ÚLTIMS ESCRITS :

BIFURCARIA BIFURCATA


Aleshores Pelletier va recordar el dia en que va llegir per primera vegada a Archimboldi i es va veure a si mateix, jove i pobre, vivint en una chambre de bonne, compartint el rentamans, on es rentava la cara i les dents, amb altres quinze persones que habitaven a les fosques golfes, cagant en un horrible i poc higiènic bany que res en tenia de bany, si més no de turca o pou sèptic, compartit igualment amb els quinze residents a les golfes, alguns dels quals ja havien retornat a províncies, proveïts del seu corresponent títol universitari, o bé s'havien canviat a llocs una mica més confortables dins el mateix París, o be, uns pocs, seguien allí, vegetant o morint-se lentament de fàstic.
Es va veure, com queda dit, a si mateix, ascètic i inclinat sobre els seus diccionaris alemanys, il·luminat per una dèbil bombeta, flac i recalcitrant, com si tot ell fos voluntat feta carn, ossos i músculs, res de grassa, fanàtic i decidit a arribar a bon port, en fi, una imatge bastant normal d'estudiant a la capital però que obrà en ell com una droga; una droga que el feu plorar, una droga que obrí, com va dir un cursi poeta holandès del segle XIX, les rescloses de l'emoció i de quelcom que a primera vista pareixia auto commiseració però que no ho era (que era, aleshores?, ràbia? probablement), i que el portà a pensar i repensar, però no amb paraules si més no amb imatges dolents, el seu període d'aprenentatge juvenil, i que després d'una llarga nit potser inútil forçà en la seva ment dues conclusions: la primera, que la vida tal i com l'havia viscut fins aleshores s'havia acabat; la segona, que una brillant carrera s'obria davant seu i que perquè aquesta no perdés la brillantor devia conservar com a únic record d'aquelles golfes, la seva voluntat. La tasca no li semblà difícil.

Jean Claude Pelletier naixí el 1961 i al 1986 era ja catedràtic d'alemany a París. Piero Morini naixí al 1956, en un poblet proper a Nàpols, i encara que llegí per primera vegada a Benno von Archimboldi al 1976, és a dir quatre anys abans que Pelletier, no seria fins al 1988 que traduiria la seva primera novel·la de l'autor alemany, Bifurcaria bifurcata, que transità per les llibreries italianes amb més pena que glòria.
La situació d'Archimboldi a Itàlia, això s'ha de remarcar, era ben diferent que a França. De fet, Morini no fou el primer traductor que va tenir. És més, la primera novel·la d'Archimboldi que caigué en mans de Morini fou una traducció de La màscara de cuiro feta per un tal Colossimo per Einaudi a l'any de 1969. Després de La màscara de cuiro a Itàlia és publica Rius d'Europa, al 1971, Herència, al 1973, i La Perfecció ferroviària al 1975, i abans s'havia publicat en una editorial romana, al 1964, una selecció de contes on no hi escassejaven les histories de guerra, titulada els Baixos fons de Berlín. De manera que podria dir-se que Archimboldi no era un complet desconegut a Itàlia, encara que tampoc podia dir-se que fos un autor d'èxit o de relatiu èxit o d'escàs èxit si més no més aviat de nul èxit, i els seus llibres envellien en les prestatgeries més florides de les llibreries o es saldaven o eren oblidats en els magatzems de les editorials abans de ser guillotinats.
Morini, per suposat, no es va retreure davant les poques expectatives que provocava en el públic italià l'obra d'Archimboldi i després de traduir Bifurcaria bifurcata va donar a una revista de Milà i a una altra de Palerm sengles estudis archimboldians, un sobre el destí de La perfecció ferroviària i un altre sobre les múltiples disfresses de la consciència i la culpa a Letea, una novel·la d'aparença eròtica, i a Bitzius, una novel·la de menys de cent pàgines, similar en certa manera a El tresor de Mitzi, el llibre que Pelletier trobà en una vella llibreria muniquesa, l'argument de la qual es centrava en la vida d'Albert Bitzius, pastor de Lützelflüh, al cantó de Berna, i autor de sermons, a més a més d'escriptor sota el pseudònim de Jeremias Gotthelf. Ambdós assaigs foren publicats i la eloqüència o el poder de seducció desplegat per Morini en presentar la figura d'Archimboldi enderrocaren els obstacles i al 1991 una segona traducció de Piero Morini, aquesta vegada de Sant Tomàs, veié la llum a Itàlia. En aquella època Morini treballava donant classes de literatura alemanya a la Universitat de Torí i ja els metges li havien detectat una esclerosi múltiple i ja havia patit un aparatós i estrany accident que l'havia lligat per sempre a una cadira de rodes.

Jean Claude Pelletier
(fragment)

Em pregunto per què Bolaño va titular la primera novel·la d'Archimboldi, Bifurcaria bifurcata, nom d'una alga gallega, res és casual en Bolaño, i segur que aquest títol té el seu sentit. Potser AQUÍ trobareu la resposta.

3 comentaris: