El jove viatjava sol, al seu gust, amb una única maleta com a equipatge. No tenia una destinació. Pujava al tren, viatjava i, quan trobava un lloc que li atreia, baixava. Buscaba allotjament, visitava el poble i romania allà el que volia. Si s'afartava, tornava a pujar al tren. Així era com passava sempre les seves vacances. Desde la finestra del tren es veia un bell riu serpentejant, al llarg del qual s'estenien elegants turons verds. A la falda d'aquelles turons hi havia un poblet en el qual es respirava un ambient de calma. Tenia un vell pont de pedra. Aquell paisatge el va captivar. Allà potser podria provar deliciosos plats de truita de riu. Cuando el tren es va aturar a l'estació, el jove va baixar amb la seva maleta. Cap altre passatger va baixar allà. El tren va partir immediatament després que hagués baixat. A l'estació no hi havia empleats, devia de ser una estació poc transitada. El jove va travessar el pont de pedra i va caminar fins al poble. Estava completament en silenci. No es veia ningú. Tots els comerços tenien les persianes baixades i a l'ajuntament no hi havia ni una ànima. A la recepció de l'únic hotel del poble tampoc hi havia ningú. Va trucar al timbre, però ningú va acudir. Semblava un poble deshabitat. Potser tots feien la migdiada. Però encara eren dos quarts d'onze del matí. Massa d'hora per fer una migdiada. O potser, per algun motiu, la gent havia abandonat el poble i havia marxat. En qualsevol cas, fins al matí següent no arribaria el proper tren, així que no li quedava més remei que passar-hi la nit. 
Per matar el temps, va passejar pel poble sense rumb fijo.Pero en realitat aquell era el poble dels gats. Quan el sol es posava, nombrosos gats travessaven el pont de pedra i acudien a la ciutat. Gats de diferents mides i diferents espècies. Encara que més grans que un gat normal, seguien sent gats. Sorpres en veure allò, el jove va pujar de pressa al campanar que hi havia enmig del poble i es va amagar. Com si fos una cosa rutinària, els gats van obrir les persianes de les botigues, o es van asseure davant dels escriptoris de l'ajuntament, i cada un va començar la seva feina. 
Al cap d'una estona, un grup encara més nombrós de gats va travessar el pont i va anar a la ciutat. Uns entraven en els comerços i feien la compra, anaven a l'ajuntament i despatxaven paperassa burocràtica o menjaven al restaurant de l'hotel. Altres bevien cervesa a les tavernes i cantaven alegres cançons gatunas. Uns tocaven l'acordió i altres ballaven al compàs. En posseir visió nocturna, tot just necessitaven llum, però gràcies al fet que aquella nit la lluna plena il·luminava fins a l'últim racó del poble, el jove va poder observar-ho tot des de dalt del campanar. 
A prop de l'alba, els gats van tancar les botigues, van ultimar els seus respectius treballs i ocupacions i van anar tornant al seu lloc d'origen travessant el pont. Al alba els gats ja se n'havien anat i el poble s'havia quedat desert de nou, llavors el jove va baixar, es va ficar en un llit de l'hotel i va dormir tot el que vaq voler. Quan li va entrar la gana, va menjar el pa i el peix que havien sobrat a la cuina de l'hotel. Després, quan al seu voltant tot va començar a enfosquir, va tornar a amagar-se a la part alta del campanar i va observar fins l'alba el comportament dels gats. 
El tren parava a l'estació abans del migdia i abans del capvespre. Si pujava al del matí, podria continuar el seu viatge, i si pujava al de la tarda, podria tornar al lloc d'on procedia. Cap passatger baixava ni ningú agafava el tren en aquella estació. I no obstant això el ferrocarril sempre s'aturava complidament i partia un minut després. Per tant, si així ho desitgés, podria pujar al tren i abandonar el poble dels gats en qualsevol moment. Però no va voler. Era jove, sentia una profunda curiositat i estava ple d'ambició i de ganes de viure aventures. Desitjava seguir observant aquell enigmàtic poble dels gats. Volia saber, si era possible, des de quan havien ocupat els gats aquell poble, com funcionava el poble i qué dimonis feien aquí aquells animals. Ningú més, a part d'ell, havia d'haver estat testimoni d'aquell misteriós espectácle. 
A la tercera nit, es va armar cert enrenou a la plaça que hi havia sota el campanar.
«Què és això ¿No sentiu olor d'humà?», Va deixar anar un dels gats. «Doncs ara que ho dius, últimament tinc la impressió que fa un olor estrany», va assentir ensumant un d'ells. «La veritat és que jo també ho he notat», va afegir un altre. «Que estrany! Perquè no crec que hagi vingut cap ésser humà», va comentar un altre dels gats. «Si, tens raó. No és possible que un ésser humà hagi entrat al poble dels gats». «Però no hi a cap dubte que fa olor a un d'ells.» 
Els gats van formar diversos grups i van inspeccionar fins a l'últim racó del poble, com una patrulla veïnal. Quan s'ho prenen seriosament, els gats tenen un olfacte excelent. No van trigar molt en adonar-se que l'olor procedia de dalt del campanar. El jove sentia com les seus toves potes pujaven àgilment per les escales del campanar. «Això és la fi!», Va pensar. Els gats semblaven molt excitats i enfadats per l'olor a humà. Tenien les ungles grans i les dents blanques i esmolades. A més, aquell era un poble en què els éssers humans no debían entrar-hi. No sabia quina sort li esperaria quan el trobessin, però no creia que el deixessin anar-se'n d'allí havent descobert el seu secret¡o. 
Tres dels gats van pujar fins el campanari i es van posar a ensumar. «Qué extrañ!», Va dir un sacsejant seus llargs bigotis. «Encara que fa olor a humà, no hi ha ningú». «Sí que és estrany», va comentar un altre. «En tot cas, aquí no hi ha ningú. Busquem en una altra banda».«Això és de bojos!». Van moure estranyats el cap i van marxar. Els gats baixaren les escales sense fer soroll i es van esfumar enmig de la foscor de la nit. El jove va deixar anar un sospir d'alleujament; a ell també li semblava de bojos. Els gats i ell havien estat literalment a un pam de distancia en un lloc estret. No hauria pogut escapar-se'ls. I no obstant això, semblaven no haver-ho vist. El jove es va mirar les mans. «Les estic veient. No m'he tornat invisible. Que estrany! En qualsevol cas, pel matí aniré fins a l'estació i marxaré d'aquest poble en el primer tren. Quedarme aquí és massa perillós. La sort no pot durar sempre». 
Però al dia següent, el tren del matí no es va aturar a l'estació. Va passar davant dels seus ulls sense disminuir tan sols la velocitat. El mateix va passar amb el tren de la tarda. Es veia al conductor al seu seient i els rostres dels passatgers al costat de les finestretes. Pero el tren no va donar senyals de que anés a parar-se. Era com si la silueta del jove que esperaba el tren no es reflectís en els ulls de la gent. O com si fos l'estació la que no es reflectís. Quan el tren de la tarde va desapareixer en la llunyania, al seu voltant es va fer un silenci absolut, com mai abans l'havia sentit. Llavors, el sol va començar a posar-se. Va sent hora que els gats apareguin.» El jove va saber que s'habia perdut. «Aquest no és el poble dels gats», es va adonar a la fi. Aquell era el lloc en el que havia de perdre's. Un lloc aliè a aquest món que havien disposat per a ell. I el tren mai tornaria a aturar-se en aquella estació per portar-lo a seu món d'origen.


El Poble dels Gats ~ Murakami