.

CANSATS DE CATALUNYA?


Hi ha cansament fora de Catalunya de sentir parlar del conflicte amb l’Estat espanyol. - Marià de Delàs. Periodista - publico.es

‘Siempre el mismo rollo victimista’, ‘qué cansinos…’. Qui no ha sentit expressions com aquestes en boca de persones de qualsevol tarannà, no necessàriament conservadores?

I hi ha qui a més de cansament manifesta rebuig. Un rebuig cridaner. Gent, sobre tot, de l’Espanya petita, aquesta que ja s’indignava fa 25 anys perquè s’havia aconseguit que el català fos llengua oficial dels jocs olímpics de Barcelona o que es manifesta incapaç d’entendre la necessitat de la immersió lingüística.

“Que se vayan ya y dejen de dar la lata”, era fins no fa gaire un altre lloc comú en l’’argumentari’ de gent més exaltada. Ara ja gairebé ningú s’expressa en aquests termes, però les mostres d’avorriment i de menyspreu són constants.

Tot i així els diaris d’abast estatal en parlen quotidianament. No hi ha portada que no dediqui un espai cada dia a interpretar els darrers moviments dels actors polítics catalans i/o espanyols en relació a Catalunya. I a les tertúlies televisives i radiofòniques hi ha una pila d’”analistes”, que tenen ‘molts amics catalans’ o que han visitat en algun moment Catalunya, que expliquen constantment quin és el sentiment majoritari entre la ciutadania catalana.

Esgarrifa pensar la freqüència amb la que parlarien de Catalunya aquestes mateixes persones si no estiguessin tan cansades del tema.

A Catalunya també hi ha cansament, del procés sobiranista. Quan fa que es va començar a parlar del ‘processisme’ i de les ganes que tenim tots que això acabi d’una vegada?

La societat no aguanta més i el sobiranisme es desinfla, es diu amb certa freqüència a la petita Barcelona, la dels ‘experts’ que s’esforcen en observar a distància i de manera ‘objectiva’ les manifestacions populars.

Les anàlisis de les audiències de televisió, no obstant això, assenyalen que a Catalunya el nombre d’espectadors puja quan s’informa o es comenta sobre el que té a veure amb l’organització del referèndum, i sobre l’acció de l’Estat per impedir-lo, i lamentablement baixa quan es dona pas a altres aspectes de l’actualitat.

El minut a minut de les audiències és empipador. S‘entossudeix sovint en contradir les impressions de qui se sent amb la capacitat d’interpretar el que interessa o deixa d’interessar a la gent.

Pendents de la Diada

El pròxim 11 de setembre tindrem de nou la mesura de com de cansada està la part de la ciutadania catalana que es mobilitza massivament i de manera impensable a qualsevol altre país d’Europa des de l’any 2010. Abans de la  Diada però, uns quants dies abans previsiblement, es produiran nous i més greus episodis de tensió entre qui reivindica per a Catalunya la condició de subjecte polític sobirà i qui des de l’Estat pretén sufocar el sobiranisme fins a la seva capitulació.

El govern espanyol tornarà a manifestar de ben segur la seva disposició al diàleg que reclamen alguns partits i agents econòmics però no només no posa sobre la taula cap agenda per negociar sinó que s’esforça més i més en buidar de contingut les eines catalanes d’autogovern.

Gairebé cada dia tenim una mostra. La darrera ha estat la d’aquest dilluns: la decisió unànime del Tribunal Constitucional de deixar en suspens la reforma aprovada pel Parlament de Catalunya sobre el seu propi reglament. Una decisió acompanyada de les corresponents advertències als membres de la Mesa de la cambra legislativa catalana, ja de sobres amenaçats per un aparell judicial de dubtosa imparcialitat.

El Constitucional s’ha pronunciat poques hores després que els grups parlamentaris de Junts pel Sí i de la CUP, que compten amb majoria absoluta a la cambra, registressin el projecte de llei del Referèndum d’Autodeterminació.

La reforma del reglament no contempla altra cosa que un procediment per agilitar el tràmit de determinades lleis, com el que s’utilitza de vegades a les Corts espanyoles i a molts altres parlaments, però el Tribunal Constitucional, conscient que a Catalunya es vol aprovar ben aviat la Llei del Referèndum, ha decidit actuar per via d’urgència, un cop més a instàncies del govern espanyol, per intentar impedir com sigui –la coherència i les formes fa temps que no importen- la convocatòria de la consulta.

