Quan en el debat social i polític algú et diu que una determinada idea és sagrada, o t’agenolles allà mateix i la veneres, o has d’entrar inevitablement en el terreny de l’enfrontament. No hi ha alternativa. Però compte, perquè òbviament seràs vist com un enemic a eliminar, no com un adversari. Com és obvi, el sagrat no es discuteix ni es negocia.

El terme fanatisme, prové de “fanun” que significa santuari, temple, i recull molt bé aquesta realitat. Si ósses contradir la idea sagrada estàs profanant el temple. D’aquí a la justificació de la violència, verbal, emocional, o fins i tot física contra el profanador hi ha només un pas.

Per aquesta raó, introduir aquest plantejament del sagrat en el debat social i polític, més enllà del terreny de la mística del que procedeix, és molt perillós. No obstant això no és estrany sentir a dir, fins i tot a persones que en altres àrees tenen una actitud molt més oberta i tolerant, que idees com el mercat, la unitat de la pàtria, la llengua … són sagrades.

Perquè, en una negociació social o política, s’han de diferenciar el que són les denominades línies vermelles, que en últim terme es poden moure o canviar de color, del que és entrar a l’àrea del sagrat que està més enllà de la raó i la lògica. Encara en el cas que la línia vermella no es negociï, sigui inflexible, el conflicte es troba en el terreny dels interessos, de l’argumentació, no del sagrat. El sagrat s’anteposa al profà (el que està fora del temple, de la veritat), i el considera un pecat, d’aquí el terme profanació, el més gran dels atemptats possibles, en contra de la qual tot està justificat.

Per tant s’ha de diferenciar el terreny de l’espiritualitat, de la mística, una dimensió humana molt rellevant i sobre la qual ens queda molt per aprendre i entendre des de l’antropologia, la psicologia, la psiquiatria … del que és el fanatisme, una autèntica perversió dels valors de l’espiritualitat i la mística que ressalten la idea de comunicació i unió.

Lligant aquests plantejaments amb els del meu anterior article “la societat narcisista”, considero que si hi ha alguna cosa que avui es considera sagrada és el jo del subjecte. Res no pot fer ombra a les necessitats (moltes vegades necessitats inventades per la societat de consum), els desitjos, fins i tot els capricis del subjecte. Estem construint en el marc d’una societat estructurada entorn del consum un “Jo-sagrat” pel qual qualsevol limitació és vista com un atac. Un Jo-sagrat pel qual el context, les necessitats dels altres i de la societat, quan xoquen amb els seus desitjos, són viscuts com una profanació.

jachoteguil@gmail.com
Joseba Anchotegui
publico.es

 Ara que tenim a dos fanatismes enfrontats, ambdós s'autoanomenen demócrates i cap dels dos ho és, a la seva manera són autoritaris i fanàtics, però no demòcrates.