Les màquines de comptar manifestants estan a la vora de la rebel·lió, com Skynet en Terminator. Haurem de jugar-nos el bigoti per desconnectar abans que provoquin la fi del món tal com el coneixíem. Els mateixos que ens van dir que el 2014 amb prou feines van sortir uns pocs centenars de milers de catalans ens expliquen ara que aquella sí que va ser una Diada massiva i poderosa, no aquesta Diada trista i desangelada del 2017. Els mateixos que es van sentir segrestats pels radicals i antisistema quan es van veure envoltats al Parlament albiren en els centenars de milers de manifestants la força de la seva causa i la prova definitiva del seu encert.

Hi ha alguna cosa que encara uneix Catalunya i Espanya: aquí i allà, quan els manifestants em donen la raó, són el poble sa i sobirà, el millor de la democràcia imparable i en acció; quan no me la donen, esdevenen torbes descontrolades i perilloses, manipulades per populistes o pagades per malversadors.

Els uns i els altres parlen de diàleg però en realitat només ho volen i només els val si és per donar-los la raó. Ja només importa tenir raó i guanyar, per qualsevol mitjà necessari. Uns volen demostrar que tenen raó forçant l'Estat a aturar les decisions que arriben des de Catalunya, fins i tot a aixafar als seus promotors si fos menester. Altres volen demostrar que tenen raó gràcies a les cues de milers de ciutadans reclamant el seu dret a votar i decidir davant urnes i col·legis tancats.

Els que esperen un escenari nou el dos d'octubre, s'equivoquen. Els que reclamem un espai per a la política també ens equivoquem. No n'hi ha. Quan només importa tenir raó i guanyar i es creu fermament que tot el que es fa és legal i legítim perquè es té raó, no queda espai per a la política. Sense acceptar que no es tracta de tenir raó, sinó de construir un compromís entre la teva raó i les raons dels altres, la política és impossible perquè la política és l'art del compromís entre ciutadans que pensen, senten, volen i demanen coses diferents.

A la ceguesa interessada d'un Mariano Rajoy conscient que, si per tancar aquesta crisi obrís el debat sobre la sobirania, qui entraria llavors en barrina seria el PP, s'oposa ara la ceguesa d'un President i una majoria que s'entesten a forçar una solució unilateral, sense comptar amb un suport social clarament majoritari i negant-se a afrontar la realitat de que mig país els pot aplicar la mateixa medicina que ells li recepten. I ja se sap que no hi ha pitjors cecs que aquells que no volen veure. Antón Losada - eldiario.es