què en volem més? Que no intentin arreglar res, no sigui que ens fiquin dins la pilota.

-...i si em voteu, prometo solucionar l’atur, vacunar tota la població en dos mesos, subvencionar la compra de cotxes elèctrics, aconseguir la pau mundial i acabar amb la gana a la terra.

-Pst, mestre, anem al que interessa: ¿podré anar al bar a prendre unes canyes?

L’esquerra, mentrestant, ha abandonat les seves lluites i es dedica a desenterrar Franco, posar ninots amb faldilla als semàfors, criminalitzar els piropos, censurar cançons i pel·lícules políticament incorrectes, i dir «‘niños, niñas y niñes’». Han canviat la defensa del proletariat per la de noves minories suposadament oprimides, cosa que estranyament no entenen ni a Vallecas ni a Carabanchel, on ara els obrers voten el PP. Com per retreure’ls-hi. Jo mateix, sent d’esquerres, mai votaria un partit que diu «‘niñes’». No per res, és que no suporto els gilipolles. Que no em parlin de sanitat, igualtat, solidaritat, etcètera. No. Si són gilipolles, no els voto. I si puc anar al bar, els voto. Tan simple com això. Serà una forma primitiva de pensar, però quan un pot esperar dels governants el mateix que Di Stefano del seu porter, és l’única acceptable.

Si la Revolució Francesa va esclatar perquè el poble volia pa, amb més motiu en pot esclatar una altra si el poble vol cervesa, molt més nutritiva. A Madrid ja tenen per costum sublevar-se per temes que en altres llocs poden semblar puerils, recordem el motí d’Esquilache, per la prohibició d’utilitzar capa i barret d’ala ampla, que va acabar amb el desterrament del ministre i marquès, i amb la caiguda del Govern. Poca broma amb els temes menors, que són els importants.

Excepte a Catalunya, on això ens fa riure. Nosaltres som tan superiors als madrilenys que ens sublevem només per qüestions elevades com la republiqueta, que ni hem vist ni veurem, però mentre esperem el seu adveniment, tenim els bars tancats i a Madrid els tenen oberts.

-...i serem la Dinamarca del sud i en 18 mesos independents i Europa ens espera amb els braços oberts i les empreses es barallaran per instal·lar-se aquí i menjarem gelat de postres cada dia.

-Pst, mestre, ¿què hi ha de les canyes?

Com diem al bar Cuéllar, més val una cervesa a la mà que esperar la republiqueta.

*

ELS BÀRBARS SOM NOSALTRES



El periodista Rafael Vilasanjuan aborda en el seu llibre 'Les fronteres d'Ulisses' com deixar de veure el fenomen migratori amb por per plantejar-ho com una oportunitat de riquesa. - Ferran Nadeu - elperiodico.com

Quan Rafael Vilasanjuan, periodista, va veure per primera vegada la icònica imatge de el cadàver del nen sirià ofegat Alan Kurdi a la riba d'una platja turca va sentir una sensació de repulsa cap a si mateix. Com jo, ciutadà europeu, permeto això, va pensar. Va ser el germen del seu llibre 'Les fronteres d'Ulisses', on dóna les claus per entendre d'on ve la indiferència d'Europa cap al drama migratori de l'any 2015 en les seves costes mediterrànies i per canviar el discurs imperant de la por cap a l'immigrant pel d'oportunitat. 

- En el llibre planteja que mai ens referim a Messi com a immigrant. Per què?

- Perquè, bàsicament, tenim el concepte de l'immigrant com una persona pobra. Ens espanta la seva pobresa, no ens espanta el fet que vingui de fora. Quan parlem d'immigració la resumim com les 60.000 persones que arriben en pastera quan la immigració és un fenomen molt més gran. És aquell procés pel qual una persona canvia de lloc per obtenir unes millors condicions de vida. Ningú voldria sortir del seu lloc si no fos per millorar. Aquest és el gran repte que hem d'assolir, com la utilitzem perquè sigui també una millora per a la nostra societat.

- Argumenta que hi ha múltiples raons per defensar l'entrada d'immigrants i una sola per rebutjar-la. Quins són?

- La principal raó per acollir els immigrants és que la nostra societat, sense immigració, no té futur. És una raó egoista, pragmàtica, de subsistència, de supervivència. Les nostres societats de l'Estat de benestar no podran mantenir durant molt més temps les pensions, l'educació i la sanitat. És el discurs contrari a qual s'estableix a nivell polític. No és veritat que la immigració col·lapsi els sistemes de salut com no és veritat que la immigració només ve a utilitzar els serveis socials. El veritable efecte crida és el de l'company que li diu "vine, aquí hi ha feina". I hi ha una sola raó per rebutjar-la, la por. Aquesta por és el que cal treballar perquè hi ha molta gent que el manipula i utilitza.

- ¿Por a què?

- A que no sapiguem integrar aquesta immigració, que ens agafi els nostres llocs de treball, que porti inseguretat.

- Per què la classe política ens està venent aquest discurs?

- Perquè tenen por. Fonamentalment tenen por de no ser elegits i és molt fàcil agitar el fantasma del fenomen de la immigració com el que genera tots els nostres mals. Hi ha, lògicament, capes de la població que, castigades per la crisi econòmiques, estan pagant unes conseqüències duríssimes i, en un moment donat, se sentin desprotegides i pensin, o algú els faci pensar, que el problema ve de fora i no que el seu problema està dins. El discurs ultranacionalista ha anat guanyant terreny, hem estat molt covards. Els dos únics països que van veure no només raons de solidaritat i ètica sinó raons pragmàtiques per acollir immigrants van ser Alemanya i Suècia.

- Però Merkel no va aconseguir atreure els socis comunitaris cap a aquesta política.

- Mai es va entendre el discurs d'acollir els immigrants com un discurs de futur social; és a dir, el que estem incorporant és gent que necessitem. Aquesta concepció implica els seus riscos. No podem dir que obrir les fronteres és un fenomen magnífic que ens portarà riquesa si no invertim en què obrir aquestes fronteres comporta tot un seguit de contraprestacions. L'any 2020, els refugiats sirians a Alemanya van aportar més diners a les arques que el que va sortir de les arques per atendre'ls. Alemanya s'ha enriquit per haver obert les fronteres, nosaltres no. La por a la immigració ens està fent pobres.

- Diu en el llibre que el rei d'Ítaca ens escopiria a la cara si veiés com aquesta abordant Europa el fenomen migratori. Destil·la enuig i decepció cap a les institucions europees.

