Dos milions de persones viuen a l'infern que el bloqueig està causant a la franja de Gaza. Sobreviuen amb menys de tres euros al dia de mitjana, sense electricitat i sense serveis bàsics. Aquesta situació es dóna des de fa una dècada, des que al juny de 2007 Hamàs es va fer amb el control de la franja de Gaza, un any després de guanyar clarament les eleccions legislatives a Cisjordània i Gaza.
Des de fa una dècada Israel ha imposat un bloqueig que només permet l'entrada molt limitada d'alguns béns. Com va dir un general israelià: La població de Gaza no es morirà però la posarem a dieta. I és efectivament una dieta molt rigorosa que a qui menys mal fa és Hamàs i a qui més mal fa és a les famílies empobrides, als seus fills i als seus ancians.

 En realitat sí que hi ha morts. El bloqueig causa morts diàriament. No solament s'ha imposat a la Franja una dieta, com deia el general, sinó que civils de tota condició, inclosos nens, moren diàriament als hospitals i a les seves cases.
Aquesta situació dramàtica no preocupa Israel, que disposa de patent de cors, ni tampoc a les grans democràcies europees que guarden silenci davant aquest tipus d'atrocitats, i menys al Govern espanyol, clar, Gaza no és Veneçuela.

 Des que Hamas es va fer amb el control de la situació, la Franja ha estat el teatre de tres guerres amb Israel que han destrossat milers d'habitatges així com bona part de les poques empreses que hi havia a l'enclavament. El resultat és que l'índex de desocupació és el més elevat del planeta.
Una part considerable de la població són refugiats que el 1948 van ser expulsats de les seves llars quan es va establir l'Estat jueu. Aquesta gent, sumida en la pobresa amb freqüència, experimenta en la seva carn i en la carn dels seus fills el bloqueig permanent d'Israel. És gent que no pot confiar en ningú perquè ningú els traurà de l'horror, ni els Estats Units ni els europeus. Per a aquesta gent no hi ha cap esperança.