Crida a les urnes i mesures de força

El que passa però és que l’operatiu per la crida a les urnes de l’1 d’octubre es troba ja en marxa a ple rendiment i tot apunta a que es vol passar per sobre del que pugui dir el govern espanyol o el Tribunal Constitucional. A hores d’ara sembla que qui  volgués aturar aquest operatiu només podria fer-ho amb mesures de força.

Esperem que no ho facin, però només en aquesta clau, la de la força, es poden entendre les visites de la Guardia Civil a les seus del Parlament i de la Generalitat i els interrogatoris a determinats càrrecs, sense que es conegui cap ordre del poder judicial.

Les direccions dels partits independentistes, d’esquerres i de dretes, han reunit i reuniran els seus alcaldes i regidors. Ho fan per fer-los sortir de dubtes sobre la voluntat del govern de la Generalitat d’anar fins el final del procés sobiranista.

Dubtes i incomoditats

Fins no fa gaire, en instancies municipals i comarcals de majoria clarament independentista hi havia qui, més o menys en privat, manifestava la seva incomoditat pel paper assignat als ajuntaments en l’organització del referèndum. Les pressions i “amenaces” que havien rebut per part de l’Administració central, afegides a les advertències formals adreçades des del ministeri de la Presidència als funcionaris municipals, no només inquietaven molts alcaldes sinó que els feien pensar que potser el referèndum no s’arribaria a fer.

Ara en els mateixos cercles la impressió és del tot diferent. Entre ells encara hi ha alcaldes que expressen reserves, alguns de poblacions importants, però a la vista de les explicacions que han rebut sobre les previsions al voltant de la consulta, han pogut comprovar, d’una banda, que ningú podrà fer responsables els consistoris de cap infracció, i d’altra, que no s’improvisa res. L’estructura prevista de coordinadors com a figures clau per a la formació de meses de votació sembla planificada fins el detall i, encara que preveuen que la tensió anirà en augment en els pròxims dies, pensen que podran comptar amb equips de persones, amb noms i cognoms, que rebran l’encàrrec i la formació necessària per fer possible l’exercici del dret a vot a cada població, a cada barri i a cada demarcació.

Com a curiositats importants d’ordre logístic fonts informades sobre les particularitats del procés assenyalen que s’articularan mesures per evitar atacs contra el sistema informàtic, entre elles la de no utilitzar ordinadors pel control de llistes a cada mesa, que el vot per correu no serà possible encara que es posin mitjans per a que els residents a l’estranger puguin votar i que els resultats en suport paper es portaran a llocs que els seran comunicats properament als agents electorals.

És evident que els partits contraris a la consulta aconsellaran a la població que s’abstingui de votar. És el que ja estan fent en la pràctica, amb la inestimable ajuda del Tribunal Constitucional, però queda per veure com d’activa serà aquesta abstenció i com pensen aprofitar els 15 dies de campanya electoral.

Alguna cosa volen fer també per l’onze de setembre, encara que ja saben que per ells no és una bona data per comparar musculatures.

La principal incògnita però es troba en l’actitud que finalment adoptin els partits i col·lectius de l’esquerra catalana i espanyola, que no mantenen una posició homogènia.

En aquest espai conviuen des de sempre indubtables defensors de la sobirania de Catalunya amb actors polítics que pensen que darrera de la qüestió nacional el que hi ha per damunt de tot són els interessos d’una classe que intenta mantenir els seus privilegis i conservar a qualsevol preu el control de l’aparell de la Generalitat.

És una polèmica ben antiga aquesta, la que té a veure amb les relacions entre les lluites d’alliberament nacional i les d’emancipació de la classe treballadora, sobre la que s’han escrit manifestos i llibres sencers des de principis del segle passat. Textos escrits per personalitats del moviment obrer que uns quants dirigents van rescatar d’un cert oblit en els darrers anys a xerrades i mítings.

L’esquerra silenciosa

Semblava que l’esquerra no independentista, hipotèticament sobiranista, tenia prou resolt aquest debat al voltant de la dialèctica i la complementarietat entre reivindicacions nacionals i socials, i que podia jugar un paper capdavanter en un aquest moment crucial, però potser no. El que mantenen de moment els seus representants és un inestable equilibri entre faccions. que els obliga a guardar silenci sobre fets excepcionals en un moment excepcional. Un silenci desconcertant davant l’agressió oberta de l’Estat contra drets elementals i més en concret, contra les llibertats polítiques a Catalunya.