-- Tinc un gran enuig amb la UE perquè tenim una reforma pendent. Això no se soluciona amb proclames polítiques i que la ultradreta segresti el discurs de la immigració. Necessitem un marc migratori. Necessitem a Europa entre 5 i 10 milions d'immigrants anuals d'aquí a l'any 2050 perquè les nostres societats segueixin funcionant. Estic dolgut encara que Europa és una realitat que viu immersa en diferents processos. Les tensions són fortes i ens falten líders. Només hi ha hagut un líder, Angela Merkel, i veurem si n'hi ha d'altres que prenguin el relleu.

- Dius que Europa, experta en organitzar i finançar grans projectes d'ajuda humanitària, ha fracassat estrepitosament quan el drama estava en les seves costes.

-- És claríssim en el cas dels refugiats. Europa ha finançat a un país veí -Turquía- perquè ells es portin tota la càrrega. A Líbia, el que s'està finançant són els que són part del conflicte, clans i màfies. És molt greu. Europa està finançant un molt lucratiu negoci criminal amb els nostres impostos. El sistema de quotes també va fracassar estrepitosament per la falta de solidaritat. Hem de pensar en sistemes que estan funcionant relativament bé. El canadenc, per exemple. Té un bon model d'arribada i un millor model d'integració. Europa necessita un model que evitaria la desesperació i el tràfic humà. Cal tenir grans polítiques i claredat en la integració.

- Com ha alterat el coronavirus el tauler de la crisi migratòria?

-- Ha fet encara més vulnerable a tota aquesta població, especialment als refugiats. El virus a servit per criminalitzar encara més a aquesta població perquè pot convertir-se en transport de virus. Per temor a la covid encara s'han extremat més les mesures per tancar-la

- Per què han de ser les oenagés i no les institucions públiques les que salven vides a la Mediterrània?

-- Aquesta és la gran incògnita. Un espai com l'europeu, que defensa els drets humans, el dret a la vida, però què deixa morir la gent al mar. La pregunta és per què no ens fa por el fet que un nen de cinc anys pugui morir ofegat quan el podem salvar. Per què? Si li passés a un nen europeu estaríem horroritzats. Què passa? Ens hem convertit en xenòfobs de sobte? ¿Les seves vides no valen? És un preu just pagar això pel temor al que pot generar la immigració?

- Què podem fer a nivell individual, si és que es pot fer alguna cosa?

-- Moltes coses. La primera és qüestionar-nos si el discurs que tenim sobre la immigració està ben informat o no. Com a ciutadà, has de plantejar-te el que t'arriba i preguntar-te per què. Més enllà de les raons ètiques, no anem a funcionar si no busquem una sortida a la immigració. I per descomptat no anem a funcionar si aquesta sortida és tancar les portes. I qüestionar; ¿Per què estem així? Cal trencar el discurs actual i muntar-nos en un de nou.

*

ESTAFES PIRAMIDALS: LA PRECUELA



La mort de Bernie Madoff, el major estafador piramidal de la història, que va ser una icona de Wall Street fins al punt d'assessorar estrelles com Steven Spielberg o premis Nobel com Elie Wiesel, serveix per recordar com entre que es va descobrir el delicte i va ser condemnat el seu autor van passar tan sols sis mesos. Contrasta la celeritat dels tribunals en casos tan complexos com aquest, amb 65.000 milions de dòlars de frau i 37.000 víctimes de 136 països, amb la lentitud dels tribunals espanyols. Un exemple: el cas Gürtel, va ser denunciat per la Fiscalia a l'Audiència Nacional el 2009 i va caldre esperar gairebé una dècada per conèixer la sentència. Més enllà que la justícia nord-americana és més pràctica i negociadora, no resulta menys cert que la lentitud dels tribunals espanyols és desesperant per falta de mitjans, per la tardança dels procediments, per l'escassetat de personal (també de jutges i fiscals) i per la insuficient digitalització dels jutjats.

Però abans que Madoff, hi va haver un parell de pioners en les estafes piramidals... una germana de Larra i Carlo Ponzi.



L'esquema Ponzi és una operació fraudulenta d'inversió, que implica el pagament de prometedors o exagerats rendiments (o utilitats). En realitat aquesta estafa consisteix en un procés en el qual els guanys que obtenen els primers inversionistas són generats gràcies a nous inversors que cauen enganyats per les promeses d'obtenir grans utilitats. El sistema solament funciona si creix la quantitat de noves víctimes. És una forma sofisticada de piràmide. 
Encara que sistemes similars a aquest ja van existir anteriorment (segons en Federico Jimenez Losantos la primera va ser una germana del poeta Mariano José de Larra); el nom d'aquest pla procedeix de l'estafador italià Carlo Ponzi i l'estafa que va realitzar en els anys 20, que va arribar a tenir major repercussió que altres estafes semblants del passat. Carlo Ponzi era un emigrant italià que va arribar als Estats Units al voltant dels anys vint. De molt baixos recursos com la major part d'emigrants que arribaven a aquest país, després d'un temps "va descobrir", gràcies a un correu que va rebre d'Espanya, que els cupons de resposta internacional de correus es podien vendre als Estats Units més cars que en l'estranger, pel que el tipus de canvi acabaria per produir guanys. Així que es va espargir la remor, molts van decidir no quedar-se fora del negoci i van donar a Ponzi el seu capital. Però encara que Ponzi estigués recol·lectant aclaparants sumes de diners i la gent fes files per a ficar-hi els seus diners, en realitat Carlo Ponzi no estava comprant els cupons. Ponzi estava pagant rendiments de fins al 100% en 3 mesos amb el capital dels successius nous inversors.

Ponzi va convèncer a amics i als seus associats que donessin suport el seu sistema al principi, oferint una tornada del 50% en una inversió en 45 dies. Algunes persones van invertir i després van obtenir el promès en el lapse que s'havia acordat. La notícia es va començar a espargir, i el terme mitjà d'inversions va començar a créixer. Ponzi va contractar agents i va pagar generoses comissions per cada dòlar que poguessin portar. Al febrer de 1920, Ponzi va obtenir uns US$5.000, una gran suma en aquest temps. Al març ja tenia uns $30.000. La histèria massiva s'estava construint i Ponzi va començar a expandir-se a Nova Anglaterra i Nova Jersei. En el seu temps els que invertien obtenien grans utilitats, i aquests inversors regaven la paraula i motivaven a uns altres a invertir. Ja per a maig de 1920 havia assolit recaptar uns $420.000. Ponzi va començar a dipositar els seus diners en el Hanover Trust Bank of Boston (Un petit banc italoamericano en el carrer de Hanover i més que tot al nord del carrer Italià), tot esperant que al llarg del temps es pogués convertir en el president del banc o pogués imposar les seves decisions sobre aquest; en realitat va assolir controlar el banc al comprar les seves accions.

