L'any 2006, s'estrenava mig d'amagat una comèdia satírica i distòpica que atacava al cor de l'estupidesa americana des de dins. Una comèdia d'humor absurd i molt mala llet, més àcida que divertida i que potser estava massa centrada en la manera de vida americana, ple de referències directes a marques, programes televisius i fenòmens culturals propis com per a ser rellevant en tot el món.
Potser per aquest motiu, el seu propi estudi la va deixar apartada i, sense saber molt bé que fer amb ella, ni tan sols es van fer passis de premsa, la seva estrena es va anar posposant i no va tenir cap publicitat. Potser els seus primers minuts, en els quals explica el possible origen d'una Amèrica futura totalment estúpida, van ser presos com una ofensa massa seriosa per prendre-se-ho a riure. I si fos així, potser no els faltés raó.

 Sinopsi:"Després d'un experiment militar fallit, l'oficial Joe Bawers (Luke Wilson) i la prostituta Rita (Maya Rudolph) desperten cinc-cents anys endavant en el futur, en un món distòpic en què la selecció natural ha afavorit els més idiotes, pel fet que es reprodueixen més. Això ha resultat en una humanitat estúpida i ignorant, de manera que Joe descobreix que és l'home més intel·ligent del planeta. Aviat es converteix en un pròxim conseller del President dels Estats Units, l'excèntric Camacho (Terry Crews)

El moment més controvertit de la pel·lícula és que el que Judge elabora un sil·logisme perillós i classista, en el qual els rics tindrien millor coeficient intel·lectual que les classes baixes, els pobres i mancats d'educació. Amb la tendència de les classes altes a deixar de tenir fills, s'estimava, en una exageració difícil de prendre's seriosament, que els pertanyents a classes més baixes tenen més fills sense parar a pensar en els inconvenients. A manera de joc estadístic, ofereix així el tèrbol origen de la idiocracia....



Potser la pròpia exageració és conscient, però no deixa de ser pertorbador veure en una comèdia certes idees eugenèsiques com a detonant. Però oblidant aquests dos primers minuts, la veritat és que el retrat de l'Amèrica que proposa és bastant encertat, i no és d'estranyar que, després de l'ascensió a la presidencia de Donald Trump des de l'any passat, la gent l'hagi començat a rescatar-la ara, un dècada després, creant-se debat, teories i memes que la rememoren poc menys que com una pel·lícula visionària.
En certa manera, el futur de la societat distòpica que descriu Idiocracia fa bo l'axioma de Cole que diu: «la quantitat total d'intel·ligència del planeta roman constant malgrat que la població, però, continua augmentant».