Semblava fins i tot que en algun moment havien convençut altres forces de l’esquerra espanyola del benefici que representaria per a tots plegats i per la pròpia democràcia el reconeixement del dret a decidir de Galicia, País Basc, Catalunya, Andalusia i la ruptura conseqüent de l’Estat de les autonomies, però tot apunta a que pretenen deixar el més concret i urgent de l’ordre del dia per més endavant.

En l’immediat costa entendre a qui no veu que un fracàs de la Catalunya realment mobilitzada en favor del referèndum seria dolent per tots els demòcrates, independenment del seu lloc de residència i de la nació que reivindiquin.
El règim heretat de la Transició pot estabilitzar-se de nou. Aquesta és la “normalitat” que desitja en veu alta Mariano Rajoy, encara que el bipartidisme encara faci aigües.

La crisi econòmica i social que patim es manifesta cada cop més com la del propi sistema i a l’Estat espanyol per fortuna qui ha generat esperances en la possibilitat d’un futur més confortable no ha estat la dreta populista.

Dues oportunitats simultànies per la ruptura

Podemos i les confluències al seu voltant d’una banda i la rebel·lió catalana d’una altra es presentaven fins no fa gaire com els dos punts per on es podia trencar el règim bipartidista i corrupte que va néixer el 1978. Segurament encara ho són. Per això l’Estat no es penedeix d’haver utilitzat barroerament la seva maquinària contra dirigents d’un i altre exponent polític.

Sembla però que en aquests moments s’han produït variacions en el camp que molts reivindicaven com el de la nova política. S’ha generat de nou la il·lusió de poder fer fora al PP del govern de l’Estat, i això exigiria acords entre forces d’àmbit estatal per a les quals Catalunya fa falta i al mateix temps fa nosa.

La nova política hauria envellit una mica i prematurament. Això explicaria paradoxalment que en els darrers temps dirigents esquerrans de dins i fora de Catalunya hagin deixat de parlar de processos constituents i de recordar el que deien ja fa molts anys personatges com Andreu Nin i Salvador Seguí sobre la república catalana. Alguns semblen de vegades fins i tot interessats en intentar desmobilitzar de nou la ciutadania disposada a passar per sobre dels aparells.

Sembla estrany que no facin pinya amb el conjunt del sobiranisme, perquè a hores d’ara és ben evident que el govern del PP persegueix la derrota d’un moviment popular de dimensions extraordinàries que demostra regularment, des de fa vuit anys, la seva voluntat de ruptura.

El cansament de la població catalana segurament no existeix com molts imaginen o desitgen i, si ningú fa un gros disbarat, la gent normal, la del carrer, demostrarà que el referèndum ja no es pot aturar. Ho veurem aviat.

 

32 comentaris:

  1. Cansats de Catalunya? Molts segurament sí, però també caldria preguntar pels que estan cansats d‘Espanya.

    Cansats d‘Espanya?

    ResponElimina
  2. Amic Francesc.
    Com sempre, parlarem del tema amb una truita de patates davant, quan baixis per aquí.
    No desitjo exposar el que pinso, bé, el que pensem el 52%, que pel que sembla és minoria, i menys desig, que com penso ¿ diferent? se'm titlli del fàcil per qui es creu amb drets a repartir carnets de catalanitat.

    Per a setembre, el 14, començo les classes. Ens podem veure abans. Tinc un llibre que et fará el pes.
    Parlem.
    Una abraçada.
    Salut

    ResponElimina
  3. ens truquem i quedem un dia de la setmana vinent.


    salut

    ResponElimina
  4. Ostres!!!!, ja s'ha fet el referèndum i ha guanyat el NO amb el 52% dels vots? Recoi, no me n'havia assabentat. Doncs me n'alegro molt, al final hem pogut votar. És per celebrar-ho.

    ResponElimina
  5. Atencioooooooooo
    Atencioooooooooooooooooooooooooó

    És reparteixen carnets ¡¡¡¡¡¡

    ResponElimina
  6. És la xifra correcta si tothom anés a votar, més alta diria jo, un 58%. PER AIXÒ NO HI HAURÀ REFERÈNDUM, els de junts pel potser si són els primers interessats en que no es produeixi, o consulta o eleccions a veure si sona la flauta, que no sonarà, la CUP is death (políticament) i Arrimadas la mar de contenta, li estan posant en safata.