Moltes persones venien o hipotecaven les seves cases amb l'esperança d'assolir alts interessos. En el 26 d'aquest mes gran part del pla va començar a enfonsar-se després que el Boston Post qüestionés les pràctiques de l'empresa de Ponzi. Finalment l'empresa va ser intervinguda per l'Estat, que va aturar totes les noves captacions de diners. Molts dels inversionistas van reclamar enfurits els seus diners, moment en el qual Ponzi els va retornar el seu capital a aquells que ho van sol·licitar, el que va causar un augment considerable en el suport popular cap a ell: molts li proposaven que s'endinsés a la política. L'empori i els somnis de Ponzi van créixer encara més ja que finsi tot planejava manejar un nou tipus de banc, en el qual els guanys es repartissin per igual entre els accionistes i aquells que ingressessin diners en el banc. Fins i tot va planejar reobrir la seva empresa sota un nou nom "Xerris Ponzi Company", el principal objectiu del qual era invertir en empreses al voltant del món. Gràcies a aquest esquema, Ponzi va començar a viure una vida plena de luxes: va comprar una mansió amb aire condicionat i un calentador per a la seva piscina, i a més va portar a la seva mare d'Itàlia en primera classe. Molt aviat aquest emigrant de baixos recursos va obtenir no només una gran quantitat de diners sinó que es va satisfer dels luxes més extravagants per a la seva esposa i per a si mateix. A l'agost de 1920 els bancs i mitjans de comunicació van declarar a Ponzi en fallida. Ell mateix va confessar més tard que en 1908 havia estat partícip d'una estafa molt similar a Canadà, que oferia als inversionistas grans utilitats. 
El govern federal dels Estats Units va intervenir finalment a Ponzi i, descoberta la seva estafa, va ser enviat a la presó però va haver de ser alliberat ja que va pagar la seva fiança en dues presons distintes i va decidir continuar amb el seu sistema, convençut que ho podia sostenir. Molt aviat el sistema va caure i els estalviadors van perdre els seus diners. La major part de les persones no van obtenir els beneficis, molts dels quals varen reinvertit els seus guanys en l'estafa. Ponzi, encara que va ser enviat de tornada a Itàlia i a pesar que es va descobrir la seva estafa, va ser aclamat per molts com un benefactor. 

I Millet i Montull? bé, molt bé, gràcies. font: Santa Wikipedia; traducció al català: Sant Google.

*

L'ORGÍA QUE NO VA SER



La notícia que set ancians haurien mort en una orgia en un local d'intercanvi de parelles ho tenia tot per per córrer com la pólvora a través d'internet. No només Regió7 la va publicar com explica avui Monzó a la Vanguardia. Altres mitjans la varen difondre també, ràdios incloses. La informació tenia una data, dissabte passat; i un lloc, la ciutat belga de Charleroi. Per tenir, tenia fins i tot una font. Es tracta d'una agència de notícies anomenada Norde Presse, que en realitat és un mitjà satíric les informació són fictícies i còmiques, en la línia de ElMundoToday.

Segons la informació que els usuaris hauria compartit en les seves xarxes socials entre bromes i incredulitat, la gent gran haurien anat a una festa organitzada per un local d'intercanvi de parelles de més de 65 anys sota el títol '50 shades of Karolos'. A la mateixa haurien acudit unes 200 persones, convertint-se així en la major orgia per a gent gran del país. No obstant això, l'emoció i els esforços hauria passat factura a set dels participants que haurien mort: cinc per un atac cardíac i dues per un edema pulmonar. Fins i tot deien que hi havia un parell de metges per atendre als accidentats.

Més d'una noticia com aquesta l'ha fet passar per certa el Mundo Today, recordo un cas de l'Ajuntament de Terol que fins i tot els volia demandar, i no es pot culpar a Regió7, és la manera actual de fer periodisme d'estar per casa, i tot per ser el primer en donar la noticia, sense contrastar, de fet, que importa si els mitjans estan curulls de fake news, ja no ve d'aquí, i l'ùnic que aconsegueixen es que cada vegada malfiem més de qualsevol noticia que ens donin. 

La millor manera de contrastar és, si la noticia va acompanyada de vídeo o imatges que semblin versemblants, no com les que varen fer servir els mitjans per publicar aquesta noticia falsa amb fotos de geriàtrics o pel·lícules. És el que passa quan a la premsa ja no queden periodistes com els d'antes; ara només hi ha becaris, llevat de comptades excepcions, unes excepcions de les que també malfiem, perquè sabem segons el mitjà en el que opinen, qui orienta la seva opinió. O sigui que en l'era de la informació és quan estem més desinformats.





*

LES IDEES SÓN COM ELS CONILLS

 


El lector és possible que sàpiga la meva devoció per les citacions literà­ries, escriu Màrius Carol a la Vanguardia. Si és així, que sàpiga que n’acabo de trobar una de John Steinbeck, molt estimulant per als temps que corren, al llibre Claves de la innovación, de Matt Ridley: “Les idees són com els conills. Si n’aconsegueixes un parell i aprens a fer-los anar, aviat en tens una dotzena”. És una mica el que necessita el columnista, picotejar d’aquí i d’allà, i al final aconsegueix arribar a l’última línia un dia rere l’altre sense repetir-se gaire.

Ridley escriu sobre la innovació, que, de tant que se n’omplen la boca els polítics, està a punt de perdre el sentit. Però s’ha de reconèixer que l’efecte devastador de l’aturada de l’economia mundial a causa del coronavirus hauria estat moltíssim pitjor si s’hagués produït fa vint anys, quan les persones grans no podien fer vi­deotrucades als nets, les reu­nions virtuals eren impossibles i no hi havia botigues digitals que poguessin portar a casa qualsevol producte que necessitéssim.

L’autor del llibre està convençut que la pandèmia provocarà un torrent d’innovació, no només en la mobilitat, en la feina o en els nostres hàbits, sinó també en la salut, que ens permetrà assistir a innovacions impensables. Diguem, abans de prosseguir, que Ridley és un escriptor científic que col·labora a The Daily Telegraph , The Economist o The Wall Street Journal , alhora que pertany al comitè de Ciència i Tecnologia de la Cambra dels Lords. Però el més important: no és un malastruc que entreveu la fi del món, sinó un optimista convençut. La seva obra de més èxit és El optimista racional , per bé que el títol pugui semblar un oxímoron.

Però del seu llibre val la pena quedar-se amb una advertència: “La manera més segura, amb diferència, de recuperar un creixement econòmic veloç i d’ajudar els més neces­sitats consistirà a analitzar les dilacions i les barreres regulatòries que deixem de banda per esperonar la innovació”. I afegeix que en aquesta crisi molts empresaris i científics s’han frustrat amb les traves innecessàries que introdueixen certs tràmits burocràtics: “El problema de l’empresariat, que veu minvar la ­seva innovació al mercat, no és tant que les autoritats diguin que no, sinó que triguin una eternitat a dir que sí”. A la UE, en som especialistes. I així no hi ha manera que els conills de Steinbeck es reprodueixin.

*

EL FUTUR DE TWITTER



L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ha deixat Twitter, però mantindrà la seva presència en xarxes so­cials mitjançant Facebook i Instagram. La raó és que Twitter amplifica les polèmiques i els discursos d’odi, de manera que acaba per convèncer l’usuari que la humanitat és dolenta, desconfiada i egoista. Per tot això, conclou que s’ha adonat que també ella és millor persona fora de Twitter. És indubtable que Colau s’ha sentit alliberada per la seva decisió, que sens dubte servirà per posar una vegada més damunt la taula l’agressivitat d’aquesta xarxa, que té 350 milions de seguidors. 

Una de les persones més dures amb Twitter va ser Umberto Eco, que va declarar: “Les xarxes socials donen el dret de parlar a legions d’idiotes que abans només xerraven al bar després d’un got de vi, sense mal a la comunitat. Ells eren silenciats ràpidament, però ara tenen el mateix dret a parlar que un premi Nobel: és la invasió dels idiotes”. A Eco li molestava el narcisisme que fomenten i que les xarxes haguessin pres el lloc del mal periodisme, on les informacions flueixen sense control. Però Eco també va reconèixer que possiblement amb Twitter Auschwitz no hauria estat possible, perquè la notícia s’hauria difós viralment. Fenòmens com el # MeToo o el Black Lives Matter li deuen molt a Twitter, però també el populisme i personatges com Trump. Cal saber utilitzar les xarxes socials i sobretot protegir-se’n. És imprescindible domar el nostre altre jo digital. I recordar que qualsevol cosa que diguem queda. Com va dir l’expert Jure Keplic: “El que passa a Las Vegas es queda a Las Vegas, el que passa a Twitter es queda a Google per sempre”.

Ferran Lalueza, professor de comunicació i social mitjana de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) en declaracions a la Vanguardia, titlla la decisió de Colau, com molt saludable. Fer balanç entre els beneficis i els inconvenients que ens genera estar presents en una xarxa social és un exercici tan saludable com recomanable, i el més lògic és que quan aquests últims pesen més que els primers s'abandoni l'activitat en aquesta plataforma. No perdem de vista que, dels milers d'anys d'història que té Barcelona, Twitter només ha existit en els últims quinze ".

Per Lalueza el moment escollit per Colau per fer el pas és el més oportú. "Ha triat prescindir de Twitter just en l'equador del seu mandat. És a dir, ni massa aviat, per evitar que sembli que un cop obtingut el poder ja no té interès en interactuar amb la ciutadania; ni massa tard, per evitar que la jugada li passi factura a la propera contesa electoral. S'ha de tenir en compte que Twitter afecta nomès a un 6 o 7% dels ciutadans, és molt més limitat del que es pensen els seus acerrims usuaris, i el seguiment dcinfluencers o personalitats arriba com a molt al 16/17%. Instagram l'està desplaçant o potser el fa tornar al seu lloc, a la idea original de quan va nèixer el 2006.

La primera vegada que en vaig saber de Twitter, va ser a la catosfera Literaria de Granollers del 2009, que va organitzar Marc Vidal, i en deien en aquells temps microblogging.  Era una novetat, i feia patxoca veure com la gent des de casa seva o del mateix centre Roca Umbert de Granollers, escrivia comentaris breus sobre l'acte, que es publicaven a l'instant en unes pantalles. Aquesta era la idea inicial de microblogging quan va sortir, per escriure-hi pensaments, aforismes, contes curts i similars, o sia, bàsicament dedicat a finalitats literaries o del pensament, però des del meu punt de vista ha anat degenerant en un enorme safareig on desbarrar i ballestrejar. No li vaig saber veure la seva utilitat en aquell moment, de fet va tardar gairebé quatre anys a popularitzar-se, però ara, és ja un fet, un fet molt diferent del que va estar dissenyat, i el que no sé, és, si no es renova i reinventa, si li queda molt de recorregut. 

N'hi ha com Joshua Topolsky que fa ja cinc anys anunciaba la desaparició de Twitter, substituit per Instagram o Facebook, més mesurats. Bé de moment encara no ha desaparegut, pero si és cert que Instagram sobretot ha crescut molt en una altra manera de comunicarse menys agresiva. Potser Ada Colau ha estat una visionaria i ha entés a temps que twitter és una eina a banda de tóxica, superada i que cal buscara altres mitjans per comunicar-se. Colau té com un sisé sentit per intuir el camí a seguir en molts aspectes de la política i la seva decisió podria ser el resultat d'aquesta visió de futur, del futur de twitter.

*

CONTENT DE SEGUIR VIU



Avui és dimarts i 13. La gent ho diu com angoixada, sobretot els supersticiosos, com si aquest fet fes que alguna cosa pogués anar pitjor, si a pitjor ja no podem anar, o quasi. La veritat de la superstició és que hem alterat una part del refranyer. Diem que "en dimarts i tretze ni et casis ni t'embarquis" quan en realitat no és així. La màxima original diu: "En dimarts tretze, ni et casis, ni t'embarquis, ni de casa teva t'apartis". O sigui una premonició, una precuela en plena pandèmia, a voltes amb el confinament comarcal, tal dia com avui ens recomanen que "de casa no sortim". Tampoc sabríem com fer-ho, ni cap a on anar, ni a quina hora perquè aixó canvi cada dos per tres, gracies a l'ens amorf i consuetudinari del PROCICAT, el misteriós ens públic que gestiona la nostra activitat pandèmica.