    ResponElimina
  7. Tot el contrari, em sembla que els carnets els han repartit uns altres durant dècades i dècades i dècades... Té collons la cosa.

    Francesc, tot el que dius, amb respecte i afecte, és un judici de valor. I l‘Arrimadas serà presidenta no pas pels que volen el referèndum.

    Estàs molt ben informat, caram!!! Un 58%, amb tan bona informació és evident que no cal cap referèndum. Ja ho diu el Rajoy i la jerezana aquesta.

    ResponElimina
  8. Clar que és un judici de valor, ve a ser com les previsions que sempre són a futur, peró és el que crec succeirà..., al temps, i té el valor que té. Recorda que la única manera segura d'assolir la independència és que no hi hagi referèndum, nomès unes eleccions ho poden aconseguir, o no!

    ResponElimina
  9. Jo faig ironia sobre la vostra saviesa infusa i se‘m respon que reperteixo carnets de catalanitat. Collonut!!!!

    ResponElimina
  10. Tu....si
    Tu... no
    tu... si...
    Tu... ¡ uy, molt petit...ulls negres...no portes barretine...¡ No escrius en catalá...Tu no.

    ResponElimina
  11. no som savis, ni pretenem ser-ho, simplement opinem sobre les cosetes que pasen pel país.Un país petit i escadusser que de fet no sap que vol ser quan sigui gran.

    ResponElimina
  12. Ja dic, té collons la cosa!!! Només cal deixar parlar, cadascú es delata solet.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que jo sàpiga no s'ha impedit parlar a ningú aqui, simplement cadascú diu el que pensa, errat o no.

      Elimina
  13. MIra PELETERO, yo paso de todo. Tengo más años que tu y tu eres la persona que se ha metido en la página de las personas que te he presentado yo, bien virtualmente, bien presencialmente.
    Jamás me he puesto en una página donde tu fueras lector. Jamás.

    Te hago una reseña de una entrada que ya no contesté , y me metiste en medio sin comerlo : " això és el que vosaltres (el vosaltres és per Francesc , per a mi i altres persones que no opinen com tu, és clar), no heu entès encara..."

    Mira, te lo explico claro porque te aprecio. En esta página ya tuvistes un problema serio . ¿ Te acuerdas verdad?.
    En la de mi amigo (sabio amigo, sabio por intelecto y estudios) con el que hago EERR te pasó lo mismo, e incluso me preguntó, pero él, ahora, ya tiene precintado quien entra.
    En la de mi buen C G casi salistes por pies.
    en la de mi otro conocido de Valladolid...no quedaste bien, antes bien...
    En la del personaje de Gamonal ..no te enteras.
    En la de Ch... ya salistes mal parado, y te aseguro que es un catalanista de pro.

    ¿Te has parado a pensar de que y por quién conoces a toda estas personas ?

    No quieres que se te falte....pero tildas de sabio infuso (esta si que es buena) a quien no opina lo que tu opinas, y mira por donde que dos personas mayores que tu, con cargas en sus espaldas y con vidas vividas y experiencias contrastadas tienen que leer no opiniones (tan válidas como las mejores), sino menosprecios. ¿ que vol dir aixó de ?" Jo faig ironia sobre la vostra saviesa infusa.."

    En Tot hay una persona que se pone en muy contadas ocasiones pero con la que tengo el placer de conversar muy a menudo; es Juez de primera instancia, algo sabrá de leyes, más que todos juntos seguro ¿ o no ?.

    Ya se que por parte de padre no obtendré el carnet. Ni tampoco tengo los apellidos, y tampoco soy negociante...Lo tengo chungo, pero mira por donde, desde siempre he pagado mis impuesto aquí, y desde siempre un kilo han hecho 1.000 gramos, al menos para mi.

    Hay quien quiere una merluza grande que pese poco.

    Salut

    ResponElimina
  14. NO CAL BARALLAR.SE NI RETREURE RES Miquel i Peletero, la discrepancia ha de ser sana, faltaria més, si tots penssessim igual seria molt avorrit, dit això el que no es pot es desqualificar ni menystenir a ningú per que no pensi com un mateix.

    salut a tots dos.

    ResponElimina
  15. Una mica de Pessoa:

    Jo no sóc res. Mai seré res. No vull ser res. A part d’això, tinc en mi tots els somnis del món.