Una de les consequencies que ha portat la pandèmia, és que mai les cases havien estat tan usades com des de fa un any. Hem aprofitat per humanitzar-les, donar-los una mà de pintura i canviar algun que altre moble. El més significatiu és que, per primera vegada, ens hem plantejat abandonar-les i plantejar-nos seriosament que la propera adquisició ha d'incloure balcói per poder respirar i aplaudir. 

Avui és dimarts i tretze i avui a les 16:30 m'han de posar la vacuna. Que pot sortir malament?. Doncs res, a l'aixecar-me, com cada dia, donaré les gràcies a algú per seguir aquí un dia més, i seguiré xiulant pel carrer quan surti a comprar el pa i el diari com cada dia, l'ombra del teu somriure. Deia Serrat que la gent ja no xiula ni canta pel carrer, cert, ara la majoria van parlant sols (ho sembla) amb el mòbil sense mans, però encara queda algú que de bon matí, content de seguir viu, xiula i piula.  Bon dia!


*

LA INDEPENDÈNCIA DE CERCAS



"El meu pare deia que Catalunya sempre ha estat en mans d'un grapat de famílies. Ells manaven abans del franquisme, van manar durant el franquisme, manen després del franquisme i manaran quan tu i jo estiguem morts i enterrats... Els diners són una cosa màgica, una cosa immortal i transcendent. Els diners són l'hòstia. És una cosa molt més forta que el poder, perquè el poder depèn d'ell, i a més sobreviu a tot, començant pels canvis de poder". 

Més que una declaració de principis d'un dels protagonistes de la novel·la 'Independència', aquestes línies reflecteixen la mirada desinhibida del seu autor a través de la veu d'altres. Una necessitat que redueix la realitat actual de Catalunya fins deixar-la en la seva mínima expressió, que, alhora, suposa la seva màxima paradoxa.

Cercas està obssessionat amb Catalunya i se li nota, no sé si s'ha adonat que el que ell aplica a Catalunya és aplicable a qualsevol País. Qui ha ostentat el poder a Madrid?, abans, durant el franquisme i després, o al País Basc?, o a Galícia?, on passa exactament el mateix, fins i tot amb cognoms concrets a cada contrada que es van repetint generació rere generació. Però Cercas, per boca del seu personatge aboca la seva malaltissa obssessió només vers Catalunya, i aixó d'entrada ja el desqualifica per la seva manca d'objectivitat. Una obssessió que és demostra en el fet d'utilitzar un mosso d'esquadra com a protagonista de les seves últimes novel·les, i en posar el provocador títol d'INDEPENDÈNCIA a la seva última novel·la. Què és però, ¿una provocació? o ¿una rebequeria?. Em quedaria amb la segona opció..., una rebequeria de qualitat, compte, que una cosa no treu a l'altra.  Cercas pateix una variant inversa de la síndrome de Xenius, un cas rar, cert, però un cas real, un cas com un cabàs. 

*

VACUNA, QUINA I QUAN?


Aquests dies omplim rentadores, veiem el Barça, perdem hores al menú de Netflix, enviem petons i emojis de petons per telèfon, aparellem mitjons, creuem passos zebra, però, en realitat, estem pensant tota l’estona en la pandèmia en general i a les vacunes en particular. L’altre dia, sense anar més lluny, el quiosquer em va preguntar que quin volia (es referia a un diari) i jo vaig contestar, molt expeditivament: «Pfizer, tot i que em serviria la Moderna, m’encantaria la russa i em xutaria l’AstraZeneca fins i tot de matinada i muntat en un burro amb el cul en flames. Sempre després dels meus pares». 

Aquesta anècdota que explica Miqui Otero a el periódico, resumeix l'estat d'ansietat que pateix la gent per les vacunes, per saber quan seran vacunats, amb quina i quan. Servidor  no està gens preocupat ni per quina ni per quan, ja m'avisaran em dic, i com sol passar, a mi que no em venia d'un dia, ahir em varen avisar dues vegades, pel mòbil i pel fixe, i dimarts ja em posaran la vacuna al cap que tinc al costat de casa. Quina? no ho vaig preguntar, la que em toqui, que és com ha de ser.

El principal inconvenient de la vacuna d'AstraZeneca és que és britànica i costa només 2 euros, 30 milions de vacunats i 90 incidencies és més que tolerable. Ara sembla que la de Johnson&Johnson dona també algun problema, clar, l'efectivitat al 100% no existeix. Per cert, llegiu-vos qualsevol prospecte de qualsevol medicament i segur que no us el prendreu, i si ens referim a les embarassades he arribat a la conclusió que no es poden prendre res, a tot arreu hi apareixen contraindicacions i efectes secundaris.

Quan em vacunin dimarts, ja aniré informant d'aquests efectes secundaris si es produeixen. Per cert, com no se'ls va ocòrrer als russos de posar-li BAKUNIN  a la seva vacuna?.


*

TEMPS AFEGIT


Josep Maria Espinàs va publicar 'Temps afegit' als 73 anys, l'any 2000, 73 era en aquell temps l'esperança de vida dels homes. Si Miró deia que per ser universal s'ha de ser local, Espinàs demostrava que per arribar a l'essència de la vida, només li cal aturar un moment quotidià per donar-li una dimensió que reflecteix la condició humana. 

El llibre li vaig regalar al pare que tenia deu anys més que l'Espinàs. Deien avui als mitjans que l'esperança de vida a Espanya que era l'any passat de 84 anys, s'havia reduït a 82 pels efectes de la pandèmia de la covid-19. Tot i així, de 73 a 82 en 21 anys, es una gran diferencia d'esperança de vida. El pare ja no hi és i l'Espinàs ja no escriu, o si ho fa, no publica. Del 'Temps afegit' n'he tret aquest relat...

LA PERSIANA - Quan em desperto miro la persiana, Americana, en diuen, de llistons horitzontals. No queda mai abaixada del tot, compacta. Per això ara veig estretes franges paral·leles de foscor i de llum. Els llistons opacs alternen amb les ratlles de claror, i en la intensitat d'aquesta claror matinal he aprés, amb el temps, a llegir l'hora que marca el rellotge de persiana, aquests llistons de llum entre els llistons de fusta em diuen que, una vegada més, ressuscito en un nou dia. M'agrada mirar uns minuts aquestes franges, abans de llevar-me, i avui les compto: són catorze, com els versos d'un sonet.  La fosca i la claror fan la bandera del món. M'alço del llit, estiro la corretja fins que la persiana puja del tot i s'amaga. He hissat doncs, la bandera gloriosa de la llum, i immediatament li ret honors el sorollós himne de la ciutat, i l'escolto uns segons, quiet, agraït.


Ah!,  avui a quarts de dues m'han trucat al mòbil:

Francesc Puigcarbó?

- Jo mateix

Truco de l'ambulatori, et vols vacunar?

- Si! clar, ha estat la meva contesta,

Dons et toca dimarts a les 16:30 planta 1 consultori 5

A la tarda han tornat a trucar al fixe, els hi he dit que ja m'havien trucar pel matí, la noia ho ha confirmat i hem quedat doncs per dimarts. No se m'ha ocorregut preguntar quina de les vacunes em posaràn. m'és igual, la que em toqui.

Continuaré informant dimarts vinent.


*

LA TARGETA DEL BON CATALÀ, BO DE DEBÒ



Quanta raó tenia Doña Inés quan deia que els del procés viuen a Matrix, encara que el seu principal dirigent resideixi temporalment a la bonica població de Waterloo, seu del Consell de la República de Schrodinger. Ara, Carles Puigdemont ens ofereix un Carnet de bon català, el Carnet d’Identitat Digital Republicana. Fins i tot fa campanya a Twitter: La República a les teves mans. Demana la targeta ja a la web del Consell. La campanya no és gaire original. Bancs, supermercats, llibreries o clubs esportius... No hi ha negoci que no hagi llançat la seva targeta de fidelització de clients jugant amb la mateixa imatge i similar eslògan. 

De què serveix la #IDRepublicana? En el món real, més aviat per a poc. Una ajuda a les arques del Consell per la República Catalana, la targeta física costa 12 euros i 6 la virtual (més escaient). Amb 9300 i escaig socis que té el Consell, s'en va la cosa entre 80 i 100 mil euritos de res que sempre van bé.  Però, més que res, aquest nou acte malabar és una oportunitat per mantenir viva la causa ‘processista’: Anem desconnectant de l’Estat, pero sense pressa, ja se'ns ha passat la pressa i ara només volem fer forrolla. 

No som davant un carnet del RACC, del Barça o de Consum, per això no s’ha de prendre en conya, sinó que s'ha d'entendre com la culminació de la filosofia d'un tipus d'independen­tisme, aquell que ha permès es­borrar mentalment del conflicte Catalunya-Espanya la meitat del país: el bon català, l’únic que estima la seva terra, el que no podria expressar-se en cap altra llengua que no fos la sacrosanta seva. Aquest bon català, ja té una acreditació distintiva, inútil, pero que per ell no ho és, ans el contrari, ell rai, que fa ja temps que ha desconnectat de la realitat  en ingerir la pastilla blava.

Aquesta targeta no està feta per portar a la cartera, s'ha de portar al cor, a fi de distingir-se entre la massa de conciutadans que van tirant, des­governats i recelosos davant l'ocurrència d’inventar un Estat paral·lel i privat, sense control de dades, que aspira a catalogar el tipus de ciutadà que ets. Aquesta targeta no deixa de ser una ocurrència de qui malviu a Waterloo intentant sobreviure abans de ser esborrat de la història. Aquesta targeta és el acabose, el desideratum, el sumsum i el corda. Visc a Catalunya.



*

CAMELAMOS NAQUERAR


Ara que tothom s’omple la boca de la lluita contra el racisme val la pena recordar el tracte que ha rebut el poble gitano des de temps immemorials. Avui que és el dia internacional del poble Gitano, val la pena llegir l'article de Xavier Carmaniu Mainadé, que ens ilustra sobres el gran desconeixement que tenim del poble gitano al llarg de la seva i nostra història.

"Aquests dies la premsa es fa ressò d’un nou cas de racisme al futbol que es va produir durant el partit entre el Cadis i el València. La víctima és el jugador francès Diakhaby. «Negre de merda» hauria sigut l’insult proferit contra ell per Juan Cala, que nega els fets. Sembla com si Espanya hagués descobert el racisme fa quatre dies i que els més atacats siguin les persones negres. Res més lluny de la realitat. Els grans oblidats, els més estigmatitzats i perseguits han estat els gitanos, que fa 500 anys que pateixen un racisme tan estructural que ni ens adonem que existeix.

Les primeres persones d’origen gitano arribades a la Península van creuar el Pirineu a mitjans del segle XV, procedents de l’Índia, després de recórrer Àsia Menor i Europa, on segons la historiadora Sarah Carmona haurien lluitat com a mercenaris per a diferents exèrcits. Als territoris peninsulars els problemes van començar ben aviat. Els Reis Catòlics ja van fer lleis per controlar-los i assimilar-los. L’objectiu era que deixessin d’utilitzar la seva llengua, abandonessin la seva manera de vestir tradicional i establissin residència fixa.

Durant el segle XVI, com que faltaven remers pels vaixells de guerra es va instaurar la pena de galeres contra els gitanos. Tant li feia que tinguessin família i ofici. Eren detinguts i tractats com a esclaus o delinqüents. ‘Xusma’ era el nom que rebia aquell grup humà heterogeni obligat a remar i d'aquí que el terme ara tingui una connotació negativa. Enviar-los a galeres significava condemnar les famílies a la misèria perquè amb la detenció de l’home moltes llars perdien la principal font d’ingressos. En conseqüència encara incrementava més el nivell d’estigmatització dels gitanos, que eren vistos com a pidolaires i delinqüents, quan en realitat el propi poder que els perseguia era qui els havia abocat a aquesta situació.

El 1610 s'arribà a plantejar la possibilitat d’expulsar-los com s’havia fet amb els jueus i els moriscos, però el país havia patit una pesta que l’havia deixat tan delmat demogràficament que l’operació es va descartar. Tot i això, la idea va continuar sempre present. El pitjor encara estava per arribar. El 1745, ja amb els Borbons al tron, es va estudiar enviar-los a les Amèriques igual que havia intentat Portugal, però es va desestimar al veure el fracàs de l’operatiu veí. Finalment es va optar per l’anomenada Gran Batuda de 1749, que no era altra cosa que un projecte d’extermini.