    ResponElimina
  16. Puedes opinar lo que quieras Miquel, no problem. Lo que no acepto y respondo, te guste o no, son afirmaciones sobre tantos por ciento sobre la que la gente opina. Yo también te aprecio, más de lo que crees, por eso te estoy agradecido y por eso digo lo que me da la gana en sitios, precisamente, que opinan diferente. Me gusta saber los argumentos, si los hay, contrarios, es muy instructivo y no me asusta la controvèrsia ni la pelea dialéctica.

    Claro que sé el por qué he salido de estos blogs. Yo tampoco tengo 5 añitos y experiencia. Es que sólo la tienes tu?, te he de reverencias por ser un poco mayor que yo? No me hagas reír.

    Tu eres libre de entrar donde te apetezca, es tu decisión. Eso hago yo, ejercer mi libertad y decir lo que pienso y denunciar cuando la gente insulta sin ni siquiera darse cuenta que lo hace, que ya es triste de cojones que eso suceda, no crees?

    Repito, yo te aprecio y respeto más de lo que imaginas, y a Francesc igual, pero hay cosas por las que no paso. Y si no gusto y no se me quiere, se me dice y Santas Pascuas, me largo, no me pondré a llorar, te aseguro que no.

    Y de catalán de pro lo soy igual que tu y Francesc, ni más ni menos, igualito.

    Salut i força que ens farà falta s tots.

    ResponElimina
  17. Uno puede estar en contra del referèndum, naturalmente que puede, y se debe respetar. Pero es un contrasentido escandaloso, sí, escandaloso, que después se hable de tantos por ciento y se diga que es una opinión. Ah, estupendo, pues yo opino que el sí superaria el 70 % y me quedo tan tranquilo. Vaya birria de conversación. Y replicar eso, queridos míos, no es ni falta de respeto a nadie ni tampoco querer imponer la opinión de uno. Por qué? Porque en mi casa también 1 kg son mil gramos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No podem fer-hi res, en Miquel i jo som una birria de conversadors sense criteri, que hi farem, no estem al teu elevat nivell. I és que no és fàcil arribar-hi, recorda a Groucho Marx.

      Elimina
  18. Ah, y aquí el único que repartió carnets fue Franco y el fascismo español. Estamos de acuerdo en eso?

    ResponElimina
  19. AIXO NO ES SERIO¡¡¡¡,PER FAVOR UNA ENGRUNA DE SENTIT COMU,VOTEM I RESOLGEM...QUE PARLI EL POBLE I JA ESTA.
    PELETERO: "CARNE"FRANCO I ELS COMUNISTES I LA SRA DIAZ.

    ResponElimina
  20. erem pocs i apareix OLIVA. Això, que parli el poble.

    ResponElimina
  21. Como sabes Francesc yo soy jacobino o casi jacobino, creo que todos debemos tener igualdad de oportunidades que es diferente a que todos seamos iguales (seria muy aburrido e injusto).
    Creo que esta sera la última vez que hablaré en tu blog de este tema, y no porque este cansado, sino porque creo que ya conoces mi pensamiento y "marear la pava" no es una de mis aficiones.