El marquès de l’Ensenada va preparar un minuciós dispositiu i, amb el padró com a referència, l’Exèrcit va anar casa per casa. En total 9.000 persones, entre elles moltes de matrimonis mixtos formats per gitanos i no gitanos, van acabar entre reixes. Així com la detenció havia estat molt planificada, la logística posterior va ser un desastre. No se sabia què fer amb aquesta gent. Van ser abandonats a les presons, causant des de motins fins a epidèmies. Finalment els homes van ser destinats a construir els nous vaixells de flota borbònica.

La pitjor part se la van endur les dones, que no se sabia quin destí donar-los. Les que van fer més sort van ser les valencianes, que van ser alliberades progressivament. En canvi en llocs com Plasencia, Toledo i Màlaga el problema es va enquistar. El 1751 Ensenada les va embarcar fins a Tortosa i, des d’allà, van ser traslladades a Saragossa. L’historiador Manuel Martínez ha investigat el periple d’aquelles pobres dones que en molts casos anaven acompanyades de les seves criatures i en destaca la seva capacitat de resistència i organització per plantar cara a les autoritats. L’episodi es va allargar fins al 1765, quan Carles III va concedir el perdó a tothom detingut el 1749. El mal ja estava fet. Els que no havien mort havien perdut els seus béns i no els van poder recuperar.

Si heu arribat fins aquí i esteu llegint això amb la boca oberta, benvinguts. Això també és història d’Espanya. ¿A quantes escoles s’explica aquest episodi? ¿A quantes es parla de la història dels gitanos? Preguntes ideals pel Dia Internacional del Poble Gitano." Per cert, ni a Google traductor ni a Soft català traductor hi ha la possibilitat de traduïr la parla dels gitanos, el caló o romaní, i potser seria interessant fer-ho per així preservar-lo abans no es perdi. Camelamos naquerar.

*

A LA RECERCA DE LA IDENTITAT PERDUDA


Hom "per se" no sol donar importància a gairebé res, i la cosa ja ve de vell o millor dit de quan era jove, deu ser una qüestió genètica. Ho dic seriosament, entenc que la temporadeta que passem per ací baix poc hi ha a fer i no cal encaboriar-se gaire. Reconec però que em va costar d'entendre que pensava així, em semblava una postura, com els proverbis orientals, massa cínica per assumir-la com a meva. Més és el que hi ha, i pensar el contrari és entrar en una comtessa de la que no en pots sortir mai guanyador. De fet, naixem i morim cada dia i la resta es pur atzar que no controlem.
De la mateixa manera, em va costa molt d'entendre, d'adonar-me'n que no era rar o diferent. Simplement, em costava acceptar que era un artista amb tot el que comporta a diferents nivells, i té el seu què, perquè realment hom s'adona que és diferent de la majoria, ni millor ni pitjor, simplement diferent. I el fet de ser, de considerar-se, d'exercir d'artista, no és més que una manera de sortir de l'armari gens fàcil. Ser artista no té res a veure en ser un "bon artista", de la mateixa manera que vaig amb bicicleta i no sóc ben bé ciclista en el sentit competitiu de la paraula. però hi vaig, al meu ritme, i com en l'art, en el fons la filosofia és la mateixa: ser-hi, estar, treballar amb tota l'honestedat que sia possible.
El mateix em va passar amb la poesia, dit curt i ras, aixó de la poesia per a mi fa uns anys, eren "cursilades", fins que vaig llegir Pessoa primer i Vinyoli, Rimbaud i Baudelaire després. Se'm va aparèixer la llum com a Sant Pau i vaig caure del cavall de la ignorància. Qui m'ho havia de dir? És el que hi ha, la vida és aixó, un llarg aprenentatge per arribar al no res o com a molt al gairebé creatiu.
.
"Perquè un home pagui el seu rescat, disposa de dos camps, bona terra que demana ser llaurada i esbancada i fer servir com a arada la raó".
.
Ho deia Baudelaire que no tenia clar si era escriptor o poeta, potser perquè dubtava d'ell mateix i simplement feia el que li demanava la seva pròpia capacitat que no havia escollit, si més no li havia estat atorgada, ves a saber per qui o perquè. No som el que som, ni el que volem ser, sinó el que ens ha estat programat ser, negar-se a acceptar-ho és un error i, sovint una gran pèrdua de temps a la recerca de la identitat perduda."
.

*

PIXA PINS GO HOME


Clam a les localitats costaneres contra els visitants amb segones residències durant l'estat d'alarma. Si ahir coneixíem que a la costa Daurada la majoria de municipis han blindat els accessos per evitar l'arribada de turistes i estiuejants, i així contenir els contagis de la pandèmia, ara ha sortit a la llum una acció empresa a Blanes, on han aparegut cartells amb el missatge "Pixa pins go home". Amb aquesta reivindicació volen protestar contra aquelles persones que han arribat a la ciutat provinents d'altres punts de la geografia catalana, sobretot de Barcelona.
Des de l'inici del confinament pel coronavirus s'ha assenyalat els propietaris de cases vacacionals localitzades arreu de Catalunya, des del Pirineu fins a la costa, acusant-los de negligents i imprudents contra l'intent de les autoritats de frenar l'expansió de la pandèmia. Aquest dijous, els Mossos van sancionar 88 famílies per aquest fet.
jA HI SOM! en primer lloc, qualsevol persona té tot el dret del món a anar a la seva segona residencia, faltaria més, si pren les precaucions que recomana el Gobierno Español i el Govern de la Generalitat de Can Pixa pins, té tot el dret a confinar-se on vulgui, perquè d'això es tracta, de confinar-se. La resta poesia.
Per cert, els blandenses ens han donat personatges molt interessants, com Salvador Macip o l'Esteban (Tarantos), però també altres que no ho són tant, com Quim Torra o Alicia en el país de les porqueries florals, però tots i sinó tots, molts d'ells, sobretot precisament als Pins, viuen dels turistes d'ací i de fora de l'estranger, i em sembla que en la histèria del seu confinament ho han oblidat. Vaja! que els blandenses no han entés de que anava la pel·lícula, que no és 'vacaciones en el mar', però potser si 'un rayo de sol' oh,oh.
Mal assumpte mossegar la ma a qui et dona de menjar, ves que d'ací a un temps les canyes no es tornin llances i els pixapins ara ningunejats i rebutjats els dediquin una 'grossen butifarren' i se'n vagin de vacances a una altra contrada una mica més tolerant i comprensiva, si és que d'aquestes tal i com està tot, n'hi ha.
Que el Gobierno de España o el de la Generalitat de Can pixa  pins s'hagin begut l'enteniment i no s'aclaren amb com tractar la pandèmia, no eximeix als blandenses de la seva manca de respecte per als seus conciutadans temporals. En aquesta bugada perdrem molts llençols, però quan tot això passi, cadascú haurà de respondre dels seus actes i allà amb la seva consciència.
Ja fa dies que ho aviso, aixó acabarà malament.