    1. Creo que España debiera plantear de forma seria el acercamiento a Portugal para tener mayor fuerza en la UE, es decir, creo que debiéramos crecer, no menguar.
    2. Creo que los españoles tenemos derecho a decidir sobre nuestras fronteras y siento Cataluña como una región de mi país, España. Y este es un sentimiento, por lo menos, tan legitimo como el que piensa lo contrario
    3. Pienso que el independentismo apareció con la crisis y con la salida de Artur en helicóptero de la Gen. Y no con la firma de un Estatuto que nadie ha leído y que creo nadie sabe los artículos que se vetaban, como el del tema del agua, por ejemplo.
    4. Un ruptura de ESpaña tendría consecuencias negativas para todos, los independentistas pintan un cuadro maravilloso, esas cosas que pintan cuando saben que no van a ocurrir (porque lo saben). Predicar y no dar, no descompone hacienda. ¿Que en unos lustros nos pondríamos al día?, sin duda, pero...¿para que hacer putadas a la gente? porque iba a ser la gente la que lo sufriese, no nos olvidemos, siempre pagamos los mismos.
    5. El independentismo tiene prisa porque se esta acabando el ciclo de crisis y cuando la gente se mete la mano al bolso y tienen dinero y más o menos bienestar, se vuelve más cómoda y esos mensajes de "Un mundo feliz en la Cataluña independiente" tienen menos calado. No hay nada más revolucionario que la necesidad.
    6. Con perdón, los independentistas debido a la crisis y para aprovechar el momento han creado esto con mayoría del PP, no hace falta ser muy listo para saber la respuesta del PP, ¿porque no esperaron un gobierno más favorable que hiciese una consulta en toda ESpaña para cambiar la Constitución?, hubiera sido factible, de verdad, posiblemente yo hubiese votado que si, que España se podía dividir y lo digo de corazón, pero no esperaron.. ¿porque se suicidan políticamente? porque nos vamos al punto tres y cinco, se acaba la crisis y el momento propicio, ¿son tontos? no, pero se acaba el momento.
    7. No va a haber referendum, porque esta vez, Mar y ano se ha puesto terco y no es un lider, es un burócrata y lo hará, lo impedirá, de una forma u otra.
    8. Y principal, la pregunta que hay que hacerse para casi todo, Cui bono, cui prodest, ¿quien se beneficia de esto?. Esa es la pregunta, algunos dirán "el pueblo catalán" (y esas generalidades que se dicen cuando no hay nada que decir),y yo ante esto, lo que me sale es una sonrisa irónica, muy ironica... como decia el otro: "No jodamos, hombre..."
    9. La mayoría de gente o permiteme emplear la palabra "pueblo", la mayoría del pueblo quiere meterse la mano en el bolsillo y sacar dinero, tener una casa, atender a su familia y tener las necesidades principales cubiertas y creo que eso esta más garantizado en un país grande que en uno pequeño, porque esta más cubierto para las crisis, mira Grecia y mira España, si España tuviese el tamaño de Grecia estaríamos bastante peor, a Grecia se la puede dejar caer, a España no, porque detrás iban Francia Y Alemania, cuestión de tamaño; y si, ya se lo que dicen los independentistas, que en Cataluña independiente las crisis no llegaran porque sois mejores gestores y esas cosas, y me viene otra vez la sonrisa irónica... Idiotas, ineptos,
    ladrones y sinvergüenzas hay en Burgos (incluso en Gamonal, aunque parezca imposible) y en Gerona...

    Un saludo y disculpa la extensión


    P.D. Ya se que te parece imposible que en Burgos vivan idiotas, corruptos, ineptos y mangantes, pues les hay, yo conozco unos cuantos, doy fe.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Datos del CEO en porcentaje de favorables a la independencia.

      2005 13.6%

      2010 (Estatut -TC) independentistas 19,4%

      2011 (Asalto al Parlament) independentistas 24%

      2012 De 20% a principio de año a 44% al final

      2013 48%

      2014 47%

      2015 42%

      2016 47%

      Julio 2017 41.1%

      http://ceo.gencat.cat/ceop/AppJava/pages/index.html


      ¿Casualidad o causalidad? he ahí la cuestion

      Elimina
  22. Después de tu breve alocución sólo me queda darte la razón, aqui antes habia un eslogan: 'l'autonomia que ens cal és la de Portugal' claro que en castellano no rima, pero en lo d Portugal tienes razón, tan cerca y a la vez tan lejos. y es lo que tu dices, todo esto ya cansa pero es que te están bombardeando todo el dia con el trasunto del asunto del referendum, y no puedes abstraerte, habrá que buscar otros temas.

    un abrazo

    ResponElimina
  23. Claro...ya te digo...si es que estos del Gamonal son capaces de armar una manifestación por no poder aparcar...es que se entretienen con cosas que no son serias...
    Deu meu ..

    ResponElimina
    Respostes
    1. Nos querían robar la calle, apropiarsela y luego vendernosla, asi con dos c.....s y eso con el beneplácito y la complicidad del Ay untamiento. Lo de hacer un boulevar era la cortina de humo, la zanahoria... y no ha colado, de momento..

      Elimina
  24. Y son muy brutos, recuerda la leyenda: si gritas tres veces bulevar delante de un espejo, sale uno de Burgos y te pega dos hostias. Ojo pues con el mozo.

    ResponElimina
  25. Ya te digo....si es que daís miedo...Creo que ahora el alcalde es el que reparte lo tickets y se queda a vigilar para que no se los multen si aparcan mal....
    Joder con los del Gamonal...

    ResponElimina