*

REFLEXIONS DES DEL CONFINAMENT


Suposo que a tots ens passa més o menys el mateix en aquest període de reclusió que ens ha tocat viure, i és una tendencia a la nostalgia, a evocar, a recordar el passat, potser per que veiem o ens temem que el futur ja no serà el mateix, i moltes de les activitats quotidianes del nostre quefer diari es veuran modificades o coartades. Queda encara com a mínim un més de confinament i jo diria que hi podriem afegir ben bé tres setmanes més, vol dir que a mesura que vagin passant els dies aixó se'ns començarà a fer llarg i les idées e imaginació que molts hi posen per alleujar el confinament a casa s'aniran esgotant.
Hi ha un evident canvi d'hàbits en les coses petites, com el contacte amb familiars o amics que ara es via Whatsapp o Skype, que segueix funcionant igual de malament que abans. Fins i tot hi ha més contacte ara amb molta gent que abans, i tot s'ha de celebrar d'una altra manera quan es tracta d'aniversaris, sants o altres esdeveniments. Has d'inventar noves formes de celebrar les coses, com l'altre dia l'aniversari de la Laura la nostra neta que en va fer 18, i ja em veig a venir que no podrem celebrar el 22 de Juny els 50 anys de casats amb tota la familia, o potser si, Juny queda encara lluny, però com  en tot l'actual hi ha l'incertesa. El pitjor que portem els avis és el fet de no poder veure als nets, que es mig soluciona a base de Whatsapp, però clar, no és el mateix.

Ahir em vaig trobar amb la foto que teniu a dalt, és a Granollers a la Catosfera del 2008, hi ha en Tony Ibañes, en Sani Girona i jo. Sani fa ja 7 anys que ens va deixar i en Toni des de fa poc més d'un any està desaparegut a la xarxa després de voltar per mig món; i és que es tracta d'aixó, de sobte, sents la necessitat de retrobar persones que ja havies deixat de tractar o fins i tot oblidat, com en Pére de Can Saragatona, i no per la pura constatació de que encara hi són, més aviat perquè t'adones que encara tenies moltes coses a compartir i que havies abandonat en el frec a frec del dia a dia d'abans. I és que és tracte d'aixó, d'un abans i un després de tota una manera de viure i veure la vida, la nostra vida quotidiana. Potser aquesta pandèmia ha creat la incertesa en tots i cadascun de nosaltres, d'una societat que tenia el seu futur planificat, organitzat i que de sobte es troba desconcertada, perduda. Aquesta nova e inesperada situació hauria de ser el punt de partida del nostre creixement com a societat, com a una societat més madura, més culta i més solidària amb ella i amb el planeta. Tant de bo sia així.

*

REFLEXIONS SOBRE LA PESTA


Les següents reflexions no versen sobre l'epidèmia, sinó sobre la relació que els homes mantenen amb ella. Es tracta de reflexionar sobre la facilitat amb que tota una societat ha acceptat sentir-se empestada, aïllar-se a casa i suspendre les seves condicions normals de vida, les relacions de treball, d'amistat, d'amor i fins a les seves conviccions religioses i polítiques. Per què no hi ha hagut, com era possible imaginar i com normalment passa en aquests casos, protestes i oposicions?
La hipòtesi que m'agradaria suggerir és que, d'alguna manera, potser inconscientment, la pesta ja era aquí, las condicions de vida de la gent eren tals que n'hi ha hagut prou amb un signe imprevist perquè es revelessin tal com eren, és a dir, intolerables, precisament com una pesta. I aquesta, en cert sentit, és l'única dada positiva que podem obtenir de la situació actual: és possible que, més tard, la gent comenci a preguntar-se si la manera en què vivia era justa.
I allò sobre la qual cosa també cal reflexionar és la necessitat de religió que d'aquesta situació s'ha revelat. L'indici és, en l'insistent discurs dels mitjans, la terminologia presa en préstec del vocabulari escatològic, que per a descriure el fenomen recorre obsessivament, sobretot en la premsa nord-americana, a la paraula "apocalipsi" i evoca, moltes vegades de forma explícita, la fi del món.
És com si la necessitat religiosa, que l'església ja no hi és en grau de satisfer, busqués a les palpentes un altre lloc on agafar forma i el trobés en aquell lloc que, de fet, s'ha convertit en la religió del nostre temps: la ciència. Aquesta, com tota religió, pot produir supersticions i por, o ser utilitzada per a difondre-les.

 Mai com avui s'ha assistit a l'espectacle típic de les religions en moments de crisi, d'opinions i prescripcions tan diverses i contradictòries, que van des de la posició herètica minoritària (representada per científics prestigiosos) que nega la gravetat del fenomen, fins al discurs ortodox dominant, que l'afirma i, però, divergeix moltes vegades radicalment sobre les formes de afrontar-ho.
I, com sempre en aquests casos, alguns experts o que es diuen tals, aconsegueixen assegurar-se el favor del monarca que, com en els temps de les disputes religioses que van dividir a la cristiandat, pren partit segons els seus interessos per un corrent o per una altra, i imposen les seves mesures.
Una altra cosa que hem de pensar és l'evident ensorrament de tota convicció i fe comunes. Es diria que els homes ja no creuen en res: excepte en la nua existència biològica que s'ha de salvar a tota costa. Però sobre la por a perdre la vida només es pot fundar una tirania, només el monstruós Leviatan amb la seva espasa desembeinada.

 Per això -una vegada que l'emergència, la pesta, sigui declarada abolida, si és que ho fan- no crec que, al menys per a qui ha conservat un mínim de lucidesa, sigui possible tornar a viure com abans. I això que potser és avui allò més desesperant -tot i si, com ha estat dit, «només a qui ja no té esperança li ha estat donada l'esperança» -.


Reflexiones sobre la peste
x Giorgio Agamben
27 de marzo de 2020
sextopiso.mx

*

más...
CRÒNICAS DE GAZA - THE ELECTRONIC INTIFADA


DESTACADAS